L’etern drama del Kivu

Els constants enfrontaments a la regió, ubicada a l’est de l’RD del Congo i amb una ingent riquesa mineral, evidencien la tensió existent entre el Govern de Ruanda i Kinshasa

La convulsió entre estats ha tornat a la regió dels Grans Llacs africans, si és que havia desaparegut en algun moment. La regió del Kivu Nord, situada a l’est de la República Democràtica del Congo i fronterera amb Ruanda i Uganda, es manté com l’escenari permanent de combats cruents. Els xocs més recents, protagonitzats per un nounat grup rebel anomenat Moviment del 23 de Març (M23) i les forces armades congoleses, van començar a l’abril i, segons un informe recent de l’ONU, ja han causat 200.000 desplaçats, a banda d’elevar la tensió diplomàtica entre els governs de Kinshasa (la capital de l’RD del Congo) i Kigali (Ruanda). Les pressions del Consell de Seguretat de l’ONU han provocat l’inici de converses entre representants dels dos executius per mirar de calmar la situació, però res no fa pensar que s’arribi a una solució estable.

En les dues darreres dècades, la volatilitat ha estat constant a l’est de l’RD del Congo. La ingent riquesa mineral del territori, amb grans reserves d’or, de diamants o de coltan –component imprescindible per a molts productes tecnològics, com ara els telèfons mòbils, l’existència de milícies de diversos tipus que, en funció del moment, han guerrejat o s’han aliat entre elles, de la mateixa manera que han rebut suport o han estat combatudes pels exèrcits regulars, i la presència de diferents pobles als Kivus (Nord i Sud) que han estat permanentment instrumentalitzats per Kigali o per Kinshasa són alguns dels elements que formen un dels còctels més explosius del continent.

Els enfrontaments i les operacions militars han estat constants a la regió, que abans de l’aparició de l’M23 patia combats entre l’Exèrcit congolès i la milícia de les ForcesDemocràtiques d’Alliberament de Ruanda (FDLR), entre les mateixes forces armades governamentals i milícies Mai-Mai, i entre les FDLR i les Mai-Mai. La nova onada de combats va iniciar-se ara fa uns tres mesos, quan prop de 300 homes van abandonar les forces armades congoleses i van constituir l’M23, grup liderat pel general Bosco Ntaganda, sota qui pesa una ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims contra la humanitat. La tensió diplomàtica esclatà unes quantes setmanes més tard, després que el Govern congolès acusés el seu homòleg ruandès de donar suport als rebels, ja sigui amb entrenament o promovent el reclutament de nous milicians, actuacions negades per Kigali però confirmades tant per l’ONU com per l’ONG Human Rights Watch, que només fa alguns dies citava testimonis per confirmar una reunió celebrada a Kingi (Ruanda) entre Ntaganda –originari d’aquesta ciutat– i un oficial de l’Exèrcit ruandès. 

El preu d’oferir Ntaganda

Els enfrontaments han causat centenars de morts i constaten el fracàs de la política de desarmament, desmobilització i reintegració (DDR) impulsada per Kinshasa per posar fi a les milícies que campen a l’est de l’RD del Congo, i a la qual hi ha anat a parar només una petita part dels molts fons internacionals transferits al país. Els combatents de l’M23 formaven part fins fa tres anys del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), que el 23 de març de 2009 –d’aquí ve el nom del nou grup– va signar un acord de pau, a partir del qual més de 3.000 dels seus membres van passar a engruixir l’Exèrcit congolès. El grup, tradicionalment integrat per tutsis i patrocinat per Kigali per defensar els seus interessos al Kivu –com ara combatre les FDLR, nodrides bàsicament d’hutus, entre els quals hi ha antics membres de l’Exèrcit ruandès implicats en el genocidi de 1994–, era liderat en aquell moment per Ntaganda, després que una aliança circumstancial el 2008 entre Kigali i Kinshasa per combatre les FDLR tingués com a contrapartida la detenció del cabdill anterior, Laurent Nkunda, actualment sota arrest domiciliari a Ruanda, després d’haver-se convertit en un personatge massa autònom, tant per a Kigali com per a Kinshasa.

«La comunitat internacional posa molta pressió sobre Joseph Kabila [president de l’RD del Congo des del 2001] després del frau en les eleccions del novembre de l’any passat, pagades fonamentalment amb recursos forans. Això el porta a fer un gest i ordenar la crida i cerca d’Ntaganda, que és reclamat pel TPI», explica Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de la Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en l’Àfrica. «La decisió provoca que la població tutsi del Kivu, d’origen ruandès, reaccioni aixecant la bandera de la marginació i al·legant que se sent amenaçada, de manera que justifica la formació de l’M23 i rep el suport del Govern de Ruanda, que veu Ntaganda com un dels seus», resumeix Royo. 

