dimecres, 29 d’agost de 2012

La comunicació zapatista: explicant una altra realitat



Després de l'incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l'ajut de col·lectiu com Promedios. L'objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els 'mass media'

Fotografies: Promedios

Vinculats a grans grups empresarials amb uns interessos econòmics i polítics molt  determinats, el tractament que la majoria de mitjans de masses han donat a la revolució zapatista i a les demandes dels indígenes mexicans no es pot dir que hagi estat, precisament, favorable a aquesta causa, especialment quan parlem dels grans diaris o televisions (sobretot les que formen part del Grupo Televisa) del propi país nord-americà. Tot i que hi ha excepcions –sempre és recomanable llegir Hermann Bellinghausen, corresponsal de La Jornada a Chiapas- i que els grans mitjans internacionals han estat més benèvols amb el zapatisme i més crítics amb la corrupta administració mexicana, l’EZLN va veure ràpidament que la comunicació era un dels flancs que havia de cobrir si volia tenir èxit en la seva revolució.

Més enllà de la multitud de documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i escoltava en els mass media.  En els Acords de San Andrés de 1996, signats per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat apareixent a l’àrea zapatista.

Periòdics murals, ràdios comunitàries o centres de comunicació popular són ara una realitat a les comunitats governades per les Juntas de Buen Gobierno (JBG). Superada la fase en què els encarregats d’explicar què passava en aquest territori eren persones externes als municipis rebels zapatistes, avui en dia els comunicadors són persones de les pròpies comunitats indígenes de Chiapas, que combinen les seves tasques com a comunicadors amb la seva feina diària, normalment com a camperols. En aquest sentit, col·lectius com Promedios –des del 1998- o Koman Ilel –des de més recentment- han jugat un paper cabdal per formar els comunicadors zapatistes, assessorar-les i contribuir a la recerca de fons que han permès a diverses comunitats de dotar-se dels equips necessaris per gravar i editar els seus propis materials audiovisuals.  

Centres de comunicació rebels
“Crèiem necessària la reapropiació i la creació de mitjans per part de la societat. A més a més, considerem que això és clau en organitzacions en resistència”, explica un dels integrants de Promedios que, per qüestions de seguretat (els atacs als comunicadors són molt comuns a gran part de Mèxic), prefereix que la seva identitat no aparegui a l’article. “Amb el temps, les comunitats han entès que han de donar suport a la comunicació per fer possible que arribi una altra visió de les coses, allunyada de la que transmeten els mass media”,  afegeixen des de Promedios. Després d’una primera fase de producció de documentals per donar a conèixer la realitat zapatista a l’exterior, la creació dels Caracoles i les JBG –en el que suposava transferir el poder de l’ala militar, l’EZLN, a la civil- suposa un salt en les necessitats comunicatives de les comunitats, fins al punt que el 2004 es constitueixen els Centros de Comunicación Rebelde Autónoma Zapatista (CCRAZ), en què l’assessorament i la capacitació oferta per Promedios va jugar-hi un paper cabdal.

Actualment, quatre dels cinc Caracoles –tots menys La Realidad- compten amb un centre de comunicació propi, que s’encarrega de cobrir les demandes de la respectiva Junta. La majoria dels reportatges i documentals que es fan van destinats al consum intern de la mateixa comunitat i són en la llengua originària, sigui tzeltal, tzotzil, tojolabal o la que sigui. Quan el producte va destinat a la difusió externa –quelcom cada cop menys habitual- la llengua és la mateixa i, simplement, posteriorment col·lectius com Promedios o Koman Ilel s’encarreguen de subtitular-lo. No és l’única diferència en funció del públic a qui s’adreça l’audiovisual, ja que mentre que quan es pensa en un consum intern totes les persones hi apareixen amb els rostres descoberts –al cap i a la fi la majoria ja es coneixen-, quan l’objectiu és extern, els protagonistes hi surten tapats amb paliacate (el tradicional mocador) o passamuntanyes. Ara mateixa, al territori zapatista hi ha entre 45 i 50 comunicadors indígenes, segons les dades de Promedios, que actuen al servei de la comunitat. Promedios, que té la seu a San Cristóbal de las Casas, bàsicament ara es limita a una tasca d’assessorament, ja que són els mateixos comunicadors indígenes els que ja formen les noves generacions de periodistes zapatistes.

Rescatar un món
“La nostra comunicació busca no només denunciar, sinó també rescatar i festejar que en aquest món hi hagi gent que lluiti perquè això sigui diferent. Volem explicar aquesta altra realitat, perquè escapi del silenci, de l’oblit, per animar altres canvis, per veure el món no com un forat cruel i terrible, sinó com un lloc on trobem persones que no es rendeixen, que somien, que treballen. Un lloc on, malgrat les injustícies quotidianes, predomina l’esperança”, exposa Koman Ilel al seu portal. La mateixa filosofia és la que mou Promedios i la que també ha provocat que hagin sorgit ràdios comunitàries a totes les regions zapatistes i que mitjans com Radio Insurgente o Radio Zapatista s’hagin consolidat com a referències a l’hora d’assabentar-se què està passant a Chiapas, més enllà del que diguin les fonts oficials. En aquest àmbit, Enlace Zapatista, un portal que recull els comunicats que emeten les diferents JBG, també és una eina imprescindible.

“Gràcies als zapatistes, els pobles originaris d’altres parts de Mèxic també han entès que la comunicació és imprescindible en la lluita, per mostrar una altra realitat i que és necessari que siguin ells mateixos els que s’encarreguin de fer-la, perquè és l’única forma que podran reflectir la seva pròpia mirada”, conclouen des de Promedios. Els que no tenien veu, els exclosos, els discriminats,..., ja fa temps que van alçar-se i recuperar la dignitat i ara ja són ells els que difonen la seva mateixa veu i la seva forma de veure el món. Malgrat tot, no tot és tan idíl·lic, ja que aquesta tasca també va acompanyada de riscos. Com passa a gran part de Mèxic, els atacs als periodistes són habituals i des de Promedios m’explicaven que no fa gaire mesos la policia havia segrestat tres comunicadors de Morelia, que van veure’s obligats a passar-se diversos dies arrestats, pel simple fet de poder presentar la factura de les càmeres que en aquell moment portaven a sobre. La discriminació institucional encara es manté. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada