El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d'abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l'última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l'administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l'executiu va captar 12.727 milions d'euros a través d'aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d'entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l'emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d'Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n'ha augmentat la dependència amb el govern de l'Estat espanyol, que amb diferència n'és el principal creditor.

La deutecràcia s'ha accelerat des de l'inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s'ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d'euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l'any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l'endeutament de l'administració del Principat és dels més elevats de l'Estat.

La imposició de la deutecràcia s'ha traduït en canvis legislatius els darrers anys -reforma express de la Constitució l'agost de 2011, Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (abril de 2012) i Llei de control del deute comercial en el sector públic (desembre de 2013)- que consagren el pagament del deute com a prioritat de les administracions. Les noves normatives perjudiquen el benestar dels ciutadans i beneficien uns creditors que veuen garantit per llei el seu enriquiment. En el cas de la Generalitat de Catalunya, el 47% del deute és amb l'Estat espanyol, a través dels diversos mecanismes de liquiditat, però entre els creditors també hi trobem entitats financeres estatals i estrangeres i acabalats inversors particulars. L'Estat, a més, recorre als mercats per finançar-se.

Un negoci per a les entitats del país

“El deute s'ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportats d'una manera o altra pel treball, es drenen cap als capitals financers a través del pagament d'interessos del deute”, rebla l'informe Desentranyant la UE, publicat recentment pel Seminari Taifa. La definició del grup d'economistes crítics deixa ben clar per a qui és un negoci el model imposat des de la Troika -Banc Central Europeu (BCE), Comissió Europea (CE) i Fons Monetari Internacional (FMI).

Un exemple clar d'enriquiment del sector financer amb diners públics va donar-se amb les emissions de bons patriòtics de la Generalitat, que van comportar el pagament de gairebé 600 milions en interessos als inversors -més de 670.000 peticions, és a dir, bàsicament petits estalviadors- i 275 milions en comissions a les entitats financers que van gestionar-ne la col·locació. Segons l'informe de la PACD, basant-se en les dades del Departament d'Economia i Coneixement, la principal beneficiada pels bons patriòtics ha estat CaixaBank, que només en comissions s'ha embutxacat 113 milions d'euros, el 41% del total. Després de l'entitat presidida per Isidre Fainé, el negoci privat pagat amb diners públics també ha estat especialment lucratiu per a la rescatada Catalunya Banc (64,5 milions), el Banc Sabadell (31,5), Unnim -actualment BBVA- (11,4), Deutsche Bank (10,5), la Caixa d'Enginyers (10) i el Barclays Bank (7,6).

Tres vies d'endeutament

La Generalitat actualment s'endeuta de tres maneres: a través de l'emissió de bons i pagarés als mercats financers, que a final de 2013 suposaven el 31% del passiu; amb préstecs i crèdits de la banca, el 22% del total; i amb els mecanismes públics de liquiditat, que sumaven el 47% i que no deixen de ser crèdits de l'Estat pels quals s'han de pagar interessos d'entre el 3,3% i el 6,2%. La composició del deute de l'administració autonòmica ha canviat notablement des del 2011, quan els préstecs amb entitats financeres representaven el 36,7% del passiu i els bons, el 63,3%, però el tancament del mercats va provocar l'aplicació dels mecanismes de suport a la liquiditat. Ara, el principal creditor de la Generalitat és el govern espanyol i la PACD no dubta a afirmar que de facto la política econòmica catalana “està intervinguda” des de l'executiu central, ja que l'accés a instruments com el FLA implica l'acceptació de determinades condicions dictades des de Madrid.

Els mecanismes públics de suport a la liquiditat es van impulsar per fer front, precisament, al pagaments dels deutes de les autonomies i bàsicament són tres: el FLA, finançat pel govern estatal a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), del que han sorgit el 75,6% dels recursos públics rebuts per la Generalitat; els crèdits de l'ICO (5,7%); i el Fons per al Finançament de Pagaments de Proveïdors (FFPP), que representa el 18,7% restant. El FFPP suposa un lucratiu negoci per a les 26 entitats bancàries que el nodreixen mitjançant un crèdit sindicat i que exerceixen d'intermediàries i es beneficien d'uns interessos que “rondaran el 5,9%”, segons el Ministeri d'Hisenda. El BBVA, el Banc Santander, Bankia, Caixabank, el Banc Popular, el Banc Sabadell, el Banesto o el públic ICO són les principals entitats que hi participen.

La Generalitat va començar a emetre bons sobirans negociats des de la Borsa de Barcelona el 1996 i a 31 de desembre de l'any passat sumaven 14.799 milions d'euros, la major part dels quals són a llarg termini (12.700). Un cop amortitzats els darrers bons patriòtics, ja no queden emissions detallistes, de manera que són inversors en general -com per exemple residents a partir de 500.000 euros- els que posseixen bons. Pel que fa a la composició, les darreres dades disponibles són de 2011, quan el 54,4% del deute públic negociat a borsa de la Generalitat estava en mans de residents -principalment persones físiques (24,8%) i entitats de crèdit (13,6%)- i la resta (45,6%) el tenien no residents. El 2006 els residents només n'acumulaven el 20% i des d'aleshores no han deixat de guanyar pes com a creditors de la Generalitat.

Pel que fa als crèdits bancaris, no existeixen dades actualitzades sobre quines entitats financen la Generalitat, però a l'informe de la PACD s'exposa que durant el 2014 la major parts dels venciments de deute tant a llarg com a curt termini corresponen a bancs espanyols (5.183 milions, envers els 125 a pagar a entitats foranes). Tot plegat evidencia que el deute de la Generalitat està fonamentalment en mans estatals, ja siguin públiques o privades, que intervenen una política econòmica molt allunyada dels interessos de la ciutadania.

La 'deutecràcia' s'imposa al finançament dels serveis socials 

“Els deute ha estat i segueix sent un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme”. La frase, que apareix a l'informe La deutecràcia com a amenaça global, editat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i escrit per Iolanda Fresnillo, membre de la PACD, resumeix una de les principals conseqüències de la sacralització del pagament del deute per sobre de la inversió en benefici del 99% de la població, com és la pèrdua de sobirania. El mateix treball afegeix que la “imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic provoquen retallades en els drets econòmics, socials i culturals de les ciutadanes, limitant l'accés als serveis públics de salut i educació, augmentant la precarietat en el treball i la desocupació, dificultant l'accés als béns bàsics de consum i incrementant la desigualtat de classe social i de gènere”.

L'evolució de la despesa de la Generalitat des del 2008 és un cas paradigmàtic de deutecràcia. A partir d'aleshores, la inversió en salut, educació i protecció i promoció social ha disminuït, mentre que la partida destinada a pagar el deute s'ha disparat. L'any passat va ser el primer en què el deute va ser la principal porció del pressupost del govern autonòmic, amb un total d'11.728 milions (sumant interessos i amortització), per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d'Educació. Els darrers quatre anys (2010-2013) acumulen unes retallades de 3.100 milions en inversió social en contraposició amb l'increment de 9.000 milions destinats al deute. 

 El deute de la Generalitat catalana era de 57.122 milions a final de 2013 i havia registrat increments anuals superiors als dos dígits des del 2008. El català és l'executiu autonòmic més endeutat de l'Estat en xifres absolutes i el tercer respecte al PIB (29,7%), només per darrere del País Valencià (31.884 milions, 32,9% del PIB) i Castella-la Manxa. Les Illes ocupen la quarta posició amb el 25,6% del PIB, el que equival a 6.586 milions. El 2003, el passiu de la Generalitat catalana era de menys d'11.000 milions, de manera que en una dècada s'ha quintuplicat i el creixement ha estat constant, amb independència del color polític de l'administració. En un context de creixents necessitats -des de 2008- la despesa social ha caigut per complir el pagament d'un deute sacralitzat per unes lleis aprovades pel PP amb el vistiplau de CiU i, en algun cas, del PSOE. Milton Friedman, el gran gurú del neoliberalisme, deu somriure a la tomba.