La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l'equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l'expansió de la sida són les principals amenaces de l'espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d'Entebbe i s'uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l'extrem nord-oriental de l'illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d'Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l'immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l'equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l'arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d'un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s'hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L'acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l'arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac. 

El pescador Henry Mayanja. 

Amb una superfície de gairebé 70.000 quilòmetres quadrats, el Victòria és el segon llac d'aigua dolça més gran del món -només el supera el nord-americà llac Superior- i s'estén per Uganda, Tanzània i, en menor mesura, Kènia. La pesca és la principal activitat econòmica que s'hi desenvolupa, però les captures ja fa anys que descendeixen de forma alarmant, fet que afecta especialment les magres butxaques de les desenes de milers de persones que hi practiquen una pesca tradicional. Segons xifres de l'Organització de la Pesca al Llac Victòria (LVFO, en anglès), la població de perca del Nil ha davallat d'un milió de tones l'any 2000 a 331.000 -una tercera part- el 2013.

L'impacte de la perca del Nil

La pesca il·legal -bàsicament portada a terme per pescadors sense recursos per pagar-se la llicència i que tenen en aquesta activitat una de les poques vies de subsistència- és una de les raons de la sobreexplotació del llac i del progressiu esgotament que pateix, però no l'única. La perca del Nil és un cas paradigmàtic de catàstrofe ecològica provocada per la introducció d'una espècie forana. Amb un gran tamany i un ràpid creixement, la rendibilitat econòmica que oferia n'explica l'arribada, a la dècada dels cinquanta del segle passat. La introducció de la perca va suposar la progressiva desaparició de centenars d'espècies autòctones de peixos més petits, bàsics per mantenir l'equilibri biològic de l'espai. Grans empreses dedicades a l'exportació -sobretot a Europa- en concentren les captures, mentre que els pescadors tradicionals com Henry Mayanja s'han de conformar normalment amb atrapar peixos més petits pels quals tot just els paguen 500 xílings ugandesos al quilo (uns 15 cèntims d'euro) quan els venen a la platja. 

El llac vist des de Kalangala. 

Un altre factor que afecta directament la biodiversitat i, per tant, la vida del Llac Victòria és la gran proliferació d'algues, com a conseqüència de l'accelerada extinció de les espècies autòctones que se n'alimentaven. El creixent nombre de plantes disminueix la quantitat d'oxigen a l'aigua, ja que les algues l'absorbeixen, fet que aboca nombrosa fauna a la desaparició, dificulta la mobilitat al llac i també perjudica la pesca. En una entrevista recent al portal Global Ideas, el catedràtic de Ciències Aquàtiques de la Universitat tanzana de Dar es Salaam Yunus D. Mgaya explicava que actualment es pesquen perques molt més petites que les de fa un anys. Per tant, l'increment de la rendibilitat econòmica que va significar la introducció de l'espècie ha derivat, dècades més tard, en un increment de la pobresa a la zona, a causa de la reducció de la biodiversitat, l'augment de les algues i, finalment, la mateixa disminució del tamany i quantitat de perques.

La població del voltant no deixa d'augmentar i això també amenaça el Llac Victòria, dipòsit de les aigües residuals de totes les ciutats i indústries de la conca. Els vessaments d'aigües brutes -també l'emprada en l'agricultura- ha fet créixer els nivells de nitrogen i fòsfor de l'àrea, un altre fet que alimenta la multiplicació de les algues. El 1996, els governs de Kènia, Uganda i Tanzània van posar en marxa el Projecte de Gestió Mediambiental del Llac Victòria, amb l'objectiu de regular-ne la pesca i la silvicultura. Tot i que s'han produït algunes millores, per exemple en la gestió de les aigües residuals, la realitat és que la sobreexplotació del llac encara és un problema greu i els experts no preveuen un futur optimista. El doctor Mgaya, de fet, considera “possible” que en 30 anys hi hagin desaparegut els éssers vius “si no aconseguim millorar la qualitat de l'aigua i no aturem la continua contaminació”.

L'expansió de l'oli de palma

Les aigües del llac al voltant de l'illa de Buggala -la més gran de les Tse-Tse i que acull la capital del districte de Kalangala, del mateix nom- també s'han contaminat els últims anys pels fertilitzants inorgànics i pesticides emprats en les nombroses plantacions d'oli de palma que s'hi han estès des del 2003. Segons un estudi defa dos anys de l'ONG Amics de la Terra, l'expansió dels cultius d'oli de palma -bàsicament destinats a la producció de biocombustibles- genera una creixent desforestació de l'illa, fet que n'augmenta l'erosió del sòl i facilita que els fertilitzants i pesticides contaminin al llac en veure-s'hi desplaçats quan hi ha pluges. El cultiu energètic és una aposta del govern ugandès i està estretament lligat a la problemàtica de l'acaparament de terres a Buggala, que deixa cada cop més persones sense tros per conrear aliments i, conseqüentment, hi ha fet créixer la pobresa, explica Rosemary Takella, portaveu del Fòrum d'ONG del Districte de Kalangala. 

Plantació d'oli de palma. 

El Projecte de Desenvolupament d'Oli Vegetal està encapçalat per l'administració de Yoweri Museveni -president ugandès- i també compta amb el finançament del Banc Mundial i el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de l'ONU. L'objectiu és plantar un total de 10.000 hectàrees d'oli de palma, en àrees on abans hi havia boscos o camps de conreus d'aliments. A banda de l'executiu ugandès i organitzacions internacionals, en el que és un negoci per uns pocs hi participen grans transnacionals privades del sector com Wilmar International -amb seu a Singapur i una de les principals productores mundials de biodièsel d'oli de palma- i BIDCO, companyia líder en la producció d'olis vegetals a l'Àfrica de l'est i central.

L'expansió de les plantacions d'oli de palma a Buggala ha provocat diversos impactes negatius en la població local, com la pèrdua de superfície forestal -font de material per a la construcció i, sobretot, de llenya pels autòctons-, l'increment de la inseguretat alimentària i, per tant, de la pobresa d'una població que es veu abocada a adquirir al mercat vegetals que abans produïa a camps propis, la disminució de l'atractiu de l'àrea per a un possible desenvolupament de l'ecoturisme -es tracta d'un cultiu molt agressiu amb el medi- i la reducció d'espais per a la pastura dels animals, com a conseqüència de l'acaparament de terres per part dels promotors del projecte.

VIH sense control

“Els treballadors de les plantacions d'oli de palma tenen ingressos molt petits, del voltant d'un dòlar al dia. La majoria provenen d'altres zones d'Uganda i al cap de poc temps deixen la feina, que és molt dura, perquè està mal pagada i s'aboquen a la pesca il·legal o la delinqüència perquè no hi ha més alternatives ni l'opció de retornar als seus llocs d'origen perquè no tenen diners”, resumeix Rosemary Takella. L'arribada de treballadors forans -tots homes- té un altre problema associat, que és l'expansió sense control de la sida, una de les xacres de l'arxipèlag. Si la taxa de prevalença del VIH a Uganda és del 7,3%, al districte de Kalangala supera el 16%, però amb algunes illes on s'enfila per damunt del 30%, segons exposa Daniel Muguluma, director de projectes de Kafophan, un fòrum local dedicat a la sensibilització, assessorament i tractament de persones amb la malaltia.

“A Kalangala hi ha cinc homes per cada dues dones i la prostitució hi és molt habitual, sobretot en els dies de cobrament dels treballadors de les plantacions i dels pescadors. Tot i la nostra tasca, el mercat del sexe que hi ha i el limitat ús de preservatius contribueixen a expandir el VIH. La geografia de l'arxipèlag tampoc ens ajuda, perquè hi ha moltes illes sense centre mèdic i organitzacions com Kafophan no disposem de prou recursos per tenir-hi algun local o enviar-hi algú a fer sensibilització”, detalla Muguluma.

10 anys després de l'estrena del premiat documental La pesadilla de Darwin, que mostrava la problemàtica ambiental del Llac Victòria i la greu xacra de la sida, la realitat és que la situació no es pot dir que hagi millorat i els greus problemes s'hi mantenen. “Fa dues dècades que pesco, però cada cop se'm fa més difícil sobreviure amb els ingressos que n'obtinc. La població creix i les nostres condicions només empitjoren i se'm fa molt complicat tenir esperança en el futur”, lamenta des de Lutoboka Henry Mayanja. L'agonia del Llac Victòria continua i, almenys de moment, sembla imparable.

*Article publicat al número 358 del setmanari DIRECTA, 23 d’abril de 2014.