“Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra”

Com viuen els grecs les draconianes mesures que està aplicant el seu govern actuant el dictat de la Troika que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional? Tenen esperança en el futur? Què els empeny a sortir al carrer i a lluitar contra aquestes mesures? Per intentar donar resposta a aquestes preguntes i entendre una mica millor com estan vivint una situació a la qual, potser, també ens hi veurem abocats nosaltres, publico l'entrevista que vaig fer recentment per a La Directa a l'activista Jristina Lantzi, que durant molts mesos ha estat al peu del canó a la plaça Syntagma. 

Implicada en la lluita antiracista i antifeixista i defensora dels drets de les persones migrades, Jristina Lantzi ha participat els darrers mesos en les convocatòries de l’oposició contra les mesures draconianes que ha imposat la troica a Grècia com a contrapartida al rescat financer. Un malestar que s’ha visualitzat especialment a la plaça Syntagma d’Atenes, on Jristina ha pres part en les diferents protestes. Als seus 33 anys, ha passat per més de deu feines diferents, però ja en fa quatre que treballa en una llibreria céntrica de la ciutat. Amb un sou precari, afirma que ha après a viure amb molt poc i subratlla que continuarà lluitant per canviar les coses.

Després de les noves mesures imposades per la troica, el poble grec està cansat?

Hi ha gent adormida i n’hi ha d’enfadada, però no crec que la gent estigui cansada, perquè a cada nova gran protesta que es fa hi van més persones. Ara continuem lluitant a una escala més petita i necessitem temps per reorganitzar-nos després d’una nova derrota. En tot cas, les persones que creiem que protestar ajuda no estem cansades i som resistents, mentre que la resta està esperant que trobem una solució. No sé quan de temps podrem continuar amb la protesta.

En el teu cas, per què prens part en la lluita?

Penso que el poble unit és més fort que cap govern. Sense nosaltres, ni el mercat ni la producció no existeixen. Òbviament, em mobilitzo perquè les mesures són inexplicables i estan matant gent, no exagero! Jo continuaré activa en les protestes i, tot i que a vegades estic cansada o confusa, em recarrego gràcies als amics, als sense sostre, als activistes immigrants...

El moviment d’oposició a les retallades és unitari o està molt dividit? 

Hi ha molts moviments, no només un i, sovint, fan protestes el mateix dia a llocs diferents, fins al punt que semblen enemics. Crec que, ara, la unitat es fa més necessària.

Quin paper han jugat els sectors ‘aganaktismeni’ o indignades gregues?

Han estat importants per reunir molta gent i organitzar moltes accions. Han ensenyat als grecs què significa la democràcia real i com fer-la possible; a discutir i prendre decisions entre milers de persones; a escoltar i no cridar quan estàs en desacord; a fer-se més forts entre tots i a coordinar activitats... Jo me’n vaig apartar quan es va perdre el sentit original i l’acció es va transferir als barris.

Us sentiu una generació sense esperança?

No tenim feina ni diners ni una bona salut o educació pública, però, mentre lluitem i intentem canviar les coses, vol dir que encara hi ha esperança. Ens tiren a terra, però ens aixequem una vegada i una altra i preparem les coses per a la generació següent. Si fallem, potser ells ja no tindran esperança.

Tens la sensació que la troica utilitza Grècia com una mena de laboratori del neoliberalisme salvatge?

Sí. Des que van escollir mesures que colpegen les classes baixes –com la reducció dels salaris o la destrucció dels convenis col·lectius– gairebé sense tocar els grups que podrien ajudar a pagar el deute sense destruir-ho tot, quina altra cosa podem pensar?

S’ha acabat el temps de l’actual classe política dirigent? Cal articular un moviment que n’esdevingui l’alternativa?

Els governants haurien de marxar per tallar la cadena de robatoris i corrupció del passat. Ara bé, la sang nova no podria fer coses realment diferents tret que renunciés als rescats i escollís la fallida. Potser podríem fer-ho i sortir-nos-en sols, però crec que encara no estem preparats per confrontar una situació així. Ara bé, sí que es poden fer coses perquè Grècia sigui un país ric i fort: actuar sobre l’Església, que és una gran propietària i té molts diners; forçar que els polítics tornin el que han robat; augmentar les taxes sobre els milionaris, que no s’han tocat perquè són els amics del govern; que Alemanya ens doni milions com a compensació per la II Guerra Mundial...

Tens por?

Clar. Tinc por de perdre la feina. Com em pagaran, si ningú no compra res? Tinc por de posar-me malalta, perquè han limitat la sanitat gratuïta a 23 euros al mes, la resta t’ho has de pagar tu. Tinc por que els meus amics o la meva família es posin malalts o perdin la feina i acabin sent sense sostre i jo no els pugui ajudar. Tinc por que les protestes no funcionin i hi hagi sang i violència per les dues bandes. Tinc por que la gent se’n cansi i ho acabi acceptant tot, com a la novel·la 1984 de George Orwell.

Pots viure amb el teu sou actual?

Sí, perquè som tres en un apartament i he après a viure amb poc, però, si tinc un problema a les dents, no podré pagar el dentista. Si s’espatlla la nevera, no en podré comprar una de nova. Amb l’increment del preu del transport, no podré agafar el metro. A partir del juny, quan apugin l’electricitat, no podré fer moltes coses a casa. I, malgrat tot, sóc de les privilegiades.

Hi ha res de positiu en la situació que viviu?

I tant! La solidaritat ha crescut moltíssim entre els grecs. La pobresa ens ensenya que podem viure sense una televisió cara o mòbils que costen més que els nostres sous. Els grecs hem après que intercanviar la roba vella o altres coses amb algú altre no només és econòmic, sinó que també és divertit. Molts voluntaris han començat a organitzar classes gratuïtes per als nens pobres...

Quines lliçons podem aprendre del poble grec?

No esperar fins que sigui massa tard per canviar les coses. Actuar perquè mereixes una vida millor. Creure en la teva resistència. Forçar que els dirigents estiguin espantats i s’ho pensin dues vegades a l’hora d’actuar i fer el que ens han fet a nosaltres. Estar units. Aprendre els teus drets. Tenir clar que el sentiment de solidaritat fa tothom més fort.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 265, 14 de març de 2012.