Les
promeses dels promotors es desinflen abans que el complex sigui una realitat
Promeses
de prosperitat acompanyades de la suposada creació de milers de llocs de
treball. Xifres de vertigen. Demanda de lleis fetes a mida. I necessitat d’una
enorme inversió pública que, inicialment, és silenciada pel miratge de milions
i milions que, suposadament, generarà el majestuós projecte. Eurovegas, el
macrocomplex del joc i de l’oci que promou Las Vegas Sands, la companyia del
magnat estatunidenc Sheldon Adelson, és l’enèsim pla monumental que s’anuncia a
so de bombo i platerets i genera un encès debat al voltant del model social, econòmic
i ambiental que es vol per a un territori. D’una banda, s’alinea qui el defensa
amb l’argument que és positiu perquè dinamitza l’economia, genera ocupació i
incrementa el nombre de turistes que s’apropen a la zona; de l’altra, qui s’ho
mira amb escepticisme i recorda els precedents similars (podríem parlar de
Terra Mítica, Grand Scala o la Ciutat de la Cultura de Santiago) per alertar
que les xifres promeses no s’ajustaran a la realitat i que, molt probablement,
de la pompa inicial al cap d’uns anys només en quedarà atur, destrucció del
territori i deutes, que sovint seran afrontats per les administracions
públiques.
 |
Pendents
que Las Vegas Sands anunciï l’1 de setembre –sempre que no hi hagi un nou
endarreriment– si el macrocasino s’ubica al Delta del Llobregat, a Madrid o,
finalment, no es fa, el projecte d’Adelson ha anat rebaixant progressivament
les seves xifres des que se’n va tenir notícia per primera vegada, el novembre
de l’any passat. Aleshores, es va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800
milions d’euros fins el 2022 per construir 12 resorts hotelers que
sumarien 36.000 habitacions; 6 casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000
màquines escurabutxaques; 3 camps de golf, 9 teatres i restaurants per a 50.000
persones; i la creació de 162.000 llocs de treball fins el 2017, 30.000 per a
la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. Quan el projecte
estigués a ple rendiment, el 2025, el nombre de gent empleada seria 275.000, la
majoria treballadors i treballadores directes d’Eurovegas, sempre segons la
versió corporativa.
Rebaixa
del suflé
El
director d’operacions de Las Vegas Sands, Michael Leven, va aprofitar la visita
que una delegació de la companyia va fer a Barcelona i Madrid a final de juny
per rebaixar el suflé. Va assegurar que la primera fase del complex podria
estar operativa el 2015 o el 2016, després d’una inversió de 6.000 milions de
dòlars (uns 4.700 milions d’euros), dels quals només una tercera part
provindrien de fons propis i la resta els hauria d’aportar el sector financer.
S’aixecarien 4 hotels i 2 casinos i es generarien en total 30.000 llocs de
treball, 15.000 durant la construcció i la resta en l’explotació, una cinquena
part de les magnituds apuntades set mesos abans. Leven va reconèixer que, si no
aconsegueixen el finançament, difícil tenint en compte la situació de la banca,
es plantejarien reduir el projecte.
Las
Vegas Sands vol adquirir, sigui com sigui, les 800 hectàrees de terreny que
afirma necessitar per aixecar el complex, tot i que ha admès que només amb 300
n’hi ha prou per encabir-hi els hotels, casinos, centres de convencions... La
resta es dedicarien a “serveis complementaris” però, des dels col·lectius
crítics amb Eurovegas, s’apunta que la voluntat seria revendre-les
posteriorment en un autèntic pelotazo en la línia de les pitjors pràctiques
especulatives de l’era de la bombolla del totxo.
Xifres
sota sospita
Economistes,
partits polítics i grups opositors s’han dedicat a rebatre les xifres de Las
Vegas Sands amb estudis comparatius. Un treball d’ERC, per exemple, subratlla
que en el pic de la temporada turística del 2010, al Principat hi havia 390.000
persones treballant en el sector, amb unes 540.000 places d’allotjament, de
manera que es veu impossible que les 36.000 que, com a molt, pot oferior
Eurovegas generin 164.000 llocs de treball. Els casinos de Las Vegas empleen de
forma directa 300.000 persones a tot l’estat de Nevada, fet que posa en dubte que
un sol complex aquí pugui apropar-se a aquestes magnituds. La pròpia Las Vegas
Sands totalitza 20.000 habitacions i 40.000 llocs de treball entre els seus
complexos dels Estats Units, Singapur i Macau. Finalment, el catedràtic
d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver explicava fa uns mesos que entre
funcionaris i treballadores de les empreses públiques, la Generalitat dóna
feina a 230.000 persones, fet que el va portar a concloure que les dades
d’Adelson són, simplement “una presa de pèl”. També es qüestiona la xifra de
visitants, que amb el complex a ple rendiment s’ha anunciat que seria de 30.000
al dia, quan a tot l’Estat espanyol el nombre s’eleva a 137.000.
Més
enllà del model de negoci i de l’aposta per una economia del totxo i especulativa
de funestes conseqüències, l’altre gran rebuig que genera Eurovegas és que el
grup impulsor vol que es converteixi en una illa d’excepció legal, en què es
paguin menys impostos, el personal tingui menys drets, s’aconseguixin
exempcions de tot tipus i se suspenguin lleis com les del tabac. A canvi, a més
a més, les administracions haurien d’afrontar despeses en seguretat i millora
en l’accessibilitat al macrocomplex. “Transferirem la sobirania a Las Vegas?
Les elits d’aquest país s’han tornat boges”, concloïa en un article recent el
filòsof Josep Ramoneda en relació a les demandes d’Adelson, per carregar contra
el servilisme de la classe dirigent. I és que la ruleta en què s’han ficat Mas
i companyia pot acabar deixant l’administració, i per tant, la ciutadania,
encara més escurada. Només el magnat del joc sembla guanyar-hi.
TERRA
MÍTICA
Un
fiasco mític
Eduardo
Zaplana, l’aleshores president de la Generalitat valenciana, va inaugurar el
2000 el parc d’atraccions de Terra Mítica, ubicat a Benidorm (Marina Baixa).
L’objectiu era “acabar amb l’estacionalitat” del turisme a la zona i
convertirse en un dels motors econòmics de la demarcació d’Alacant. Prometia
2.000 llocs de treball directes i 6.000 d’indirectes. Dotze anys més tard, es
pot parlar de fiasco mític. El parc ha perdut diners a carretades i s’ha
convertit en un dels paradigmes dels ruïnosos projectes monumentals del
Consell. Actualment, només 175 persones treballen a Terra Mítica, de les quals
únicament una vintena tenen feina tot l’any. El complex està obert de març a
octubre, però només durant l’estiu ho fa entre setmana. Les inversions
estrangeres anunciades per Zaplana no van aparèixer mai i les úniques sòcies
van ser les entitats financeres locals (la CAM, Bancaixa i el Banc de València)
i la mateixa Generalitat. Terra Mítica, que ha suposat una despesa pública de
casi 400 milions, va passar fa algunes setmanes a mans del grup Aqualandia, que
va pagar-ne 65 milions, dels quals només 6,2 han estat recuperats
per les arques públiques. Un desastre colossal al que cal afegir els reiterats
incompliments del conveni col·lectiu que ha patit la cada cop més migrada
plantilla.
