Un recorregut pels cops d'estat africans del segle XXI

Els aixecaments militars segueixen ben presents al continent tot i que han perdut pes amb relació a dècades passades. Mali ha estat l'últim país a patir-ne un, el desè des que va començar el mil·leni

Mali ha estat l’escenari del primer cop d’Estat de l’any a l’Àfrica. L’onada d’independències durant la dècada dels seixanta del segle passat va anar seguida, pocs anys després, d’una successió de cops d’Estat en nombrosos països, en què sagnants dictadures militars eren rellevades per règims encara més salvatges. En les darreres dècades, però, bona part de l’Àfrica s’ha estabilitzat i el nombre d’alçaments militars, que ni de bon tros han desaparegut, s’ha reduït notablement. Els uniformats de Mali, que ja han anunciat que retornaran el poder a la societat civil mitjançant la celebració d’eleccions, han protagonitzat el desè cop d’Estat del continent durant el segle XXI, tot i que, si comptabilitzem els intents fracassats, la xifra supera amb escreix la vintena d’alçaments.

La majoria de cops de sabre s’han concentrat a l’Àfrica occidental. En alguns casos, el Govern militar només ha estat transitori i ha transferit el poder als civils després d’una convocatòria electoral, mentre que en d’altres el líder del cop ha concorregut als comicis, els ha guanyat –sovint amb sospites de frau– i ha continuat al poder. Mauritània i Guinea Bissau acumulen ja dos cops d’Estat més o menys reeixits en els darrers deu anys, mentre que països com la República Democràtica del Congo sumen almenys tres intents de derrocar per les armes el Govern de torn, sense que cap dels impulsors assolís el seu objectiu.

El 2003 es va viure el primer cop de força que va enderrocar un Executiu africà al segle XXI. L’escenari va ser la República Centreafricana. El general François Bozizé va aprofitar que l’aleshores president Angé-Félix Patassé es trobava en una cimera a Níger per aconseguir el control de Bangui, la capital del país, el 15 de març. El nou règim va suspendre la Constitució i Bozizé va passar a encapçalar el Govern que tiraria endavant la nova carta magna, aprovada a final de 2004. L’any següent van celebrar-se eleccions i, contradient el que havia dit mesos enrere, Bozizé hi va concórrer, i va ser escollit president de la República, càrrec que va revalidar l’any passat.

Excolònies portugueses

Dues antigues colònies portugueses, l’arxipèlag de São Tomé and Príncipe i Guinea Bissau, també van patir alçaments el 2003. En el primer cas, els militars es van alçar denunciant la corrupció i l’injust repartiment que, segons el seu parer, es feia dels ingressos provinents del petroli. Al cap d’una setmana, però, arribaven a un acord amb el president derrocat, Fradique de Menezes, que va retornar al poder. De Menezes va ser víctima del soroll de sabres novament el 2009, però en aquesta ocasió els revoltats ni tan sols van aconseguir el control del minúscul país durant un dia.

A Guinea Bissau –també a l’oest del continent–, l’alçament va produir-se el 14 de setembre, com a conseqüència de l’anunci de l’endarreriment de les eleccions previstes per al mes següent, l’estancament econòmic, la inestabilitat política i el descontentament d’uns militars que acumulaven salaris impagats. El president, Kumba Lalá, va ser posat sota arrest domiciliari i els militars van imposar un Govern de transició liderat per l’home de negocis Henrique Rosa. Al juny del 2005 van celebrar-se els primers comicis després del cop, que van permetre a João Bernardo Vieira arribar a la presidència del país. Vieira, que ja havia estat al capdavant de Guinea Bissau del 1980 al 1999 després de liderar un cop d’Estat militar, va ser president fins a la seva mort, al març de 2009. Un any més tard, un nou aixecament va colpejar l’excolònia portuguesa, quan l’1 d’abril el primer ministre, Carlos Gomes Júnior, va ser posat sota arrest domiciliari. Després d’un quant temps a Portugal, Gomes Júnior va tornar al país al juny i va poder continuar exercint com a cap de Govern, mentre que Malam Bacai Sanhá es mantenia inamovible a la presidència.

Inestabilitat mauritana

Abdel Aziz, militar colpista i actual president maurità.

Mauritània és l’Estat africà que ha viscut més canvis de règim mitjançant cops militars d’ençà que va començar el segle XXI. El 2003 va viure un alçament que va fracassar. En canvi, el 2005 els soldats encapçalats per Ely Ould Mohammad Vall van posar punt final als 21 anys de règim de Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, aprofitant que aquest havia viatjat a l’Aràbia Saudita per acudir al funeral del rei Fahd. El cop, que va ser incruent, va anar seguit de l’aprovació d’una nova Constitució l’any següent i de la celebració d’eleccions presidencials al març de 2007, després de les quals Mohammad Vall va deixar el poder. La tranquil·litat es va allargar fins al 6 d’agost de 2008, quan el cap de la Guàrdia Presidencial, el general Mohammad Ould Abdel Aziz, va liderar un cop prenent el palau presidencial, després que gairebé 50 parlamentaris del partit governamental pleguessin en protesta per les polítiques de l’aleshores president, Sidi Ould Cheikh Abdallahi. Abdel Aziz es manté al capdavant del país saharià des de l’aixecament, i al juliol de 2009 va imposar-se en les eleccions presidencials.

La mort del dictador Lansana Conté (24 anys al càrrec) el 22 de desembre de 2008 va desfermar una lluita pel control de Guinea Conakry que va resoldre’s mitjançant un cop d’Estat. El capità Moussa Dadis Camara va convertir-se en el líder de la junta militar i, per tant, en el president del país, fins que 12 mesos més tard va viatjar al Marroc per rebre tractament mèdic com a conseqüència d’un tret que va rebre. El vicepresident, també uniformat, Sékouba Konaté va rellevar-lo, però al novembre de 2010 va ser derrotat a les urnes per Alpha Condé, líder de l’opositor Manifestació del Poble de Guinea. La residència del president Condé va ser atacada el 18 de juliol de l’any passat, en un intent d’assassinat que s’ha vinculat als fidels a Konaté.

El 2009, l’aixecament va arribar a Madagascar, on les protestes contra el president, Marc Ravalomanana, promogudes per l’alcalde de la capital, Antananarivo, Andry Rajoelina, van acabar en la dimissió del primer, que va transferir el poder a un consell militar. Immediatament després, els soldats van deixar pas a Rajoelina, que presideix l’illa des del 21 de març de 2009 i que des d’aleshores ha ajornat la convocatòria d’eleccions.

Níger és el país que precedeix Mali pel que fa a cops d’Estat que han derrocat el president. La intenció del president Mamadou Tandja d’allargar el seu mandat més enllà del 2009, quan acabava la seva segona legislatura al càrrec, va derivar en una greu crisi política. Tandja va nomenar un nou Tribunal Constitucional que li va permetre convocar un referèndum que l’autoritzava a seguir tres anys més al capdavant de Níger. El 18 de febrer de 2010, però, els soldats van atacar el palau presidencial de Niamey i van anunciar la formació d’un Consell Suprem per a la Restauració de la Democràcia, presidit pel cap d’esquadró Salou Djibo. El 31 de gener de l’any passat van celebrar-se eleccions presidencials i dos mesos més tard assumia el poder Mahamadou Issoufou.

*Article publicat al número 1.058 del setmanari EL TRIANGLE, dijous 5 d'abril de 2012.