La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Entrevista a Salah Jamal

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Creus que les revoltes dels darrers anys serviran per fer avançar la societat àrab?

Confiava molt en les revoltes àrabs, sobretot en la tunisiana i en l’egípcia, perquè van ser pacífiques i han servit perquè s’implantin règims democràtics en aquests països, que ara viuen les dificultats pròpies d’un període de transició, però no sé que passarà a Síria. Al principi, estava encantat amb la revolta siriana, perquè era pacífica i es basava en grans manifestacions, però ara és evident que hi ha un conflicte armat i, històricament, aquestes situacions han acabat desembocant en règims dictatorials. Tal com estan les coses, si cau el cruel règim sirià, quina és l’alternativa? Temo que hi hagi una guerra inacabable entre ètnies, religions, grupuscles armats... Aniríem cap a una somalització de Síria, que tindria conseqüències a Palestina, Jordània i l’Iraq i aprofundiria les divisions internes d’aquests països, cosa que acabaria reforçant Israel.

Durant les dècades del 50 i el 60, el panarabisme era un moviment que aglutinava gran part de la societat àrab. Malgrat les diferències evidents, l’islamisme polític juga un paper similar avui dia?

Malauradament, sí. Totes les ideologies laiques, com el panarabisme de Nasser o el que representava el partit Baas a diversos països, han caigut i, ara, el que surt amb força a l’escenari del món àrab és l’islamisme moderat, representat pels Germans Musulmans a Egipte o per Enhada a Tunísia. Actualment, és l’únic corrent que compta amb una organització i una infraestructura preparada per a l’assalt al govern de tots els països àrabs. És cert que no duen a terme polítiques socialitzants –com sí que feien els governs panarabistes– i que, en l’àmbit econòmic, suposen una continuïtat amb els dictadors enderrocats, però fan gala d’un valor molt important dins el món àrab, l’honestedat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans tenen una xarxa d’assistència social enorme i, tot i que no fan una tasca de justícia social, com a mínim, no són corruptes, a diferència dels règims anteriors. L’honestedat, la transparència, la xarxa d’assistència i el contacte continu amb la gent són factors molt importants en les societats depauperades que expliquen la força dels islamistes.

Quines conseqüències creus que tindrà l’arribada de formacions islamistes al poder per a la situació a Palestina, tenint en compte que Hamàs també forma part d’aquesta família política?

Crec que els canvis beneficiaran la població palestina, perquè els règims àrabs dictatorials només la instrumentalitzaven quan tenien problemes interns, però, a l’hora de la veritat, no li donaven un suport real i impedien grans mobilitzacions a favor de la causa palestina, per la por que acabessin derivant en revoltes internes contra els seus governs. Amb l’arribada de la democràcia, qui mana i pressiona és la població i, si els nous governs àrabs es desvien i no defensen realment la causa palestina, que aglutina la població dels països de la regió, el poble es mobilitzarà, prendrà el carrer i podrà votar per canviar el govern.

El reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU canviarà alguna cosa?

Sobre el terreny, no canvia res, com demostra el fet que, només unes hores després que s’aprovés el reconeixement, Netanyahu (primer ministre d’Israel) anunciés la construcció de milers d’habitatges nous a les colònies de Cisjordània. Israel es continua passant pel forro totes les lleis i resolucions internacionals, perquè té força i pensa que la història està amb ells. Però estan equivocats, estan obrint el camí cap a la desaparició de l’Estat d’Israel tal com és avui. L’expansió de les colònies fa inviable la creació d’un Estat palestí, perquè no tindria continuïtat territorial. L’única sortida és un Estat únic i democràtic de tots els ciutadans. Avui, els palestins ja són la majoria de la població entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Israel s’ha convertit en un Estat racista i de l’apartheid, amb una minoria que governa la majoria i, en molts casos, no li permet votar, una minoria que ocupa la majoria. Quan hi ha mobilitzacions importants o algun aldarull, Israel imposa el toc de queda a les ciutats palestines. Quin país democràtic du a terme aquests càstigs col·lectius?

Durant la campanya de les eleccions israelianes del gener, la qüestió palestina va ser un tema més aviat secundari. La sensació és que ja s’han oblidat del poble palestí...

La culpa és nostra, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que és un règim corrupte. Com a autoritat ocupant, hauria de ser Israel qui s’encarregués dels serveis als territoris palestins, però s’estalvia de fer-ho per l’existència de l’ANP, que rep diners del món occidental que acaben ajudant Israel. La societat israeliana acaba estant al marge de la qüestió palestina perquè hi ha l’ANP, que li assegura la tranquil·litat i la seguretat a Cisjordània: que no hi hagi manifestacions ni aldarulls ni vagues... Per tant, el que cal fer és dissoldre l’ANP, dur a terme una nova intifada i que sigui Israel qui assumeixi la gestió de Cisjordània i Gaza, fet que li provocaria una crisi econòmica perquè no podria assumir les despeses. Aleshores, la qüestió sí que entraria a la campanya electoral. D’altra banda, la gent palestina ha d’aprofitar aquesta situació per reclamar a les autoritats palestines que formin un govern d’unitat entre Cisjordània i Gaza. Si aquesta unitat no arriba mai, jo no puc criticar els règims àrabs d’entrada, quan el meu país està totalment desunit. És impossible que hi hagi una tercera intifada sense unitat, fracassaria en quatre dies. Les dues intifades que hi ha hagut fins ara han sorgit de la població palestina unida, cosa que ara no passa.

Deies que els governs de la UE han de ser valents. Si ens fixem en el govern més proper, el de la Generalitat, Artur Mas va dir a Boston que Catalunya s’havia d’aliar amb Massachussets i Israel. Això no és una manera de legitimar Israel i d’obviar els problemes del poble palestí?

N’hi ha que encara viuen a la dècada de 1950 i no es pregunten en detriment de qui han creat el seu Estat. Hi ha una anècdota relacionada amb aquest tema, del llibre Jordi Pujol y los judíos. Construir la Tierra Prometida. En una conferència a Tel Aviv, Pujol va dir que estava molt bé que Israel hagués creat el seu Estat, però va advertir que, en aquest lloc, ja hi havia gent abans i que també tenia dret a ser-hi. Doncs, la xerrada es va acabar aquí. Els israelians estaven enfurismats pel que havia dit. I a Catalunya, encara hi ha gent que es pensa que el poder mundial és a mans dels jueus i que Catalunya ha de buscar la independència agafat de la maneta del sionisme perquè té un lobby als EUA.

Creus que, des d’Occident, es tendeix a sobrevalorar el poder de les xarxes socials virtuals en detriment de la xarxa social real?

Sí, per una raó molt senzilla. Envien un periodista allà, es connecta a les xarxes socials universitàries, va a una manifestació d’estudiants i es pensa que tot Egipte és així. A Egipte, realment, no hi havia cap partit polític amb infraestructura excepte els Germans Musulmans. I durant les eleccions, es parlava de la importància dels joves amb el Facebook –que existien–, però els Germans Musulmans tenen les mesquites i això és el seu Facebook, que encara és més potent. Estan en contacte continu amb el poble, mentre que els joves que tenen Facebook són 100.000 universitaris. Què és, això, davant de milers de mesquites? Per això, les eleccions van demostrar que les mesquites guanyen el Facebook.

Creus que la lectura que es fa del món àrab per part d’intel·lectuals i periodistes és esbiaixada?

Fa molts anys que sóc aquí i m’hagués agradat llegir assajos propers a la realitat per part d’intel·lectuals que hagin visitat el món àrab. Llegia les notícies de Mali d’un periodista que escrivia des d’Algèria, a 2.700 quilòmetres. És un exemple que mostra que, molt sovint, s’escriu sobre un país determinat des de lluny. Molts cops, ens expliquen la realitat d’un país sense haver-lo trepitjat. Moltes de les informacions que ens arriben des d’allà estan mancades de base. Per explicar el perquè de les coses d’un país, cal viure-hi una bona temporadeta i parlar amb la gent, no únicament amb els que saben anglès. Així, moltes vegades només s’arriba a les elits i als universitaris. A Tunísia i a Egipte, s’ha demostrat que la universitat no mana. Encara hi ha periodistes que, per parlar del món àrab, agafen el llibre d’Ali Bei, escrit a principis del segle XIX.

*Entrevista feta conjuntament amb Carles Masià i publicada al número 314 del setmanari DIRECTA, 24 d'abril de 2013. La fotografia és de Maria Zendre. 

Una revolució real

Segons l'Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de revolucions. L'anomenada Primavera Àrab, l'onada de revoltes al Magreb i a l'Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s'ha volgut vendre com un seguit de revolucions. 20 mesos després de l'inici d'un canvi històric en el món àrab, és cert que l'onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d'altres, tot s'ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali (Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de l'actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d'egípcia, ni, òbviament, de líbia. Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen. Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat...

El 15-M, el moviment que va començar al maig de 2011 amb mobilitzacions -no especialment nombroses- a diverses ciutats de l'Estat espanyol, també s'ha presentat en diverses ocasions com una revolució, si més no en mitjans forans. En alguns dels meus viatges, activistes van arribar-me a assegurar que s'inspiraven en la Spanish Revolution, davant la meva atònita mirada. El que va començar com un moviment que reivindicava una democràcia més participativa ha mutat i no hi ha dubte que en el seu balanç d'èxits cal comptar-hi la creixent consciència social de gran part de la societat, disposada a encetar debats impensables per a la majoria no fa gaires mesos. De revolució, però, és evident que de moment a l'Estat espanyol -ni als Països Catalans- no n'hem vist cap.  

Una revolució és quelcom molt més profund, que va molt més enllà. I precisament des de fa algunes setmanes passejo per un territori on des de fa gairebé dues dècades s'hi viu una revolució. Potser no global, potser no acceptada per a tota la població, potser oblidada per a bona part dels mitjans, però real. És la revolució zapatista, que els indígenes de Chiapas van posar en marxa -amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) com a catalitzador- l'1 de gener de 1994. Una acció preparada amb mesos i mesos d'antel·lació va provocar l'ocupació de part del territori de Chiapas i de San Cristóbal de las Casas -la segona ciutat de l'Estat i on m'allotjo en el moment d'escriure aquestes línies- per part de l'EZLN. La reacció del Govern federal mexicà no es va fer esperar i hi va enviar l'exèrcit federal. Resultat: un conflicte bèl·lic que va durar 12 dies i que es va aturar amb la signatura d'un alto el foc que només els zapatistes han respectat des d'aleshores. 

Converses de pau, acords que s'incompleixen i repressió se succeïren tot seguit. Però les coses ja havien començat a canviar. I per sempre. Els indígenes s'havien aixecat per dir prou a una política de discriminació que patien des de la conquesta espanyola, 500 anys enrere. A l'educació, a la sanitat i en l'àmbit laboral, per citar només tres àmbits fonamentals, el despreci i el maltractament que rebien -quan eren atesos, fet que sovint no es donava en els centres mèdics públics- eren constants. L'aixecament, que s'havia començat a idear a mitjan de la dècada dels vuitanta a la recòndita Selva Lacandona -on sis persones, tres mestissos (un d'ells el futur subcomandante Marcos) i tres indígenes, van fundar l'EZLN el 1983-, posava punt i final a l'etapa de demanar serveis a l'administració, ja fos local, estatal o federal. S'estrenava el moment d'exigir. 

Naixement dels territoris autònoms 

Entrada al caracol d'Oventic, als Alts de Chiapas.

Els Acords de San Andrés de 1996 havien de permetre que bona part de les  demandes dels alçats fossin ateses i que certa justícia social i igualtat arribés a Chiapas. El govern mexicà, aleshores encapçalat per Ernesto Zedillo, els va trencar i els zapatistes van decidir passar a una nova fase. A partir de 1997 s'inicia la tercera etapa, després de les de demanar i exigir. Ja es tractava, directament, d'exercir. Això va comportar l'aparició dels municipis autònoms zapatistes -una trentena, tot i que hi ha moltes més comunitats amb presència de les anomenades bases de suport a l'EZLN, les BAEZLN-, territoris on l'administració local, estatal o federal no hi tenia cap presència ni competència. 

Malgrat els reiterats intents per acabar amb aquesta realitat autònoma per part dels diferents governs mexicans, ja sigui a través de l'actuació de l'exèrcit, afavorint l'aparició de grups paramilitars o intentant -i aconseguint-ho sovint- dividir les comunitats zapatistes oferint prebendes a la població que abandoni el zapatisme, la realitat és que l'autonomia indígena s'ha anat consolidant. Què significa això? Que els territoris governats pels zapatistes compten ara amb uns sistemes d'educació, salut i govern propis, que no reben cap tipus de finançament governamental, però on la discriminació cap a la població indígena, lògicament, ha desaparegut. 

15 anys després és evident que queda molt per fer, però la qualitat dels serveis zapatistes no ha deixat d'augmentar i avui l'atenció sanitària és prou destacable. Malalties que el 1993 eren mortals pels indígenes, com diàrees, ja no ho són, i als Caracoles -les capçaleres de les 5 regions en què els zapatistes estructuren el territori de Chiapas- les clíniques s'han convertit en hospitals on s'hi atén no només les persones que donen suport al projecte de l'EZLN, sinó també als residents a les comunitats que han estat cooptats pels partits tradicionals mexicans, ja sigui el PRI, el PAN, el PRD,...L'educació bilingüe ha deixat de ser una utopia i en les escoles es combina el castellà amb la llengua de la regió, ja sigui tseltal, tzotsil, o qualsevol altra. El que va començar amb escoles primàries ara ja arriba a la secundària i el model, pel que expliquen els promotors d'educació -l'equivalent als nostres professors- és força diferent al tradicional. Els títols que dóna no són oficials -entesa com la que dóna el govern mexicà- però la cosmovisió indígena hi és present i la història que s'hi aprén és molt més respectuosa amb la constant presència indígena en un territori que no va aparèixer de sobte fa poc més de 500 anys. 

Seu de la Junta de Buen Gobierno d'Oventic.

La democràcia hi és totalment participativa i les autoritats escollides, que no cobren mentre exerceixen el seu càrrec, han de seguir la doctrina del mandar obedeciendo. Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), n'hi ha 5 -tantes com Caracoles-, són la principal autoritat i tot i l'existència de certa coordinació són autònomes entre elles. Això fa que no sempre resolguin les qüestions de la mateixa manera. "No hi ha un model zapatista, n'hi ha diversos. És molt difícil fer-ne una síntesi", em detallava una activista zapatista, que era el meu contacte previ amb aquesta revolució. El funcionament del govern zapatista l'ampliaré en un proper post, però m'agradaria reiterar que a Chiapas s'hi va viure i s'hi viu una revolució. Perquè les coses van canviar radicalment, de baix a dalt, i res és com abans. Òbviament el capitalisme no hi té cap presència en territori zapatista i la protecció del medi ambient -el respecte a la mare terra és un puntal a qualsevol cultura indígena- és fonamental. Tot, però, intentaré anar-ho explicant pausadament.    

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d'Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades 'Israel: entre la democràcia i l'etnificació', organitzades per l'ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

La situació canvia en treballar per a un mitjà internacional?

Sí, bàsicament perquè els mitjans internacionals posen el focus en la panoràmica general i en la gran història i a través d’ells podem fer un enfocament més equilibrat del conflicte israelianopalestí. La majoria dels corresponsals que vénen de fora donen veus a totes les parts, també als palestins, cosa que normalment no passa als mitjans israelians. I això fa que rebin crítiques d’organitzacions israelianes que es dediquen a controlar els mitjans internacionals i que asseguren que fan un tractament esbiaixat del conflicte i són propalestins.

És possible qüestionar el sionisme des dels mitjans israelians?

Podria esmentar el cas del diari Haaretz, on pots trobar un tractament més liberal i obert en determinats assumptes. Per exemple, el proppassat 15 de maig, dia de la Nakba [en què els palestins recorden la catàstrofe que per a ells va suposar el naixement de l’Estat d’Israel], va publicar un editorial on subratllava que dins d’Israel han d’existir espais públics per commemorar-la i hi afegia que l’opinió pública israeliana ha de reconèixer el dolor que van patir els palestins el 1948. I això s’ha donat en un moment en què la Knesset [Parlament] aprova lleis en el sentit contrari i es donen instruccions des del Ministeri d’Educació per evitar que els alumnes àrabs commemorin la Nakba.

La societat israeliana està virant de la dreta cap a l’extrema dreta?

Malauradament, la dreta radical s’està enfortint, també dins del Likud. Recentment va celebrar eleccions al seu comitè central i van ser escollides diverses persones provinents dels cercles de l’extrema dreta de les colònies de Cisjordània. Faran d’oposició interna a Netanyahu i, en els propers comicis, hi haurà més diputats que estaran condicionats pels colons radicals. A això, cal sumar-hi el partit de Lieberman [Avigdor, el ministre d’Exteriors], Yisrael Beitenu, que manté una posició poderosa, mentre que no hi ha expectatives d’un ascens de l’esquerra, que segueix fracturada.

Quines són les causes que expliquen el gir?

Una és l’ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Est. Hi ha molts israelians en aquests territoris i per a ells viure en una àrea que no sigui en zona ocupada ja no és una alternativa. Una altra és el creixement demogràfic de la població religiosa d’Israel, que té el major índex de natalitat del país i no vota l’esquerra. També cal afegir-hi la immigració provinent de l’antiga Unió Soviètica, més d’un milió de persones, que és més propera a la dreta. Finalment, hi ha col·lectius que en el passat votaven els laboristes i que ara ja no ho fan, com la població àrab, que vota pels seus propis partits, o els jueus orientals, que ho fan pel Shas [un partit religiós] o el Likud.

Amb aquest escenari, és definitivament morta la solució dels dos estats?

No sé si és morta, perquè això significaria que prèviament ha existit aquesta solució, cosa que és molt qüestionable. Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai l’establiment d’un Estat palestí entre Israel i Jordània. És evident que aquest assumpte ara no és a l’agenda i es fa difícil preveure quin escenari veurem en el futur, però en principi serà el manteniment de l’statu quo actual, tot i que Hillary Clinton ja va dir que no era sostenible. L’alternativa, però, no vindrà a través d’unes converses que no porten enlloc i que per això el lideratge palestí està rebutjant. Podria venir a partir d’una nova ronda de violència, potser a mitjà termini. La primera Intifada va provocar l’obertura de negociacions amb Israel, mentre que la segona va acabar en la sortida dels colons de Gaza.

La irrupció, a l’estiu passat, dels indignats israelians ha provocat algun canvi?

No ha suposat canvis en temes com els preus dels apartaments, les desigualtats socials o qüestions econòmiques tangibles, i en certs aspectes es pot dir que hi ha hagut una regressió. En canvi, sí que ha servit per modificar en part el discurs i hi ha una nova manera de pensar pel que fa als temes socials, i això podria ser un tipus d’obertura. També és cert, però, que el moviment no té el mateix impuls que fa un any i està més dividit, mentre que el Govern, especialment arran de l’entrada del Kadima a la coalició, té una posició més poderosa.

Com explica els atacs racistes contra immigrants africans dels darrers dies?

És una combinació de la caiguda de l’economia, ja que som a l’inici d’una recessió, amb el creixent nombre de persones que arriben a Israel, que és el primer país occidental al qual tenen accés molts africans. Molts s’instal·len al sud de Tel-Aviv i, des que les oportunitats són limitades, el Govern encoratja que no hi siguin i ho tenen molt difícil per treballar. Això està generant una tensió real amb la població local, alimentada també per alguns membres del Govern, que hi contribueixen amb un discurs molt dur, titllant els migrants de càncer d’Israel.

A escala internacional es té la sensació que Israel té impunitat en qüestions com la violació dels drets humans.

Ara mateix, Israel és en una posició en què no el preocupa l’opinió pública internacional. La principal preocupació és la relació amb els Estats Units i molts israelians pensen que serà més forta i favorable si Romney és president. Si guanya Obama, en canvi, anticipo que hi haurà un enfrontament, per la voluntat de l’Administració nord-americana de reactivar les negociacions entre israelians i palestins. L’opinió pública europea i la posició de la UE no és gaire rellevant. En tot cas, aquesta qüestió ara no és a l’agenda internacional, centrada en els canvis que hi ha a la zona, amb les revolucions i la guerra civil a Síria.

Quina és la lliçó més gran que les revolucions àrabs han donat a la societat israeliana?

Amb els esdeveniments a Egipte, una part de la societat israeliana ha après que el poble, a través d’un moviment de protesta no violent, pot ser el motor de canvis. Això ha servit per mostrar que la política no és només qüestió dels polítics, sinó també de com els ciutadans mateixos són capaços de comprometre’s. Hi ha altres efectes com la creixent preocupació per la direcció cap a la qual es dirigeixen les revolucions, amb més poder de l’islamisme polític i un creixent aïllament d’Israel.

El més decisiu per a la regió és el que succeeixi a Egipte?

Egipte és el país més poblat de la zona i tradicionalment ha estat un punt clau en la difusió d’idees. El que passi amb la revolució egípcia tindrà un enorme impacte en el futur de les altres revolucions, encara que ara els esdeveniments a Síria siguin molt sagnants, però això passa en un extrem del món àrab, no al centre. En tot cas, a curt termini a l’establishment israelià ja li va bé la no estabilitat del món àrab, perquè és beneficiosa per al seu domini, però a llarg termini la cosa canvia, amb una gran preocupació pel creixent pes de l’islamisme. 

És realista pensar que Israel atacarà l’Iran?

Existeixen plans per atacar l’Iran i hi ha converses amb l’Azerbaidjan per atacar-lo des d’allà, però no crec que s’acabi portant a terme. La retòrica al voltant d’aquests plans té com a objectiu que la comunitat internacional posi més pressió sobre l’Iran i també està pensada pel consum intern, per desviar l’atenció d’altres assumptes, per exemple, de la qüestió palestina o dels assentaments. 

A Europa està creixent el suport a la campanya de boicot a Israel per l’ocupació de Palestina. És possible que acabi sent tractat com la Sud-àfrica de l’apartheid?

Aquesta és la por més gran a Israel. Existeix la por de l’establishment i ha portat a obrir nous vincles amb altres països. Sembla que hi haurà menys lligams amb els països on creix la campanya de boicot i més amb l’Índia, el mercat més gran per a la indústria de defensa israeliana, i també amb la Xina, amb la qual la relació està basada en criteris econòmics i no en assumptes com el respecte als drets humans. La posició dels europeus és només una petita part del món. 

*Entrevista publicada en el número 1.067 del setmanari EL TRIANGLE, 8 de juny de 2012. 

El complex puzle maurità

El país viu una ebullició de moviments de protesta contra el president. Les mobilitzacions, però, ni són noves ni massives i, de moment, sembla difícil un canvi de règim

Ben aviat farà un any i mig que el jove tunisià Muhammad Bouazizi es va calar foc a si mateix –moriria 15 dies més tard– per denunciar la seva desesperada situació econòmica. El que, en altres ocasions, no hauria estat res més que un episodi aïllat va convertir-se en la guspira que va fer esclatar el que, posteriorment, s’ha conegut per primavera àrab i que, fins ara, ha suposat la caiguda dels dictadors de la mateixa Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh). Alguns països, com el Marroc, s’han vist obligats a adoptar reformes, ni que sigui cosmètiques, mentre que en d’altres les protestes ciutadanes han provocat una brutal repressió dels règims, amb els clars exemples de Bahrain i de Síria, en què, en el segon cas, la situació ha derivat des de fa mesos en pràcticament una guerra civil entre partidaris i opositors de Baixar al-Assad. D’una manera o d’una altra, gairebé tots els països del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà s’han vist colpejats per una onada de revoltes que va sorprendre una gran part dels analistes occidentals.

Però, fins a on arriba la força de l’onada? Fa algunes setmanes, Algèria va celebrar eleccions legislatives, però els islamistes no van créixer com preveien les enquestes i, tot i les denúncies de frau que van fer contra el Govern del president Bouteflika, no van seguir els passos dels seus germans tunisians, egipcis o marroquins, que sí que havien guanyat els comicis legislatius respectius. Més a l’oest, hi ha Mauritània, Estat gairebé invisible informativament parlant des que no hi passa l’antic ral·li París-Dakar i que només apareix amb comptagotes a les pàgines dels rotatius quan hi ha algun cop d’Estat o un cooperant o turista occidental hi és segrestat. Mauritània és, actualment, escenari de protestes de diferents tipus, però la situació que s’hi viu no es podria considerar una conseqüència de la primavera àrab. Si més no, així ho veu Raquel Ojeda, professora de ciència política de la Universitat de Granada i bona coneixedora del país. «Les protestes són contínues des de fa diversos anys, però no són gaire massives. A diferència d’altres estats, les mobilitzacions no són espontànies ni tan massives, sinó que estan promogudes per sindicats d’estudiants o partits de l’oposició», apunta Ojeda, després de ser contactada per EL TRIANGLE via correu electrònic.

Dispersió de protestes

Protesta de dones mauritanes el 8 de març. 

El proppassat 9 de maig, alguns milers d’opositors van concentrar-se al centre de  Nouakchott, la capital del país, per demanar la dimissió de Muhammad Ould Abdelaziz, el president del país des de l’agost del 2008, quan l’aleshores general va encapçalar un alçament militar contra Sidi Muhammad Ould Cheikh Abdallahi, que havia estat escollit a les urnes un any i mig abans. La protesta contra Abdelaziz no era, però, ni de bon tros nova, ja que només una setmana abans activistes opositors també van mobilitzar-se a la capital, fins que les forces de seguretat van dispersar-los. «L’alta fragmentació dels actors polítics és el que els debilita davant del president», exposa Raquel Ojeda, que recorda la manca d’acord per convocar eleccions parlamentàries, previstes en principi per a l’1 d’octubre de l’any passat, posposades diverses vegades i actualment sense data.

Com relata SahelBlog, una web especialitzada en aquesta àrea del continent africà, actualment se superposen fins a quatre moviments de protesta diferents a Mauritània, tots molt crítics amb el Govern de Nouakchott però sense actuar coordinadament. Un és format per l’oposició estrictament política, bàsicament per l’anomenada Coalició de l’Oposició Democràtica (COD); després hi ha l’anomenat Moviment 25 de Febrer, format sobretot per joves activistes; en tercer lloc hi ha les protestes dels estudiants, i, finalment, el dels activistes que advoquen per l’abolició de l’esclavitud que, segons un informe recent, afecta el 10% dels 3,4 milions d’habitants del país.

La societat civil s’aplega, sobretot, en el Moviment 25 de Febrer, que va tenir com a embrió la mort de Yacoub Ould Dahoud, que el 17 de gener de l’any passat va seguir l’exemple de Muhammad Bouazizi i va cremar-se a l’estil bonze davant del palau presidencial. El 25 de febrer es va fer una important marxa a la capital i d’aquí ve el nom d’un moviment que aposta per la noviolència. En el mateix àmbit va sorgir l’anomenat No Toqueu la Meva Nacionalitat (TPMN, segons la sigla en francès), que aplega bàsicament persones negres que s’oposen al programa de registre nacional introduït pel Govern i que, segons ells, busca excloure els ciutadans en funció del color de la pell. Tradicionalment, la població àrab i d’origen berber ha copat l’elit mauritana, mentre que les capes més baixes estan ocupades, gairebé en exclusiva, per ciutadans negres.

A diferència de la resta del nord d’Àfrica, l’islamisme no ha dominat l’oposició política, tot i que la seva principal formació, Tawassoul, forma part de la COD, i en els darrers mesos ha accentuat la presència als carrers. Segons Raquel Ojeda, els líders opositors més destacats són el cap del Ral·li de Forces Democràtiques, Ahmed Ould Daddah, el tercer més votat en les presidencials de l’estiu de 2009, que van permetre a Abdelaziz vestir de legitimitat democràtica un càrrec que havia assolit per la força, i el general Ely Ould Muhammad Vall, que va encapçalar el Govern de transició després del cop d’Estat que va derrocar el 2005 Maaouya Ould Sid’Ahmed Taya, que acumulava 21 anys com a cap d’Estat. Aquest darrer, explica Ojeda, no té una base de suport popular consolidada, però sí que està ben posicionat a l’Exèrcit, un factor clau en la política mauritana. I és que, com recorda la professora de la Universitat de Granada, «gairebé no hi ha hagut un canvi en la presidència que no hagi vingut per un aixecament militar i segur que en la rereguarda hi haurà algun altre il·luminat disposat a salvar la pàtria». 

Multitud de mancances

L’enorme superfície de Mauritània, un milió de quilòmetres quadrats bàsicament de desert, fa que controlar-la sigui molt difícil per al Govern de Nouakchott. Les comunicacions, tant les terrestres com les digitals, són pèssimes, i això, juntament amb l’enorme pobresa del país i l’elevat nivell d’analfabetisme, són elements que dificulten l’articulació d’un moviment de protesta massiu que aglutini bona part de la població. El treball infantil, l’absència de llibertat de premsa, la discriminació que pateixen els ciutadans negres, la pervivència de l’esclavitud, el frau i la corrupció de l’Administració, la repressió als activistes, la manca d’un accés adequat a la sanitat, a l’aigua corrent i a l’electricitat i els elevats preus dels aliments –el país importa prop del 70% dels que consumeix i els costos s’han disparat els darrers anys arran de l’increment de la despesa en combustible– són només alguns dels arguments que reciten els moviments de protesta per sortir als carrers contra Abdelaziz.

El president, però, de moment compta amb el control de l’Exèrcit i té el suport de França, l’antiga potència colonial, i dels Estats Units, malgrat que ambdós països van oposar-se inicialment al seu cop d’Estat. Ojeda hi afegeix que la resta de la UE, incloent-hi l’Estat espanyol, aposta per la seva continuïtat per la por que un procés de democratització provoqui «la islamització del règim», així com per qüestions de «seguretat, immigració i pesca». Caldrà veure si l’actual convulsió que viu el Sahel, amb la declaració d’independència de l’Azawad respecte a Mali per part dels tuaregs, pot acabar afectant Mauritània, un «Estat molt dèbil que amb prou feines controla les seves fronteres i, en tot cas, gràcies a l’armament dels EUA i de França». La presència de cèl·lules d’Al-Qaida del Magrib Islàmic és un altre element que se suma a la complexitat del puzle maurità, el país més desconegut del nord d’Àfrica i escenari d’una ebullició de protestes que semblen no fer trontollar el seu president.

*Article publicat amb el número 1.065 del setmanari EL TRIANGLE, 25 de maig de 2012. 

Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los

Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d'emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l'ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

Refugiats jugant al centre de trànsit de Timisoara.

Entre Timisoara i Humenné ofereixen un total de 300 places i els refugiats s’hi solen estar entre dos i cinc mesos, segons explica a EL TRIANGLE Ariane Rummery, portaveu de l’ACNUR a l’Europa central. Gairebé 900 persones han passat pel centre romanès –ara n’hi ha 35–, mentre que més de 200 ho han fet per l’eslovac, que actualment acull 76 refugiats. Quan són allà, se’ls ofereix orientació cultural, cursos sobre conducta i de l’idioma del país en què finalment seran reallotjats, fonamentalment els Estats Units, el Canadà, Suècia, els Països Baixos, el Regne Unit, Finlàndia, Noruega o Alemanya. Els centres permeten als estats receptors de refugiats seleccionar-los i entrevistar-los per comprovar si ja estan preparats per viure-hi.  

La mà de George W. Bush

Però per què precisament s’ubiquen a Romania i a Eslovàquia i no directament allà on acabaran vivint els refugiats? Ariane Rummery afirma que els països rics compleixen el seu deure i reben molts refugiats a través dels programes de reassentament i les diferents vies d’asil, mentre que els centres de trànsit només estan pensats per a situacions d’«emergència» i casos molt concrets i se situen en països que s’han ofert per acollir-los. L’origen, però, és força més complex.

Timisoara va rebre 4.500 refugiats de l’antiga Iugoslàvia entre el 1999 i el 2002. Allà van ser «processats», segons Rummery, i posteriorment reassentats en altres països. Uns quants anys més tard, l’aleshores president dels Estats Units, el republicà George W. Bush, va demanar al seu homòleg romanès, Traian Basescu, que acceptés acollir un grup de refugiats uzbeks del Kirguizistan, que haurien d’«aclimatar-se» abans de ser transferits al seu destí definitiu. Finalment, el 2008 s’inaugurava oficialment el centre de Timisoara, que des d’aleshores ha rebut eritreus, sudanesos, palestins, etíops, iraquians i afganesos.

Acollir el centre permet tant a Romania com a Eslovàquia guanyar pes en les reunions internacionals patrocinades per l’ONU i, a més, els facilita bones relacions amb els Estats Units. En contrapartida, els països rics poden pregonar que garanteixen la protecció dels refugiats, tot i que només els acceptin quan ja estan degudament preparats.

El drama de la ’primavera àrab’

L’esclat de les revoltes àrabs de l’any passat ha provocat, de moment, la caiguda dels dictadors de Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh), però també un drama humà amb la mort de milers de persones i la fugida de centenars de milers, sobretot treballadors subsaharians que, en alguns casos, van passar setmanes amuntegats en unes condicions deplorables en camps de refugiats com el que es va aixecar a Choucha (Tunísia). Les paraules de suport a l’anomenada primavera àrab pronunciades tant des dels Estats Units com des de la UE no es van traduir, ni de bon tros, en un acolliment massiu dels refugiats que van generar conflictes com el libi. 

La caiguda de Gaddafi va ser possible gràcies als bombardejos de l’OTAN i a la implicació de França, d’Alemanya, d’Itàlia, d’Espanya o dels Estats Units. A canvi, l’Europa opulenta va tancar les portes a les persones que fugien de la contesa bèl·lica, fet que ha deixat per al record les ignominioses imatges de l’amuntegament de refugiats a l’illa italiana de Lampedusa, el primer pas cap al continent. També cal sumar-hi els centenars de persones que han mort en naufragis mentre intentaven assolir la costa de l’illa, ja fos des de Líbia o des de Tunísia.

Estigmatitzats com a mercenaris del sàtrapa, milers de subsaharians van veure’s abocats a marxar de nou. Yonas Ali i la seva trentena de companys van ser evacuats per l’ACNUR a Timisoara a l’abril de l’any passat. Havien fugit d’Eritrea per esquivar l’allistament a un Exèrcit que afrontava l’enèsim conflicte amb Etiòpia i, en arribar al país àrab, es van topar, en molts casos, amb detencions i empresonaments. El procés de reeducació va completar-se ja fa alguns mesos amb el seu trasllat als Països Baixos. Pel que fa a George, s’havia establert a Líbia atret per les oportunitats laborals que oferia la seva formació com a enginyer elèctric. L’esclat de la guerra el va decidir a creuar amb la seva família la frontera amb Egipte. Davant del risc de tornar a l’Iraq –són cristians i els membres d’aquesta confessió estan en risc des de la caiguda de Saddam Hussein–, l’ACNUR els va trobar a la ciutat de Sallum i els va traslladar a Timisoara. Al cap d’uns quants mesos, un nou vol els feia arribar als Estats Units.

George i Yonas són només dos exemples de víctimes oblidades, dels refugiats que Occident deslocalitza després d’un conflicte bèl·lic que respon als seus interessos. Perquè una cosa és encoratjar una revolució i omplir-se la boca parlant de democràcia, i una altra de molt diferent és assumir-ne les conseqüències humanes. Surt més còmode tancar fronteres i acceptar només aquells refugiats que són reeducats i civilitzats. El cinisme d’Occident no té límits.

*Article publicat en el número 1.054 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de març de 2012.  

La primavera àrab tensa Israel

La revolta popular que viu la regió descol·loca el Govern israelià, que aposta per reprimir amb duresa les creixents protestes als territoris ocupats. Els joves es mobilitzen contra Al-Fatah i Hamàs per reclamar llibertat i democracia

Nerviosisme i esperança. Aquestes dues paraules són, probablement, les que millor defineixen l’estat d’ànim que l’anomenada primavera àrab ha portat a Israel i a Palestina. Mentre que el Govern de l’Estat hebreu veu amb preocupació l’expansió d’un moviment que no pot controlar, la població dels territoris ocupats segueix il·lusionada la revolta dels seus germans d’Egipte, de Tunísia o de Síria amb l’esperança que l’alçament aterri també a Palestina i els ajudi a assolir l’alliberament nacional.

La caiguda, després de 30 anys com a dictador, de l’egipci Hosni Mubarak, aliat tradicional de Tel-Aviv, i l’aixecament que viu Síria contra el règim de Baixar al-Assad –considerat un enemic de l’Estat jueu, però amb el qual la tensió sempre s’ha mantingut sota control– són dos elements que preocupen, i molt, el Govern de Benjamin Netanyahu. L’obertura del pas fronterer de Rafah, al sud de Gaza, executada fa algunes setmanes pel nou Govern egipci és un primer pas per posar fi al bloqueig econòmic de la franja i suposa un gest que deixa enrere la complicitat política que durant les tres darreres dècades han mantingut Tel-Aviv i el Caire.

La tensió a les fronteres està arribant a uns nivells desconeguts des de feia molts anys, especialment als alts del Golan, el territori sirià que Israel va ocupar militarment el 1967. El proppassat 5 de juny, durant una manifestació per recordar la Naska (‘desfeta’ –la derrota àrab en la Guerra dels Sis Dies–), uns 300 refugiats palestins van intentar creuar la frontera a Majdal Xams, el principal poble sirià del Golan administrat per Israel. La resposta de l’Exèrcit hebreu va ser sagnant i els trets dels soldats van matar 23 persones, segons les fonts sirianes. Tres setmanes abans, el 15 de maig, els palestins van rememorar la Nakba (‘catàstrofe’), que va suposar la creació de l’Estat d’Israel el 1948, i milers de refugiats van apropar-se a la frontera de Majdal Xams des de Síria. En aquella ocasió, les víctimes mortals provocades per l’Exèrcit israelià van ser tres.

Ningú no dubta que, en ambdós casos, els palestins refugiats a Síria van poder-se apropar sense problemes a la frontera gràcies al vistiplau de Damasc. La idea d’Al-Assad era instrumentalitzar-los amb l’objectiu de desviar l’atenció de la revolta contra el règim que presideix. Sigui com vulgui, és evident que l’entorn està canviant acceleradament i la resistència palestina aposta per incrementar les manifestacions massives no violentes contra l’ocupació, encoratjada sobretot per l’exemple egipci. De moment, la rèplica israeliana s’està basant únicament en la força amb la intenció d’aturar unes protestes que, en principi, continuaran fins al setembre, data del possible reconeixement de l’Estat palestí per part de l’ONU.

La pèrdua de la por

«La revolta al món àrab té una influència directa a Palestina, perquè nosaltres també som àrabs. Tenim una educació semblant, antecedents similars i les mateixes aspiracions de pau, de democràcia i de llibertat», explica l’analista palestí i professor a les universitats de Birzeit i de Betlem Mazin Qumsiyeh. Segons la seva opinió, el nerviosisme que es viu al Govern israelià és provocat per la incapacitat de donar rèplica a un moviment no violent. «L’Exèrcit jueu està molt preparat per atacar moviments violents; però, en canvi, no sap afrontar protestes pacífiques: només utilitza el recurs de la força», hi afegeix.

«Tenim més esperança que mai. Des que Ben Ali [el dictador tunisià] va fugir, ja no tenim por. Tots els canvis i les noves relacions que s’establiran a la zona ens afavoreixen i Israel sap que ja no podrà controlar les fronteres com fins ara», apunta Murad Jadallah, activista del Moviment de Joves Independents. Els canvis, però, no solament són exteriors, sinó que també arriben a l’interior. En aquest sentit, la reconciliació entre Al-Fatah i Hamàs –segellada el 3 de maig al Caire després de quatre anys de sagnant divisió– no s’explica sense la caiguda de Mubarak, aliat del primer partit, i la complicada situació del regim sirià, puntal del moviment islamista.

La reconciliació era una demanda de la societat palestina que, parcialment, s’havia començat a mobilitzar per reclamar reformes polítiques i criticar els règims policials tant de Hamàs a Gaza com d’Al-Fatah a Cisjordània, en paraules de l’investigador de la Universitat de la Sorbona Mustafa Muhammad. Manifestacions en diverses ciutats al febrer van ser l’embrió del Moviment del 15 de Març, que, entre altres coses, aposta per canviar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) de manera que esdevingui la veu de tots els palestins del planeta, no únicament dels que viuen en els territoris ocupats.

Allunyats dels grans partits

El Moviment de Joves Independents, que comparteix aquesta demanda, es va començar a gestar fa sis o set anys, en acabar la Segona Intifada. És format per nois i noies de classe mitjana que estan farts de la manca de llibertats que pateixen i s’emmirallen en la revolució que viu el món àrab. En aquest sentit, advoquen per la unitat de tot aquest univers i per posar fi a les veus discordants entre els «estats germans», en paraules de Jawdat Sayeh, un jove de Ramallah membre del moviment. «El dia que ens dirigim als Estats Units, la a la Unió Europea i a Israel amb una única veu guanyarem molta força. La unitat és bona per a tothom, però especialment per a nosaltres, que no tenim un Estat darrere», exposa Sayeh.

Entre altres coses, els joves protagonitzen des del 15 de març una acampada a Al-Manara, la principal plaça de Ramallah, la capital administrativa de Cisjordània i seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Tenen clar que amb la reconciliació entre els dos principals partits palestins no n’hi ha prou i que aquests han de demostrar que treballen pel conjunt de la societat.

Tot i que el moviment és independent de qualsevol partit polític, la realitat és que diverses formacions de l’oposició, com el marxista Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP) o Al-Mubadara –la formació de Mustafa Barguti–, hi tenen contactes, segons reconeix a EL TRIANGLE Khalida Jarrar, diputada del primer partit. Precisament, aquestes formacions, juntament amb els moviments juvenils, estan protagonitzant bona part de les protestes –fonamentalment, manifestacions no violentes– contra l’ocupació els darrers mesos, ja sigui per dates assenyalades com la Nakba o la Naska o cada divendres per rebutjar el mur en diversos municipis com Bil’in, Nabi Saleh o Nalin. Tots ells coincideixen a assenyalar que la primavera àrab ha d’aterrar a Palestina i ha de servir per posar fi a la corrupció i al nepotisme d’Al-Fatah i de Hamàs i instaurar una veritable democràcia, no solament per enderrocar una ocupació que fa 44 anys que dura.

«El Govern i l’Exèrcit hebreu estan descol·locats perquè no preveien cap revolta i la primavera àrab els preocupa molt. Tard o d’hora arribarà amb tota la força palestina i aleshores viurem mobilitzacions molt més multitudinàries. Quan això passi, Israel estarà perdut», opina Meir Margalit, regidor del partit Meretz (sionista d’esquerres) a l’Ajuntament de Jerusalem. De moment, l’Executiu de Netanyahu aposta per augmentar la repressió i amenaçar l’ANP per l’acord amb Hamàs. «La Tercera Intifada esclatarà aviat, perquè Israel no fa altra cosa que donar motius perquè això passi, però seguirà l’exemple egipci i no apostarà per accions violentes», conclou Margalit.

*Article publicat amb el número 1.020 del setmanari EL TRIANGLE (17 de juny). 

Els joves que volen canviar Palestina

Diversos moviments demanen transformacions profundes en les administracions del país i es mostren molt crítics amb Fatah i Hamàs, malgrat la seva recent reconciliació. Volen donar veu a tots els ciutadans, visquin on visquin, i s'inspiren en les revoltes àrabs 

Qui passi per Al Manara, la plaça més famosa de Ramal·lah -la capital administrativa de Cisjordània i seu de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP)-, es trobarà amb algunes tendes de campanya, plenes de pancartes i fotografies amb missatges polítics dirigits al poble palestí. Cada nit, diversos joves dormen en elles per continuar amb una protesta que va començar el passat 15 de març i que, entre altres coses, reivindicava la fi de la divisió entre Fatah i Hamàs, que provoca que Cisjordània -controlada pel primer partit- i Gaza -en mans del segon- tinguin dos governs completament independents.

El pacte de reconciliació que els principals partits palestins van segellar al Caire el 4 de maig, va suposar que una part del moviment es donés per satisfet i es va posar punt i final a l'acció de protesta a la plaça Manger, a Betlem. "Tant Fatah com Hamàs intenten apropiar-se del nostre moviment, fins al punt que quan Mahmud Abbas [el president de l'ANP] se’n va anar a Egipte per validar l'acord va parlar de nosaltres", explica Mustafa Muhammad, membre del Moviment de Joves Independents. La seva principal reivindicació és la reforma del Consell Nacional Palestí, perquè es converteixi en un organisme realment democràtic i representatiu dels palestins de tot el món, una demanda que fins ara no està sent escoltada.

"Les últimes setmanes estem intentant explicar a la gent que vam sorgir per estar al costat del poble i lluitar per millorar la seva situació i que, ni molt menys, estem ni amb Abbas, ni amb l'Autoritat Palestina ni amb Hamàs", afegeix Muhammad, qui també és investigador de la Universitat Sorbona de París. Tot i que el pacte entre els dos grans partits del país, després de quatre anys d'amarga i sagnant divisió, ha estat ben rebut per la immensa majoria de la societat -i molt criticat pel Govern israelià-, l'investigador considera que només es va fer per "por" i "debilitat". "Els dos partits temien que la revolució àrab arribés a Palestina i els fes caure i, a part, han vist com els seus aliats regionals [l'egipci Mubarak en el cas de Fatah i el sirià Al-Assad per part de Hamàs] han caigut o estan en una situació preocupant ", apunta.

Anys de treball
El Moviment de Joves Independents no va sorgir de la nit al dia, sinó que es va començar a gestar fa sis o set anys, després del final de la Segona Intifada. Bàsicament està format per nois i noies de classe mitjana, farts de la manca de llibertats tant a Gaza com a Cisjordània, que reivindiquen una sèrie de canvis importants, a nivell polític i econòmic, que permetin els palestins acabar amb l'ocupació i aconseguir la llibertat. Ara inclou cinc grups diferents, el més important i actiu dels quals és El Herak Shabibi el Mostakel.

S'inspiren en les revolucions que s'han expandit aquest any pel món àrab, especialment la que està duent a terme el poble egipci. I en aquest àmbit també aposten per la unitat, per parlar amb una sola veu, com comenta Jawdat Sayeh, un dels joves acampats a Ramallah: "No pot ser que ens dirigim a Israel, als Estats Units i a la Unió Europea amb un munt d'opinions divergents. Els àrabs hem d'estar units i això és bo per a tothom, però especialment per a nosaltres que no tenim a un estat darrere ".

 
El moviment juvenil va guanyar força arran d'una concentració de més de 2.000 persones a la plaça d'Al-Manara el 15 de març, en el que es va anomenar dia de reconciliació nacional. La mobilització va tenir com embrió les marxes en solidaritat amb el poble egipci que es van celebrar a Ramal·lah, Jenín, Nablus o la ciutat de Gaza al febrer i que van ser durament reprimides tant per l'ANP a Cisjordània com per Hamas a la Franja. Després del 15 de març, la protesta va continuar a través de les tendes. I, tot i que poca població autòctona s'hi acostava per parlar amb els joves, la seva incidència va ser tal que al cap d'unes setmanes arribava l’inesperat pacte entre els dos grans partits palestins.

"El que volem és canviar la mentalitat de la gent i sabem que el nostre és un procés lent, a llarg termini. El nostre missatge està sent escoltat i gran part de la població comparteix la nostra reivindicacions "assegura Sayeh. Tot i que l'ANP tolera el moviment juvenil des del 15 de març -no ha passat el mateix a Gaza-, l'activista està convençut que no agraden a Abbas i Salam Fayyad, el primer ministre, "perquè fem una crida a treballar conjuntament pel bé comú i a prescindir de les opcions polítiques tradicionals que han dominat el país ". 

Donar la veu a tots els palestins
L'acord entre Fatah i Hamàs suposa la celebració d'eleccions legislatives palestines en el termini d'un any i l'alliberament dels presos polítics a Cisjordània i Gaza, un fet que encara no s'ha produït. El Moviment de Joves Independents també demana que l'administració palestina pressioni Israel perquè puguin recuperar la llibertat els 6.000 presos del país que estan en presons hebrees. Però el que més els interessa als activistes, i el que menys agrada als dos partits hegemònics, és donar veu a tots els palestins, ja visquin a Cisjordània, Gaza, Israel, en els camps de refugiats dels països propers o en la resta del món.

Aconseguir això passa per reformar el Consell Nacional Palestí, que hauria de ser elegit mitjançant el vot de tots els palestins, no únicament els que resideixen en els territoris governats per l'ANP, perquè es converteixi en l'organisme que els representi legítimament. Aquest consell s'hauria encarregar de les futures negociacions amb Israel. Mustafa Muhammad detalla que també s'ha de separar l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) de l'ANP, ja que en aquests moments una mateixa persona (Mahmud Abbas) regeix les dues organitzacions.

"Per a mi, Abbas és un dictador. Sota el control de l'ANP no existeix llibertat. Si parles amb la gent del carrer, et diran que el seu treball i el de Fayyad són molt bons, però només ho diuen perquè tenen por de ser detinguts i quedar-se sense feina si són crítics. Vivim en un règim policial ", denuncia Muhammad. El que està clar és que el moviment juvenil mantindrà la seva mobilització, ja sigui a les tendes de Ramal·lah, als carrers de les principals ciutats o, sobretot, a través de les xarxes socials. "No només volem acabar amb el conflicte israelià-palestí, aspirem a canviar tot el món", conclou Jawdat Sayeh. Primer, però, han d'acabar amb l'ocupació.

*Article publicat originalment en castellà al número 152 de la revista Diagonal.