GRAN SCALA
El gran engany
El
12 de desembre de 2007, 700 persones van omplir el Saló de la Corona d’Aragó a
Saragossa per assistir a la presentació d’un projecte que
prometia revolucionar el territori: Gran Scala. Iniciativa del consorci
International Leisure Development (ILD) les xifres que anunciava feien feredat,
potser massa: 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, 7 parcs temàtics,
hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de feina
directes i 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants per a l’any 2020, un
cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Amb la
complicitat del govern autonòmic, en aquell moment una coalició del PSOE i el
PAR –la dreta regionalista local–, el grup promotor va aconseguir que s’aprovés
una llei a mida que permetés la instal·lació de Gran Scala i que se’ls
facilités 3.000 hectàrees de sòl a Ontinyena, un municipi de 650 habitants del
Baix Cinca. Aviat, però, es va descobrir que ILD, formada per comissionistes i
deutores d’Hisenda, era qualsevol cosa menys solvent i el projecte es va
paralitzar fins a esfumar-se del tot el febrer d’enguany, quan no es va fer
efectiva l’opció de compra sobre els terrenys esmentats. Gran Scala va ser un
gran engany.
RESIDENCIAL FRANCISCO HERNANDO - SESEÑA
El deliri del ‘Pocero’
Seseña,
un poble de Toledo molt proper a la frontera amb la Comunitat de Madrid, tenia
6.500 habitants el 2003. L’objectiu del constructor Francisco Hernando, conegut
com El Pocero, era que arribés als 60.000 el 2011, gràcies als 13.500
pisos que la seva companyia aixecaria a la macrourbanització que portaria el
seu nom. Dels somnis del Pocero, un personatge megalòman que personalitza
alguns dels pitjors excessos que es van cometre a l’Estat espanyol abans de
l’esclat de la bombolla immobiliària, en queden avui milers de pisos sense
vendre i una urbanització inhòspita on hi viuen poc més de 2.000 veïns. Manuel
Fuentes, alcalde per IU del municipi del 2003 al 2011, va enfrontar-se a
Hernando i va denunciar la nul·la viabilitat d’un projecte que contemplava la
construcció d’un llac artificial a un desert i que suposava una despesa de
100.000 euros mensuals (el 10% del pressupost municipal) només en manteniment.
El crac immobiliari va enganxar de ple el Pocero, que havia aixecat 5.600
pisos, dels quals només n’havia venut una petita part. Posteriorment, els bancs
se’n quedarien més de 2.000 per pagar els deutes del constructor que, fracassat
el seu somni espanyol, se’n va anar a fer negocis a la molt democràtica Guinea
Equatorial.
VALL FOSCA MOUNTAIN RESORT
La vergonya dels Pirineus
99
habitatges acabats, la majoria dels quals sense ningú que els compri, un camp
de golf de fireta, zones pendents d’urbanització i remuntadors i pals de la
projectada estació d’esquí en accelerat procés d’oxidació. Aquest és el
panorama en què es troba el Vall Fosca Mountain Resort, el fallit macrocomplex
turístic al municipi de la Torre de Cabdella, al nord del Pallars Jussà. La
Generalitat va aprovar el projecte, promogut per Vallfosca Interllacs, el 2001,
quan es venia assegurant que crearia 300 llocs de treball –el 45% de la
població de la vall-, gràcies a la construcció de 900 habitatges al poble
d’Espui, vuit hotels, 2.200 places d’aparcaments i els esmentats camp de golf i
estació d’esquí. L’oposició de grups ecologistes i d’una plataforma local
denunciant que estava basat en un model de turisme especulatiu, centrat en la
construcció i gens respectuós amb el medi no va evitar el suport de CiU i PSC a
un complex que el 2005 va passar a mans de Fadesa. Tres anys més tard,
l’aleshores Martinsa-Fadesa presentava un concurs de creditors de més de 5.000
milions i paralitzava les obres. Ara, l’ajuntament de la Torre de Cabdella hi
projecta un museu hidroelèctric, mentre els fòssils del projecte segueixen ben
visibles.
*Article publicat amb el suplement especial Salvem el Delta - Aturem Eurovegas editat per La Directa i la Plataforma Aturem Eurovegas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada