La fi de la impunitat dels altres Guantánamo?

Després d’anys de denúncies, el Govern espanyol es compromet a regular els Centres d’Internament d’Estrangers, on les persones migrants són tancades pel simple fet de no tenir els papers en regla i a l’espera de ser deportats. Fins ara els centres, com el de la Zona Franca, han funcionat opacament

El guineà Idrissa Diallo va morir el 6 de gener al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Segons la versió oficial, i a l’espera que es coneguin els resultats de la investigació encarregada per la jutge, el decés es va produir “arran d’una aturada cardíaca provocada per causes naturals”. La desaparició de Diallo, de 21 anys, sembla haver marcat un punt d’inflexió en els centres on els estrangers sense la documentació en regla són retinguts a l’espera de ser deportats als seus països d’origen. Des de fa anys, entitats i organitzacions en denuncien l’existència, la total opacitat amb què funcionen, les violacions de drets humans que s’hi donen i els maltractaments que, en alguns casos, han exposat els migrants. Diverses persones han mort en els nou CIE que hi ha a l’Estat espanyol. Només al centre de la Zona Franca, inaugurat el 2006, tres persones hi han perdut la vida.

Les habituals condemnes de les entitats van aconseguir en aquesta ocasió trencar el silenci informatiu que els grans mitjans mantenien sobre unes instal·lacions que en les darreres setmanes han estat denunciades per la Síndica de Greuges de Barcelona, advocats i partits polítics, entre d’altres, a causa de les enormes mancances que presenten i la falta de drets dels migrants detinguts. La pressió va fer que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es comprometés el proppassat 31 de gener a consensuar un reglament que reguli el funcionament d’uns espais que, fins ara, han funcionat segons el criteri del director de cada centre.

Protesta contra el CIE de la Zona Franca. 

El ministre va assegurar que la policia es limitarà a desenvolupar- hi tasques de seguretat -fins ara assumien tasques més pròpies dels funcionaris de presons, cosa que havia generat queixes dels sindicats policials-, que es millorarà l’atenció sanitària -abastament denunciada-, i s’ampliaran les zones comunes i d’esbarjo, encara que tot dependrà de les possibilitats pressupostàries. Les entitats ho van valorar com un pas endavant, a l’espera de veure el reglament definitiu, però són partidàries del tancament total dels CIE, tal com van deixar clar uns dies abans a través d’un manifest -presentat a la seu de la FAVB i que compta amb l’adhesió de 170 organitzacions de tot l’Estat. 

Pitjor que una presó

Els CIE neixen el 1985 i, oficialment, les persones hi estan retingudes cautelarment per assegurar l’execució de l’ordre d’expulsió que tenen oberta. No tenen caràcter penitenciari, però a l’hora de la veritat, i segons exposa Cristina Fernández, cap de l’àrea d’Immigració de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona (UB), “són presons policials on es priva de llibertat les persones migrants pel sol fet de no tenir papers”, és a dir, no per cometre un delicte sinó per incórrer en una simple falta administrativa. A diferència dels centres penitenciaris, però, no tenen normativa, no hi ha treballadors socials que atenguin els interns, l’atenció jurídica hi és molt deficient i l’alimentació, escassa i de mala qualitat. En tot moment, els migrants estan sota control policial, amb l’afegit que l’accés està gairebé vetat per a les entitats, fet que genera una enorme opacitat i que fa molt difícil que transcendeixi què hi passa.

“Són espais on es consolida una política racista i rebem moltes denúncies de les situacions que s’hi viuen, però tenim moltes dificultats per intervenir- hi a causa de l’opacitat amb què funcionen”, apunta Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme, una de les entitats que fa uns mesos va poder entrar per primera vegada al centre de la Zona Franca. Fernández, que també va participar a la visita, explica que als CIE hi van a parar persones que acaben d’arribar a l’Estat, ja sigui amb pastera o avió, i se les vol expulsar immediatament; migrants que són víctimes de les batudes i els controls de documentació amb criteris racistes que normalment agents de la policia secreta fan en espais públics com places o boques de metro -una pràctica denunciada per Amnistia Internacional i tipificada com il·legal per la UE-; i persones que hi aterren després que la seva condemna penal hagi estat substituïda per l’expulsió o que en estar empresonats no han pogut renovar el permís de residència i en sortir hi són enviats directament, sense tenir-ne la més mínima idea.

El CIE de la Zona Franca es va estrenar fa sis anys i va substituir el centre de la Verneda. Va costar 3,7 milions d’euros que, cínicament, van ser comptabilitzats com ajuda oficial al desenvolupament i des de fa uns mesos està dirigit per José Manuel Casado. La millora de les instal·lacions, ubicades en un amagat i inhòspit lloc de la ciutat, no va anar acompanyada d’un millor tracte als migrants, que veuen vulnerats drets fonamentals com el dret a la llibertat o a la tutela judicial efectiva. El recinte té capacitat per a 226 places i, segons Alba Cuevas, transmet “sensació d’amuntegament”.

Des de fa més d’un any i mig només rep homes i les dones migrants retingudes a Catalunya són enviades a Madrid o València, quedant totalment desemparades del seu entorn. “És una institució discriminatòria, basada en criteris arbitraris, la gent no és detinguda i expulsada per allò que hagin fet, sinó per d’on són i depèn de qui el trobi”, conclou Cristina Fernández, advocant pel tancament dels també coneguts com els altres Guantánamo, presents arreu de la UE i símbol d’una Europa fortalesa cada cop més tancada en si mateixa i que aposta per polítiques clarament racistes.

Fins a 60 dies tancats

L’any 2010, 1.742 persones van passar pel CIE de la Zona Franca, segons les dades d’un informe de Migregroup, la xarxa d’entitats socials que treballen amb immigrants. Al voltant del 33% no van ser expulsats, ja fos per motius econòmics o per la manca d’acords de repatriació amb el país d’origen. Els alliberats queden en una situació molt vulnerable, perquè tenen una ordre d’expulsió oberta, de manera que queden abocats a la marginalitat. Des del 2008, arran de la Directiva de Retorn o de la Vergonya, els migrants poden passar-s’hi fins a 60 dies tancats, tot i que a Barcelona la mitjana, segons Migregroup, va ser d’uns 25 el 2010.

*Article publicat amb el número 122 de la revista Carrer, març de 2012