dimarts, 17 de juliol de 2012

Les noves ‘guerres’ africanes dels Estats Units


La presència militar nord-americana al continent està augmentant amb la construcció de bases aèries en països regits per dictadors que acumulen dècades en el poder. Rere l’argument de combatre el terrorisme, l’objectiu real és aturar la creixent influència xinesa

Burkina Faso, Uganda, Etiòpia o Djibouti són països africans amb nombrosos trets comuns. Tots estan sota control de règims pràcticament o totalment dictatorials, amb presidents que acumulen anys i anys en el poder i on les eleccions són una simple operació d’estètica en què els resultats són abassegadors a favor del partit oficialista de torn. A més a més, són estrets aliats dels Estats Units i tenen un paper fonamental en la presència de la hiperpotència al continent negre. I és que en tots aquests estats hi ha alguna base aèria militar estatunidenca. Totes –se n’ha aixecat una dotzena des del 2007 en diversos països, entre els quals hi ha els esmentats– configuren l’àmplia xarxa d’espionatge de Washington sobre la regió, establerta sota la sempiterna excusa de combatre el terrorisme d’arrel islamista, que, bàsicament a través de la marca d’Al-Qaida, ja opera al Magrib o a la banya d’Àfrica, a l’àrea de Somàlia.

L’expansió de les operacions militars secretes dels Estats Units al continent, revelada pel diari The Washington Post fa algunes setmanes, no pot amagar la necessitat de l’Administració d’Obama de lligar estretes aliances amb països africans davant el progressiu pes que té a l’àrea la Xina, que ja s’ha convertit en el principal soci comercial del continent. En joc hi ha la competència pels ingents recursos naturals africans: des del petroli fins al coltan, un mineral imprescindible per a la fabricació d’equips tecnològics, com ara ordinadors o telèfons mòbils, passant per molts d’altres. La creixent militarització de la presència dels EUA, però, desperta recels cada cop més grans en la societat continental.

«Els països africans tenen cada cop més opcions a escollir, de manera que els nord-americans ja no poden actuar amb la mateixa independència que en el passat. Hi ha nous actors que deixen els estats del continent amb més marge per maniobrar», apunta a EL TRIANGLE Oladiran Bello, investigador nigerià del FRIDE, un think tank sobre relacions internacionals amb seu a Madrid. Això no significa, però, que Washington es plantegi reduir el seu rol a l’Àfrica, com demostren els projectes per construir-hi noves bases militars.

«Les bases no són precisament populars entre els països africans i això explica perquè l’AFRICOM [el comandament dels Estats Units per a l’Àfrica] té la seu a Alemanya [en concret, a Stuttgart]», hi afegeix Bello. L’AFRICOM va néixer el 2007 i inicialment estava adscrit al comandament nord-americà per a Europa, tot i que ja fa uns quants anys que és autònom. Les seves funcions són, teòricament, obrir vies diplomàtiques per solucionar els conflictes regionals, posar en marxa missions econòmiques i d’ajuda humanitària, enfortir la presència nord-americana al territori i expandir la democràcia. A la pràctica, el que pretén és garantir l’accés de Washington als recursos africans i defensar-ne els seus interessos estratègics.

Suport de dictadors
Convertir-se en seu d’una base militar nord-americana acaba tenint una influència directa  en la política interna d’un país, segons destacava fa alguns dies Sahel Blog, un portal d’anàlisi de l’actualitat regional. «Aquest fet no és nou, però cal subratllar que els principals aliats dels Estats Units estan governats per presidents o primers ministres per a tota la vida», destacava el mateix portal. Només cal fer un repàs de les bases nord-americanes per constatar-ho: a Etiòpia, on des de la base d’Arba Minch s’enlairaven drones (avions no tripulats) per atacar la milícia somali d’Al-Xabab, Meles Zenawi és el primer ministre des del 1995 i el seu control de l’Exèrcit converteix un sistema teòricament multipartidista des del 2005 en gairebé un règim de partit únic; Yoweri Museveni suma 26 anys com a cap d’Estat d’Uganda, on hi ha la base d’Entebbe; Blaise Compaoré és al capdavant de Burkina Faso des del recent 1987; Ismaïl Omar Guelleh va convertir-se en el president de Djibouti el 1999 i en els darrers comicis, celebrats l’any passat, va acumular gairebé el 80% dels sufragis...

Precisament aquest país de l’est del continent té la principal base estatunidenca a l’Àfrica: Camp Lemonnier, que suma prop de 3.000 militars i des de la qual s’ha atacat l’esmentada milícia d’Al-Xabab i també s’ha intervingut al Iemen, ja a la península Aràbiga, contra la facció local d’Al-Qaida. A les bases esmentades, cal afegir-n’hi a Kenya, a l’arxipèlag de les Seychelles –ubicat a l’oceà Índic–, a Mauritània i el futur centre de Nzara, al Sudan del Sud, l’Estat reconegut més jove del continent i que, si va poder obtenir la secessió del Sudan, va ser, en gran part, gràcies al suport nord-americà, que ja mira de cobrar-se el seu suposat favor. A Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, s’hi ubica el principal centre de la xarxa occidental d’espionatge. El projecte va començar amb un acord signat el 2007. Des d’aquí, per exemple, es vigila el que passa a l’Azawad, on Ansar Dine –un grup fonamentalista islàmic considerat proper a Al-Qaida– i els rebels tuaregs han proclamat la independència de Mali. 

Mentre que fonts del Departament d’Estat nord-americà citades per The Washington Post qüestionen aquesta militarització de la política nord-americana a la zona, amb l’argument que la majoria de les «cèl·lules terroristes a l’Àfrica estan perseguint objectius locals, no globals, i no representen una amenaça directa per als Estats Units». Fonts militars que esmenta el mateix rotatiu, en canvi, veuen com a necessàries les operacions secretes d’espionatge «per rastrejar els grups terroristes que han fet arrels en estats fallits del continent [en una clara al·lusió a Somàlia] i amenacen de desestabilitzar els països veïns».

La pugna amb la Xina
La secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, va acusar la Xina l’any passat, durant una gira diplomàtica per l’Àfrica, de perpetuar «un nou colonialisme». Més enllà d’alimentar la tensió entre els dos països, les paraules de Clinton denotaven la preocupació per la creixent influència del gegant asiàtic al continent. I és que la Xina ja s’ha convertit en el primer soci comercial d’Àfrica, on inverteix uns 5.500 milions de dòlars anuals, una xifra que no deixa de créixer. En aquest sentit, l’investigador Nile Bowie, del Centre for Research on Globalization de Mont-real, apuntava recentment que «la presència militar estatunidenca a l’Àfrica, amb el pretext de lluitar contra el terrorisme i protegir els drets humans, té com a gran objectiu fer front a l’autoritat econòmica xinesa a la regió, cosa que pot incitar la tensió».

És evident que l’Exèrcit nord-americà fa dècades que té un paper al continent –només cal recordar el paper que va tenir per consolidar el règim dictatorial de Mobutu a l’RD del Congo, aleshores anomenat Zaire–, però ara s’ha trobat amb un competidor que li guanya terreny i influència sense recórrer a les armes. Els darrers moviments, a més a més, constaten que l’Administració d’Obama no ha canviat les formes de fer de les precedents i que les promeses d’expandir la democràcia s’obliden quan es posa en marxa la realpolitik. Mentre segueixin complaent l’amic americà, molts dictadors africans tindran garantida la seva cadira.

*Article publicat amb el número 1.072 del setmanari EL TRIANGLE, 13 de juliol de 2012. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada