El país més jove del
món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre,
entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va
ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem
llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan
simple. L'enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta,
sobretot, Uganda, el país veí que més s'hi ha implicat amb
Una història tenyida
de guerra
Els primers 50 anys
de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el
sud. L'1 de gener del 1956 el país s'independitzava del Regne Unit, però el
conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat.
En concret, des del 18 d'agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa
del Sudan -encara sota l'administració colonial- es van amotinar al sud per
reclamar major representació del seu territori a l'assemblea nacional i una
autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital
del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l'assemblea nacional i la
tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de
1972, quan van signar-se els acords de pau d'Addis Abeba (Etiòpia), que
establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb
un balanç de 500.000 morts.
Les arrels del
conflicte -entre d'altres, la discriminació del sud per part del nord i un
repartiment poc equitatiu dels beneficis del petroli, el principal recurs del
país- no van desaparèixer i el 1983 arrencava la segona guerra civil sudanesa,
que s'allargarà fins el 2005. Els principals protagonistes del conflicte
bèl·lic van ser l'exèrcit sudanès, controlat pel nord, i el Moviment
d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLA, en anglès), que va néixer el 1983 com a
guerrilla. El gener de 2005 es va segellar l'Acord de Pau Complet, que fixava
un període d'autonomia de sis anys per al sud que culminarà el 2011 amb la
celebració d'un referèndum d'independència. Les diverses fonts situen la xifra
de víctimes mortals entre un i dos milions, bàsicament civils que van perdre la
vida com a conseqüència d'una fam intensa provocada per magres collites per
culpa de greus sequeres i, òbviament, de l'enfrontament militar. Per tant, en
cinc dècades, el Sudan només va gaudir -és un dir- d'11 anys de pau (i
relativa).
L'inici de
l'enfrontament
 |
| John Garang. |
El 30 de
juliol de 2005 va morir a Uganda en un accident d'helicòpter mai del tot
aclarit -ha provocat desenes d'especulacions- John Garang, aleshores
vicepresident del Sudan, president del Sudan del Sud autonòmic i líder històric
de l'SPLA. Garang va ser rellevat per Salva Kiir. El primer va defensar durant
molts anys un Sudan democràtic, laic i unit de caràcter federal i amb un
repartiment just dels beneficis del petroli, mentre que el segon advocava més
directament per la secessió -no hi busqueu paral·lelismes amb el procés català,
no n'hi ha!. Kiir, per tant, va ser la persona que estava al capdavant del
Sudan del Sud quan el gener de 2011 va celebrar-s'hi el referèndum
d'independència. El 98,83% de la població va votar a favor de la secessió, que
es va formalitzar el 9 de juliol del mateix any. Naixia un país de 8,5 milions
d'habitants amb capital a Juba i amb uns importants recursos petrolífers, però
sense les refineries, els oleoductes, les infraestructures i el lloc
d'embarcament -Port Sudan- per explotar-los, que es concentraven al nord, amb
qui es mantenen litigis fronterers a les regions d'Abyei i del Nil Blanc i
Blau.
 |
| Salva Kiir. |
Salva
Kiir va continuar com a president del ja independent Sudan del Sud, mentre que
el vicepresident era Riek Machar. Kiir, com John Garang, és dinka, l'ètnia (o
poble) més nombrós del país. Machar és nuer, el segon grup en habitants. L'statu
quo es va mantenir fins al juliol del 2013, quan Kiir destitueix Machar i
remodela el fins aleshores govern d'unitat nacional, col·locant-hi persones
molt fidels, bàsicament dinkes.
El 14 de
desembre al vespre un diari sud-sudanès va informar de combats entre membres de
la guàrdia presidencial i l'endemà és el dia que es marca com el de l'inici de
l'actual conflicte armat. Kiir acusa Machar de voler executar un cop d'estat,
mentre que l'exvicepresident titlla el líder de l'SPLA de dictador i de
concentrar el poder únicament en els dinkes, malgrat que representen només el
36% de la població d'un país format per més de 60 ètnies. Els partidaris de
Kiir són, sobretot, els del seu poble, mentre que Machar compta bàsicament amb
el suport dels nuer (15,6% de la població), però reduir l'escalada bèl·lica a
una qüestió ètnica és massa simple. Es tracta d'un conflicte bàsicament
polític, pel control del poder i dels recursos -petroli-. Diversos mitjans han
afirmat que Machar tenia intenció de presentar-se a les eleccions presidencials
del 2015, les primeres del país i on Kiir pretenia concórrer-hi per augmentar
la seva dècada al capdavant del Sudan del Sud.
 |
| Riek Machar. |
Tensions
prèvies
Kiir i
Machar van tenir un paper actiu i clau en la revolta del sud contra el nord del
Sudan i tots formaven part de l'SPLA, però el trencament de fa poc més d'un mes
no és ni molt menys el primer que viuen. De fet, Machar va protagonitzar
diverses sonades fugides de l'antiga guerrilla per aliar-se amb el govern
sudanès -encapçalat des de fa 25 anys per Omar al-Bashir-, seguides de sonats
retorns al moviment del sud. L'exemple més flagrant del joc a dues bandes de
Machar es va viure el 1991, quan va escindir-se de l'SPLA i va provocar un
conflicte armat entre els sud-sudanesos. 2.000 civils van ser massacrats per
les forces de Machar a la ciutat de Bor, capital de l'estat de Jonglei, un dels
que més està patint l'actual esclat de violència -juntament amb el d'Unitat,
ric en petroli i ubicat al nord del país.
Impacte
regional
Les
principals cimeres per intentar aturar el conflicte i obtenir, almenys, un alto
el foc vénen de moment de l'Àfrica, tot i que sense massa èxit. Hi ha hagut
converses i reunions extraordinàries d'organismes com la Unió Africana (UA), la
Conferència Internacional de la Regió dels Grans Llacs (ICGLR, en anglès) i de
l'Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament de l'Àfrica Oriental
(Igad, també en anglès). Precisament, aquest darrer organisme havia de celebrar
dijous una cimera a Juba, la capital sud-sudanesa, per tractar la qüestió però
l'ha
suspès.
La
posició dels seus membres no és unànime, ja que mentre Kènia i Etiòpia advoquen
per explorar les vies diplomàtiques per frenar la violència, Uganda ha optat
per participar-hi militarment, enviant tropes de suport al govern de Salva
Kiir. La decisió ha provocat una divisió interna a l'Igad i fa que molts
analistes qüestionin el paper de mediador de l'organització, tenint en compte
que un dels seus membres s'ha decantat clarament per un dels bàndols. L'ONU,
per la seva banda, va aprovar a final de desembre l'enviament de 6.000 cascos
blaus al Sudan del Sud, però de moment només n'han arribat uns quants
centenars.
Les
conseqüències del conflicte tenen un abast regional, ja que hi ha hagut una
gran caiguda dels intercanvis comercials amb el Sudan del Sud, un fet que colpeja
especialment Uganda i Kènia. A banda, alguns projectes regionals com ara el
Lapsset -que implica la construcció d'un corredor amb ferrocarril, carretera i
oleoducte fins al Sudan del Sud- han quedat aturats indefinidament.
El paper
d'Uganda
Uganda
és el país més esquitxat per la guerra del Sudan del Sud. Inicialment, va
reconèixer que havia enviat soldats per protegir l'aeroport de Juba i garantir
que els ugandesos residents al país -uns 200.000- poguessin sortir-ne amb garanties.
La setmana passada, però, el president Museveni va reconèixer que les tropes
ugandeses participaven en els combats al costat de l'exèrcit sud-sudanès i
s'enfrontaven als partidaris de Machar. L'anunci va generar una certa crisi
regional i va deixar molt qüestionat el paper d'Uganda com a potencial mediador
del conflicte. A nivell intern, l'oposició també posa en dubte la participació
militar al Sudan del Sud, tant pel cost econòmic que suposa -de moment no hi ha
cap compromís per part de l'ONU, la UE o els EUA de finançar el desplegament,
cosa que sí van fer amb l'actuació ugandesa a Somàlia- com per la pèrdua de vides
-dimarts
van morir nou soldats ugandesos.
Que
Museveni s'hagi alineat amb Salva Kiir no hauria de veure's com cap sorpresa.
La implicació ugandesa en els afers sudanesos ve de lluny. Durant l'etern
conflicte entre el nord i el sud del país, l'executiu del gairebé perenne
president ugandès -suma 28 anys al càrrec- va finançar i donar suport a l'SPLA,
en un moviment que tenia com a contrapartida la connivència entre el govern de
Khartum -capital sudanesa- i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la
milícia liderada per Joseph Kony que durant anys ha mantingut una guerra al
nord d'Uganda. El que queda de l'LRA es mou entre la República Centreafricana
-que també pateix un greu conflicte armat-, la República Democràtica del Congo
i el Sudan del Sud i algunes informacions apunten que a Kampala hi ha certa por
a què la situació permeti la infiltració de membres de l'LRA al nord d'Uganda.
El Sudan
del Sud és el principal receptor de les exportacions ugandeses. El 2012, Juba
va comprar a Kampala productes valorats en 220 milions de dòlars cada mes,
segons dades del Banc d'Uganda, un fet que ajuda a entendre l'interès de Museveni
perquè cessi l'esclat de les armes i
es recuperin els intercanvis comercials. A banda, Uganda s'ha convertit en
la principal destinació dels refugiats sud-sudanesos i, segons les xifres de
l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja acull
prop de 50.000 persones que s'amunteguen en uns camps que no estan preparats
per uns paràmetres que no deixen d'augmentar -al voltant de mil refugiats nous
cada dia. El camp de trànsit de Dzaipi, al nord d'Uganda, està dissenyat per a
400 persones, però n'acull més de 30.000. A banda, les desenes de milers de
persones que fugen de la guerra i s'estableixen a Uganda han començat a generar
tensions i malestar en una
de les
àrees
més empobrides del país , tradicionalment abandonat pel govern del país i
mancat de serveis de tot tipus.
La
població, la principal víctima
Com
passa sempre, la principal víctima del conflicte és la població civil. En poc
més d'un mes, l'enfrontament armat acumula més de 10.000 morts i unes 600.000
persones han hagut de fugir de les seves cases. Al voltant de 500.000 milió
s'han convertit en desplaçats interns i la resta, uns 90.000, es reparteixen
entre Uganda, Sudan, Etiòpia i Kènia. Agències vinculades a les Nacions Unides,
com l'Acnur,
l'Unicef, l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes
Humanitaris (OCHA) o l'Organització Internacional de les Migracions han
advertit de les pèssimes condicions que pateixen els desplaçats, que en molts
casos s'amunteguen en instal·lacions que no els garanteixen les condicions
mínimes per tenir una vida digna. A banda, la població civil també
és víctima de les
atrocitats, en forma de matances, violacions i saquejos, que cometen els
dos bàndols.
Xina i
el petroli
El Sudan
del Sud va néixer amb el suport de la UE i, sobretot, dels Estats Units, que va
veure en les reivindicacions secessionistes una oportunitat per debilitar el Sudan
d'Omar al Bashir, un dels règims que figura en el famós Eix del mal de
l'administració estatunidenca. Posseir un subsòl ric en petroli també va ser un
factor decisiu en la independència sud-sudanesa. Ara bé, no són els
nord-americans ni els europeus els principals beneficiaris de l'or negre del
país, sinó la Xina, amb importants inversions al Sudan del Sud en el sector i
que tremola en veure que la producció ha caigut
dràsticament des de l'esclat del conflicte.
Kènia i
Etiòpia pressionaran per trobar-hi una sortida diplomàtica o s'imposarà la via
militar defensada i executada per Uganda, que està provocant avanços de les
tropes lleials a Salva Kiir? Més enllà de denunciar les atrocitats i d'intentar
paliar el drama humanitari que ja colpeja la zona, quin paper jugarà l'ONU, un
cop més acusada de lentitud i ineficiència? I el Sudan d'al-Bashir, aprofitarà
el desgovern al sud per apropiar-se de les zones frontereres en litigi i riques
en petroli? Preguntes per a les quals no tinc resposta i que s'han de resoldre
ens els propers dies, setmanes i mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada