Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los

Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d'emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l'ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

Refugiats jugant al centre de trànsit de Timisoara.

Entre Timisoara i Humenné ofereixen un total de 300 places i els refugiats s’hi solen estar entre dos i cinc mesos, segons explica a EL TRIANGLE Ariane Rummery, portaveu de l’ACNUR a l’Europa central. Gairebé 900 persones han passat pel centre romanès –ara n’hi ha 35–, mentre que més de 200 ho han fet per l’eslovac, que actualment acull 76 refugiats. Quan són allà, se’ls ofereix orientació cultural, cursos sobre conducta i de l’idioma del país en què finalment seran reallotjats, fonamentalment els Estats Units, el Canadà, Suècia, els Països Baixos, el Regne Unit, Finlàndia, Noruega o Alemanya. Els centres permeten als estats receptors de refugiats seleccionar-los i entrevistar-los per comprovar si ja estan preparats per viure-hi.  

La mà de George W. Bush

Però per què precisament s’ubiquen a Romania i a Eslovàquia i no directament allà on acabaran vivint els refugiats? Ariane Rummery afirma que els països rics compleixen el seu deure i reben molts refugiats a través dels programes de reassentament i les diferents vies d’asil, mentre que els centres de trànsit només estan pensats per a situacions d’«emergència» i casos molt concrets i se situen en països que s’han ofert per acollir-los. L’origen, però, és força més complex.

Timisoara va rebre 4.500 refugiats de l’antiga Iugoslàvia entre el 1999 i el 2002. Allà van ser «processats», segons Rummery, i posteriorment reassentats en altres països. Uns quants anys més tard, l’aleshores president dels Estats Units, el republicà George W. Bush, va demanar al seu homòleg romanès, Traian Basescu, que acceptés acollir un grup de refugiats uzbeks del Kirguizistan, que haurien d’«aclimatar-se» abans de ser transferits al seu destí definitiu. Finalment, el 2008 s’inaugurava oficialment el centre de Timisoara, que des d’aleshores ha rebut eritreus, sudanesos, palestins, etíops, iraquians i afganesos.

Acollir el centre permet tant a Romania com a Eslovàquia guanyar pes en les reunions internacionals patrocinades per l’ONU i, a més, els facilita bones relacions amb els Estats Units. En contrapartida, els països rics poden pregonar que garanteixen la protecció dels refugiats, tot i que només els acceptin quan ja estan degudament preparats.

El drama de la ’primavera àrab’

L’esclat de les revoltes àrabs de l’any passat ha provocat, de moment, la caiguda dels dictadors de Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh), però també un drama humà amb la mort de milers de persones i la fugida de centenars de milers, sobretot treballadors subsaharians que, en alguns casos, van passar setmanes amuntegats en unes condicions deplorables en camps de refugiats com el que es va aixecar a Choucha (Tunísia). Les paraules de suport a l’anomenada primavera àrab pronunciades tant des dels Estats Units com des de la UE no es van traduir, ni de bon tros, en un acolliment massiu dels refugiats que van generar conflictes com el libi. 

La caiguda de Gaddafi va ser possible gràcies als bombardejos de l’OTAN i a la implicació de França, d’Alemanya, d’Itàlia, d’Espanya o dels Estats Units. A canvi, l’Europa opulenta va tancar les portes a les persones que fugien de la contesa bèl·lica, fet que ha deixat per al record les ignominioses imatges de l’amuntegament de refugiats a l’illa italiana de Lampedusa, el primer pas cap al continent. També cal sumar-hi els centenars de persones que han mort en naufragis mentre intentaven assolir la costa de l’illa, ja fos des de Líbia o des de Tunísia.

Estigmatitzats com a mercenaris del sàtrapa, milers de subsaharians van veure’s abocats a marxar de nou. Yonas Ali i la seva trentena de companys van ser evacuats per l’ACNUR a Timisoara a l’abril de l’any passat. Havien fugit d’Eritrea per esquivar l’allistament a un Exèrcit que afrontava l’enèsim conflicte amb Etiòpia i, en arribar al país àrab, es van topar, en molts casos, amb detencions i empresonaments. El procés de reeducació va completar-se ja fa alguns mesos amb el seu trasllat als Països Baixos. Pel que fa a George, s’havia establert a Líbia atret per les oportunitats laborals que oferia la seva formació com a enginyer elèctric. L’esclat de la guerra el va decidir a creuar amb la seva família la frontera amb Egipte. Davant del risc de tornar a l’Iraq –són cristians i els membres d’aquesta confessió estan en risc des de la caiguda de Saddam Hussein–, l’ACNUR els va trobar a la ciutat de Sallum i els va traslladar a Timisoara. Al cap d’uns quants mesos, un nou vol els feia arribar als Estats Units.

George i Yonas són només dos exemples de víctimes oblidades, dels refugiats que Occident deslocalitza després d’un conflicte bèl·lic que respon als seus interessos. Perquè una cosa és encoratjar una revolució i omplir-se la boca parlant de democràcia, i una altra de molt diferent és assumir-ne les conseqüències humanes. Surt més còmode tancar fronteres i acceptar només aquells refugiats que són reeducats i civilitzats. El cinisme d’Occident no té límits.

*Article publicat en el número 1.054 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de març de 2012.