Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global.
Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves
fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que
els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per
reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països
Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques,
que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la
ciutadania
EcoEléctrica Holding
Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents,
sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan
radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit
que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans
empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma
part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius
del país comptin amb filials a territoris offshore
–centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també
sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.
La
DIRECTA ha
investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i
ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En
total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no
significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47
societats offshore, és la que en té
més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12
a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11),
Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses
L’expert
en paradisos fiscals Juan Hernández Vigueras, membre del consell científic d’Attac-Espanya
i autor del llibre Los lobbies financieros, tentáculos del poder, recalca –en una entrevista telefònica– que
tenir una filial en un territori de baixa imposició fiscal és “perfectament legal”.
Una altra cosa és que sigui ètic, tenint en compte que implica un enorme perjudici
per a les arques públiques. Les administracions deixen de recaptar xifres
astronòmiques pel fet que part dels beneficis empresarials tributen a centres offshore en comptes de fer-ho allà on la
companyia desenvolupa l’activitat.
El privilegi de l’0pacitat
En
paraules d’Hernández Vigueras, un paradís fiscal és un territori on les
autoritats autòctones “concedeixen als no residents privilegis fiscals (baixa o
nul·la tributació) i normatius que no donen als habitants o a les empreses
locals, com la possibilitat d’ocultar la identitat del propietari dels diners”,
de manera que es garanteix l’opacitat en les transaccions. Afegeix que, en gran
mesura, actuen com a “plataforma per operar financerament i comercialment als
mercats mundials”, fonamentalment en negocis “transnacionals de gran
envergadura”. Sorgits als anys seixanta del segle passat, es van consolidar com
a destí del flux internacional de capitals durant la dècada dels vuitanta,
aprofitant la desregulació financera pilotada pel tàndem format per Ronald
Reagan i Margaret Thatcher.
Tenir-hi
un compte bancari o una societat és totalment legal. Una altra cosa és l’origen
dels fons. Durant les darreres dècades, els paradisos fiscals han estat el refugi
de les fortunes obtingudes per dictadors després de saquejar els seus països –els
casos del peruà Fujimori o el xilè Pinochet a Panamà o el filipí Ferdinand Marcos
i la seva família a les Illes Verges britàniques–, així com d’altres riqueses d’origen
il·lícit. Per exemple, l’extresorer del PP Luis Bárcenas tenia almenys 33 milions
d’euros a Suïssa. També guarden grans patrimonis i, gràcies a la llista de 3.000
presumptes defraudadors de l’Estat espanyol entregada per l’extreballador de l’HSBC
Hervé Falciani, es va saber que la família Botín (Banc Santander) comptava amb 2.000 milions en comptes opacs a la Confederació Helvètica.
El
periodista Andreu Missé, en un article a la revista Alternativas Económicas, resumia en quatre punts el dany que causen
els paradisos fiscals a la immensa majoria de la població mundial: “Distorsionen
el funcionament dels sistemes democràtics perquè emparen diners de tots tipus
de defraudadors; impedeixen que els estats recaptin els recursos necessaris per
atendre els serveis públics; priven els països en desenvolupament dels ingressos
fiscals que evadeixen certes multinacionals, i constitueixen la principal font
d’inestabilitat financera perquè donen cobertura als productes financers més
tòxics”.
Traduït
a xifres, significa que són el refugi d’entre 16 i 24 bilions d’euros, segons
la investigació que, l’any passat, va presentar Tax Justice Network (TJN), una
de les principals organitzacions en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.
L’ONG estima que prop de 550.000 milions són d’origen espanyol –no hi ha dades concretes
dels Països Catalans–, una quantitat astronòmica que s’escapa del control d’Hisenda
i, per tant, no tributa. Només que ho fes al 10%, serien 55.000 milions per a
les arques públiques, una xifra que multiplica gairebé per deu els 5.900
milions de retallades que acumula la Generalitat catalana des de 2010 i per
cinc els 11.000 milions de tisorada de l’executiu espanyol en el mateix
període.
La UE com a epicentre
Les
filials en centres offshore formen part
de les estructures cada cop més complexes de les grans empreses per minimitzar
la càrrega fiscal. Gràcies a uns recursos fora de l’abast de les companyies petites,
transfereixen guanys i pèrdues entre societats del mateix grup amb l‘objectiu
que, finalment, els beneficis es comptabilitzin en financeres d’un territori
amb una tributació el més baixa possible, encara que no hagin dut a terme l’activitat
allà.
