Els constants
enfrontaments a la regió, ubicada a l’est de l’RD del Congo i amb una ingent
riquesa mineral, evidencien la tensió existent entre el Govern de Ruanda i
Kinshasa
La convulsió entre
estats ha tornat a la regió dels Grans Llacs africans, si és que havia
desaparegut en algun moment. La regió del Kivu Nord, situada a l’est de la República
Democràtica del Congo i fronterera amb Ruanda i Uganda, es manté com l’escenari
permanent de combats cruents. Els xocs més recents, protagonitzats per un
nounat grup rebel anomenat Moviment del 23 de Març (M23) i les forces armades
congoleses, van començar a l’abril i, segons un informe recent de l’ONU, ja han
causat 200.000 desplaçats, a banda d’elevar la tensió diplomàtica entre els governs
de Kinshasa (la capital de l’RD del Congo) i Kigali (Ruanda). Les pressions del
Consell de Seguretat de l’ONU han provocat l’inici de converses entre
representants dels dos executius per mirar de calmar la situació, però res no
fa pensar que s’arribi a una solució estable.
En les dues
darreres dècades, la volatilitat ha estat constant a l’est de l’RD del Congo.
La ingent riquesa mineral del territori, amb grans reserves d’or, de diamants o
de coltan –component imprescindible per a molts productes tecnològics, com ara
els telèfons mòbils, l’existència de milícies de diversos tipus que, en funció
del moment, han guerrejat o s’han aliat entre elles, de la mateixa manera que
han rebut suport o han estat combatudes pels exèrcits regulars, i la presència
de diferents pobles als Kivus (Nord i Sud) que han estat permanentment
instrumentalitzats per Kigali o per Kinshasa són alguns dels elements que
formen un dels còctels més explosius del continent.
Els enfrontaments
i les operacions militars han estat constants a la regió, que abans de l’aparició
de l’M23 patia combats entre l’Exèrcit congolès i la milícia de les ForcesDemocràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), entre les mateixes forces
armades governamentals i milícies Mai-Mai, i entre les FDLR i les Mai-Mai. La
nova onada de combats va iniciar-se ara fa uns tres mesos, quan prop de 300
homes van abandonar les forces armades congoleses i van constituir l’M23, grup
liderat pel general Bosco Ntaganda, sota qui pesa una ordre d’arrest del
Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims contra la humanitat. La tensió
diplomàtica esclatà unes quantes setmanes més tard, després que el Govern
congolès acusés el seu homòleg ruandès de donar suport als rebels, ja sigui amb
entrenament o promovent el reclutament de nous milicians, actuacions negades
per Kigali però confirmades tant per l’ONU com per l’ONG Human Rights Watch,
que només fa alguns dies citava testimonis per confirmar una reunió celebrada a
Kingi (Ruanda) entre Ntaganda –originari d’aquesta ciutat– i un oficial de l’Exèrcit
ruandès.
El preu d’oferir Ntaganda
Els enfrontaments
han causat centenars de morts i constaten el fracàs de la política de
desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) impulsada per Kinshasa per
posar fi a les milícies que campen a l’est de l’RD del Congo, i a la qual hi ha
anat a parar només una petita part dels molts fons internacionals transferits
al país. Els combatents de l’M23 formaven part fins fa tres anys del Congrés
Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), que el 23 de març de 2009 –d’aquí
ve el nom del nou grup– va signar un acord de pau, a partir del qual més de
3.000 dels seus membres van passar a engruixir l’Exèrcit congolès. El grup,
tradicionalment integrat per tutsis i patrocinat per Kigali per defensar els
seus interessos al Kivu –com ara combatre les FDLR, nodrides bàsicament d’hutus,
entre els quals hi ha antics membres de l’Exèrcit ruandès implicats en el
genocidi de 1994–, era liderat en aquell moment per Ntaganda, després que una
aliança circumstancial el 2008 entre Kigali i Kinshasa per combatre les FDLR
tingués com a contrapartida la detenció del cabdill anterior, Laurent Nkunda,
actualment sota arrest domiciliari a Ruanda, després d’haver-se convertit en un
personatge massa autònom, tant per a Kigali com per a Kinshasa.
«La comunitat
internacional posa molta pressió sobre Joseph Kabila [president de l’RD del
Congo des del 2001] després del frau en les eleccions del novembre de l’any
passat, pagades fonamentalment amb recursos forans. Això el porta a fer un gest
i ordenar la crida i cerca d’Ntaganda, que és reclamat pel TPI», explica Josep
Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB) i expert en l’Àfrica. «La decisió provoca que la població
tutsi del Kivu, d’origen ruandès, reaccioni aixecant la bandera de la marginació
i al·legant que se sent amenaçada, de manera que justifica la formació de l’M23
i rep el suport del Govern de Ruanda, que veu Ntaganda com un dels seus»,
resumeix Royo.
Conseqüències del genocidi de 1994
L’origen del
conflicte, però, cal cercar-lo molts anys abans. La presència de banyaruanda
(literalment, ‘aquells que vénen de Ruanda’, amb independència que siguin hutus
o tutsis) als Kivus és prèvia a l’època colonial i des d’aleshores hi ha hagut
successives onades que l’han incrementat, encara que segueix sent minoritària a
la regió. Sota control belga, es va fomentar l’arribada d’individus de Ruanda i
de Burundi, on hi havia una sobrepoblació, a l’est de l’RD del Congo. Ja
aleshores s’inicià una competència pels recursos, com la terra o l’aigua, entre
la població nouvinguda i l’autòctona, factor que seria instrumentalitzat des de
l’època del dictador Mobutu (el dictador congolès durant tres dècades). El
genocidi de Ruanda de 1994 i la posterior fugida de centenars de milers de
persones, moltes implicades en la matança, que van establir-se a l’àrea del
Kivu va acabar de desestabilitzar la regió i ha estat un factor decisiu en els
conflictes bèl·lics que hi han esclatat posteriorment.
Els hutus fugits –embrió
de les actuals FDLR– van aliar-se amb el règim de Mobutu per intentar recuperar
el poder a Ruanda, i van ser replicats per una entente entre milícies tutsis i
tropes ruandeses i ugandeses que va derrocar el dictador, prenent el poder
Laurent-Désiré Kabila, pare de l’actual president congolès. L’entente durà poc
i el 1998 esclatà l’anomenada Segona Guerra del Congo, amb diversos països
africans implicats i amb conseqüències devastadores: uns tres milions de morts
fins al 2003. Posteriorment, el conflicte es va traslladar al Kivu, entre
Kinshasa i Kigali fins que l’esmentada aliança de 2008, per perseguir les FDLR,
va transmetre una fictícia aparença de pacificació, amb la integració de rebels
en l’Exèrcit congolès i l’impuls del programa DDR per desmobilitzar milicians. «El
procés ha estat un fracàs i no ha funcionat el període de convivència entre
antics enemics que s’han assentat als mateixos llocs on havien combatut anys
enrere», opina Josep Maria Royo.
L’expert de la UAB
recalca que la població hutu i tutsi de l’est de l’RD del Congo s’ha sentit
tradicionalment maltractada i marginada de l’àmbit de decisió política, fet que
explica el seu suport a les milícies que, almenys aparentment, defensen els
seus interessos i la facilitat amb què el Govern ruandès l’ha pogut
instrumentalitzar. «Tot i que en els darrers anys s’han debilitat, les FDLR
continuen sent un actor a tenir a compte i, segons la versió de Kigali, una
amenaça per a la seva seguretat nacional. Això, als seus ulls, justifica que
Ruanda pugui fer el que sigui per defensar els seus interessos a l’àrea dels
Kivus», exposa Royo. Sota l’argument de protegir la població banyaruanda, s’amaguen
també els beneficis econòmics que implica controlar la zona, ja que la gran
riquesa mineral del territori és espoliada per empreses transnacionals que
utilitzen Ruanda com a porta de sortida d’uns recursos que, com passa sovint a
l’Àfrica, condemnen la població autòctona a ser víctima de violència.
Solució molt complexa
«Ruanda s’aprofita
del sentiment de culpa de la comunitat internacional arran del genocidi de 1994
per tibar la corda per aconseguir controlar els seus interessos a la regió»,
exposa Royo. Les FDLR, de la seva banda, argumenten que el règim de Paul Kagame
«és una dictadura» (manté l’oposició silenciada, amb dirigents empresonats), i
que ells «volen tornar a Ruanda i contribuir a un diàleg interruandès, però que
Kigali no vol negociar i, per tant, només els queda l’opció de combatre»,
explica l’expert. L’investigador hi afegeix que aquesta milícia ja no és l’antic
Exèrcit, com el 1994, i ha experimentat una certa «regeneració», però que
Ruanda no ha fet cap procés d’«obertura» que facilitaria el retorn dels seus
membres (actualment, uns 3.500) al territori i seria el primer pas per a una
pacificació real a escala regional. Perquè aquesta fos efectiva, i per evitar
esclats violents com l’actual, però, caldria també posar fi a la corrupció i al
clientelisme de l’Exèrcit congolès –un dels grans responsables de l’espoli de
recursos naturals de la zona–, evitar els fraus electorals a l’RD del Congo que
s’aprofiten per mantenir un cert statu quo i replantejar el paper de les
transnacionals que s’aprofiten de la riquesa mineral del Kivu. Probablement,
massa factors per poder ser optimista.
*Article publicat amb el número 1.069 del setmanari El Triangle, 22 de juny de 2012.