dimarts, 18 de gener de 2011

Ovelles, whisky i l’Armada Invencible


Prats increïblement verds que sorgeixen com bolets només sortir de la ciutat, una costa de vertigen infinita, uns penya-segats espectacularment verticals que planten cara a un mar embravit, unes muntanyes constants ideals per a l’aïllament i tot un repte per a les comunicacions. I una meteorologia aspra, dura, que no dóna treva. Irlanda, si més no el que he pogut veure fins ara, és un país preciós des d’un punt de vista paisatgístic. Té uns paratges brutals. La natura ha estat generosa amb els irlandesos que, d’altra banda, no es pot dir que siguin un poble que hagi tingut la sort de cara durant la seva llarga història.

Si el dia acompanya, cosa que en aquesta època de l’any passa poques vegades, capbussar-se per certes zones del país és un luxe per als sentits. La costa nord de l’Ulster és senzillament meravellosa. Potser sí que la pluja constant no ajuda a passejar-hi. Potser sí que el fred intens treu les ganes d’apropar-s’hi. Però sí alguna vegada aneu a petar a aquestes terres no ho dubteu: la costa nord ha de figurar com a visita imprescindible en la vostra agenda. Carrick-e-Rede, Bushmils, Dunluce Castle i, per damunt, Giant’s Causeway mereixen una, dues, tres o les visites que faci falta. 



Ubicat al nord-est de l’Ulster, el comtat d’Antrim és el més proper a Escòcia de tota l’illa. Aquest fet no és banal, ja que les migracions a banda i banda han estat una constant en els darrers segles. Durant l’edat moderna, de fet, colons escocesos van aliar-se amb els anglesos per dominar Irlanda i oprimir els irlandesos, que mai van acceptar de bon grat aquesta submissió imposada. Tot i que la qualitat de vida a la regió actualment no és ni molt menys dolenta, no fa pas tants anys era molt complicat viure-hi. El clima extrem i la manca de camins en condicions van convertir els valls del nord d’Antrim en territoris gairebé aïllats.

Parada a Bushmils
L’agricultura i la ramaderia van ser, durant molt anys, l’única sortida econòmica de la zona. Avui dia, de fet, el seu pes en l’economia nord-irlandesa encara és molt superior al de la resta del Regne Unit. Els inacabables prats verds estan ocupats permanentment per ramats d’ovelles, que aquí es poden comptar per milers. El turisme s’ha convertit en una font d’ocupació molt important a Antrim, gràcies a la presència, fonamentalment, dels Giant’s Causeway, la principal atracció de l’illa. Ara bé, per combatre el fred els irlandesos fa molts anys que van adoptar l’alcohol com a arma i aquesta àrea no és una excepció. El màxim exponent és Bushmils, una petita població que acull la destil·leria de la marca de whisky del mateix nom. Tot i que a Barcelona costa trobar-lo, aquí el Bushmils és omnipresent. De fet, amb Jameson és el whiksy més famós del país.  



Com he comentat, el turisme s’ha convertit en una font molt important d’ingressos per aquesta àrea. Una de les principals atraccions és Carrick-a-Rede, un paratge preciós amb unes vistes increïbles i que té un pont penjant d’uns 20 metres. Instal·lat inicialment per facilitar la feina als pescadors de salmó, ara bàsicament serveix per recaptar a lot of money (cobren quatre lliures per creuar-lo). Sigui com vulgui, la visita val la pena. La natura en tot el seu esplendor. Uns quants quilòmetres a l’oest trobareu Dunluce Castle, les ruïnes d’un magnífic castell que durant un any va ser propietat dels MacDonell, un clan d’origen escocès. 


                                           El famós pont.

L’Armada, humiliada
Durant el segle XVI Espanya era una potència. Sembla mentida tenint en compte el pes d’aquest país en el panorama internacional actualment, però a vegades la història té aquestes coses. Amb l’objectiu d’aturar el creixent control dels oceans que començava a tenir Anglaterra, el rei espanyol, Felip II, va decidir-se aliar-se amb els irlandesos –que en aquella època s’enfrontaven a la reina Isabel I per protestar contra la seva política de plantacions que afavoria els colons anglesos i escocesos en detriment dels nadius-. La marina britànica, però, va conèixer l’atac amb antel·lació i l’anomenada Armada Invencible va virar cap al nord des de Calais (França) i va costejar la costa irlandesa. Un temporal va provocar el naufragi de bona part dels vaixells de l’Armada davant la costa del país, deixant una allau de morts precisament molt a prop del Giant’s Causeway. Va ser el cant del signe de l’imperi espanyol, que a partir d’aquí aniria perdent poder i influència. Fins avui (i que duri!).

Més enllà d’aquest episodi històric i de la humiliació espanyola, contemplar les espectaculars estructures que conformen l’anomenada Calçada del Gegant és molt plaent. Diversos milers de pedres d’origen basàltic s’uneixen conformant, probablement, l’espai més increïble de tot Irlanda. A tots els catàlegs turístics apareix. I tot i que el termòmetre s’apropava als 0 graus, el vent bufava amb força i la pluja ens acompanyava, la Calçada del Gegant era plena de turistes. La veritat és que no tinc paraules per definir l’entorn. Aneu-hi. I deixeu-vos portar. Relaxeu-vos. Respireu tranquil·lament. I mireu. La natura, espectacular, lluint-se davant nostre. 





Amb les imatges gravades al cap (i sobretot, a la càmera!) tocava tornar a Belfast. Després d’un dia de whisky i paratges increïbles, què millor que apropar-se a un dels pubs amb més pedigrí republicà de la ciutat i escoltar un magnífic concert de música irlandesa? Oh yeah, començo a sentir-me molt bé en aquesta illa. Llàstima, com sempre, de les barreres lingüístiques. Gártha!!!

2 comentaris:

  1. Molt bon post Marc, per uns moments he tornat a reviure aquell vent glaçat que et talla les galtes de la cara, amb el atlantic sempre foten bofetades als penyasegats. Per cert una mica de yuyu creuar per el pont no? Jo i la cris quan hi vem passar (mitjans de desembre) fotia un vent que feia tremolar el pont. Jo hem vaig perdre la destileria (una llastima per un fan del whisky com jo) pero aixo va fer que almenys pogues fer una visita al dunluce castel i imaginarme per uns moments amb els membres dels clans i posteriors lords.
    Disfruta tant com puguis d'aquests paratges, que jo ara desde aqui els recordu amb nostalgia, i una guinness a la meva salut en aquests pubs amb aquella marevallosa musica, the moly malone, the wild rover, whysky in the jar...
    Una abraçada company.

    ResponElimina
  2. Gràcies Albert! El paisatge és increïble, la veritat és que vaig flipar. Feia molt de fred, però afortunadament el vent no era molt fort i el pont no es movia, de manera que no vaig patir en creuar el pont. El castell, però, no el vam poder visitar. Ja tinc una excusa per apropar-hi. I sí, els pubs d'Irlanda són increïbles i n'hi ha per a tots els gustos. En fi, una abraçada i suposo que encara tornaràs a gaudir d'Irlanda mentre la Cris segueixi per aquí dalt (suposo que encara hi és...)

    Una abraçada,
    Marc

    ResponElimina