La caça furtiva amenaça de deixar l’Àfrica sense elefants i rinoceronts

La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros. Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli del continent

El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten 3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua d‘hàbitats naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot, pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC, cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum dels 13 que van ser assassinats el 2007.

El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF. De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances.

La major part de la caça furtiva té com a escenari l’Àfrica, però la demanda dels productes dels animals salvatges prové, fonamentalment, d’Àsia i, en concret, de la Xina i el Vietnam, on el quilo de banya de rinoceront es paga a 60.000 dòlars (uns 43.500 euros, més que l’or), mentre que el preu de l’ivori -evidentment, parlem de mercat negre- se situa en uns 2.000 dòlars (1.450 euros) per quilo. El comerç és global i, per tant, els països africans no haurien d’afrontar sols la responsabilitat de protegir la fauna dels furtius. Amb l’objectiu d’aturar el problema, o almenys pal·liar-lo, dijous es va celebrar a Londres una conferència internacional sobre el mercat il·legal d’animals salvatges. 

La trobada, que va reunir representants de 46 estats -entre els que hi havia els països africans afectats per la pràctica i, també, delegats d’àrees d’on prové la demanda, com la Xina-, va servir per demanar un enduriment de la legislació contra la caça furtiva, millors equips pels guardes -o rangers- de les reserves i parcs on hi ha els animals, i campanyes de sensibilització per reduir la demanda als països de destí del producte. A més, els dirigents de Botswana, Gabon, Txad i Tanzània van prometre complir una moratòria de 10 anys en la venda d’ivori.

Font de finançament de grups armats

Una part de la demanda asiàtica prové de la medicina tradicional xinesa, que des de fa 2.000 anys considera la banya de rinoceront una espècie de panacea que serveix per curar diverses malalties -com el càncer-, fer baixar la febre i solucionar la impotència sexual. A més, s’ha estès la pràctica que els nous-rics n’adquireixin -com també ullals d’elefants- per exhibir-les a casa com a mostra del seu poder econòmic. Entitats conservacionistes vinculen la caça furtiva d’animals africans a xarxes del crim organitzat, que aprofiten la creixent demanda -i el conseqüent increment dels preus- per lucrar-se amb un negoci que suposa una altra forma d’espoliar els recursos naturals de l’Àfrica. De fet, els animals salvatges són un dels grans atractius turístics de nombrosos països africans -Kènia, Uganda, Botswana, Tanzània, Gabon,…- i font directa d’entrada de recursos. Per tant, els furtius colpegen directament l’economia dels estats que els pateixen.

També hi ha africans que se’n beneficien i, en aquest sentit, diversos informes atribueixen la participació de grups armats en la caça furtiva. Enough Project, per exemple, assegura que l’ugandès Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) -de Joseph Kony- es finança amb l’assassinat -i posterior venda- d’elefants i rinoceronts. Segons l’ONG Traffic, també es finançarien amb la pràctica Al-Shabaab a Somàlia, les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda (FDLR), la guerrilla hutu radicada a l’est de l’RD Congo; o les milícies Janjaweed del Sudan. En un informe entregat a les Nacions Unides, Traffic i altres entitats alertaven que la caça furtiva, així com el comerç il·legal de fusta, va vinculat a altres activitats delictives, com el tràfic d’armes, la corrupció o el blanqueig de diners.

Condemnes més dures

A banda de la conferència de Londres, el cert és que darrerament alguns dels principals països afectats per la pràctica estan endurint les condemnes als furtius. El 28 de gener, un jutjat de Kènia va imposar una multa de 230.000 dòlars ( uns 165.000 euros) a un home xinès a qui se li va trobar un ullal d’elefant a la maleta. L’alternativa era una pena de set anys de presó. Dotze mesos abans, quatre ciutadans xinesos van ser condemnats només a pagar 340 dòlars cada un després que se’ls descobrís ivori per valor de 20.000 dòlars. L’enduriment punitiu és conseqüència de la nova Llei de la Fauna, aprovada recentment pel govern de Kènia. Altres països, com Uganda, també preparen modificacions normatives en una línia similar per acabar amb la gairebé impunitat en què es movien els furtius fins ara.

Sud-àfrica, per la seva part, ha decidit recentment traslladar més de 100 rinoceronts del parc Kruger -que concentra el 60% de la població de l’espècie al país- a una remota zona desèrtica fronterera amb Botswana, amb l’objectiu de dificultar-ne l’accés dels furtius. El que sembla clar és que davant una xacra creixent, comencen a implantar-se noves mesures. I més enllà del cost econòmic i de riquesa mediambiental, la caça furtiva també costa vides humanes i només en els darrers deu anys més de 1.000 rangers han estat assassinats. “La gent ha d’entendre que el comerç d’animals salvatges no és diferent dels diamants de sang”, va declarar Peter Knights, el director executiu de l’organització WildAid, a l’agència IPS. Si no s’atura la pràctica, d’aquí a uns anys potser l’únic forma de relacionar l’Àfrica amb grans mamífers movent-se en llibertat serà mirant antics documentals. I no caldria.