Els governs autonòmics o regionals són un dispendi innecessari. Només es dediquen a malbaratar recursos en qüestions que no interessen els ciutadans, que saben perfectament que la gestió només és eficaç quan totes, absolutament totes, les decisions transcendents es prenen des de la capital estatal, sigui Madrid, París, Londres o qualsevol altre. En moments de crisi, ja sigui econòmica o política, el millor seria retirar competències a les cambres regionals o, encara millor, suspendre-les directament.
Sembla que el que fins ara era un somni humit per a molts polítics espanyols, ja fossin del PP o del PSOE, comença a prendre forma d’una amenaça seriosa per a tots aquells que creiem que el poder ha d’estar el més a prop possible dels ciutadans. Amb l’excusa de la crisi econòmica, el que només s’atrevien a dir alguns dels membres més sonats de la Brunete Mediàtica, ja ha aparegut com a globus sonda en boca de membres del Govern espanyol, que presideix el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.
Cada cop som més els que pensem que l’únic camí que té Catalunya per avançar és disposar del seu propi Estat, però des de Madrid faran tot el possible per ofegar-nos i, d’entrada, somnien amb retallar competències autonòmiques. Ja veurem si ho aconsegueixen, però les dades deixen clar que la major del dèficit de l’Estat espanyol correspon al Govern central, no pas a les autonomies o als municipis. L’ofensiva recentralitzadora de Madrid, però, ja ha endegat i en funció dels resultats de les properes eleccions estatals i de l’evolució econòmica –algú se’n recorda de quan algunes llumeneres parlaven del miracle econòmic espanyol?- l’amenaça podria transformar-se en realitat. En una perillosa realitat. O en una excitant realitat, atès que seria, de ben segur, una nova fàbrica d’independentistes.
El Parlament d'Stormont.
El mirall nord-irlandès
En tot això pensava fa uns dies, quan en un dels meus passeigs dominicals fora de Belfast vaig decidir apropar-me a Stormont, que acull uns magnífics jardins i, per sobre de tot, la seu del Parlament d’Irlanda del Nord. El somni que moltes veus de Madrid tenen de retallar competències a la Generalitat s’ha portat a terme de forma força més salvatges a l’Ulster en diverses ocasions. Algunes vegades ha estat per la violència –durant els anys més salvatges dels Troubles l’Assemblea nord-irlandesa estava suspesa- i d’altres per la manca d’acord entre els partits nord-irlandesos a l’hora de gestionar el seu propi Govern.
Ara, però, sembla que Stormont gaudeix d’una estranya estabilitat i només és notícia per afers força més mundans, com ara l’afer sentimental d’Iris Robinson –l’esposa del primer ministre, Peter Robinson, líder del probritànic Partit Democràtic Unionista (DUP)- amb un jovenet de 19 anys. L’escàndol va créixer com una bola de neu i va estar a punt de costar al càrrec a Robinson. No tot és propi de la premsa rosa política. Al març de l’any passat es confirmava el traspàs a l’Assemblea nord-irlandesa de les competències en Justícia i Seguretat (Interior), fins aleshores en mans de Londres.
L’acord, avalat de forma majoritària tot i que no unànime pel Parlament d’Irlanda del Nord, va ser històric ja que suposava que les competències sobre la policia serien de Belfast i no de Londres. Durant els anys més durs del conflicte, la temuda RUC va fer estralls entre la comunitat catòlica. En un gest que refermava la seva aposta per la reconciliació, el Sinn Féin va avalar el traspàs d’aquestes competències. El Govern regional va assumir-les 12 anys després dels històrics acords de Divendres Sant entre els partits unionistes-britànics i republicans-irlandesos. Si el migrat Estatut que tenim es desenvolupa el mateix ritme ho tenim clar! Potser és que només hi ha un camí...
Un llarg camí
El Parlament d’Irlanda del Nord va funcionar amb relativa normalitat del 1921 al 1972 com a cambra regional, amb poques competències. El 1972, l’any del Bloody Sunday –la sagnant matança de manifestants pacífics que reclamen els mateixos drets pels irlandesos que pels britànics-, el Parlament va ser abolit i no es va recuperar fins el 1998, després dels ja esmentats acords de Divendres Sant. Des d’aleshores, però, s’ha suspès en diverses ocasions i, per exemple, del 2002 al 2007 no va funcionar (tot i que el 2003 es van celebrar eleccions per escollir els integrants de la cambra). Els assumptes nord-irlandesos es van decidir, de nou, des de la capital britànica.
El 2007, amb la victòria del DUP de l’anomenat Dr. No Ian Paisley als comicis, Stormont torna a funcionar i des d’aleshores ha anat recuperant competències. Primer, l’executiu estava encapçalat per l’històric enemic dels republicans Ian Paisley, que el 2008 va cedir el testimoni a Peter Robinson. El número dos de l’executiu és Martin McGuinness, la mà dreta de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin, l’històric partit dels republicans irlandesos i la branca política de l’IRA.
Hi ha pocs dubtes sobre el fet que McGuinness també va ser un dels principals dirigents del grup armat i que la seva doble presència (al braç polític i al braç armat) va ser clau per conduir a bon port el procés de pau. El tàndem Adams-McGuinness podria tenir equivalents a l’esquerra abertzale, però l’amplitud de mires dels polítics britànics dels anys 90 era bastant superior a la dels seus homòlegs espanyols.
Tot i que el DUP i el Sinn Féin eren, no fa pas tant, enemics irreconciliables, ara comparteixen govern i sembla que la convivència no va tant malament com això. El maig hi haurà noves eleccions que, probablement, confirmaran l’hegemonia d’aquests dos partits, en detriment de l’unionista UUP i l’irlandès SDLP, els moderats de les dues comunitats. El dubte, però, serà veure si el Sinn Féin és capaç de retallar distàncies amb el DUP, que ara té vuit escons més a Stormont (36 a 28). El creixement demogràfic dels catòlics és superior als dels protestants i a la llarga això podria decantar la balança cap al bàndol històricament oprimit. Caldrà veure quants escons suma el Partit de l’Aliança, que en té set i inclou membres de les dues comunitats enfrontades. En definitiva, tot plegat desprèn certa normalitat.
El camí de retorn.
Uns, a poc a poc, caminen cap a una certa normalitat i avancen –tot i que el Parlament irlandès té menys competències transferides que el seu homòleg català-, mentre que els altres veiem com se’ns apropa l’amenaça de la involució. I mentrestant, un va pensant, somiant, vivint i aprenent a Belfast. I gaudint d’un matí de sorprenent sol radiant a Stormont. I reflexionant sobre les batalles polítics i els enfrontaments armats que ha viscut aquesta terra. Potser és el moment d’una pinta. Cheers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada