De pubs

D’una sola planta. De diversos pisos. Enormes. Més petits. Al centre de la ciutat. Als barris dels afores. Amb un públic adinerat. Amb una clientela més popular. Amb música. Amb molt bona música. Amb segles d’història. Oberts en els darrers anys. Amb desenes de sortidors de cervesa. Amb només uns quants sortidors. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos. Per triar, per remenar, per gaudir, per emocionar-se. Parlo dels pubs, un element fonamental en la cultura irlandesa.

És difícil passejar per Belfast i no topar-se amb establiments d’aquest tipus constantment. Hi pots anar a les quatre de la tarda, a les vuit del vespre o a les 10 de la nit, que gairebé sempre són plens de gent, sobretot al centre de la ciutat. No tots els irlandesos es passen les tardes i les nits als pubs. Cert. No tots els irlandesos beuen litres i litres de cervesa i de whisky fins a caure rodons. Obvi.  Però difícilment es pot arribar a entendre aquest país sense passar-se hores i hores als pubs. Contemplant la gent de l’illa, parlant-hi, fent esforços per entendre’ls (missió certament difícil per mi en molts punts de la ciutat; diguem que la nit no és el millor moment perquè vocalitzin quan parlen...), rient amb ells.

M’agrada la nit. M’agrada anar de bars. Tenir una copa de vi, un combinat o una pinta de cervesa i gaudir de bona companyia és, per a mi, un plaer enorme. I a Belfast això és molt fàcil de fer. Podeu ser més o menys exigents, però segur que trobareu el vostre pub. No els conec ni molt menys tots, però amb les setmanes que porto a la ciutat ja n’he trepitjat molts. Sé que no hi són tots, però aquest seria el meu particular Correpintes per Belfast.

                                           El Crown. 

 

De ruta

Hatfield House és un bon punt per començar. Bàsicament perquè em queda al costat de casa. Música en viu i ambient juvenil. Està molt a prop del barri universitari i hi aneu quan hi aneu estarà ple de gent molt jove. Problema? És increïblement sorollós. Virtut? La clientela és massivament nacionalista i si saben que ets català et tracten de collons. Creuant el barri universitari es va a parar a l’Students Union, l’enorme edifici que tenen els alumnes de la Queen’s University. Hi ha un pub i un club correctes, amb preus força més econòmics que al centre de la ciutat. Ideal per sortir-hi dijous, divendres i dissabte a la nit si voleu conèixer irlandeses/os joves i amb grans dosis d’alcohol al cos. Al costat s’hi troba el Parlour, un local amb dos ambients. Un club amb música comercial a dalt i un pub més tranquil a baix. Si hi sóc, evidentment no hauré pujat les escales.

Caminant un parell de minuts anireu a parar al Botanic Inn, un altre clàssic entre el jovent del nord d’Irlanda. Durant bona part de la tarda hi podreu prendre pintes a molt bon preu (unes 2 lliures). L’ideal, però, és anar-hi quan Irlanda juga un partit de rugbi. L’ambient és brutal. L’emoció que un sent és indescriptible. Veure com tot el pub s’alça per cantar l’himne irlandès i engegar la reina d’Anglaterra és, simplement, sensacional. Per un moment podríem deixar el centre i apropar-nos a West Belfast.

                                                        El Cultúrlann. 

 

A Falls Road hi ha el Cultúrlann McAdam O Fiaich, un espai dedicat a la promoció de la cultura irlandesa i del gaèlic, la llengua del país. A la planta baixa hi ha una cafeteria. No tenen sortidors i la cervesa és de llauna. No hi espereu una festassa. Però és un dels millors punts de la ciutat per informar-se sobre la cultura i la llengua irlandesa. Uns metres més amunt hi ha el Red Devil, un altre pub visitat exclusivament pels republicans. Amb la meitat de l’espai dedicat al Celtic de Glasgow (l’equip preferit dels republicans) i l’altra meitat al Manchester United (el record de George Best, fill de Belfast, encara pesa), és l’escenari ideal per veure un partit entre el Rangers i el Celtic, l’anomenat Old Firm, probablement l’encontre amb més rivalitat del món, potser només seguit de prop pel Boca Juniors – River Plate. 

                                           Concert a l'Empire.

Tornant al cor de la ciutat, podeu anar a l’Empire, un clàssic dels diumenges al vespre. Enorme, té dos espais diferenciats i la música en viu hi és present 3 o 4 dies per setmana. Prendre-hi les darreres pintes de la setmana i escoltar-hi un concert ja gairebé es pot dir que és un ritual dominical. No ho he dit abans, però a Belfast és molt fàcil topar-se amb música en viu cada dia. I, en general, la qualitat dels grups o dels cantautors és molt bona. Baixant cap al City Hall, l’Ajuntament de Belfast, hi ha el Crown, segurament el pub més famós del Nord d’Irlanda. La decoració és espectacular, d’un estil barroc i el bar està ple de reservats. Ideal per a cites. Però què voleu que us digui, a mi no m’acaba de convèncer. No és el millor lloc per conèixer irlandesos. Gairebé al costat hi ha el Robinsons, un altre clàssic de Belfast. Amb tres espais diferent, la música en viu (normalment música tradicional irlandesa) hi és fonamental. Els caps de setmana no s’hi cap. Però el públic és força veterà. No estrany trobar-se amb grups de dones de més de 60 anys completament begudes...

 

Una mica allunyat del centre hi ha el John Hewitt, un pub d'aspecte tradicional, molt tranquil a les tardes i més animat a les nits. Cada dia hi ha concert a les 21.30h i la selecció musical fa que apropar-s’hi de tant en tant valgui molt la pena. Ja per anar acabant podríem passar pel Lavery’s, un dels pubs que més visito de Belfast, bàsicament perquè és on pots mirar TOTS els partits del Barça. Té unes 8 o 9 pantalles i simultàniament emeten diversos partits. Mentre tu cantes  l’enèssim gol del Messi, a la taula del costat embogeixen amb un Liverpool-Manchester United. Curiós. També té una enorme sala de pool, la variant local del billar. Suposo que si un irlandès llegeix això em mataria, però...

Republicanisme a dojo

Pel final deixo els meus tres pubs preferits. Primer la White’s Tavern, un pub que va obrir el 1630 i segons la seva propaganda és el més antic de la ciutat. No us hi espereu subtileses. El local és rústic, amb llar de foc inclosa, força fred, però molt, molt autèntic. En un dia de pluja i amb una pinta a la mà no costa gaire imaginar-se fins a quin punt era dura la vida a Irlandesa fa només desenes d’anys. Força a prop hi ha el Kelly’s Cellar, un dels temples pels republicans de la ciutat. No costa trobar-hi una estelada enganxada a una columna, així com alguna ikurriña. És petit i data del segle XVIII. És rústic i autèntic com la White’s Tavern, però hi fan música en viu pràcticament cada dia. En Colm, el seu propietari, és  l’ostia i un perfecte amfitrió per conèixer històries irlandeses. 

Finalment queda el Madden’s, un altre temple republicà amb una petita estelada inclosa. A baix normalment hi fan petits concerts i a dalt hi podeu veure sessions de dances tradicionals irlandeses cada dimecres. L’ambient sempre és genial i a banda de l’anglès és molt fàcil coincidir-hi amb la comunitat catalana i basca que viu a la ciutat. De fet, si els vaig coneixent és perquè tots acabem movent-nos pels ambients republicans. Perquè si els irlandesos no són britànics, nosaltres ni som ni voldrem ser espanyols. A aquestes alçades no sé quantes pintes us podeu haver pres, però la borratxera podria superar les del meu enyorat Correkintos. En tot cas, a banda de la clàssica Guinness, us recomano l’Smithwicks i la Belfast Ale, una enorme cervesa artesana.

Slainte! (salut en irlandès). 

                                           El Madden's.