“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l'organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n'és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Fathy Khdirat. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació? Quan, gràcies a la televisió, vam observar com es vivia fora d’allà, vam entendre què significava fer-ho en llibertat. Per això em vaig implicar en la resistència i, després de l’educació secundària, vaig marxar a estudiar a l’estranger. Va ser llavors quan vaig participar en moltes activitats de la comunitat palestina i vaig entrar en contacte amb activistes amb els qui conversàvem sobre com continuar la lluita.

Què et va fer tornar a Palestina?

Els Acords d’Oslo, que ens van permetre fer grans passos sobre el terreny. Va ser com un xoc perquè, després de viure durant deu anys a Bagdad, que en aquell temps era una de les ciutats més netes i segures del món, vaig tornar al meu poble, on no hi havia electricitat ni carrers ni aigua potable. Després d’Oslo, vam començar a organitzar-nos i a posar en marxar la Unió d’Agricultors de la Vall del Jordà, de la qual vaig ser erigit president el 1994. Dos anys després, vaig ser escollit alcalde del meu poble, on vam dissenyar un pla, amb la gent de base, perquè el poble tingués carrers, aigua i electricitat.

Els Acords d’Oslo van permetre la creació de l’Autoritat Palestina, però van fracassar a l’hora de construir un Estat...

La majoria de les comunitats de la vall del Jordà van ser encabides a l’àrea C (administració i seguretat sota control israelià) i el pla israelià era expulsar-ne la població autòctona i concentrar-la a les àrees A i B (sota control parcial palestí), que ocupaven un espai diminut. Jo viatjava a molts països on veia que la gent tenia els seus drets, mentre que a nosaltres no ens respectaven. Israel va destruir els Acords d’Oslo i llavors vam entendre que havíem de continuar lluitant. Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus, robar-nos els recursos i destruir les nostres vides. Israel ho fa, en contrade les lleis internacionals.

Ara ja no tens càrrecs institucionals. Per què?

El 2006, vaig decidir convertir-me en un activista de base. Aleshores, va començar la tercera etapa de la meva vida, marcada per la denúncia de la situació que es viu a la vall i la responsabilitat que hi tenen la comunitat internacional, les organitzacions d’ajuda, l’Autoritat Palestina i, sobretot, l’autoritat ocupant, que ens denega els drets més bàsics.

Què feu ara per resistir?

En el marc de la Jordan Valley Solidarity, ajudem les persones que viuen aquí a tirar endavant i a continuar les seves vides sense haver de marxar. Construïm escoles, treballem per aprofitar els recursos hídrics, denunciem les violacions dels drets humans, encoratgem les organitzacions a treballar des del territori i, alhora, facilitem que representants internacionals vinguin a comprovar els abusos israelians... També viatgem arreu del món per explicar la situació en què es troba la vall, perquè la comunitat internacional tingui una imatge clara i nítida sobre què hi passa. La vall del Jordà no serà un lloc oblidat mai més i els crims israelians no tornaran a quedar silenciats.

Quins abusos patiu?

No hi ha res pitjor que aquesta ocupació. Hem perdut el 95% de la nostra terra i el 98% de la nostra aigua. Hi ha 9.000 colons que ens roben la terra, exporten productes regats amb l’aigua que ens prenen i tenen palestins treballant en condicions d’esclavitud a les colònies. No tenim cap tipus de dret. Fins i tot hem de creuar un checkpoint israelià per moure’ns d’un lloc a un altre.

Què és el que t’impulsa a continuar lluitant?

Quan em llevo, escolto les notícies i constato que Israel cada dia és més dèbil i nosaltres, més forts. Ha perdut la majoria d’aliats a la zona i les oportunitats de construir una pau per a tothom. Rebo molts correus d’amics que ens encoratgen. Quan era un nen, només teníem una escola molt petita per a tres pobles i, ara, amb la gent de Jordan Valley Solidarity, ja n’hem construït cinc. Aquesta és la nostra energia. I ja no escolto palestins dient que volen marxar. No hi haurà una nova Nakba (catàstrofe) palestina. Som una nació pacífica que mai no ha tingut exèrcit ni ha ocupat cap altre país. Només reclamem poder viure en pau a la riba del Jordà. Em puc imaginar un futur sense check-points a Palestina i amb la vall del Jordà alliberada.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 268, 11 d'abril de 2012. 

La mort palestina de la Vall del Jordà

Territori de gran importància estratègica i econòmica, la proliferació d’assentaments israelians i l’ús gairebé exclusiu dels recursos per part dels colons està destruint la població autòctona, que denuncia l’abandonament per part de l’ANP

Abu Saqr té 70 anys i és el líder d’un clan beduí establert a la comunitat d’Al-Hadidiya, ubicada al districte de Tubas, en plena vall del riu Jordà. Al llarg de la seva vida ha vist com el territori passava per mans britàniques, jordanes i israelianes. Des del 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, l’Estat hebreu ocupa militarment tot Cisjordània i, consegüentment, també la vall del Jordà. L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) administra la ciutat de Jericó –la més important de la regió– i el seu entorn més proper des del 1994, l’any en què es van començar a implementar els Acords d’Oslo.

El 94% de la superfície de la vall del Jordà, però, està sota control israelià, ja sigui perquè arran de l’esmentat procés té la categoria d’àrea C (administració i seguretat en mans hebrees) o perquè directament la considera territori propi, ja que s’hi ubiquen els 36 assentaments jueus que hi ha a la zona. Al-Hadidiya forma part de l’àrea C i això implica, entre altres coses, que els seus habitants hagin de demanar permís a les autoritats israelianes si volen aixecar qualsevol edifici. L’autorització, però, sempre és denegada, de manera que els soldats hebreus ja tenen l’excusa per demolir molts habitatges de la població autòctona, amb l’argument que «són il·legals».

Abu Saqr, el líder local. 

El proppassat 21 de juny, l’Exèrcit va portar a terme una d’aquestes operacions, demolint 29 estructures d’Al-Hadidiya, entre les quals hi havia set tendes de campanya, i desplaçant 27 persones. «Ens intenten fer la vida impossible perquè marxem, però aquesta és la nostra terra i no ho farem, resistirem», subratlla Abu Saqr, que ràpidament admet que la situació a la vall del Jordà «és dramàtica» per a la població autòctona. El nomadisme, que la seva família ha practicat durant segles, ja es pràcticament impossible perquè no tenen prou terres per pasturar els seus ramats de cabres i d’ovelles. 

Un territori oblidat

El cas d’Al-Hadidiya és només un retrat a petita escala del que passa quotidianament a la vall del Jordà, un territori oblidat per la comunitat internacional, per les ONG i per la mateixa ANP, segons denuncia Fathi Khdeirat, coordinador de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà, l’única organització que treballa permanentment a l’àrea C de la regió.

«Les ONG no volen arriscar-se a implantar-se en zones on els seus projectes poden acabar demolits per l’Exèrcit israelià i per això es concentren en les àrees A [control total de l’ANP] i B [administració en mans palestines, i seguretat, en israelianes]. D’aquesta manera, també contribueixen al desplaçament de població, perquè aquesta es trasllada allà on ofereixen els serveis i col·laboren, ni que sigui involuntàriament, amb l’objectiu israelià de neteja ètnica», exposa Monique, una voluntària de Solidaritat amb la Vall del Jordà que per motius de seguretat prefereix amagar la seva identitat real.

Quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va subratllar que les fronteres de 1967 ja no són vàlides de cara a un possible acord de pau amb els palestins, tenia el cap bàsicament Jerusalem Est, els grans blocs d’assentaments situats a l’oest de Cisjordània i la vall del Jordà. I és que aquesta darrera àrea té una importància cabdal, tant des d’un punt de vista econòmic com estratègic. «Un hipotètic Estat palestí no seria mai viable sense el control de la vall», explica Fathi Khdeirat.

Amb 2.400 quilòmetres quadrats, representa el 28% de la superfície de Cisjordània i la presència del riu Jordà la converteix en una de les grans reserves hídriques de Palestina. Al costat oriental del riu, hi ha la frontera amb Jordània, actualment també sota control israelià. I és que la idea de Netanyahu, dels seus companys d’Executiu i dels principals responsables militars del Tsahal (acrònim de les forces de defensa jueves) és consolidar la seva presència a la zona, mitjançant els assentaments, envoltar completament la resta de Cisjordània de territori dominat per Israel i separar- la dels països àrabs ubicats a l’est.

L’objectiu de buidar progressivament la vall del Jordà de població autòctona s’està assolint amb èxit. Mentre que, el 1967, la regió tenia 320.000 habitants, avui tot just en queden poc més de 50.000, entre els quals hi ha 15.000 beduïns (els qui viuen la situació més dramàtica) i uns 9.000 colons jueus repartits en 36 assentaments. La zona és plena de contrastos. Tot i ser una gran reserva hídrica de Cisjordània, la realitat és que només el 2% de l’aigua va a parar a mans palestines, i el 98% restant s’utilitza en uns assentaments dedicats, fonamentalment, a una agricultura intensiva que s’aprofita de l’enorme fertilitat del sòl de la vall. Les colònies jueves es caracteritzen per un elevat nivell de vida, però a pocs centenars de metres és fàcil trobar-se amb comunitats beduïnes que viuen en condicions més pròpies del segle XIX, sense aigua corrent ni electricitat.

L’opció de la no-violència

El Comitè Popular de la Vall del Jordà intenta combatre les agressions israelianes i ho fa mitjançant accions de noviolència, segons subratlla Fathi Khdeirat, que també encapçala aquesta organització. «Per a nosaltres, el simple fet d’existir ja és una forma de resistència. Ens dediquem a denunciar totes les violacions dels drets humans que es produeixen i amb la Campanya de Solidaritat reconstruïm les cases demolides, amb la intenció d’evitar la marxa de la població», hi afegeix. Eviten aixecar immobles nous per no haver de demanar l’autorització pertinent a Israel i des de fa un quant temps reconstrueixen els habitatges amb maons de fang, una técnica molt barata i que dóna uns resultats sorprenents.

Una de les campanyes que impulsa l’organització de Khdeirat, que té la base a Jitflik –una població de 6.000 habitants, és la de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), nascuda el 2005 i amb un impacte creixent en la imatge i l’economia israelianes. La iniciativa, que, entre altres coses, subratlla la importància de no comprar productes hebreus mentre continuï l’ocupació, té com a primer objectiu a la vall del Jordà Agrexco, la principal companyia exportadora de productes frescos (fruita i verdura) de tot Israel. L’empresa, majoritàriament de capital públic, obté la immensa majoria de la seva producció en aquesta regió i després la ven als països de la UE, sota les marques Carmel, Jaffa i Coral.

A banda dels assentaments, a la vall hi ha nombrosos camps d’entrenament de l’Exèrcit, així com diverses bases militars israelianes. Tot plegat suposa que hi ha moltes zones on els palestins no poden entrar, de manera que la seva llibertat de moviments és molt limitada. Aquest fet, sumat a la manca d’accés a l’aigua, dificulta enormement la possibilitat de desenvolupar una economia competitiva. I és que més del 60% de la població palestina de la vall del Jordà viu per sota del llindar de la pobresa, en contrast amb la renda per càpita dels colons, superior a la mitjana israeliana.

La manca d’oportunitats laborals obliga molts palestins a treballar com a mà d’obra barata en les explotacions agrícoles dels assentaments, on cobren salaris de misèria (entre 10 i 14 euros el dia) sense tenir cap tipus de contracte ni assegurança.

Fa uns quants mesos, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, va anunciar la intenció de construir un aeroport internacional a la regió. I un hipotètic Estat palestí tindria en la vall la gran reserva de sòl on construir noves ciutats i afrontar l’expansió natural de Jerusalem Est. Fathi Khdeirat, però, es mostra escèptic amb aquests projectes i demana que, abans que res, els ajudin a resistir perquè, si no, d’aquí a pocs anys ja no quedaran palestins a la zona.

Abu Saqr, de la seva banda, ja ni tan sols aspira a acabar la seva vida sota un Govern del seu propi poble, és a dir, palestí. La presència palestina a la vall, a poc a poc, s’està morint.

*Reportatge publicat amb el número 1.025 del setmanari EL TRIANGLE, 22 de juliol. 

El drama d'una família de la Vall del Jordà

Poc després que els primers rajos de llum del dia il·luminin l’habitació, sona el despertador. Són les sis del matí de diumenge i sóc a Jiflik, un poble situat al nord-est de Cisjordània, molt a prop de la frontera amb Jordània. L’activitat a la casa internacional de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà ja és frenètica. Avui hi haurà feina. Un cop més tocarà posar-se al costat del més dèbil. Un cop més, caldrà està a punt per intentar aturar un abús. Un cop més, s’hi ha de ser per denunciar una nova violació dels drets humans. Un cop més tocarà arriscar-se, exposar-se a un arrest.

Els Oudeh són una família beduïna que viu a la comunitat d’Al Hadidya, en una àrea gairebé aïllada de la Vall del Jordà. Dormen en una tenda i tot i que han abandonat el nomadisme, les seves condicions de vida no difereixen massa de les dels seus avantpassats. No tenen aigua corrent ni electricitat. Bona part dels seus ingressos depenen de les ovelles i cabres que tenen, amb la llet de les quals fan formatges que venen al mercat de Nablús. Són pobres i la seva vida és difícil, molt difícil. I tenen uns veïns que fan tot el possible perquè és converteixi en impossible. Directament, els destrossen la seva llar i els volen expulsar de les terres.

Els seus veïns són colons i soldats israelians. I volen quedar-se amb les terres dels Oudeh per ampliar els assentaments jueus que, ara mateix, ja envolten la tenda. Divendres, diversos soldats els van visitar i els van demanar que tiressin a terra la seva llar. Els Oudeh, lògicament, s’hi van negar i els militars van optar per emmanillar el pare de família i el fill gran (en total 10 persones viuen a la tenda) i tirar a terra l’estructura, a banda de destrossar els dos tancats pel ramat. Tot i que, en principi, per poder demolir una casa l’exèrcit necessita una ordre administrativa, en aquesta ocasió no portaven cap document que justifiqués la seva actuació. Tant és. Ho van fer igualment. I van amenaçar amb tornar diumenge i expulsar-los definitivament.

La 'presència' internacional 

L’avantatge de viure en una tenda és que si la tiren a terra, és molt més fàcil tornar-la a aixecar que no pas una casa de ciment. I això és el que van fer els Oudeh, tot i que dos dels seus membres (el pare i el fill gran) van passar-se diverses hores arrestats. Diumenge, però, necessitaven suport. Potser no per aturar la demolició, però sí per pressionar i, sobretot, documentar el que estava passant. La Maria, una suggerent californiana voluntària de Jordan Valley Solidarity, i jo mateix, com a periodista, vam passar-nos bona part del dia amb la família.

Armats amb diverses càmeres, la intenció era ser-hi quan arribessin els soldats i gravar la seva actuació. Durant el matí, vam veure desfilar un membre de B’tselem, una organització israeliana de defensa dels drets humans, i un altre de la Creu Roja per la tenda dels Oudeh. Cap d’ells, però, va quedar-se a esperar els militars. Després de vuit hores, cap a les quatre de la tarda, vam poder saber que els soldats no vindrien. Ni la Maria ni jo, però, teníem la sensació de victòria. La família beduïna podia respirar un dia, però una ordre de demolició segueix pesant sobre ells i qualsevol dia s’executarà.

La situació a la Vall 

La Vall del Jordà és una de les àrees més importants de Palestina, tant des d’un punt de vista econòmic com estratègic. Ara bé, és una zona poc poblada i els seus habitants denuncien que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) els té oblidats. La vida allà pels palestins i beduïns establerts no és gens fàcil. En canvi, els gairebé 7.000 colons israelians gaudeixen d’una vida prou còmoda. Les expulsions, les demolicions de cases i les amenaces contra la població autòctona són constants i per entendre-ho i explicar-ho vaig optar per passar-hi tres dies i intentar viure una demolició en directe, al costat dels qui la podien patir.

Amb uns recursos hídrics molt importants, provinents del riu Jordà, a la Vall hi trobem la frontera amb Jordània, que està controlada per Israel, així com bona part de l’aigua de la zona. Al sud de l’àrea hi ha el mar Mort, molt ric en diversos minerals. L’aigua i una terra increïblement fèrtil permet desenvolupar una agricultura molt productiva i això explica la importància econòmica de la zona. La frontera, en canvi, en marca el pes estratègic. Els dos factors motiven que el 95% de la superfície de la Vall (uns 1.300 quilòmetres quadrats) estiguin sota control israelià i només un 5% sota administració de l’ANP, entre els que destaca la ciutat de Jericó.

Nombrosos assentaments, diverses bases de l’exèrcit i algunes zones militars tancades queden fora de l’accés dels palestins, mentre que bona part del terreny restant és àrea C. Segons els acords d’Oslo de 1993, l’àrea C és territori palestí però en què la seguretat i també les qüestions administratives estan sota control israelià. Què significa això? Doncs per exemple que si els habitants volen construir una casa han de demanar el permís pertinent a l’autoritat hebrea que, en aquest cas, sempre té el no com a resposta.

Les ONG treballen molt a les àrees A i B, sota control com a mínim administratiu de l’ANP, però no ho fan a les C i, de fet, en els cas de la Vall del Jordà només hi és la campanya de solidaritat. A banda de denunciar els abusos als drets humans que pateix la població autòctona i d’intentar impedir demolicions, també reconstrueixen les cases ensorrades i per fer-ho, cada cop més, opten per aixecar-les amb maons de fang, un material molt barat i que dóna resultats sorprenents.

Mentre que a les àrees on viuen els palestins l’aspecte, sobretot a l’estiu, és molt semblant al d’un desert (les temperatures a partir de juny superen fàcilment els 40 graus), als assentaments la verdor és constant. I és que les principals explotacions agrícoles israelians es concentren aquí, amb Agrexco, participada per l’Estat, com a companyia insígnia. La seva producció es destina fonamentalment a l’exportació cap als mercats europeus i els activistes de la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) fa temps que la tenen en el punt de mira. Un cop més, dos móns totalment diferents separats per pocs metres de distància. Un cop més la injustícia queda impune.

Sort de gent com la Maria i la resta d’activistes de la Vall del Jordà. Gent com ells em fan pensar que la cooperació a Palestina no té gaire sentit, però sí que en té (i molt) l’activisme. Gent que s’oposa a l’ocupació i que no es limita a fer declaracions grandiloqüents sobre el seu compromís polític per després dedicar tot el seu temps a lliure a un oci totalment banal. Gent que se la juga constantment, amb arrestos i deportacions. Gent que actua i no es limita a parlar com les desenes de cooperants amb qui he topat per aquí. Gent compromesa i sense sou. Res a veure amb els altres. Res.    

La galeria completa de fotos:


https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/JordanValley?authkey=Gv1sRgCP2zg9Sbk5fl6gE