La producció de
petroli a l’Àfrica subsahariana ha permès amassar fortunes a les elits locals,
mentre la majoria de la població viu en la pobresa i pateix la destrucció
ambiental
Royal Dutch Shell és
una de les quatre grans petrolieres del món. L’any passat va obtenir uns
beneficis nets de gairebé 24.000 milions d’euros i en va facturar més de
360.000. Una part dels seus ingressos prové del delta del Níger, l’àrea de Nigèria
d’on s’extreu gran part dels 2,2 milions de barrils diaris que converteixen el
país en el principal productor de cru d’Àfrica. Instal·lada a la zona des de la
dècada dels cinquanta, grups ecologistes i activistes en defensa dels drets
humans acumulen anys i anys denunciant la impunitat amb què actua la companyia,
protagonista de desenes de vessaments que han contaminat el territori. Les
protestes de la població local que reclamen la protecció del medi ambient han
topat, històricament, amb una repressió salvatge, com demostren els 2.000 ogoni
–un dels pobles del delta del Níger– assassinats el 1994 per militars nigerians
que defensaven els interessos de Shell i d’altres grans petrolieres, com
Chevron.
El passat 10 d’octubre,
però, alguna cosa va començar a canviar. Per primera vegada, una firma amb seu
central a Europa ha de respondre per contaminar en un altre país. Quatre
camperols i pescadors nigerians van aconseguir que un tribunal de la ciutat
holandesa de l’Haia obrís judici contra Royal Dutch Shell com a presumpta
responsable de tres vessaments de cru entre el 2004 i el 2007 que haurien
destrossat les comunitats dels demandants, que compten amb el suport de l’ONG
Milieudefensie (Amics de la Terra) i que exigeixen una compensació econòmica i
la neteja de les terres. La petroliera no està d’acord amb l’acusació i
atribueix la major part dels vessaments al sabotatge.
Conseqüències d'un vessament de petroli a Ogoniland (Nigèria). |
L’ONU, a través
del seu programa pel medi ambient (Pnuma), va denunciar en un informe de l’agost
de 2011 l’enorme impacte ecològic de cinc dècades de vessaments de cru a la
regió d’Ogoniland. Els efectes han malmès la salut dels pobladors, fins al punt
que l’esperança de vida de la zona és de 41 anys, quan fa algunes dècades s’apropava
als 70, i es troba per sota de la mitjana nigeriana, que és de 48. Només una
elit molt reduïda dels 31 milions d’habitants del delta del Níger es beneficia
de l’explotació del petroli, mentre que la immensa majoria no pot aspirar a
treballar en la indústria extractiva, viu en la pobresa i pateix els efectes
negatius de la degradació ambiental. L’esquema nigerià no és una excepció, sinó
que es repeteix sense grans canvis a la resta dels països de l’Àfrica
subsahariana productors de cru.
Augment de la
desigualtat
«Amb el petroli a Àfrica
s’acaba donant una pèrdua de la sobirania de la població, perquè permet a l’elit
política perdre contacte amb la societat, ja que deixa de necessitar-la per
mantenir-se en el poder», resumeix l’historiador i col·laborador del Centre d’Estudis
Africans (CEA) Jordi Sant. En declaracions a EL TRIANGLE, Sant hi afegeix que,
gràcies als contractes signats amb transnacionals, els dirigents dels països
productors acostumen a estar protegits per portar a terme polítiques autoritàries,
només dissimulades amb un «rentat de cara» en forma d’eleccions, sovint
fraudulentes. L’increment de l’explotació en productors ja consolidats, com
Angola, i el descobriment de reserves importants en altres països, com Ghana,
Uganda o el Txad, augmentaran el pes del petroli africà al món, fins al punt
que el 2013 el continent en subministrarà el 12% del que es consumeixi, mentre
que només n’utilitzarà el 5%, segons un informe recent del Banc Mundial. L’excedent
és el que permet la presència de totes les grans transnacionals del sector al
continent, disposades a saquejar els seus recursos per calmar la set energètica
dels Estats Units, de les principals potències europees (França, el Regne Unit
o Alemanya) i dels gegants asiàtics.
