Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010.

Refugiades sud-sudaneses

En poques setmanes, la població del districte d’Adjumani ha registrat un augment de 50.000 persones, provinents del Sudan del Sud. Són refugiades i han fugit del conflicte que sacseja el país des del 15 de desembre. Ho han perdut gairebé tot i, de moment, viuen amuntegades en campaments. Moltes d’aquestes persones dormen al ras i totes es queixen de gana. Són víctimes del que va començar com un enfrontament polític dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, en anglès), pel control dels recursos –bàsicament el petroli i els llocs de treball de l’administració– en mans del govern. Però la pugna entre el president Salva Kiir –de l’ètnia dinka, la més nombrosa del Sudan del Sud– i l’exvicepresident Riek Machar –que és nuer, el segon grup més gran del país– ha mutat en un esclat de violència interètnica.

Camps de refugiats de Nyumanzi.

Segons les organitzacions humanitàries, ja s’ha cobrat 10.000 vides i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats(ACNUR) xifra en gairebé 900.000 les persones que han fugit de casa, 130.000 de les quals s’han refugiat als països veïns. Uganda, el principal soci comercial del Sudan del Sud, que ha enviat centenars d’efectius militars en suport de Salva Kiir, acull la meitat de les refugiades, però la seva arribada ha generat recels entre la població local. David Chudi, càmera aficionat i veí d’Adjumani, afirma a la DIRECTA: “Els hospitals i els serveis socials que tenim normalment són insuficients i ara estan totalment saturats”.

Tot i que la pobresa és visible a la ciutat, no té res a veure amb el que pateixen les refugiades. El centre de trànsit de Dzaipi, a quinze quilòmetres de la capital del districte, és un retrat ben clar de l’últim –de moment– drama humanitari africà. Dissenyat per acollir 400 persones, n’ha arribat a allotjar 35.000 i, quan el trepitjo, n’hostatja prop de 7.000. Athou Reech, de 35 anys, i Rebecca, que supera els 60, són dues dones que passen el dia sota l’ombra d’un arbre, damunt un simple tros de plàstic, acompanyades de les famílies i amb les poques pertinences que es van poder emportar encabides dins una simple motxilla. Són de Bor, la capital de l’Estat de Jonglei, un dels epicentres dels combats. “Tenia casa, terres i bestiar i, ara, ja no tinc res”, comenta Rebecca. Athou Reech, que ja no té llet materna per alimentar el seu nadó de cinc mesos, afegeix: “Vaig viure la independència de 2011 amb l’esperança que seria l’inici d’un futur millor. S’ha esvaït del tot”. No es plantegen tornar a curt termini.

Mentrestant, malalties com el còlera, la malària o el xarampió s’escampen per Dzaipi i per Nyumanzi –un assentament situat a cinc quilòmetres i obert per descongestionar el centre de trànsit– i la malnutrició es cronifica. L’ACNUR diu que garanteix dos àpats per persona al dia, però totes les refugiades consultades afirmen que amb prou feines en reben un. El subministrament d’aigua encara és més limitat i Lucy Beck, portaveu de l’ACNUR a l’àrea, reconeix que tot just poden donar entre vuit i dotze litres per persona i dia, xifra que se situa a anys llum dels 122 litres de consum mitjà de la població barcelonina.

Zona oblidada

Les més de dues dècades de conflicte sagnant entre l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en anglès) i les forces armades ugandeses van destrossar gran part de les infraestructures de la zona. David Chudi subratlla que, tot just fa un any, Adjumani va recuperar un subministrament més o menys estable d’electricitat, després de tretze anys depenent de generadors, en un territori on el combustible és un 10% més car que a Kampala. Trobar-hi una bona connexió a Internet és quimèric. “Des que governa Museveni (fa 28 anys), patim un dèficit crònic d’inversions”, que interpreta com una “venjança” pel suport, matisable, del nord a les dictadures militars de Milton Obote i Idi Amin Dada, que van presidir el país entre el 1966 i el 1985.

Gulu

Al sud-est d’Adjumani, trobem Gulu, la principal ciutat del nord del país i d’Acholiland. Tres hores per fer 90 quilòmetres per un camí polsegós. Avui, acull desenes d’ONG d’arreu, però, durant gairebé dues dècades, era com si no existís, paradigma perfecte d’un conflicte oblidat. De fet, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UNOCHA) no s’hi va instal·lar fins al 2005, tot i que la guerra havia causat 100.000 morts i havia desplaçat 1,8 milions de persones –que vivien confinades en 200 camps de la regió controlats per l’exèrcit i avui ja tancats– i que l’LRA (la milícia fonamentalista cristiana liderada per Joseph Kony que tenia com a objectiu primigeni implantar un govern basat en els deu manaments) havia segrestat prop de 30.000 menors, a les quals convertia en soldats o esclaves sexuals. Els pocs centenars de membres que queden avui a l’LRA es mouen entre la República Centreafricana, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo i el nord d’Uganda està pacificat.

Marques d’una guerra

“Patim un atur molt elevat, la prostitució infantil és habitual, hi ha molts casos d’alcoholisme i violència contra les dones, l’analfabetisme és molt elevat… Som una societat sota un trauma social”, enumera Moses Odokonyero, periodista i membre del Northern Uganda Media Club (Numec). Entre altres activitats, l’organització porta a terme el programa Facing Justice (Enfrontant la justícia), que investiga, monitoritza i analitza assumptes vinculats als conflictes de la zona amb l’objectiu de contribuir a la resolució i evitar una nova escalada. “Fem periodisme de pau”, afirma Odokonyero.

Gulu

Una altra iniciativa que treballa la reconciliació és Refugee Law Project, que compta amb programes adreçats a les desplaçades, a les quals dóna suport jurídic. Denis Barnabas, el responsable de projectes, explica a la DIRECTA: “Uganda s’ha pacificat, és cert, però estem lluny d’una pau positiva. Per tenir-la, s’han de solucionar aspectes com la pobresa, la desocupació o l’analfabetisme”. Moses Rubangangeyo, un dels fundadors de l’ONG Information for Youth Empowerment Programme (IYEP, Informació per al Programa de Promoció del Jovent) hi afegeix: “La pau positiva requerirà dècades de feina perquè estem tractant els efectes del conflicte, però no les seves arrels, com la lluita per la terra, la desconfiança entre el nord i el sud del país o la manca d’inversions”.

Un aspecte fonamental en la resolució de qualsevol conflicte és la justícia transicional. Sobre ella, Denis Barnabas lamenta que l’atenció occidental al nord d’Uganda hagi implicat la importació d’un model de justícia bàsicament punitiu, en referència a l’ordre d’arrest de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Kony. Barnabas advoca per prioritzar el mato oput, un mecanisme de justícia tradicional acholi que es basa en la participació de la societat, permet refer relacions trencades i té una funció reparadora. “Vincula pau i perdó”, subratlla, i “facilita el retorn a les comunitats dels antics guerrillers de l’LRA”, com ara Moses Rubangangeyo.

Segrestat quan tenia quinze anys, Rubangangeyo va arribar a ser tinent de la milícia. El 2004, en va sortir i, amb alguns antics companys, va crear una organització que, des d’aleshores, ha atès més de 3.500 joves víctimes del conflicte. “La nostra filosofia és treballar de víctima a víctima i demostrar, amb el nostre exemple, que és possible sortir- se’n”, exposa Moses.

La xacra de la corrupció

Els tres coincideixen a alertar de la problemàtica amb la terra, arran del retorn de la població desplaçada per la guerra, podien demostrar la propietat d’unes terres (no en tenien els títols) que, en molts casos, havien estat ocupades per altres famílies o se les havia apropiat el govern, que posteriorment hi ha potenciat la implantació de projectes de l’agroindústria –per exemple, plantacions de canya de sucre– o l’inici d’explotacions petrolieres, en el cas del districte d’Amuru.

Una altra qüestió important que cal resoldre és la relació entre el nord i el sud del país, caracteritzada per la desconfiança, encara ben present. El 2007, el govern central va llençar el Pla de Pau de Recuperació i Desenvolupament, que a la pràctica s’ha traduït en poca cosa. Els tres entrevistats coincideixen que s’han dissenyat molts projectes, sobretot finançats amb fons de donants internacionals, però que els diners s’han perdut en la teranyina de la corrupció. “El govern d’Uganda encara ens tracta com un territori oblidat”, es queixa Denis Barnabas.

110 quilòmetres al nord-est de Gulu, hi ha Kitgum, l’última etapa del viatge pel nord d’Uganda. L’objectiu és visitar el Centre de Documentació de Memòria Nacional i Pau, una iniciativa conjunta del govern local, la Facultat de Dret de la Universitat de Makerere (Kampala) i el Refugee Law Project. Pretén facilitar el diàleg i la convivència entre les comunitats i, alhora, convertir-se en un espai de memòria de les víctimes dels diversos conflictes que han sacsejat la zona. El recinte museístic funciona a mig gas i el trobo tancat. En tot cas, és una altra mostra de la feina que es fa per cicatritzar les ferides d’una guerra eterna i, durant molt de temps, oblidada.

Kitgum, com Gulu i Adjumani, és una ciutat segura, que arrossega traumes postconflicte, una enorme bossa de pobresa i un gran dèficit d’infraestructures. Poc després, agafaré un dels dos únics busos cap a Kampala, on arribaré el dissabte a la nit, dotze hores més tard, amb el convenciment d’haver conegut un país completament diferent.

*Article publicat al número 349 del setmanari DIRECTA, 12 de febrer de 2014. El nombre de refugiats sud-sudanesos ha augmentat des d’aleshores i ja arriba als 200.000, la meitat dels quals a Uganda.