El Govern de Mas ofega la cooperació amb impagaments

El teixit català d’ONG de desenvolupament, pau i drets humans està en risc de fallida com a conseqüència dels incompliments dels compromisos signats per part de la Generalitat, que també ha disminuït el pressupost destinat al sector en un 83% en només dos anys. Acomiadaments, paralització de projectes i retorn d’expatriats són les conseqüències més visibles d’una política que demostra que l’Administració ‘business friendly’ castiga les entitats

El sector de la cooperació a Catalunya s’està extingint, víctima de la brutal política de retallades de la Generalitat en aquest àmbit i dels impagaments de la mateixa Administració, fet que està deixant moltes ONG amb l’aigua al coll i ja ha provocat acomiadaments, paralització de projectes i retorn de cooperants expatriats. El pas següent, que cada cop sembla més imminent, serà la desaparició progressiva d’entitats que nodreixen el ric teixit associatiu del país. Després de mesos de reunions infructuoses, solucions que no arriben, comunicats que són ignorats i cartes obertes que no són escoltades, les ONG catalanes dedicades al desenvolupament, als drets humans i a la pau van decidir passar a l’acció amb una protesta el proppassat dijous 28 de juny al matí, que va culminar amb l’ocupació de la seu de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), ubicada a la Via Laietana de Barcelona.

A les quatre de la matinada, un centenar d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra van desallotjar la trentena de persones que mantenien la tancada i el nombre similar que era al carrer donant-los suport. Una setmana més tard, el Govern d’Artur Mas ni tan sols s’ha compromès que un alt càrrec del Departament d’Economia i Coneixement es reuneixi amb el sector, que denuncia impagaments de la Generalitat d’entre 15 i 20 milions d’euros, segons les dades de la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament.

La protesta dels cooperants davant la seu de l'ACCD. 

«Quan des del Govern ens diuen que no hi ha un desmantellament de la cooperació, tenim la  sensació que pateixen un negacionisme semblant al de les persones que refusen l’existència del canvi climàtic», afirma David Llistar, vocal de seguiment de polítiques de la junta de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD). Les dades són concloents: en dos anys, el pressupost de l’ACCD ha passat de 49 a 9,5 milions d’euros, una reducció del 83% –només superada per la de la Direcció General de Publicacions–, que s’eleva fins al 93% en els fons rebuts per l’ONG. En canvi, s’ha augmentat l’aportació a les empreses. La majoria dels ajuntaments també ha reduït la partida de cooperació, opció seguida, així mateix, pel Govern espanyol, que amb el PP al capdavant ha retallat a menys de la meitat els fons de l’AECID, l’equivalent estatal de l’ACCD.

Per esquivar l’aturada de projectes i els acomiadaments, una vintena d’ONGD s’ha endeutat –l’import total s’eleva a 9,6 milions–, però la negativa del Govern autonòmic a fixar un calendari per liquidar els impagaments, que afecten el 70% de les 90 integrants de l’FCONGD, les aboca a una situació encara més complicada. Ara mateix, la meitat de les entitats de la federació tenen problemes de liquiditat. «El futur pinta molt malament sobretot per al ric teixit d’entitats mitjanes, amb una gran capacitat tècnica, que tenim, moltes de les quals segurament acabaran desapareixent. Les organitzacions més grans, com Creu Roja o Intermón, resistiran, com també ho podran fer les més petites, més lligades al voluntarisme i amb estructures tècniques més lleugeres», apunta a EL TRIANGLE una font de l’FCONGD. 

Sector per a les “vaques grasses”

«Tot i que vull seguir pensant que la Generalitat creu que la cooperació és necessària, és evident que no s’ha prioritzat com a política de país i l’actual Govern transmet la idea que la cooperació només és per quan hi ha vaques grasses», opina Eduard Cantos, director de Setem. En aquest sentit, totes les fonts consultades coincideixen a subratllar que hi ha hagut un clar retrocés amb relació a l’anterior Administració catalana, que no va complir el seu compromís de destinar el 0,7% als països empobrits el 2010, però sí que va augmentar notablement els recursos destinats al sector, tot i estar sempre per sota de la mitjana estatal.

«La cooperació internacional ha perdut tota rellevància política en aquest Govern», referma el II Informe sobre la cooperació catalana 2006-2012, presentat el proppassat 27 de juny per l’FCONGD. El document hi afegeix que amb l’Executiu d’Artur Mas «no es visualitza cap voluntat de compromís de futur» i que tot apunta «a canvis de caràcter estructural i no temporal, a un desmantellament progressiu tècnic i econòmic i a una reorientació política d’aquest àmbit, reduït a la mínima expressió». També reconeix, però, que durant l’època del tripartit «ha faltat visió per consolidar, en temps de bonança, una política de cooperació que hauria permès sostenir-la en una conjuntura desfavorable com l’actual».

Necessitat de tornar al carrer

Miquel Carillo, coordinador de l’Associació Catalana d’Enginyeria sense Fronteres –entitat que ha hagut d’aturar un projecte a Moçambic, fer-ne tornar el cooperant destinat i acomiadar personal–, es queixa de la manca de «voluntat política per buscar com solucionar els problemes per trobar fons, ja no per pagar-ho tot, sinó per garantir la continuïtat de les entitats i dels projectes». En aquest sentit, el discurs recurrent de l’Administració i del director de l’ACCD, Carles Llorens, és fer una crida a buscar complicitats amb el món de l’empresa. «Quina empresa està disposada avui a dedicar recursos a cooperació? És fictici que les companyies privades puguin compensar la caiguda de l’aportació pública que patim», recalca David Llistar.

Fent autocrítica, Mari Vera, coordinadora de l’oficina de Brigades Internacionals de Pau de Catalunya, reconeix que «s’havia arribat a un nivell de dependència massa elevat de l’Administració pública» i que ara toca «tornar al carrer a fer activisme per lluitar per un món més just». En una línia similar, David Llistar comenta que l’enorme dependència de fons públics ha generat una «cooptació i burocratització» que ha acabat allunyant les ONG de la «societat civil catalana». Eduard Cantos emfatitza que caldria «haver treballat més amb recursos propis», a banda de «consolidar i enfortir una base social» que, alhora que et dóna suport econòmic, és un nucli activista que s’implica en les teves causes. Per a ell, per capejar el temporal una opció que caldria accelerar és la unió d’esforços –com compartir local i serveis– entre organitzacions. Emili Cardiel, coordinador de l’oficina d’Ajuda en Acció a Catalunya i les Illes, conclou que mantenir la cooperació «és una qüestió de país» i que el seu desmantellament afecta la imatge de Catalunya a l’estranger, a causa del dany que fan els projectes que s’aturen. No sembla, però, que a Mas, Mas-Colell o Carles Llorens els dolgui retirar la respiració assistida a un sector que estan ofegant.

Llorens: el frustrat cap d’Exteriors

Carles Llorens, el director de l'ACCD.

Crescut políticament a l’ombra d’Arcadi Calzada, l’expresident de Caixa Girona que, segons  el Departament d’Economia, va cometre diverses irregularitats a l’entitat, Carles Llorens (1963) va ser delegat de la Generalitat a Girona durant el darrer Govern de Jordi Pujol. Quan va ser nomenat, al febrer del 2000, molts asseguraven que era un talibà convergent, però ell va declarar que només tenia en comú amb els afganesos el fet que era «jove i radical». Secretari de Relacions Internacionals de CDC, amb la victòria de Mas aspirava a la secretaria d’Exteriors, però finalment va acabar com a director de l’ACCD, tot i el desconeixement d’un sector, el de la cooperació, que ell mateix ha reconegut que no li interessa.

El liberal ‘business friendly’

Sionista i anticastrista furibund –és autor d’obres molt properes a l’oposició cubana més reaccionària, establerta a Miami–, Carles Llorens és un liberal en el pitjor sentit del terme, ferm defensor de la preponderància de l’empresa privada enfront d’allò públic. A favor seu, cal dir que genera unanimitat. Pràcticament tot el sector de la cooperació en vol la dimissió. L’acusen de no saber escoltar i de no tenir gens de sensibilitat envers l’àrea que dirigeix. Mentrestant, però, ell insisteix a vendre l’empresa com a agent de cooperació. Al final, s’ha revelat com tot un talibà liberal! 

*Article publicat amb el número 1.071 del setmanari EL TRIANGLE, 6 de juliol de 2012.