dijous, 29 de maig del 2014

Un duet representatiu de l'1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país.


 El maig de 2012 va tornar a l’Estat espanyol, quan Veremonte, la inversora que controla, es va convertir en la principal accionista d’Amper, un grup dedicat a les telecomunicacions i del que en va deixar de formar part el març d’enguany. Quatre mesos després de l’entrada a Amper, l’especulador valencià va irrompre al primer pla mediàtic, amb la presentació de BCN World, en una roda de premsa en què van participar Andreu Mas-Colell, Francesc Xavier Mena i Lluís Recoder, aleshores consellers d’Economia, Empresa i Ocupació i Territori i Sostenibilitat, respectivament, de la Generalitat catalana. Per part de Veremonte, impulsora del macrocomplex, va comparèixer el conseller delegat de la companyia, el tarragoní Xavier Adserà, la mà dreta de Bañuelos els darrers anys i cara pública del projecte.

Vincles amb els germans García-Nieto
Adserà va aterrar a Veremonte el maig de 2011, però els vincles amb el factòtum de la companyia es remunten a l’època d’Astroc. Llicenciat en Ciències Empresarials per Esade i màster en Administració i Direcció d’Empreses a la mateixa escola de negocis, Adserà -de 51 anys- va ser un dels fundadors de la societat de valors barcelonina Riva y García, que va jugar un paper important en l’accelerat creixement borsari d’Astroc i a través de la qual en va ser conseller independent.

Xavier Adserà. 
 Especialitzada en mercat de capitals, gestió de patrimonis i banca privada, el tarragoní en conserva el 21,8% del capital, mentre que la majoria roman en mans dels altres fundadors, els germans Borja i Ignacio García-Nieto Portabella. Ambdós donen una idea dels cercles socials en què, des de fa anys, es mou Xavier Adserà. Borja García-Nieto és president del molt conservador i tradicional Círculo Ecuestre des del novembre de 2008, a banda d’encapçalar el consell assessor de la Universitat Abat Oliba de Barcelona, catòlica i privada. El seu germà Ignacio presideix des de gener de 2010 el retrògrad Cercle del Liceu, que fins el 2001 no va admetre dones com a sòcies.

Filials per tributar menys

Veremonte opera des de Londres, el centre financer més important del planeta i la ciutat mare de bona part dels paradisos fiscals mundials. Ara bé, a l’hora de tributar el grup de Bañuelos opta per fer-ho als Països Baixos, a través de la societat Veremonte International BV. La dirigeix Xavier Adserà i s’aprofita de la baixa imposició per a companyies internacionals de l’estat neerlandès, considerat un paradís fiscal per organitzacions com Tax Justice Network. El mateix model es repeteix amb el campionat de curses de cotxes elèctrics, una aliança empresarial entre Veremonte i Alejandro Agag, el gendre de l’expresident espanyol José María Aznar. La competició constarà de 10 curses, començarà el setembre a la Xina i acabarà al juny de l’any vinent a Londres. L’organtiza Formula E Operations Ltd, amb seu a la capital britànica i dirigida per Adserà i Agag. Com a filial té la societat Formula E Rights BV, radicada als Països Baixos i encapçalada pel tarragoní. Adserà també controla prop del 2% del grup xocolater Natra amb la seva societat patrimonial Tamaxage XXI -domiciliada a Sant Cugat del Vallès-, amb interessos a Guinea Equatorial, regida pel dictador Teodoro Obiang.

El tàndem Bañuelos – Adserà es caracteritza per l’especulació immobiliària, les relacions amb el patriciat barceloní més conservador i el control de societats en paradisos fiscals per esquivar legalment el pagament d’impostos. Encarnen perfils molt allunyats de la defensa del bé comú. En definitiva, formen part de l’elitista i exclusiu club de l’1% especialista a jugar -i guanyar- a la ruleta del gran casino global en què s’ha convertit l’economia mundial. I ja se sap que en el joc, només la banca -o sigui, ells mateixos- guanya sempre.

*Article publicat al suplement especial ‘No juguem’ editat per la DIRECTA i Aturem BCN World, 28 de maig de 2014. 

dijous, 22 de maig del 2014

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d'abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l'última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l'administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l'executiu va captar 12.727 milions d'euros a través d'aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d'entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l'emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d'Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n'ha augmentat la dependència amb el govern de l'Estat espanyol, que amb diferència n'és el principal creditor.

La deutecràcia s'ha accelerat des de l'inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s'ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d'euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l'any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l'endeutament de l'administració del Principat és dels més elevats de l'Estat.

La imposició de la deutecràcia s'ha traduït en canvis legislatius els darrers anys -reforma express de la Constitució l'agost de 2011, Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (abril de 2012) i Llei de control del deute comercial en el sector públic (desembre de 2013)- que consagren el pagament del deute com a prioritat de les administracions. Les noves normatives perjudiquen el benestar dels ciutadans i beneficien uns creditors que veuen garantit per llei el seu enriquiment. En el cas de la Generalitat de Catalunya, el 47% del deute és amb l'Estat espanyol, a través dels diversos mecanismes de liquiditat, però entre els creditors també hi trobem entitats financeres estatals i estrangeres i acabalats inversors particulars. L'Estat, a més, recorre als mercats per finançar-se.

Un negoci per a les entitats del país

“El deute s'ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportats d'una manera o altra pel treball, es drenen cap als capitals financers a través del pagament d'interessos del deute”, rebla l'informe Desentranyant la UE, publicat recentment pel Seminari Taifa. La definició del grup d'economistes crítics deixa ben clar per a qui és un negoci el model imposat des de la Troika -Banc Central Europeu (BCE), Comissió Europea (CE) i Fons Monetari Internacional (FMI).

Un exemple clar d'enriquiment del sector financer amb diners públics va donar-se amb les emissions de bons patriòtics de la Generalitat, que van comportar el pagament de gairebé 600 milions en interessos als inversors -més de 670.000 peticions, és a dir, bàsicament petits estalviadors- i 275 milions en comissions a les entitats financers que van gestionar-ne la col·locació. Segons l'informe de la PACD, basant-se en les dades del Departament d'Economia i Coneixement, la principal beneficiada pels bons patriòtics ha estat CaixaBank, que només en comissions s'ha embutxacat 113 milions d'euros, el 41% del total. Després de l'entitat presidida per Isidre Fainé, el negoci privat pagat amb diners públics també ha estat especialment lucratiu per a la rescatada Catalunya Banc (64,5 milions), el Banc Sabadell (31,5), Unnim -actualment BBVA- (11,4), Deutsche Bank (10,5), la Caixa d'Enginyers (10) i el Barclays Bank (7,6).

Tres vies d'endeutament
La Generalitat actualment s'endeuta de tres maneres: a través de l'emissió de bons i pagarés als mercats financers, que a final de 2013 suposaven el 31% del passiu; amb préstecs i crèdits de la banca, el 22% del total; i amb els mecanismes públics de liquiditat, que sumaven el 47% i que no deixen de ser crèdits de l'Estat pels quals s'han de pagar interessos d'entre el 3,3% i el 6,2%. La composició del deute de l'administració autonòmica ha canviat notablement des del 2011, quan els préstecs amb entitats financeres representaven el 36,7% del passiu i els bons, el 63,3%, però el tancament del mercats va provocar l'aplicació dels mecanismes de suport a la liquiditat. Ara, el principal creditor de la Generalitat és el govern espanyol i la PACD no dubta a afirmar que de facto la política econòmica catalana “està intervinguda” des de l'executiu central, ja que l'accés a instruments com el FLA implica l'acceptació de determinades condicions dictades des de Madrid.

Els mecanismes públics de suport a la liquiditat es van impulsar per fer front, precisament, al pagaments dels deutes de les autonomies i bàsicament són tres: el FLA, finançat pel govern estatal a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), del que han sorgit el 75,6% dels recursos públics rebuts per la Generalitat; els crèdits de l'ICO (5,7%); i el Fons per al Finançament de Pagaments de Proveïdors (FFPP), que representa el 18,7% restant. El FFPP suposa un lucratiu negoci per a les 26 entitats bancàries que el nodreixen mitjançant un crèdit sindicat i que exerceixen d'intermediàries i es beneficien d'uns interessos que “rondaran el 5,9%”, segons el Ministeri d'Hisenda. El BBVA, el Banc Santander, Bankia, Caixabank, el Banc Popular, el Banc Sabadell, el Banesto o el públic ICO són les principals entitats que hi participen.

La Generalitat va començar a emetre bons sobirans negociats des de la Borsa de Barcelona el 1996 i a 31 de desembre de l'any passat sumaven 14.799 milions d'euros, la major part dels quals són a llarg termini (12.700). Un cop amortitzats els darrers bons patriòtics, ja no queden emissions detallistes, de manera que són inversors en general -com per exemple residents a partir de 500.000 euros- els que posseixen bons. Pel que fa a la composició, les darreres dades disponibles són de 2011, quan el 54,4% del deute públic negociat a borsa de la Generalitat estava en mans de residents -principalment persones físiques (24,8%) i entitats de crèdit (13,6%)- i la resta (45,6%) el tenien no residents. El 2006 els residents només n'acumulaven el 20% i des d'aleshores no han deixat de guanyar pes com a creditors de la Generalitat.

Pel que fa als crèdits bancaris, no existeixen dades actualitzades sobre quines entitats financen la Generalitat, però a l'informe de la PACD s'exposa que durant el 2014 la major parts dels venciments de deute tant a llarg com a curt termini corresponen a bancs espanyols (5.183 milions, envers els 125 a pagar a entitats foranes). Tot plegat evidencia que el deute de la Generalitat està fonamentalment en mans estatals, ja siguin públiques o privades, que intervenen una política econòmica molt allunyada dels interessos de la ciutadania.