Juan
Hernández Vigueras subratlla que tenen les societats als paradisos com a “trampolí
per fer operacions a la borsa” i com a “centre de comptabilitat”, cosa que els permet
“evadir diners”. Que la pràctica és massiva, ho demostra el fet que els beneficis
de les companyies britàniques van créixer un 58% entre 1999 i 2011, però les
seves contribucions a Hisenda van fer-ho menys d’un 5%.
A
la cimera del G-20 que es va fer a Londres l’abril de 2009, es van proclamar “mesures
dràstiques” per “eradicar” els paradisos fiscals. Era una època en què Nicolas
Sarkozy parlava de “refundar” el capitalisme. El pas del temps ha demostrat que
no s’ha complert ni una cosa ni l’altra, però les declaracions grandiloqüents
continuen acompanyant aquestes cimeres. A la que va fer el G-20 el setembre a
Sant Petersburg (Rússia), es va anunciar que arrencava una ofensiva contra l’enginyeria
fiscal de les multinacionals que traslladen els beneficis allà on menys els
graven. El membre d’Attac- Espanya sentencia que tot plegat són “paraules que
no es compleixen mai”. I les dades, almenys fins ara, li donen la raó.
No
es pot dir que els països occidentals hagin demostrat un interès real per acabar
amb els centres offshore. Segons un
informe que Oxfam va presentar el mes de maig, la UE i enclavaments sota la
seva jurisdicció –com ara els territoris britànics d’ultramar– acaparen dos
terços de les fortunes individuals amagades en paradisos fiscals. I és en
aquesta àrea on es concentren la major part de les filials d’empreses
catalanes, que sumen fins a 57 societats als Països Baixos (Repsol, Gas
Natural, Catalana Occidente i Agrolimen, són les que en tenen més), 21 a Irlanda,
12 a Bèlgica i 10 a Luxemburg, a banda d’ubicar-ne en territoris britànics com
les Illes Caiman (11) o les Bermudes (3). Els Estats Units, de la seva part, tenen l’Estat
de Delaware com a centre offshore per
excel·lència. Amb la possibilitat de crear-hi una societat pantalla per poc més
de 100 euros i en només un dia, hi trobem 25 subsidiàries de companyies nacionals,
amb especial incidència de Repsol (12) i Abertis (9).
Els fluxos de capital
L’Organització
per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va publicar, l’any
2000, una llista on considerava 31 països com a paradisos fiscals, però
actualment només tipifica com a tals Nauru i Niue, dues illes minúscules del
Pacífic. Per tant, les llistes més fiables, les elaboren organitzacions independents
com TJN, que són menys complaents amb els avenços en la lluita contra l’evasió
fiscal i que inclouen fins a 80 països.
Per
acabar amb la sagnia que suposen, Juan Hernández Vigueras creu que és fonamental
abordar la qüestió de fons, que, segons ell, és la “no regulació dels fluxos
financers internacionals de capital”. TJN també reclama que els informes de
gestió de les multinacional detallin “no només les filials que tenen en paradisos
fiscals, sinó quant han tributat a cadascun d’ells”. De moment, el problema no deixa
d’augmentar i Oxfam quantifica en 80.000 milions d’euros anuals la recaptació que
perden els governs a escala mundial per un fenomen que perjudica el 99% de la
població. Mentrestant, però, els dirigents dels grups nostrats que l’alimenten encara
són aplaudits per l’establishment, fins al punt que el màxim responsable d’Abertis
–quinze filials a paradisos fiscals– és assessor d’Artur Mas com a president
del CAREC. L’opacitat empresarial té premi.
Una pràctica creixent a l’Ibex 35
El
94% de les empreses de l’Ibex 35, el principal índex borsari espanyol, compten
amb filials a paradisos fiscals i cada vegada en tenen més. Així ho constata el
darrer informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa
(ORSC), que es va presentar el maig, amb dades corresponents al tancament de
2011. Si el 2009 hi havia 27 companyies de l’Ibex amb participades en centres offshore, dos anys després, havien
augmentat a 33. A més, durant el mateix període, el nombre de filials ha passat
de 273 a 437, un increment del 60%.
A
banda de Repsol, entre les empreses que en tenen més, trobem el Banc Santander
(70) i el BBVA (43). Al treball, l’ORSC reclama més transparència i subratlla
que una empresa no té un comportament “socialment responsable” quan “utilitza
estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives proporcionals
a les seves operacions i els seus ingressos als diferents països.
*Article publicat al número 335 del setmanari DIRECTA, 23 d’octubre
de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada