La població dels dos grans mamífers s’ha desplomat
les darreres dècades com a conseqüència d’una pràctica molt lucrativa, darrere
de la qual hi ha organitzacions criminals que mouen milers de milions d’euros.
Una cimera internacional intenta impulsar mesures per aturar l’enèsim espoli
del continent
El 1979, 1,3 milions d’elefants vivien en llibertat
a l’Àfrica. Avui, només en queden uns 500.000. La caiguda encara és més
accentuada en el cas dels rinoceronts, que han passat del mig milió d’exemplars
de principis del segle XX als menys de 30.000 que hi ha actualment. De tigres, tot just en resten
3.200 a la natura, quan fa un segle eren 100.000. La disminució s’explica per causes com la pèrdua d‘hàbitats
naturals -conseqüència de l’expansió de cultius, entre d’altres- i, sobretot,
pels efectes devastadors de la caça furtiva. Segons dades de l’organització TRAFFIC,
cada any al voltant de 30.000 elefants són assassinats a l’Àfrica. Només a
Sud-àfrica, que concentra el 80% de la població mundial, 1.004 rinoceronts van
morir l’any passat víctimes de la caça furtiva, un 50% més que el 2012 i a anys llum
dels 13 que van ser assassinats el 2007.
El comerç il·legal d’animals salvatges -o de parts
del seu cos, com els ullals dels elefants o les banyes dels rinoceronts- és una
activitat molt lucrativa, que mou uns 14.700 milions d’euros l’any, afirma WWF.
De fet, és la quarta activitat criminal que més diners genera al món, només per
darrere del tràfic d’éssers humans, el comerç d’armes i les drogues. Una de les
conseqüències més clares de la creixent caça furtiva és que diverses espècies
estan sota l’amenaça d’una extinció propera, que en el cas dels
rinoceronts es calcula en 15 o 20 anys si no s’aturen les actuals matances.
La major part de la caça furtiva té com a escenari
l’Àfrica, però la demanda dels productes dels animals salvatges prové,
fonamentalment, d’Àsia i, en concret, de la Xina i el Vietnam, on el quilo de
banya de rinoceront es paga a 60.000 dòlars (uns 43.500 euros, més que l’or),
mentre que el preu de l’ivori -evidentment, parlem de mercat negre- se situa en
uns 2.000 dòlars (1.450 euros) per quilo. El comerç és global i, per tant, els
països africans no haurien d’afrontar sols la responsabilitat de protegir la
fauna dels furtius. Amb l’objectiu d’aturar el problema, o almenys pal·liar-lo,
dijous es va celebrar a Londres una conferència internacional sobre el mercat
il·legal d’animals salvatges.
Font de finançament de grups armats
Una part de la demanda asiàtica prové de la
medicina tradicional xinesa, que des de fa 2.000 anys considera la banya de
rinoceront una espècie de panacea que serveix per curar diverses malalties -com
el càncer-, fer baixar la febre i solucionar la impotència sexual. A més, s’ha
estès la pràctica que els nous-rics n’adquireixin -com també ullals d’elefants-
per exhibir-les a casa com a mostra del seu poder econòmic. Entitats
conservacionistes vinculen la caça furtiva d’animals africans a xarxes del crim
organitzat, que aprofiten la creixent demanda -i el conseqüent increment dels
preus- per lucrar-se amb un negoci que suposa una altra forma d’espoliar els
recursos naturals de l’Àfrica. De fet, els animals salvatges són un dels grans
atractius turístics de nombrosos països africans -Kènia, Uganda, Botswana,
Tanzània, Gabon,…- i font directa d’entrada de recursos. Per tant, els furtius
colpegen directament l’economia dels estats que els pateixen.
Condemnes més dures
A banda de la conferència de Londres, el cert és
que darrerament alguns dels principals països afectats per la pràctica estan
endurint les condemnes als furtius. El 28 de gener, un jutjat de Kènia va imposar una multa de
230.000 dòlars ( uns 165.000 euros) a un home
xinès a qui se li va trobar un ullal d’elefant a la maleta. L’alternativa era
una pena de set anys de presó. Dotze mesos abans, quatre ciutadans xinesos van
ser condemnats només a pagar 340 dòlars cada un després que se’ls descobrís
ivori per valor de 20.000 dòlars. L’enduriment
punitiu és conseqüència de la nova Llei de la Fauna, aprovada recentment pel
govern de Kènia. Altres països, com Uganda, també preparen modificacions
normatives en una línia similar per acabar amb la gairebé impunitat en què es
movien els furtius fins ara.
Sud-àfrica, per la seva part, ha decidit recentment
traslladar més de 100 rinoceronts del parc Kruger -que concentra el 60% de la
població de l’espècie al país- a una remota zona desèrtica fronterera amb
Botswana, amb l’objectiu de dificultar-ne l’accés dels furtius. El que sembla
clar és que davant una xacra creixent, comencen a implantar-se noves mesures. I
més enllà del cost econòmic i de riquesa mediambiental, la caça furtiva també
costa vides humanes i només en els darrers deu anys més de 1.000 rangers han
estat assassinats. “La gent ha d’entendre que el comerç d’animals salvatges no
és diferent dels diamants de sang”, va declarar Peter Knights, el director
executiu de l’organització WildAid,
a l’agència IPS. Si no
s’atura la pràctica, d’aquí a uns anys potser l’únic forma de relacionar
l’Àfrica amb grans mamífers movent-se en llibertat serà mirant antics
documentals. I no caldria.