Més enllà d’alguns
subsidis al combustible, la població autòctona no rep precisament beneficis
pels ingents recursos naturals dels seus països respectius. Nigèria i Angola,
amb més de quatre milions de barrils diaris entre totes dues, són els grans
productors de petroli de l’Àfrica negra, però la riquesa no ha fet altra cosa
que augmentar-hi les desigualtats socials. A Nigèria, la població que viu en l’absoluta
pobresa –menys d’un dòlar el dia– va passar del 54,7% el 2004 al 60,9% el 2010,
segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística. Angola, que fa un mes i mig
va reelegir l’etern José Eduardo dos Santos com a president –suma 33 anys al càrrec–,
ha aconseguit que la capital, Luanda, sigui una de les ciutats més cares del món,
però encara és el vuitè país amb una major taxa de mortalitat infantil (hi
perden la vida 104 de cada 1.000 nounats), segons estadístiques de l’ONU.
Guinea Equatorial és
el tercer productor de l’or negre de l’Àfrica subsahariana. El descobriment de
petroli a mitjan anys noranta va permetre consolidar la cruenta dictadura de
Teodoro Obiang –en el poder des del 1979–, que, gràcies als contractes signats
amb les nord-americanes ExxonMobil o Chevron-Texaco, participa impunement en fòrums
internacionals. Dels seus pous en sortien 350.000 barrils diaris el 2009 i té
unes reserves comprovades de 1.700 milions de barrils. En principi, amb
aquestes xifres els seus menys de 700.000 habitants haurien de gaudir d’un
elevat nivell de vida; però, mentre que la renda per capita no deixa de créixer
i les xifres macroeconòmiques es disparen, el 75% de la població viu per sota
del llindar de la pobresa. Mentrestant, la revista Forbes estima que Obiang
acumula una fortuna superior a 400 milions d’euros. Els ingressos del petroli
suposen el 78% del PIB estatal, però la indústria del sector només aporta el 4%
de la població ocupada.
Campanya per
aturar l’extracció
Corrupció,
desigualtat i pobresa són conceptes que es repeteixen en els estats productors
de petroli subsaharians, tot i que les diferències s’accentuen en els països en
què el pressupost nacional s’alimenta fonamentalment de la venda de l’or negre
(Guinea Equatorial, Angola, Nigèria, el Txad...). En el cas dels nous
productors amb una economia més diversificada, com Ghana (el 2009 obtenia
70.000 barrils el dia, però té unes reserves de 5.000 milions) o Uganda l’impacte
no hauria de ser tan negatiu. El preuat líquid és un dels factors que expliquen
les dècades de guerra civil que van arrasar el Sudan, fins que l’any passat va
néixer el Sudan del Sud, on es concentren la major part de les reserves. La
tensió amb el nord es manté i actualment tot just s’hi extreuen uns 120.000
barrils diaris, una tercera part del que es produïa fa pocs anys.
No és estrany que
el descobriment de petroli en zones de Kenya i d’Uganda generi escepticisme
entre la població local, temorosa que es malmeti el seu hàbitat i que no hi
guanyi res. Aquesta por explica que organitzacions com Environmental Rights
Action hagin engegat des de fa un temps la campanya «Leave oil on the soil» (‘Deixeu
el petroli a terra’) en països com Nigèria i Ghana. Prefereixen que no s’exploti
el cru perquè no genera cap benefici per a les comunitats autòctones, mentre
que en pateixen totes les conseqüències negatives. I és que, en zones com el
delta del Níger, l’or negre ha estat una maledicció.
*Article publicat al número 1.081 del setmanari EL TRIANGLE, 19 d'octubre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada