Hi ha molts tipus de fronteres. Algunes són infranquejables. D’altres són selectives i poden ser superades amb molta facilitat en funció del passaport que es tingui. De la mateixa manera, poden convertir-se en tanques increïblement difícils de passar si no es disposa de la nacionalitat adequada. N’hi ha de pràcticament invisibles. I, finalment, en trobem moltes d’artificials. Creades amb tiralínies bàsicament durant el segle XIX quan els imperis europeus van repartir-se el planeta per espoliar les seves colònies. En aquesta darrera categoria també hi podem col·locar les que separen dos territoris que formen part d’una mateixa nació, però que per raons geopolítiques pertanyen a estats diferents.
Fa uns dies vaig crear una d’aquestes darreres fronteres. Seguint la carretera A5, vaig passar d’Strabane (comtat de Tyrone, nord d’Irlanda, administrativament Regne Unit) a Lifford (comtat de Donegal, sud d’Irlanda, administrativament estat de la República d’Irlanda). De tornada a Belfast, vaig tornar a superar la frontera, en aquest cas passant de Bridge End (Irlanda) a Derry (capital del comtat homònim, territori irlandès que forma part del Regne Unit). Gràcies als acords de Schengen, la mobilitat entre els diversos estats de la Unió Europea és molt fàcil i quan passem d’un territori a un altre no trobem controls policials ni coses per l’estil.
En el cas irlandès, a més a més, la gent, el paisatge, les inquietuds, la cultura i la història són exactament els mateixos a un costat que a l’altre. Tots són irlandesos i només la partició de l’illa consagrada el 1922 els impedeix formar part d’un mateix Estat. Ara bé, a ambdós costats hi ha molts ciutadans convençuts que aquest error històric serà superat en un dia no molt llunyà. De moment, però, a un costat, sense anar més lluny, podia pagar amb lliures, mentre que a l’altre vaig tornar a utilitzar euros.
Paisatge de Donegal.
Sacsejada política
El proppassat 25 de febrer la República d’Irlanda va celebrar eleccions generals i sí, ho heu encertat, aquella va ser la data de l’inici del meu viatge de tres dies pel comtat de Donegal, el territori més al nord del sud (dit d’una altra manera, el territori més septentrional de la República). Donegal és un dels tres comtats de l’Ulster (els altres són Cavan i Monaghan) que pertany a la República; els altres sis formen part del que oficialment s’anomena Irlanda del Nord (a un d’ells, a Antrim, és on visc).
Les eleccions han suposat un canvi notable en el mapa polític irlandès, però ha estat una revolució molt tranquil·la, molt pròpia d’un país tan tradicional i conservador com aquest. El Fianna Fáil, l’històric partit hegemònic de la República i que ostentava el poder fins els comicis, va assolir els pitjors resultats de la seva història i passarà a l’oposició sense saber si tornarà a convertir-se en una força central. El molt conservador Fine Gael (amb tot, només una mica més dretà que el Fianna Fáil) va guanyar les eleccions i formarà govern amb els laboristes, que com us podeu imaginar són qualsevol cosa menys un partit d’esquerres. Amb tot, encara tenen el suport de molts sindicats, en una clara mostra de fins a quin punt són combatives les centrals dels treballadors. Enda Kenny, el líder del Fine Gael, serà el nou Taoiseach (primer ministre). És un polític tan carismàtic que ha estat definit pels seus adversaris com més insípid que un plat de patates bullides deixat quatre dies a la nevera.
Un model econòmic basat en els impostos baixos (Irlanda té l’impost de societats més reduït de tota la Unió Europea), el totxo i el turisme (us sona?) va provocar un creixement econòmic sense precedents a la República durant 15 anys. La tradicionalment pobra Irlanda va convertir-se, de sobte, en el Tigre Celta i va ser assenyalada com el model a seguir per nombrosos economistes i dirigents polítics (Mariano Rajoy i Artur Mas, sense anar més lluny, invocaven sovint les bondats del sistema econòmic irlandès). La bombolla, però, va esclatar. Els grans bancs de la República van ser rescatats amb carretades de diners públics i la UE i el Fons Monetari Internacional (FMI) van aprovar un ajut de 85.000 milions d’euros per a l’Estat irlandès, en una humiliació pels seus ciutadans, que tenien clar que de cop i volta havien perdut sobirania.
L’ajut de la UE i el FMI no és gratis, sinó que ha anat acompanyat d’un brutal paquet de reformes que passa per la retallada de la despesa social, la rebaixa del sou dels funcionaris i altres mesures progressistes. La greu crisi econòmica que viu el país explica el resultat de les eleccions i l’ensulsiada del Fianna Fáil. Ara bé, el Fine Gael no ha presentat precisament un programa que s’allunyi de l’ortodòxia capitalista que va provocar la bombolla. En fi...
El Sinn Féin, un dels triomfadors dels comicis.
L’altre element destacat dels comicis és el gran creixement del Sinn Féin, l’únic partit amb presència a tota l’illa. Consolidat com la formació republicana més important del Nord, ara s’ha convertit, finalment, en una força central al sud, en passar de 5 a 14 diputats al Dáil (el Parlament irlandès). Gerry Adams, l’emblemàtic president del partit, serà el líder de la formació a Dublín, després de deixar els seus escons a Westminster (el Parlament britànic) i Stormont (l’Assemblea d’Irlanda del Nord). Que el Sinn Féin ja és vist com un partit seriós queda clar en conèixer l’anunci del Fianna Fáil que es planteja aterrar al Nord, després de molts anys d’ignorar aquest territori.
A Donegal, els candidats del Sinn Féin van ser els més votats, un fet lògic tenint en compte la proximitat amb el Nord i que parlem d’un territori profundament nacionalista, que concentra la major part de parlants d’irlandès, el poc habitual idioma natiu. Per tant, no és estrany que la majoria de gent amb qui vaig parlar als pubs se’m declarés simpatitzant del Sinn Féin, confessant-me l’esperança que només un real gir cap a l’esquerra pot permetre que les classes populars no siguin les més perjudicades per la brutal crisi econòmica que pateix el país.
Un territori rural
Donegal és, probablement, el comtat més rural de tota Irlanda. La ramaderia, l’agricultura i la pesca hi tenen un pes molt superior al de la resta del territori i l’incipient turisme és qualsevol cosa menys massiu. Ara bé, això no significa que la visita no sigui recomanable. Ans al contrari! Donegal és un territori increïble, de paisatges extrems. La població és més aviat escassa, però en general els poblets són encantadors. Si hi aneu, prepareu-vos per creuar parcs naturals, veure alguns dels penya-segats més brutals d’Europa, contemplar prats inacabables i gaudir de la força i la potència d’un mar embravit.
Molt a prop de Malin Héad, el punt més al Nord d'Irlanda.
Slieve Leagues, amb uns cliffs –penya-segats- increïbles; Horn Head, amb uns paisatges extrems; o Malin Head, el punt més al nord de tota Irlanda, són només algunes de les meravelles que vaig tenir la sort de contemplar. A Gaoth Dobhair vaig topar-me amb una trobada de parlants d’irlandès, molt contents de parlar amb un català! I a Donegal Town vaig gaudir de l’enèssim concert de música tradicional. A tot arreu, però, el públic era granadet. I és que l’emigració, un element omnipresent en la mil·lenària història irlandesa, torna i enguany desenes de milers de joves deixaran el país a la recerca de més oportunitats. Els fantasmes del passat tornen. Com a mínim, la indòmita bellesa salvatge d’Irlanda roman impassible al pas del temps. Si teniu l’oportunitat d’aterrar al país, no deixeu de visitar Donegal. No us decebrà!
Slieve Leagues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada