Des
de 2009, Segur Ibérica es lucra amb la protecció dels tonyinaires a
l’Índic, finançada parcialment amb fons públics
El
2 d’octubre de 2009, un grup de pirates va segrestar el vaixell
tonyinaire basc Alakrana davant les costes de Somàlia. El buc i la
tripulació, formada per 36 persones, van ser alliberats 47 dies més
tard, després que el govern espanyol pagués un rescat de 2,7
milions d’euros. El segrest de l’Alakrana va tenir diverses
conseqüències, entre les quals destaquen la pròrroga de l’operació
Atalanta –impulsada mesos enrere pel Consell de la UE per lluitar
contra la pirateria a les aigües de Somàlia– i l’autorització
per part del govern espanyol de l’embarcament de vigilància armada
als vaixells pesquers de bandera estatal. Empreses com Segur Ibérica
van veure que, de cop, se’ls obria una nova via de negoci molt
lucrativa. De fet, aquesta va ser la primera companyia beneficiada
per la mesura de l’executiu, aleshores presidit per Zapatero, amb
la signatura, a finals de 2009, d’un contracte amb els armadors per
encarregar-se de la protecció de tretze bucs tonyinaires.
La presència de vigilància
de seguretat privada buscava protegir els negocis particulars de
grans empreses pesqueres, però, des del primer moment, el seu cost
ha estat parcialment assumit per les administracions públiques.
Mentre els armadors paguen la meitat de la despesa, la resta es
reparteix a parts iguals entre el govern espanyol i els executius
autonòmics basc o gallec. Per fer-se una idea de les quantitats, el
2010, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí va aprovar una
subvenció de més d’1,9 milions d’euros per sufragar parcialment
el cost de contractar la seguretat privada a bord dels tonyinaires,
xifra que augmentaria fins gairebé els 2,4 milions el 2011. A més,
l’executiu estatal també assumeix la despesa de la formació
militar de la vigilància privada que s’embarca als bucs.
Per a companyies com Segur
Ibérica, el negoci és notable, tenint en compte que s’embutxaquen
uns 9.500 euros mensuals per cada vigilant, però les treballadores
reben un sou de 4.000 euros. Ras i curt, la societat que va presidir
el ministre Morenés guanya diversos milions per desplegar unes
desenes de treballadores –el 2009 van ser 54– als vaixells
espanyols que pesquen prop de Somàlia.
El segrest de l’Alakrana
va obrir les portes a les empreses de seguretat privada, però la
intervenció europea contra la pirateria a l’Índic arrenca el 8 de
desembre de 2008, amb l’aprovació de l’operació Atalanta per
part del Consell de la UE. El 23 de gener de 2009, el consell de
ministres presidit per Zapatero va donar el vistiplau a la
participació i el lideratge espanyol al desplegament militar a les
costes de Somàlia, després de rebre, dos dies abans, un suport
gairebé unànime del Congrés. A l’ambient, pesava el segrest,
l’abril de 2008, del vaixell Playa de Bakio, que segons el
Ministeri de Defensa havia posat de manifest ºque la pirateria a
Somàlia representava, “no només una amenaça per a la seguretat
marítima internacional, sinó també per als interessos nacionals a
la zona”, fonamentalment representats per la flota pesquera
tonyinaire.
Protecció d’interessos
privats
L’octubre passat, el
Centre Delàs va publicar un informe molt exhaustiu que analitzava la
participació militar espanyola i internacional a la costa somali, on
es conclou que l’operació Atalanta no ha servit per reduir el
nombre d’atacs de pirateria. El document, titulat Pirateriaa Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?,
lamenta que s’hagin descartat altres vies d’aproximació al
problema, com mesures diplomàtiques, el foment de la pesca
responsable o la rendició de comptes del dany causat a Somàlia per
la intromissió estrangera.
L’informe enumera motius
per rebutjar la intervenció militar occidental contra la pirateria,
com ara que busca satisfer els interessos dels països participants
–els beneficis pesquers en el cas espanyol– i no els de la
població somali; que la ingerència estrangera ha suposat un espoli
de recursos i amenaça la sobirania alimentària del país de la
banya de l’Àfrica; que no s’ha reconegut ni hi ha responsables
de la més que probable pesca il·legal espanyola a l’àrea, o que
s’està provocant una revitalització armamentística a Somàlia,
un Estat que –com ja va passar amb l’Iraq fa uns anys– s’està
convertint en un “nou paradís per a les empreses privades de
seguretat”.
Només entre 2009 i 2011, el
govern espanyol ha gastat més de 250 milions d’euros per finançar
la seva participació a l’operació Atalanta i tot indica que la
xifra es continuarà disparant els propers anys. El que inicialment
era una missió de dotze mesos s’ha anat prorrogant i, actualment,
ja té la continuïtat garantida fins, almenys, el desembre de 2014.
Mentre organitzacions com el Centre Delàs reclamen la retirada de
tota la participació militar espanyola a la regió i que es deixin
de finançar els interessos privats –la protecció dels
tonyinaires– amb fons públics, empreses com Segur Ibérica es
freguen les mans quan veuen que les seves opcions de negoci es
multipliquen.
*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada