diumenge, 13 de maig de 2012

Propers canvis al mapa d’Àfrica?

Les fronteres del continent estan qüestionades per nombroses moviments d’alliberament nacional escampats pel territori. Sembla difícil, però, que puguin seguir a curt termini els passos del Sudan del Sud


El Sudan del Sud i l’Azawad són dos dels territoris africans que més atenció mediàtica han despertat els darrers mesos. El primer va proclamar-se oficialment independent del Sudan el 9 de juliol de l’any passat, convertint-se en el 193è Estat membre de l’assemblea de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). El segon, de la seva banda, va anunciar la secessió de Mali fa poc més d’un mes, el 6 d’abril, però no ha estat reconegut internacionalment. L’un i l’altre tenen en comú l’existència prèvia de moviments polítics que, des de feia anys, en reclamaven la independència, un fet que es dóna també en altres zones del continent.

Les fronteres dels estats africans, que fonamentalment provenen de la Conferència de Berlín (1884-85), en què les potències europees van repartir-se un territori que tot just començaven a colonitzar massivament, estan qüestionades, però «això no significa que en els pròxims anys assistim a una successió de naixements de nous estats», diu l’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs. La descolonització, si més no formal, de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat, va culminar la plasmació de gran part de l’actual mapa africà, amb unes fronteres en molts casos totalment artificials –amb unes línies rectes, traçades des de despatxos europeus, impensables en altres continents–, que separaven pobles i encaixonaven en un mateix territori ètnies i cultures que no tenien res a veure.

L’esclat de futurs conflictes era fàcil de preveure i les conseqüències encara són ben visibles, i sagnants, avui en dia. En el cas del Sahel, on s’ubiquen tant el Sudan com Mali, es podria simplificar molt, indicant que van unir-se sota una mateixa administració pobles nòmades i sedentaris que, a banda de ser completament diferents, no havien tingut precisament bones relacions en el passat. La intenció de les potències colonials no era altra que debilitar els futurs estats per conservar-ne el control.

El Sudan, per exemple, va ser protagonista d’un dels conflictes bèl·lics més llargs del continent, amb tres dècades d’enfrontament gairebé ininterromput des de la proclamació de la independència, entre el nord (de majoria àrab i musulmà i on hi ha la capital, Khartum) i el sud (més despoblat, negre, cristià i animista). La secessió de la part meridional, on es concentren les principals explotacions petrolieres, no ha posat fi al conflicte i, amb unes fronteres encara no definides clarament, les hostilitats bèl·liques van en augment a la regió limítrofa de Haglig, que posseeix gran part de les reserves de l’or negre. Cada cop són més els analistes i experts polítics que pronostiquen una guerra imminent entre els dos estats.

Pel que fa a l’Azawad, un enorme territori semidesèrtic que ocupava tot el nord de Mali, la proclamació unilateral d’independència va arribar després de la ràpida conquesta de l’àrea per part de l’aliança formada entre els tuaregs del Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad (MNLA) i els salafistes d’Ansar Dine contra el Govern de Bamako, que en ple procés va patir un cop d’Estat que va suposar el derrocament del president, Amadou Toumani Touré.

Segons opina a EL TRIANGLE Jordi Tomàs, coordinador de l’obra Secesionismo en África (Ediciones Bellaterra, 2010), l’Azawad pot funcionar «de manera autònoma», atès que es tracta d’un territori «molt gran i militarment difícil de controlar», fet que fa poc viable una intervenció dels exèrcits de Mali o dels països veïns. Com a contrapartida, però, sembla difícil que l’Estat tuareg aconsegueixi, si més no a curt termini, algun tipus de reconeixement internacional.

Calidoscopi de moviments
Celebració de la independència del Sudan del Sud. 
Àfrica té actualment 54 estats amb seient propi a l’ONU. El Sudan del Sud, el van precedir Eritrea, que va separar-se d’Etiòpia el 1993, i Namíbia, que va fer-ho de Sud-àfrica tres anys abans. Les aspiracions d’independència, però, no s’han limitat a aquests dos casos i, a banda de l’Azawad, al continent hi ha un altre estat de facto, encara que sense el vistiplau dels altres països. Parlem de Somaliland, que funciona com un país independent des del 1991, quan va emancipar-se de Somàlia, aprofitant la fallida de l’Estat. Somaliland té un Parlament i amb un Govern propis i gaudeix d’una certa estabilitat política, cosa que no passa a l’àrea sota control de Muqdiisho, la capital de Somàlia.

Hi ha grups d’alliberament nacional escampats per tot el continent, de nord a sud i d’oest a est. Des del Moviment per a l’Autonomia de la Cabília, que defensa l’autodeterminació –ja sigui a través d’una major autonomia o de la independència– d’aquest territori actualment sota control algerià, fins al Consell Nacional Barotse, que el proppassat 27 de març va aprovar una resolució per la qual Barotselàndia inicia el restabliment del seu «estatus original com a nació sobirana» amb relació a Zàmbia. De moment, però, el gest no s’ha traduït en un canvi real sobre el terreny. Des de les illes Mwali i Ndzouani, ubicades a l’Índic, que el 1997 van proclamar la seva independència de les Comores en un intent no reeixit de tornar a estar sota sobirania francesa, fins al Casamance, on el conflicte amb el Govern senegalès ja dura tres dècades.

Amb relació a aquesta zona, Jordi Tomàs subratlla que veu molt complicat que en els pròxims anys el territori, ubicat al sud de Gàmbia, assoleixi la secessió i que el suport al Moviment de les Forces Democràtiques del Casamance, que encapçala la lluita independentista, ha disminuït. «Això no significa, però, que hagi pujat el sentiment estatal senegalès. Com en molts racons d’Àfrica, hi ha un ressorgiment de la identitat ètnica i se senten més dioles o mandingues que no pas senegalesos», hi afegeix l’antropòleg i escriptor, que difícilment s’imagina també una independència recent de Caprivi, una àrea de l’est de Namíbia. Membres de l’Exèrcit d’Alliberament de Caprivi (CLA, en anglès) van revoltar-se el 1999 en un intent de proclamar el seu propi Estat. L’aposta, però, no els va sortir bé i l’operació va acabar amb més de 130 persones detingudes, desenes de les quals encara estan empresonades.

Un mosaic heterogeni
L’Organització de Pobles i Nacions No Representats (UNPO, en anglès), que va néixer el 1991, agrupa alguns dels moviments independentistes africans. L’entitat, que, a banda de la defensa del dret a l’autodeterminació, aposta per la noviolència com a mètode per assolir els objectius, compta entre els seus adherits amb el Camerun del Sud, Somaliland, Zanzíbar (Tanzània) o els Ogoni (Nigèria). També té membres dels altres continents. Les casuístiques, però, són molt diferents, perquè mentre Somaliland funciona com un Estat independent, tot i que no reconegut, el Camerun del Sud només és ara una província del Camerun, i Zanzíbar, en canvi, un territori autònom que va ser independent durant uns quants anys abans d’unir-se a Tanganica per formar l’actual Tanzània.

Fora de la UNPO, entre els moviments a tenir en compte cal esmentar el d’Ogaden, al sud d’Etiòpia, en un conflicte que ha causat més de 3.000 morts en els darrers 20 anys; el de Cabinda, zona rica en petroli que actualment controla Angola i en què un grup independentista va atacar la selecció de Togo en la Copa d’Àfrica de futbol del 2010, i el de Katanga, que va ser un Estat independent de l’RD del Congo entre el 1960 i el 1963. «La imposició dels estats nació ha estat molt més ràpida a Àfrica que a Europa, amb la unió de pobles amb diferències ètniques, culturals i religioses molt més importants, fet que no deixa de ser un caldo de cultiu que fàcilment pot convertir-se en un moviment polític que aposti per la secessió d’un determinat territori», declara Jordi Tomàs per explicar la presència d’aquest tipus de grups arreu del continent. Ara bé, la consolidació d’estats progressivament més forts, com podrien ser els d’Angola o del Senegal, en dificulta les fites.

L’irresolt cas del Sàhara
Per acabar, cal esmentar el cas més conegut de tots, el del Sàhara Occidental, un territori que era una colònia espanyola i que des del 1975 és ocupat pel Marroc, que el considera una província pròpia. A banda de l’Administració estatal, la resta dels actors amb algun paper en el conflicte, com França, els Estats Units o l’ONU, no han passat de les paraules i de les promeses incomplertes –com la sempre ajornada celebració d’un referèndum per decidir-ne l’estatus-, fet que ha permès al regne alauita consolidar la seva presència i control sobre un territori reconegut com a Estat independent per la Unió Africana i que, fins i tot, compta amb un Govern a l’exili, als camps de refugiats al desert de Tinduf (Algèria). Res no apunta, però, que el Sàhara Occidental segueixi els passos del Sudan del Sud i es converteixi en el proper Estat independent africà. Res no fa pensar, tampoc, que pugui fer com l’Azawad i proclamar una independència unilateral amb un control real del terreny. De moment, aquí, el mapa no canviarà. 

*Article publicat amb el setmanari EL TRIANGLE número 1.063, 11 de maig de 2012. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada