El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

El 2004, Ortega va tancar la seva primera operació de compra al passeig de Gràcia (al número 16, on s’ubica actualment el Zara que fa cantonada amb la Gran Via) i, des d’aleshores, s’ha anat convertint de facto en un dels grans propietaris de l’avinguda comercial més elitista de Barcelona, on ja controla sis edificis. El 2007, va pagar prop de 40 milions pel número 93, on s’ubica la botiga de luxe Santa Eulàlia i diversos pisos exclusius a sobre, un dels quals utilitzaria ell mateix quan s’està a la ciutat. El mateix any, va adquirir el número 5 de l’avinguda, on hi ha la seu catalana del Banco Santander. El 2008, va pagar 50 milions per l’immoble del número 30, als baixos del qual s’hi encabia la sabateria Vogue. Finalment, l’any passat, va desembutxacar 53 milions per l’immoble del número 56, on hi ha la botiga de Burberry’s, i 80 milions per les dues plantes del número 1 del passeig, on hi ha la macrobotiga d’Apple. Ortega també és el propietari de l’edifici on hi ha l’oficina del Banc Sabadell a la rambla de Catalunya i d’immobles a la Via Laietana.

Antigues inversions en sicav

El sector immobiliari no sempre ha estat el preferit d’Ortega per continuar-se enriquint. Durant anys, va ser el propietari de tres societats d’inversió de capital variable (sicav), un vehicle d’inversió emprat per grans fortunes i que només tributa l’1% dels seus beneficis. El 2010, Ortega va tancar les seves sicav: Alazán Inversiones 2001, Keblar i Gramela, que havien arribat a acumular un capital de 1.150 milions d’euros. Ortega va deixar les sicav –cosa que no ha fet Rosalia Mera, la seva exdona i propietària del 7% d’Inditex, que en té una amb més de 340 milions de capital– per centrar-se en el totxo, no pas per la seva tributació injusta (molt inferior a les rendes del treball o a l’impost de societats que paguen les empreses), sinó perquè, amb l’esclat de la crisi, la rendibilitat borsària va decaure i, sobretot, perquè aquestes societats es trobaven sotmeses a cert escrutini públic a través de la fiscalització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), cosa que no passa amb societats patrimonials privades com Pontegadea, on l’opacitat és total. Les inversions a països amb una fiscalitat laxa per als grans capitals, com Luxemburg, on fa uns mesos va dipositar 200 milions, també demostren que l’objectiu únic d’Ortega és amassar una fortuna encara més monumental utilitzant els instruments que té al seu abast, per exemple, pagant menys impostos que les treballadores de Zara.

*Article publicat al número 301 del setmanari DIRECTA, 16 de gener de 2013.