Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat enboda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa.

Si posem el focus únicament a Acholiland -Amuru és un dels set districtes de la regió- darrere dels projectes d’acaparament de terres hi ha companyies sucreres (el totpoderós Madhvani Group), agències governamentals, alts càrrecs de l’exèrcit i, de ben segur que molt aviat, empreses petrolieres, després que s’hagin descobert hidrocarburs al subsòl de la zona. Cada cas és diferent, però almenys a Amuru han topat amb la resistència d’unes comunitats locals que argumenten que la terra els pertany, de manera que el govern ugandès no pot decidir lliurement fer-hi res sense que hi estiguin d’acord i cap inversor s’hi pot instal·lar sense adreçar-se a les autoritats autòctones.

El problema amb la terra a Tedi, i en altres parts d’Acholiland, comença fa uns 10-15 anys, quan gran part de la població estava confinada en camps de desplaçats per decisió governamental a conseqüència de la guerra entre les forces armades ugandeses i la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony. Aleshores el govern va dictaminar que aquella terra buida -per facilitar les operacions de l’exèrcit contra l’LRA- li pertanyia i hi podia estendre el bosc o la reserva de fauna propers. Bona part dels desplaçats -van arribar a ser 1,8 milions de persones a principi del segle XXI- van retornar a casa entre el 2003 i el 2007 i els habitants de Tedi van fer el mateix. El conflicte estava servit.

De qui és la terra?

L’NFA al·lega que la terra en qüestió va ser considerada una reserva forestal el 1960 i que els 11.000 residents són “invasors” que l’ocupen “il·legalment”. Què passa? Que des de la comunitat asseguren que els seus avantpassats ja residien a la zona el 1930 i van heretar-ne la terra i que aleshores no hi havia cap bosc. Com en gran part del país, la tinença era consuetudinària, és a dir, estava basada en la costum i no hi havia cap document que n’acredités la propietat a nom d’una o altra persona. “El 80% de la terra d’Acholiland no està registrada i això dificulta determinar de qui és després d’estar buidar durant gairebé 20 anys per culpa de la guerra”, apunta Daniel Komakech, responsable de l’oficina d’Amuru de

la Uganda Land Alliance (ULA) -una coalició d’ONG dedicada a protegir l’accés a la terra de la població pobra.

Des de la capital del districte, una ciutat polsegosa en què l’electricitat va ser inexistent durant totes les hores que hi vaig passar, Komakech afegeix que la clau per desfer l’atzucac és “determinar de qui és la terra i encara no tenim una resposta definitiva sobre això. Hi ha un procés judicial obert sense sentència ferma”. En tot cas, conclou l’activista, “si la gent perd la terra, almenys se’ls ha de compensar amb una parcel·la equivalent, del mateix valor, a un altre lloc”.

“No marxarem”

La vida a Tedi discorre lentament i malgrat les dues dècades de conflicte armat -que va provocar 100.000 morts al nord del país, va comportar el segrest per part de l’LRA de 30.000 nens usats com a soldats o esclaus sexuals i el desplaçament forçat d’1,8 milions de persones- no ha canviat gaire amb relació a fa 30 o 40 anys. Ho explica Obur William, que als seus 60 anys relata com, bàsicament, la població viu com abans i planta els mateixos conreus -mandioca, patates, mill, mongeta, blat de moro- i disposa dels mateixos animals -porcs, cabres, pollastres i, en algun cas, ànecs- per complementar la dieta. “Si que és cert, que han aparegut malalties, com el VIH, que ens eren desconegudes”, lamenta.

“Si finalment ens expulsen, l’única opció per a la majoria serà anar a viure a la ciutats d’Amuru, Pabbo o Gulu [totes a Acholiland], però la gent no vol marxar-ne”, comenta en Patrick. Al seu costat, en Dan subratlla que “és la nostra terra i no pensem deixar-la, a banda que no podríem continuar vivint com ara, tots junts”. A banda del suport de la ULA, la comunitat de Tedy també ha rebut ajuda d’ONG internacionals i, des del 2001, compta també amb el recolzament del Fòrum de Parlamentaris Acholi i el Fòrum de la Terra Acholi. Tots reclamen que la terra ha de seguir en mans de la comunitat, que no pot ser expulsada.

Tedi està a mitja hora en moto d’Amuru i, com passa gairebé sempre al nord d’Uganda, s’hi arriba per una pista forestal plena de clots. Les gasolineres tal com les coneixem no existeixen -ni tan sols a la capital del districte- i el carregament de carburant es fa a través d’ampolles d’aigua -o bidons en el cas de les furgonetes-taxi- omplertes amb benzina portada des de Gulu, a més de dues hores de distància. Quan hi ets, tens la sensació que és una zona perduda, oblidada. Però també aquí hi ha conflicte per la terra i l’amenaça del desallotjament penja sobre una població pobra, que no s’ha resignat. “Si ens expulsen ho hauran de fer per la força i tindran un problema gros. Molt gros”, sentencia Patrick. Dues dècades sent zona de guerra marquen el caràcter i la resistència d’un poble.