Ceuta i Melilla. Arizona. Cisjordània. El Sàhara Occidental. Nicòsia (Xipre). Rio de Janeiro. El Caixmir (frontera de l’Índia i el Pakistan). Botswana. Belfast. Tots aquests llocs (ja siguin ciutats, regions o estats) estan units per un element, vergonyós es miri com es miri: la presència d’un mur de formigó que separa dos territoris que impedeix la llibertat de moviments de les persones que hi viuen, que escanya econòmicament les àrees properes...Els motius que suposadament justifiquen la seva presència són diversos: n’hi ha de polítics i que s’han aixecat després d’algun conflicte bèl·lic (Caixmir, Xipre, Sàhara Occidental,...); n’hi ha d’econòmics, que pretenen evitar la perillosa immigració (Ceuta i Melilla, Botswana); i també n’hi ha que simplement separen la part de la ciutat que ha prosperat de les faveles (Río de Janeiro), que han de quedar amagades a ulls del món.
El 1989 queia el mur de Berlín. Se’ns va vendre la idea que s’havia acabat la divisió del món en dos blocs, que la llibertat havia triomfat i bla, bla, bla. Ara sabem que, evidentment, no era cert. Des d’aleshores, algun altre mur ha caigut, però també se n’han aixecat de nous. I n’hi ha que ja hi era i, simplement, segueixen dempeus. Un d’aquests és el de Belfast. A l’inici de l’època més cruenta dels Troubles –els enfrontaments entre els catòlics-republicans irlandesos i els protestants-unionistes britànics, que tenien el suport de l’exèrcit de Sa Majestat-, el Govern de Londres va decidir aixecar diversos murs a les principals ciutats d’Irlanda del Nord amb l’objectiu de separar les dues comunitats.
Els murs, que tenen el cínic nom de Peace Lines (Línies de Pau), es van construir el 1970 i 40 anys més tard alguns encara hi són, tot i que el 1998 es va signar el cèlebre acord de Pau de Divendres Sant i que a dia d’avui el Govern d’Irlanda del Nord està format conjuntament pels unionistes del Partit Democràtic de l’Ulster (DUP, en anglès) i els republicans del Sinn Féin, que lidera el cèlebre Gerry Adams. En principi, el procés de pau nord-irlandès ha estat modèlic i se’ns ha repetit manta vegades que ha estat un èxit. Segles d’enfrontaments i 30 anys sagnants (del 1969 a mitjans dels anys noranta van morir més de 4.000 persones arran del conflicte de l’Ulster), però, provoquen que l’odi segueixi ben present i que les dues comunitats, lluny d’unir-se, continuïn covant ressentiments, ganes de venjança i sectarismes.
El check-point de West Belfast
Després de passar uns dies a Cisjordània (Palestina) el passat estiu, pensava que trigaria temps a tornar a creuar un check-point. Només m’ha calgut arribar a Belfast per fer-ho. Aquí ja no hi ha ara ni soldats apuntant-te des de torres de vigilància, ni controls de seguretat i passaports, però no costa gaire imaginar-se com devia ser viure a West Belfast, la zona que va concentrar bona part dels enfrontaments entre irlandesos i britànics, fa 20 o 25 anys. Si es ve de Shankill Road (el carrer més famós de la part protestant) i es vol anar a Falls Road (el seu homònim del bàndol republicà) s’han de creuar un parell de portes. Ho fem amb un Black Taxi i són obertes, però el taxista (un gran font d’informació) ens explica que a les sis de la tarda les tanquen i que romanen barrades tot el cap de setmana. Ara bé, el pas només està limitat per als membres de l’altra comunitat, és a dir, els catòlics no poden anar a l’àrea protestant a partir d’aquesta hora i a la inversa, si més no per aquest punt (s’ha de dir que hi ha altres accessos des del centre de Belfast).
Checkpoint a West Belfast per passar a la zona republicana.
Aquesta separació no només és física, sinó també mental. Més d’una dècada després dels Acords de Pau, la unió entre republicans i unionistes segueix semblant una quimera. Al voltant d’unes tres quartes parts dels joves de West Belfast no han tingut mai cap contacte amb membres de l’altra comunitat, no hi ha barreja, cadascú defensa els seus màrtirs (uns semblen resistents i els altres carnissers, però això només és la meva opinió...). Sí, la vida és més fàcil avui dia a Irlanda del Nord que vint anys enrere. Sí, el nombre d’assassinats amb una motivació política s’ha reduït a xifres gairebé irrisòries. Sí, Belfast és actualment una ciutat molt segura per a qui la visita o hi viu un temps (no cal que patiu!). Però la tensió, si més no a West Belfast, encara es pot palpar.
El turisme polític té en Belfast un dels seus destins per excel·lència i els anomenats Blacks Taxis i altres companyies s’aprofiten de la situació per fer calaix. Realment, la ciutat està vivint una mena de boom turístic i s’està desenvolupament ràpidament, però els nivells d’atur i de pobresa a l’oest segueixen sent molt importants. I això fa que, malgrat la pau tensa, els rancors, els odis, les pors i les enemistats aflorin de nou. El mateix taxista ens ha explicat que tot i que l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) ja fa temps que va deixar les armes, el suport a algunes de les seves escissions que segueixen actives ha augmentat darrerament. Dubto que tot plegat provoqui aldarulls i enfrontaments com els del passat, però si l’economia empitjora gaire, de ben segur que tornarien els assassinats intercomunitaris a la ciutat, tot i que no ni en la quantitat ni en la qualitat que abans.
Mural de Shankill Road.
L’au fènix dels irlandesos
Avui ens hem endinsat a Shankill Road amb el Black Taxi i tot i que l’anglès del conductor era bastant indesxifrable (encara no en sé prou per entendre l’english pub!), ens hem assabentat de coses força interessants. Comparats els murals de les dues bandes, ja puc confirmar la teoria que els dels republicans són força més interessants des d’un punt de vista artístic i força menys violents pel que fa al missatge. Ells eren la part més dèbil, la minoria a Irlanda del Nord, i no tenien el suport de l’Estat al qual pertanyen (el britànic), a diferència dels unionistes. Els murals de Shankill Road transmeten bàsicament odi, ràbia, violència, superioritat. Només parlen de victòries i recorden carnissers com Stevie McKeag anomenat TopGun i recordat perquè va ser capaç d'assassinar 14 republicans. Una joia!
El mural dedicat al carnisser TopGun.
El cantó republicà més proper al mur té proteccions especials [vegeu foto] contra els atacs que patien des del costat unionista, amb la connivència de l’exèrcit britànica i la policia nord-irlandesa (la temuda RUC). Veient les gàbies m’he traslladat de nou a Hebron (Palestina). A prop d’aquestes gàbies protectores hi ha un memorial d’algunes de les víctimes republicanes en el conflicte. A l’entrada de l’espai hi ha el símbol de l’au fènix, tot un referent pels irlandesos. L’IRA va jugar un paper molt important a principis del segle XX, durant la guerra de la independència d’Irlanda contra els britànica. A finals del 60 va tornar per protegir els catòlics de les brutalitats dels unionistes. Evidentment que també va provocar molts morts. Però el major creixement demogràfic dels catòlics pot acabar provocant que el següent renaixement de l’au provoqui, finalment, la unitat d’una illa que porta 90 anys separada en dos estats.
Les gàbies de West Belfast.
L'au fènix dels irlandesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada