10 apunts crítics sobre Emilio Botín

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d'Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d'administració de l'entitat ha estat un tradicional refugi d'antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l'Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d'euros al PSOE després de 19 anys d'impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

Doctrina judicial a la carta per protegir-lo 

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l'entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d'euros fins el 1991. Arran d'una denúncia de l'acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l'aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure's al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d'aquí. L'Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l'argument que l'acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l'acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l'Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l'anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l'inici d'una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d'euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L'arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d'Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d'euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l'enginyeria financera -legal- d'operar des d'alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l'entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d'una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l'Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l'informe d'Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d'11.200 milions d'euros, però només n'havia pagat 57 en concepte d'impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d'una fiscalitat cada cop més regressiva.

L'1%: sous d'escàndol i l'indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l'1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d'euros. L'any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d'Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d'un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d'acusació falsa, va cobrar de l'entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L'1% de l'1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l'enorme poder i influència d'una entitat que, segons dades de l'estudi anual d'InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l'Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d'administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d'altra manera, el Santander n'és un dels creditors habituals.

Escàndols amb la crisi

Tot i vendre's com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d'enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l'entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l'evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure's enganxats per l'estafa van haver d'assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

Finançament d'armes

Entre els molts sectors amb els que fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L'entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d'armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d'inversió, amb la participació en l'accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l'aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d'euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s'ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l'Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d'una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d'estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.