Conseqüències del genocidi de 1994

L’origen del conflicte, però, cal cercar-lo molts anys abans. La presència de banyaruanda (literalment, ‘aquells que vénen de Ruanda’, amb independència que siguin hutus o tutsis) als Kivus és prèvia a l’època colonial i des d’aleshores hi ha hagut successives onades que l’han incrementat, encara que segueix sent minoritària a la regió. Sota control belga, es va fomentar l’arribada d’individus de Ruanda i de Burundi, on hi havia una sobrepoblació, a l’est de l’RD del Congo. Ja aleshores s’inicià una competència pels recursos, com la terra o l’aigua, entre la població nouvinguda i l’autòctona, factor que seria instrumentalitzat des de l’època del dictador Mobutu (el dictador congolès durant tres dècades). El genocidi de Ruanda de 1994 i la posterior fugida de centenars de milers de persones, moltes implicades en la matança, que van establir-se a l’àrea del Kivu va acabar de desestabilitzar la regió i ha estat un factor decisiu en els conflictes bèl·lics que hi han esclatat posteriorment.

Els hutus fugits –embrió de les actuals FDLR– van aliar-se amb el règim de Mobutu per intentar recuperar el poder a Ruanda, i van ser replicats per una entente entre milícies tutsis i tropes ruandeses i ugandeses que va derrocar el dictador, prenent el poder Laurent-Désiré Kabila, pare de l’actual president congolès. L’entente durà poc i el 1998 esclatà l’anomenada Segona Guerra del Congo, amb diversos països africans implicats i amb conseqüències devastadores: uns tres milions de morts fins al 2003. Posteriorment, el conflicte es va traslladar al Kivu, entre Kinshasa i Kigali fins que l’esmentada aliança de 2008, per perseguir les FDLR, va transmetre una fictícia aparença de pacificació, amb la integració de rebels en l’Exèrcit congolès i l’impuls del programa DDR per desmobilitzar milicians. «El procés ha estat un fracàs i no ha funcionat el període de convivència entre antics enemics que s’han assentat als mateixos llocs on havien combatut anys enrere», opina Josep Maria Royo.

L’expert de la UAB recalca que la població hutu i tutsi de l’est de l’RD del Congo s’ha sentit tradicionalment maltractada i marginada de l’àmbit de decisió política, fet que explica el seu suport a les milícies que, almenys aparentment, defensen els seus interessos i la facilitat amb què el Govern ruandès l’ha pogut instrumentalitzar. «Tot i que en els darrers anys s’han debilitat, les FDLR continuen sent un actor a tenir a compte i, segons la versió de Kigali, una amenaça per a la seva seguretat nacional. Això, als seus ulls, justifica que Ruanda pugui fer el que sigui per defensar els seus interessos a l’àrea dels Kivus», exposa Royo. Sota l’argument de protegir la població banyaruanda, s’amaguen també els beneficis econòmics que implica controlar la zona, ja que la gran riquesa mineral del territori és espoliada per empreses transnacionals que utilitzen Ruanda com a porta de sortida d’uns recursos que, com passa sovint a l’Àfrica, condemnen la població autòctona a ser víctima de violència.

Solució molt complexa

«Ruanda s’aprofita del sentiment de culpa de la comunitat internacional arran del genocidi de 1994 per tibar la corda per aconseguir controlar els seus interessos a la regió», exposa Royo. Les FDLR, de la seva banda, argumenten que el règim de Paul Kagame «és una dictadura» (manté l’oposició silenciada, amb dirigents empresonats), i que ells «volen tornar a Ruanda i contribuir a un diàleg interruandès, però que Kigali no vol negociar i, per tant, només els queda l’opció de combatre», explica l’expert. L’investigador hi afegeix que aquesta milícia ja no és l’antic Exèrcit, com el 1994, i ha experimentat una certa «regeneració», però que Ruanda no ha fet cap procés d’«obertura» que facilitaria el retorn dels seus membres (actualment, uns 3.500) al territori i seria el primer pas per a una pacificació real a escala regional. Perquè aquesta fos efectiva, i per evitar esclats violents com l’actual, però, caldria també posar fi a la corrupció i al clientelisme de l’Exèrcit congolès –un dels grans responsables de l’espoli de recursos naturals de la zona–, evitar els fraus electorals a l’RD del Congo que s’aprofiten per mantenir un cert statu quo i replantejar el paper de les transnacionals que s’aprofiten de la riquesa mineral del Kivu. Probablement, massa factors per poder ser optimista. 

*Article publicat amb el número 1.069 del setmanari El Triangle, 22 de juny de 2012.