dimecres, 27 de juny del 2012

L’etern drama del Kivu


Els constants enfrontaments a la regió, ubicada a l’est de l’RD del Congo i amb una ingent riquesa mineral, evidencien la tensió existent entre el Govern de Ruanda i Kinshasa



La convulsió entre estats ha tornat a la regió dels Grans Llacs africans, si és que havia desaparegut en algun moment. La regió del Kivu Nord, situada a l’est de la República Democràtica del Congo i fronterera amb Ruanda i Uganda, es manté com l’escenari permanent de combats cruents. Els xocs més recents, protagonitzats per un nounat grup rebel anomenat Moviment del 23 de Març (M23) i les forces armades congoleses, van començar a l’abril i, segons un informe recent de l’ONU, ja han causat 200.000 desplaçats, a banda d’elevar la tensió diplomàtica entre els governs de Kinshasa (la capital de l’RD del Congo) i Kigali (Ruanda). Les pressions del Consell de Seguretat de l’ONU han provocat l’inici de converses entre representants dels dos executius per mirar de calmar la situació, però res no fa pensar que s’arribi a una solució estable.

En les dues darreres dècades, la volatilitat ha estat constant a l’est de l’RD del Congo. La ingent riquesa mineral del territori, amb grans reserves d’or, de diamants o de coltan –component imprescindible per a molts productes tecnològics, com ara els telèfons mòbils, l’existència de milícies de diversos tipus que, en funció del moment, han guerrejat o s’han aliat entre elles, de la mateixa manera que han rebut suport o han estat combatudes pels exèrcits regulars, i la presència de diferents pobles als Kivus (Nord i Sud) que han estat permanentment instrumentalitzats per Kigali o per Kinshasa són alguns dels elements que formen un dels còctels més explosius del continent.

Els enfrontaments i les operacions militars han estat constants a la regió, que abans de l’aparició de l’M23 patia combats entre l’Exèrcit congolès i la milícia de les ForcesDemocràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), entre les mateixes forces armades governamentals i milícies Mai-Mai, i entre les FDLR i les Mai-Mai. La nova onada de combats va iniciar-se ara fa uns tres mesos, quan prop de 300 homes van abandonar les forces armades congoleses i van constituir l’M23, grup liderat pel general Bosco Ntaganda, sota qui pesa una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims contra la humanitat. La tensió diplomàtica esclatà unes quantes setmanes més tard, després que el Govern congolès acusés el seu homòleg ruandès de donar suport als rebels, ja sigui amb entrenament o promovent el reclutament de nous milicians, actuacions negades per Kigali però confirmades tant per l’ONU com per l’ONG Human Rights Watch, que només fa alguns dies citava testimonis per confirmar una reunió celebrada a Kingi (Ruanda) entre Ntaganda –originari d’aquesta ciutat– i un oficial de l’Exèrcit ruandès. 

El preu d’oferir Ntaganda
Els enfrontaments han causat centenars de morts i constaten el fracàs de la política de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) impulsada per Kinshasa per posar fi a les milícies que campen a l’est de l’RD del Congo, i a la qual hi ha anat a parar només una petita part dels molts fons internacionals transferits al país. Els combatents de l’M23 formaven part fins fa tres anys del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), que el 23 de març de 2009 –d’aquí ve el nom del nou grup– va signar un acord de pau, a partir del qual més de 3.000 dels seus membres van passar a engruixir l’Exèrcit congolès. El grup, tradicionalment integrat per tutsis i patrocinat per Kigali per defensar els seus interessos al Kivu –com ara combatre les FDLR, nodrides bàsicament d’hutus, entre els quals hi ha antics membres de l’Exèrcit ruandès implicats en el genocidi de 1994–, era liderat en aquell moment per Ntaganda, després que una aliança circumstancial el 2008 entre Kigali i Kinshasa per combatre les FDLR tingués com a contrapartida la detenció del cabdill anterior, Laurent Nkunda, actualment sota arrest domiciliari a Ruanda, després d’haver-se convertit en un personatge massa autònom, tant per a Kigali com per a Kinshasa.

«La comunitat internacional posa molta pressió sobre Joseph Kabila [president de l’RD del Congo des del 2001] després del frau en les eleccions del novembre de l’any passat, pagades fonamentalment amb recursos forans. Això el porta a fer un gest i ordenar la crida i cerca d’Ntaganda, que és reclamat pel TPI», explica Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en l’Àfrica. «La decisió provoca que la població tutsi del Kivu, d’origen ruandès, reaccioni aixecant la bandera de la marginació i al·legant que se sent amenaçada, de manera que justifica la formació de l’M23 i rep el suport del Govern de Ruanda, que veu Ntaganda com un dels seus», resumeix Royo. 

Conseqüències del genocidi de 1994
L’origen del conflicte, però, cal cercar-lo molts anys abans. La presència de banyaruanda (literalment, ‘aquells que vénen de Ruanda’, amb independència que siguin hutus o tutsis) als Kivus és prèvia a l’època colonial i des d’aleshores hi ha hagut successives onades que l’han incrementat, encara que segueix sent minoritària a la regió. Sota control belga, es va fomentar l’arribada d’individus de Ruanda i de Burundi, on hi havia una sobrepoblació, a l’est de l’RD del Congo. Ja aleshores s’inicià una competència pels recursos, com la terra o l’aigua, entre la població nouvinguda i l’autòctona, factor que seria instrumentalitzat des de l’època del dictador Mobutu (el dictador congolès durant tres dècades). El genocidi de Ruanda de 1994 i la posterior fugida de centenars de milers de persones, moltes implicades en la matança, que van establir-se a l’àrea del Kivu va acabar de desestabilitzar la regió i ha estat un factor decisiu en els conflictes bèl·lics que hi han esclatat posteriorment.

Els hutus fugits –embrió de les actuals FDLR– van aliar-se amb el règim de Mobutu per intentar recuperar el poder a Ruanda, i van ser replicats per una entente entre milícies tutsis i tropes ruandeses i ugandeses que va derrocar el dictador, prenent el poder Laurent-Désiré Kabila, pare de l’actual president congolès. L’entente durà poc i el 1998 esclatà l’anomenada Segona Guerra del Congo, amb diversos països africans implicats i amb conseqüències devastadores: uns tres milions de morts fins al 2003. Posteriorment, el conflicte es va traslladar al Kivu, entre Kinshasa i Kigali fins que l’esmentada aliança de 2008, per perseguir les FDLR, va transmetre una fictícia aparença de pacificació, amb la integració de rebels en l’Exèrcit congolès i l’impuls del programa DDR per desmobilitzar milicians. «El procés ha estat un fracàs i no ha funcionat el període de convivència entre antics enemics que s’han assentat als mateixos llocs on havien combatut anys enrere», opina Josep Maria Royo.

L’expert de la UAB recalca que la població hutu i tutsi de l’est de l’RD del Congo s’ha sentit tradicionalment maltractada i marginada de l’àmbit de decisió política, fet que explica el seu suport a les milícies que, almenys aparentment, defensen els seus interessos i la facilitat amb què el Govern ruandès l’ha pogut instrumentalitzar. «Tot i que en els darrers anys s’han debilitat, les FDLR continuen sent un actor a tenir a compte i, segons la versió de Kigali, una amenaça per a la seva seguretat nacional. Això, als seus ulls, justifica que Ruanda pugui fer el que sigui per defensar els seus interessos a l’àrea dels Kivus», exposa Royo. Sota l’argument de protegir la població banyaruanda, s’amaguen també els beneficis econòmics que implica controlar la zona, ja que la gran riquesa mineral del territori és espoliada per empreses transnacionals que utilitzen Ruanda com a porta de sortida d’uns recursos que, com passa sovint a l’Àfrica, condemnen la població autòctona a ser víctima de violència.

Solució molt complexa
«Ruanda s’aprofita del sentiment de culpa de la comunitat internacional arran del genocidi de 1994 per tibar la corda per aconseguir controlar els seus interessos a la regió», exposa Royo. Les FDLR, de la seva banda, argumenten que el règim de Paul Kagame «és una dictadura» (manté l’oposició silenciada, amb dirigents empresonats), i que ells «volen tornar a Ruanda i contribuir a un diàleg interruandès, però que Kigali no vol negociar i, per tant, només els queda l’opció de combatre», explica l’expert. L’investigador hi afegeix que aquesta milícia ja no és l’antic Exèrcit, com el 1994, i ha experimentat una certa «regeneració», però que Ruanda no ha fet cap procés d’«obertura» que facilitaria el retorn dels seus membres (actualment, uns 3.500) al territori i seria el primer pas per a una pacificació real a escala regional. Perquè aquesta fos efectiva, i per evitar esclats violents com l’actual, però, caldria també posar fi a la corrupció i al clientelisme de l’Exèrcit congolès –un dels grans responsables de l’espoli de recursos naturals de la zona–, evitar els fraus electorals a l’RD del Congo que s’aprofiten per mantenir un cert statu quo i replantejar el paper de les transnacionals que s’aprofiten de la riquesa mineral del Kivu. Probablement, massa factors per poder ser optimista. 

*Article publicat amb el número 1.069 del setmanari El Triangle, 22 de juny de 2012. 

dilluns, 25 de juny del 2012

Les docents interines es mobilitzen per defensar el seu futur


El curs vinent desapareixeran uns 6.500 llocs de treball al sector educatiu al conjunt dels Països Catalans, segons denuncien els sindicats 

Salaris més baixos, reducció del nombre de llocs de treball, disminució dels recursos per a l’adquisició de materials imprescindibles per exercir la feina, augment de les hores de docència en detriment del temps dedicat a la preparació de les sessions... i podríem continuar. Lluny d’apaivagar- se, el deteriorament de les condicions de les professionals de l’educació a Catalunya s’accentuarà el curs vinent, amb l’increment de la ràtio d’alumnes per aula a tots els cicles de l’ensenyament, la substitució de les baixes de les docents només a partir de l’onzè dia d’absència i una discriminació salarial de les substitutes, que, per exercir la mateixa tasca, podran cobrar, com a màxim, un 85% del sou de les seves homòlogues amb plaça, entre d’altres qüestions.
  
En comptes de resignar-se, però, el col·lectiu educatiu ha decidit canalitzar el sentiment de ràbia per les polítiques dictades per Irene Rigau, la consellera d’Ensenyament, cap a una mobilització constant. Una lluita que ha generat fites històriques, com la inèdita vaga general del sector –des de les escoles bressol fins a les universitats– del proppassat 22 de maig, que va culminar amb una manifestació de desenes de milers de persones pel centre de Barcelona. “Hem d’estar preparats per defensar-nos amb fermesa dels atacs que fa Rigau a l’educació pública”, apunta Òscar Simón, professor d’un cicle de grau superior de Formació Professional i membre de l’Assemblea Groga, sorgida l’any passat per defensar l’ensenyament públic i que compta amb la participació de professionals, mares i pares i altres agents implicades en el sector, totes a títol individual.

Aquest curs, Simón ha treballat com a interí, el col·lectiu més perjudicat per les retallades que tira endavant el govern, juntament amb el de les docents substitutes. Malgrat la negativa inicial, Ensenyament ja ha reconegut que prop de 700 interines es quedaran sense plaça el curs vinent. Els sindicats, però, eleven la pèrdua de llocs de treball a més de 3.000, tenint en compte els acomiadaments, la no cobertura de 1.700 jubilacions i la disminució de substitucions, arran de l’esmentada decisió de retardar la cobertura de les baixes. L’increment de les ràtios (a primària, el nombre màxim d’alumnes s’elevarà a 27; a secundària, arribarà a les 36, i a batxillerat, s’enfilarà fins a les 42) provocarà, de retruc, el tancament d’un mínim de 90 línies als centres educatius, amb la conseqüent disminució de docents contractades.

Incertesa de cara al setembre
“Jo ja sóc de la generació de la precarietat laboral”, reconeix Òscar Simón, que té 37 anys, per explicar que ha passat per instituts i centres de formació professional. El curs que ara acaba ha estat el primer cop que ha aconseguit una plaça com a interí, de manera que ha tingut garantida la feina al mateix centre durant tot l’any. “Abans, sabies que treballaries, mentre que, ara, no ho saps, cosa que genera molta incertesa i ràbia entre els interins”, reconeix Simón, que desconeix si tindrà plaça per exercir la docència a partir del setembre. El mes de juliol hi haurà una primera assignació de vacants; la segona –i definitiva– es clourà el 31 d’agost, moment en què se sabrà amb exactitud el nombre de llocs de treball que hauran desaparegut.
  
“El nivell de mobilització ha augmentat molt amb relació a l’any passat, cada cop hi ha més accions, som molt més forts i estem més organitzats”, exposa Simón. Les protestes són constants. La més vistosa, potser, és la que van protagonitzar, precisament, un grup de vint interines i substitutes que, el 12 de juny, van ocupar el vestíbul de la seu de la Conselleria d’Ensenyament, ubicada a la Via Augusta de Barcelona, tres de les quals s’hi van encadenar. Hores després, la concentració davant del departament –ja al carrer– va congregar prop de 300 assistents. La mobilització va aconseguir forçar una reunió amb el director general de personal d’Ensenyament, Alberto del Pozo, durant la qual se li van exposar les demandes de l’Assemblea Groga: aturar totes les retallades al sector, cobertura de les baixes a partir del primer dia d’absència, anul·lació de la reducció salarial de les substitutes i increment de la inversió en educació de la Generalitat fins al 6% del PIB –gairebé el doble que l’actual– per situar-la als estàndards europeus, entre d’altres.

La setmana passada, les protestes també van arribar al Prat de Llobregat i a Terrassa, coincidint amb la presència de la consellera Rigau. Les mobilitzacions pretenen “visualitzar al màxim el conflicte” assistint als actes públics de la dirigent convergent. De cara al setembre, l’Assemblea Groga ha de decidir si impulsa una convocatòria de vaga els dies 12 i 13 de setembre, amb la intenció que el curs –el tercer de les retallades– “no comenci amb normalitat”. En una feina on gairebé totes les persones que hi treballen ho fan per vocació, cada dia és més difícil oferir qualitat al sector públic. “L’estratègia del govern és afavorir l’escola privada i limitar la pública a una tasca assistencial, destinada a la població amb menys recursos”, conclou Òscar Simón.
  
El País Valencià i les Illes viuen una problemàtica semblant
La conjunció entre la tisorada dels executius autonòmics i l’aprovada pel govern de Rajoy (10.000 milions entre educació i sanitat) farà que prop de 3.000 docents interines perdin la feina al País Valencià i al voltant de 500 a les Illes. Als dos territoris, ja hi ha hagut nombroses mobilitzacions en defensa de l’ensenyament públic. Al País Valencià, concretament a Gandia, el 16 de juny, es va constituir la Coordinadora del Professorat Interí que, entre altres accions, ja ha convocat una acampada davant la seu de la Conselleria d’Educació el dia 9 de juliol.

*Article publicat amb el número 278 del setmanari Directa, 20 de juny de 2012. 

dimecres, 13 de juny del 2012

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d'Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades 'Israel: entre la democràcia i l'etnificació', organitzades per l'ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 


A Israel hi ha llibertat de premsa?
Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

La situació canvia en treballar per a un mitjà internacional?
Sí, bàsicament perquè els mitjans internacionals posen el focus en la panoràmica general i en la gran història i a través d’ells podem fer un enfocament més equilibrat del conflicte israelianopalestí. La majoria dels corresponsals que vénen de fora donen veus a totes les parts, també als palestins, cosa que normalment no passa als mitjans israelians. I això fa que rebin crítiques d’organitzacions israelianes que es dediquen a controlar els mitjans internacionals i que asseguren que fan un tractament esbiaixat del conflicte i són propalestins.

És possible qüestionar el sionisme des dels mitjans israelians?
Podria esmentar el cas del diari Haaretz, on pots trobar un tractament més liberal i obert en determinats assumptes. Per exemple, el proppassat 15 de maig, dia de la Nakba [en què els palestins recorden la catàstrofe que per a ells va suposar el naixement de l’Estat d’Israel], va publicar un editorial on subratllava que dins d’Israel han d’existir espais públics per commemorar-la i hi afegia que l’opinió pública israeliana ha de reconèixer el dolor que van patir els palestins el 1948. I això s’ha donat en un moment en què la Knesset [Parlament] aprova lleis en el sentit contrari i es donen instruccions des del Ministeri d’Educació per evitar que els alumnes àrabs commemorin la Nakba.

La societat israeliana està virant de la dreta cap a l’extrema dreta?
Malauradament, la dreta radical s’està enfortint, també dins del Likud. Recentment va celebrar eleccions al seu comitè central i van ser escollides diverses persones provinents dels cercles de l’extrema dreta de les colònies de Cisjordània. Faran d’oposició interna a Netanyahu i, en els propers comicis, hi haurà més diputats que estaran condicionats pels colons radicals. A això, cal sumar-hi el partit de Lieberman [Avigdor, el ministre d’Exteriors], Yisrael Beitenu, que manté una posició poderosa, mentre que no hi ha expectatives d’un ascens de l’esquerra, que segueix fracturada.

Quines són les causes que expliquen el gir?
Una és l’ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Est. Hi ha molts israelians en aquests territoris i per a ells viure en una àrea que no sigui en zona ocupada ja no és una alternativa. Una altra és el creixement demogràfic de la població religiosa d’Israel, que té el major índex de natalitat del país i no vota l’esquerra. També cal afegir-hi la immigració provinent de l’antiga Unió Soviètica, més d’un milió de persones, que és més propera a la dreta. Finalment, hi ha col·lectius que en el passat votaven els laboristes i que ara ja no ho fan, com la població àrab, que vota pels seus propis partits, o els jueus orientals, que ho fan pel Shas [un partit religiós] o el Likud.

Amb aquest escenari, és definitivament morta la solució dels dos estats?
No sé si és morta, perquè això significaria que prèviament ha existit aquesta solució, cosa que és molt qüestionable. Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai l’establiment d’un Estat palestí entre Israel i Jordània. És evident que aquest assumpte ara no és a l’agenda i es fa difícil preveure quin escenari veurem en el futur, però en principi serà el manteniment de l’statu quo actual, tot i que Hillary Clinton ja va dir que no era sostenible. L’alternativa, però, no vindrà a través d’unes converses que no porten enlloc i que per això el lideratge palestí està rebutjant. Podria venir a partir d’una nova ronda de violència, potser a mitjà termini. La primera Intifada va provocar l’obertura de negociacions amb Israel, mentre que la segona va acabar en la sortida dels colons de Gaza.

La irrupció, a l’estiu passat, dels indignats israelians ha provocat algun canvi?
No ha suposat canvis en temes com els preus dels apartaments, les desigualtats socials o qüestions econòmiques tangibles, i en certs aspectes es pot dir que hi ha hagut una regressió. En canvi, sí que ha servit per modificar en part el discurs i hi ha una nova manera de pensar pel que fa als temes socials, i això podria ser un tipus d’obertura. També és cert, però, que el moviment no té el mateix impuls que fa un any i està més dividit, mentre que el Govern, especialment arran de l’entrada del Kadima a la coalició, té una posició més poderosa.

Com explica els atacs racistes contra immigrants africans dels darrers dies?
És una combinació de la caiguda de l’economia, ja que som a l’inici d’una recessió, amb el creixent nombre de persones que arriben a Israel, que és el primer país occidental al qual tenen accés molts africans. Molts s’instal·len al sud de Tel-Aviv i, des que les oportunitats són limitades, el Govern encoratja que no hi siguin i ho tenen molt difícil per treballar. Això està generant una tensió real amb la població local, alimentada també per alguns membres del Govern, que hi contribueixen amb un discurs molt dur, titllant els migrants de càncer d’Israel.

A escala internacional es té la sensació que Israel té impunitat en qüestions com la violació dels drets humans.
Ara mateix, Israel és en una posició en què no el preocupa l’opinió pública internacional. La principal preocupació és la relació amb els Estats Units i molts israelians pensen que serà més forta i favorable si Romney és president. Si guanya Obama, en canvi, anticipo que hi haurà un enfrontament, per la voluntat de l’Administració nord-americana de reactivar les negociacions entre israelians i palestins. L’opinió pública europea i la posició de la UE no és gaire rellevant. En tot cas, aquesta qüestió ara no és a l’agenda internacional, centrada en els canvis que hi ha a la zona, amb les revolucions i la guerra civil a Síria.

Quina és la lliçó més gran que les revolucions àrabs han donat a la societat israeliana?
Amb els esdeveniments a Egipte, una part de la societat israeliana ha après que el poble, a través d’un moviment de protesta no violent, pot ser el motor de canvis. Això ha servit per mostrar que la política no és només qüestió dels polítics, sinó també de com els ciutadans mateixos són capaços de comprometre’s. Hi ha altres efectes com la creixent preocupació per la direcció cap a la qual es dirigeixen les revolucions, amb més poder de l’islamisme polític i un creixent aïllament d’Israel.

El més decisiu per a la regió és el que succeeixi a Egipte?
Egipte és el país més poblat de la zona i tradicionalment ha estat un punt clau en la difusió d’idees. El que passi amb la revolució egípcia tindrà un enorme impacte en el futur de les altres revolucions, encara que ara els esdeveniments a Síria siguin molt sagnants, però això passa en un extrem del món àrab, no al centre. En tot cas, a curt termini a l’establishment israelià ja li va bé la no estabilitat del món àrab, perquè és beneficiosa per al seu domini, però a llarg termini la cosa canvia, amb una gran preocupació pel creixent pes de l’islamisme. 

És realista pensar que Israel atacarà l’Iran?
Existeixen plans per atacar l’Iran i hi ha converses amb l’Azerbaidjan per atacar-lo des d’allà, però no crec que s’acabi portant a terme. La retòrica al voltant d’aquests plans té com a objectiu que la comunitat internacional posi més pressió sobre l’Iran i també està pensada pel consum intern, per desviar l’atenció d’altres assumptes, per exemple, de la qüestió palestina o dels assentaments. 

A Europa està creixent el suport a la campanya de boicot a Israel per l’ocupació de Palestina. És possible que acabi sent tractat com la Sud-àfrica de l’apartheid?
Aquesta és la por més gran a Israel. Existeix la por de l’establishment i ha portat a obrir nous vincles amb altres països. Sembla que hi haurà menys lligams amb els països on creix la campanya de boicot i més amb l’Índia, el mercat més gran per a la indústria de defensa israeliana, i també amb la Xina, amb la qual la relació està basada en criteris econòmics i no en assumptes com el respecte als drets humans. La posició dels europeus és només una petita part del món. 

*Entrevista publicada en el número 1.067 del setmanari EL TRIANGLE, 8 de juny de 2012. 

dilluns, 11 de juny del 2012

Setem desemmascara les inversions en armament de Caixabank i Bankia


La banca juga un paper clau en el funcionament de la indústria de guerra espanyol. Un nou informe ho posa de manifest


Format per un mínim de 136 empreses i amb una facturació anual de prop de 4.000 milions d’euros, el complex militar-industrial espanyol compta amb l’impuls i la protecció de l’Estat, que ha jugat un paper clau en l’increment de les exportacions armamentístiques de la darrera dècada (entre el 2001 i el 2010 van créixer un 388%, segons un treball recent del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs i Justícia i Pau, vegeu DIRECTA 253). Ara bé, el patrocini governamental no és suficient per garantir el funcionament d’un sector que necessita un altre aliat imprescindible: la banca.

Amagats a través de societats d’intermediació desconegudes o mitjançant complexos fons d’inversió, els vincles entre la indústria de la guerra i el sector financer són prou sòlids, tot i que en la majoria de casos passen desapercebuts a conseqüència de l’opacitat i el secretisme que envolten un sector que, per motius obvis, gaudeix de mala premsa entre bona part de la població. Inversions que són la bomba, un informe que han elaborat els centres d’investigació Delàs i Profundo per a Setem i que es va presentar la setmana passada, revela els negocis entre les principals companyies del complex militarindustrial espanyol i 42 entitats financeres que operen a l’Estat.

El treball conclou que, només de 2007 a 2011, han anat a parar al sector armamentístic un mínim de 1.372 milions d’euros (xifra que s’elevaria a 2.300 milions si tenim en compte la participació de l’empresa pública Societat Espanyola de Participacions Industrials a EADS), “que haguessin pogut ser destinats a donar suport a altres sectors de l’economia amb efectes més positius per a la societat”. El suport de la banca a la indústria militar es canalitza a través de tres vies fonamentals: la concessió de crèdits, l’oferiment de fons inversió i, directament, la presència de l’entitat financera dins l’accionariat de la companyia, tot i que aquest darrer punt sovint s’articula mitjançant societats d’intermediació que dificulten seguir -ne el rastre.

El document, que és la continuació de Negocis bruts, bancs espanyols que financen armes (presentat l’any passat), deixa clar que les entitats que hi apareixen “poden ser considerades corresponsables del negoci armamentístic” estatal dels darrers anys. A l’informe, s’han localitzat 30 empreses de la indústria militar espanyola que han rebut suport de la banca que opera a l’Estat entre el 2007 i el 2011. Les companyies es dediquen a la fabricació de vaixells de guerra, avions de combat, míssils, bombes, blindats, tancs, helicòpters militars i també d’elements de comunicació, sense oblidar les bombes de dispersió, prohibides des de 2008, però, fins aleshores, produïdes per Instalaza, una empresa que va comptar amb l’actual ministre de Defensa, Pedro Morenés, com a conseller.

Silenci dels ‘mass media’
Bankia, el gegant amb peus de fang recentment rescatat per l’Estat i del qual formen part la  valenciana Bancaja i la mataronina Caixa Laietana, és l’entitat que ha participat més en el negoci armamentístic, amb una inversió superior als 300 milions, segons l’informe de Setem. En segona posició, hi ha Liberbank (Cajastur i Caja Extremadura, entre d’altres) amb uns 90 milions, seguida de Santander, Caixabank, BBVA i la també rescatada Catalunya Caixa, que es mouen entre els 30 i els 40 milions. El Banc Sabadell apareix a la vuitena posició d’aquest rànquing amb més de vint milions. La mallorquina Banca March, que té una participació a Indra i diversos fons d’inversió a la mateixa companyia; el Banc Mare Nostrum (BMN), on hi ha Caixa Penedès i Sa Nostra; la Caixa d’Enginyers, que té un fons d’inversió a Santa Bárbara, la principal proveïdora de l’exèrcit espanyol; l’asseguradora Catalana Occidente, amb un fons d’inversió d’1 milió a Indra; EBN Banco de Negocios, on participen Sa Nostra i la CAM, i Inverseguros, on Catalana Occidente té un 10% del capital, són les altres entitats amb capital dels Països Catalans que participen en la indústria militar.

L’informe ha identificat 736,60 milions d’euros concedits en crèdits al complex armamentístic, amb un gran pes de Maxam Corp –un hòlding que, entre altres coses, es dedica a les mines antipersones– i l’esmentada Santa Bárbara; 231,87 milions dipositats en fons d’inversió i més de 1.300 milions en participacions empresarials (a banda de la presència de la SEPI a EADS, destaquen les participacions de Caixabank, sobretot arran de l’adquisició de Banca Cívica). Les xifres, però, no deixen de ser valors mínims, ja que només s’ha pogut accedir a la informació sobre crèdits de nou empreses d’armes i sobre fons d’inversió de tan sols tres.

“Amb algunes excepcions, els mitjans de masses silencien aquests informes, fet que s’explica per la importància de la bancacom a client publicitari”, afirma Jordi Calvo, investigador de Justícia i Pau i redactor de l’informe. En declaracions a la DIRECTA, Calvo conclou que les inversions en aquest sector només desapareixeran “quan deixin de ser rendibles per a les entitats” i quan “hi hagi prou demanda de la societat perquè els surti a compte apostar per inversions ètiques”.

*Article publicat amb el número 276 del setmanari LA DIRECTA, 6 de juny de 2012. 

dimecres, 6 de juny del 2012

“M’ha quedat clar que la Justícia no és independent i està manipulada pels polítics”

La crema simbòlica d’uns papers dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona durant la vaga general del 29-M li va costar l’empresonament, del 24 d’abril al 17 de maig, i la imputació pels delictes d’incendi, coaccions i desordre públics, entre d’altres. Reubicada després de l’impacte emocional de l’alliberament, Laura Gómez va atendre LaDirecta a la seu de la CGT i va confessar que lamenta no poder participar en properes manifestacions per imposició judicial.

Pensaves que la performance de la vaga general acabaria amb la teva detenció?
No és que ho esperés, però era una possibilitat. Tenia molt clar que no havia fet mal a ningú i vivia amb tranquil·litat, sobretot a mesura que anaven passant els dies des de la vaga. La detenció, quan va arribar, em va agafar per sorpresa, però quan la vaig poder analitzar vaig entendre que formava part de l’estratègia del senyor Puig i companyia.

Considereu que amb l’arrest, Interior buscava provocar una reacció violenta de la CGT per poder-vos criminalitzar?
Li vaig donar moltes voltes. Vaig arribar a una conclusió molt senzilla i és que no em van detenir pel que vaig fer, sinó perquè era afiliada a la CGT. Cada cop tenim més poder de convocatòria al carrer i això ells no ho podien consentir i ho volien controlar. En aquest sentit, hi havia l’opció que amb les detencions, la meva i les del Javi, l’Isma i el Dani (els estudiants que també van ser empresonats), es generés por al moviment llibertari i que la gent donés passes enrere o que, fins i tot, s’anés cap a actes que provoquessin una major criminalització. Òbviament, era una estratègia pensada, perquè hi havia l’expedient sancionador contra la CGT, les declaracions de Felip Puig i altres polítics vinculant-los a actes vandàlics i, per tant, necessitaven a algú de la nostra organització. I em va tocar a mi.

Després de passar tres setmanes empresonada i portar uns dies fora, com estàs?
Molt bé, tot i que els primers dies fora han estat difícils, perquè m’he trobat molt desubicada, com si portés molt de temps tancada. Havia rebut notícies del que estava passant fora, però ha estat increïble veure el moviment de suport. Ho podia esperar de l’organització, però ha anat molt més enllà. Un cop m’he ubicat, em sento forta, com també m’hi vaig sentir dins la presó. Em vaig dir a mi mateixa que si el que volien eren fer-nos mal, no ho aconseguirien. Tinc més convenciment que mai que la lluita continua i que això no ens aturarà. No em penedeixo d’haver estat el dia 29 davant de la Borsa i el que sí que em sap greu és que, per decisió de la jutgessa, mentre duri el meu procés no podré assistir a cap manifestació. Em vindria molt de gust i potser això és el que més mal em fa.

Com va ser el tracte que vas rebre dins la presó?
He de dir que no he sentit por a dintre i sí que he rebut moltes simpaties. Els funcionaris em deien que jo no hauria d’estar tancada, que era una injustícia absoluta i que estigués tranquil·la perquè sortiria fora. M’he sentit segura i no he vist perillar en cap moment la meva persona, però sí que és cert que els primers dies estava com en xoc. Pel que fa a les internes, el meu cas no era molt normal i em veien com un bitxo rar. Al cap d’uns dies, s’acostaven a mi i em preguntaven si havia cremat la borsa. Després, fins i tot, em posaven com a exemple que hi ha innocents que ingressen a la presó. M’han preguntat molt i m’he trobat casos de gent molt interessada en la lluita obrera. He pogut descobrir moltes coses i canviar la imatge que tenia de la presó. No he conegut els delictes, sinó les persones. Les retallades també són allà i ara, entre d’altres coses, no hi ha diaris.

En molts moments et plantejaves què carai hi feies allà dintre?
Sí, sobretot els primers dies. Tenia l’aute d’empresonament a sobre i no parava de llegir-lo, perquè encara no m’ho creia, fins que vaig trencar-lo. Jo sabia que no havia d’estar allà, però hi era i em vaig preocupar d’estar bé, sobretot anímicament, i després transmetre-ho a la meva família. El pitjor de tot allà dins és l’incertesa, no saber quan sortiràs, si realment transmets que estàs bé als teus,...Quan vaig veure que sortien en llibertat el Javi, l’Isma i el Dani em vaig emocionar i esperava que arribés el dia que quedaria en llibertat, perquè sempre he pensat que hi havia algú amb seny a fora.

Estàs sorpresa pel suport que has rebut d’altres organitzacions?
Hi ha organitzacions amb les que ja treballem habitualment i no m’ha sorprès, tot i que és d’agrair. Però sí que m’ha sobtat que un sindicat amb el que mantenim un conflicte viu (CCOO) hagi signat també el manifest demanant el meu alliberament. Però crec que ho han fet perquè era políticament molt correcte i no tenien més remei. Fa temps que sabem com funcionen aquestes organitzacions i potser si no haguessin detingut per unes hores algun afiliat seu ni s’ho haurien plantejat.

L’experiència viscuda t’ha servit per canviar la teva visió sobre alguna cosa?
En certa manera sí. M’ha quedat clar que la Justícia no és independent, que està manipulada pels polítics, fins al punt que poden posar algú a la presó sense pensar en les conseqüències que això té en la seva vida. En tot cas, quan arribi el moment, espero trobar-me amb un jutge professional, que ignori les pressions. També he après sobre la meva organització. Sabia que hi seria, però la rapidesa amb què ha actuat i el volum de la resposta m’ha sorprès. Crec que, tot plegat, ens ha enfortit. He rebut cartes de persones que no conec i que em donaven ànims i les gràcies per lluitar pels seus drets i això m’ha emocionat molt, perquè sempre he estat molt crítica amb la gent que no lluitava i he vist que la gent sí que té consciència. No hem de tenir por, no ens hem d’aturar i, per part meva, tinc moltes ganes de posar-me ja en marxa.

*Entrevista publicada en el número 275 del setmanari LA DIRECTA, 30 de maig de 2012. 

dilluns, 4 de juny del 2012

Primavera estudiantil al Quebec


Més de 150.000 estudiants estan en vaga des de fa més de 100 dies per rebutjar l’increment de les matrícules universitàries. El Govern respon restringint el dret de manifestació

La crisi financera i econòmica dels darrers anys i la negativa a modificar la política fiscal regressiva seguida des de fa temps ha deixat l’Administració escurada, fins al punt que opta per retallar en serveis tan essencials com l’educació o la sanitat públiques, prenent mesures que perjudiquen clarament la majoria de la població, com ara un desmesurat increment de les matrícules universitàries. La decisió provoca la lògica indignació estudiantil, que es tradueix en vagues, manifestacions multitudinàries i una diversitat d’accions contra els símbols del poder econòmic i polític del país. Lluny d’apaivagar-se, la indignació ciutadana va in crescendo. Els sona la història? Doncs bé, no parlem del que s’està vivint aquests dies a casa nostra, ni de les recents ocupacions dels rectorats de les universitat Politècnica (UPC) o de Girona (UdG), ni tan sols del blindatge policial de l’Autònoma (UAB) amb motiu de les eleccions celebrades el 24 de maig. Ens referim al que passa al Quebec, on milers d’estudiants sumen més de 100 dies de vaga com a mostra de rebuig a l’augment del 75% de les taxes de matriculació universitàries.

La protesta, la més important que han portat mai a terme els estudiants d’aquest Estat federal del Canadà, ha forçat el Govern a seure a la taula de negociació amb els alumnes i s’ha cobrat, de moment, una víctima il·lustre: Line Beauchamp, ministra d’Educació i viceprimera ministra del Quebec, que va dimitir el passat 14 de maig. Com a contrapartida, l’Executiu quebequès, que encapçala Jean Charest –líder també del Partit Liberal del Quebec (PLQ), en el poder des del 2003–, va aprovar una normativa d’emergència, la coneguda com a Llei 78, que va ser validada per l’Assemblea Nacional el 18 de maig i que posa restriccions serveres al dret de protesta.

L’anunci governamental d’incrementar les matrícules de les universitats públiques dels 2.168 dòlars canadencs anuals actuals (uns 1.690 euros) fins als 3.793 (2.555 euros) progressivament fins al 2017 va desfermar la reacció juvenil. Els estudiants de ciències socials de la Universitat de Laval van ser els primers a declarar-se en vaga el 13 de febrer i, poc després, s’hi van sumar els de la Universitat del Quebec a Mont-real (UQAM). Progressivament, estudiants d’altres centres i alumnes d’institut s’han anat afegint a una aturada que, puntualment, ha reunit uns 300.000 joves, tot i que els que estan en vaga indefinida són, a dia d’avui, uns 155.000. Una votació celebrada als centres va deixar clara la demanda estudiantil: retirada del projecte governamental i congelació de taxes a canvi de retornar a les aules. El 22 de març, quan ja es portaven més de cinc setmanes de protesta, prop de 200.000 persones van manifestar-se pel centre de Mont-real, la ciutat més poblada del Quebec, en el que va ser una clara demostració de força.

Restringint el dret de protesta
La manifestació de Montreal del 22 de maig. 
La mobilització la lideren les tres principals organitzacions estudiantils del territori: la Federació d’Estudiants Col·legials del Quebec (FECQ), encapçalada per Léo Bureau-Blouin; la Federació d’Estudiants Universitaris (FEUQ), que té com a cara visible Martine Desjardins, i l’Associació per una Solidaritat Sindical Estudiantil (CLASSE), que aplega gairebé la meitat dels vaguistes i compta amb Gabriel Nadeau-Dubois i Jeanne Reynolds com a portaveus. L’argument governamental és que l’increment és imprescindible per proveir de recursos les universitats que, tot sigui dit, tenen les taxes més baixes de tot el Canadà.

La presència del Partit Quebequès, la principal formació opositora amb 51 escons a l’Assemblea Nacional –els liberals en sumen 66–, i d’importants centrals sindicals al costat dels estudiants, que també tenen el suport de nombroses organitzacions de treballadors, va portar l’Executiu a pensar-s’hi i acceptar «discutir», en paraules de Beauchamp, amb els alumnes fins a proposar-los a final d’abril repartir l’encariment en set anys i no en cinc, a banda d’apujar el nombre de beques. L’oferta, però, va ser refusada massivament en votació pels vaguistes, que han protagonitzat accions gairebé diàriament, entre les quals destaquen les ocupacions de l’Assemblea Nacional, del Palau de Congressos de Mont-real, de la torre de la Borsa o del casino de Mont-real.

La repressió policial al moviment ha anat en augment i des de l’inici de l’aturada s’acumulen més de 20 ferits i uns 2.500 detinguts, dels quals gairebé 700 van ser arrestats després de la massiva jornada de mobilitzacions del 22 de maig, en què es complien 100 dies de vaga. Entre 300.000 i 400.000 persones van ocupar els carrers més cèntrics de Mont-real en protesta per l’encariment de les taxes universitàries, però també per rebutjar la Llei 78, una mesura aprovada quatre dies abans i que ha rebut una allau de crítiques. La llei d’emergència, presentada per Michelle Courchesne, la successora de Beauchamp al Ministeri d’Educació –que va dimitir carregant contra els líders estudiantils i esquitxada per uns suposats vincles amb la màfia–, restringeix la llibertat d’assemblea, de protesta i el dret a fer piquets a les universitats i a la resta del Quebec sense l’aprovació policial. Qualsevol protesta de més de 50 persones ha de ser comunicada amb diverses hores d’antelació a la policia, i estableix que les mobilitzacions «il·legals» poden ser penades amb multes que van dels 5.000 als 125.000 dòlars canadencs. Emulant els desitjos de Felip Puig, manifestar-se amb la cara tapada queda prohibit. En paraules de l’analista de The Guardian Martin Lukacs, «el Govern ha decidit esclafar el moviment estudiantil per la força».

Mentre que el Govern la justifica per la necessitat de retornar «la calma» a la societat quebequesa, sense esmentar les pressions de la Cambra de Comerç local, que amb l’arribada de la temporada turística no vol que continuïn les accions als carrers, l’Associació Canadenca de Professors Universitaris o la Comissió Quebequesa de Drets Humans han carregat contra la normativa. «Estic atordit. No em puc creure que un Govern democràtic pugui adoptar una llei com aquesta», va declarar quan es va aprovar Louis Masson, professor de dret a la Universitat de Laval. Javier Zuñiga, portaveu d’Amnistia Internacional al Canadà, va manifestar a través d’un comunicat que la Llei 78 «és una ofensa a llibertats bàsiques que va molt més enllà del que és permissible sota les lleis de drets humans provincials, nacionals o internacionals». 

Noves negociacions
La perllongada vaga de més de 150.000 estudiants ha acabat provocant la suspensió del semestre universitari, que es reprendrà a l’agost. Aquest fet, segons Martine Desjardins (FEUQ), col·loca la pressió damunt de l’Executiu, conscient que, amb l’arribada de l’estiu i sense la necessitat d’estar pendents del curs, els universitaris poden intensificar la pressió al carrer, i explica l’obertura d’una nova tanda de negociacions, en què els estudiants demanen la congelació de les matrícules i la revocació de la Llei 78. L’oficialista Partit Liberal necessita evitar que continuï indefinidament la històrica mobilització, un dels motius que expliquen el seu retrocés en les enquestes –que el situen entre dos i quatre punts per sota del Partit Quebequès–, juntament amb els escàndols de corrupció i els presumptes vincles entre membres del Govern, grans empresaris i el crim organitzat, extrem que va portar Charest a obrir una investigació pública, coneguda com a Comissió Charbonneau, després de mesos de fer l’orni amb l’escàndol.

La bola de neu no deixa de fer-se gran. Tal com subratllava un article recent del diari The Globe and Mail, el que va començar com una protesta per l’encariment de les taxes universitàries s’ha transformat en una «qüestió més profunda» en posar damunt la taula els drets de la societat (com ara el dret a l’educació gratuïta) i la voluntat governamental de restringir-ne amb l’argument que és necessari per liquidar les protestes, adoptant un estil autoritari. Els mitjans internacionals ja han posat l’ull en la batejada com a Primavera d’Auró, i els quadrats vermells, que s’han convertit en el símbol de la defensa de llibertats fonamentals com el dret a reunió i manifestació, són cada cop més visibles a Mont-real.

*Article publicat amb el número 1.066 del setmanari EL TRIANGLE, 1 de juny de 2012.