La 'deutecràcia' s'imposa al finançament dels serveis socials 


“Els deute ha estat i segueix sent un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme”. La frase, que apareix a l'informe La deutecràcia com a amenaça global, editat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i escrit per Iolanda Fresnillo, membre de la PACD, resumeix una de les principals conseqüències de la sacralització del pagament del deute per sobre de la inversió en benefici del 99% de la població, com és la pèrdua de sobirania. El mateix treball afegeix que la “imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic provoquen retallades en els drets econòmics, socials i culturals de les ciutadanes, limitant l'accés als serveis públics de salut i educació, augmentant la precarietat en el treball i la desocupació, dificultant l'accés als béns bàsics de consum i incrementant la desigualtat de classe social i de gènere”.

L'evolució de la despesa de la Generalitat des del 2008 és un cas paradigmàtic de deutecràcia. A partir d'aleshores, la inversió en salut, educació i protecció i promoció social ha disminuït, mentre que la partida destinada a pagar el deute s'ha disparat. L'any passat va ser el primer en què el deute va ser la principal porció del pressupost del govern autonòmic, amb un total d'11.728 milions (sumant interessos i amortització), per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d'Educació. Els darrers quatre anys (2010-2013) acumulen unes retallades de 3.100 milions en inversió social en contraposició amb l'increment de 9.000 milions destinats al deute. 


 El deute de la Generalitat catalana era de 57.122 milions a final de 2013 i havia registrat increments anuals superiors als dos dígits des del 2008. El català és l'executiu autonòmic més endeutat de l'Estat en xifres absolutes i el tercer respecte al PIB (29,7%), només per darrere del País Valencià (31.884 milions, 32,9% del PIB) i Castella-la Manxa. Les Illes ocupen la quarta posició amb el 25,6% del PIB, el que equival a 6.586 milions. El 2003, el passiu de la Generalitat catalana era de menys d'11.000 milions, de manera que en una dècada s'ha quintuplicat i el creixement ha estat constant, amb independència del color polític de l'administració. En un context de creixents necessitats -des de 2008- la despesa social ha caigut per complir el pagament d'un deute sacralitzat per unes lleis aprovades pel PP amb el vistiplau de CiU i, en algun cas, del PSOE. Milton Friedman, el gran gurú del neoliberalisme, deu somriure a la tomba. 

dimecres, 7 de maig del 2014

La imparable agonia del Llac Victòria

La sobrepesca, la destrucció de l'equilibri ecològic per la introducció de la perca del Nil, la contaminació de les aigües, la desforestació i l'expansió de la sida són les principals amenaces de l'espai

La petita badia de Lutoboka es converteix en un petit formiguer de gent cada tarda, quan una cinquantena de persones hi arriben en vaixell des d'Entebbe i s'uneixen a les desenes de residents que hi passen les hores, jugant a cartes, petant la xerrada o reparant les malmeses xarxes amb què sortiran a pescar a la nit. Ubicada a l'extrem nord-oriental de l'illa de Buggala, la badia és el principal punt de connexió del territori continental d'Uganda amb les Tse-Tse, un arxipèlag format per 84 illes al nord-oest de l'immens Llac Victòria i poblat per unes 70.000 persones. Henry Mayanja hi ha passat moltes de les tardes de les dues darreres dècades -tota la seva etapa com a pescador- i mentre mira els desperfectes de les xarxes explica que “ara hi ha menys peixos que fa vint anys, però en canvi hi ha més pescadors”. El resultat de l'equació és lògic, les captures han disminuït i la pobresa al districte de Kalangala -que engloba tot l'arxipèlag- ha augmentat.

La sobrepesca és només un dels greus problemes que colpegen les Tse-Tse i el conjunt d'un Llac Victòria cada cop més contaminat, on la vida s'hi fa progressivament més difícil fins al punt que els pronòstics més pessimistes afirmen que en 30 anys ja ni tan sols hi quedaran peixos. L'acaparament de terres -una xacra recurrent a tot Uganda-, una desforestació de moment imparable i una taxa de prevalença del VIH molt per damunt de la mitjana nacional són altres qüestions cabdals per adquirir un retrat complet de les principals amenaces de l'arxipèlag ugandès i, de retruc, del conjunt del llac. 
El pescador Henry Mayanja. 

Amb una superfície de gairebé 70.000 quilòmetres quadrats, el Victòria és el segon llac d'aigua dolça més gran del món -només el supera el nord-americà llac Superior- i s'estén per Uganda, Tanzània i, en menor mesura, Kènia. La pesca és la principal activitat econòmica que s'hi desenvolupa, però les captures ja fa anys que descendeixen de forma alarmant, fet que afecta especialment les magres butxaques de les desenes de milers de persones que hi practiquen una pesca tradicional. Segons xifres de l'Organització de la Pesca al Llac Victòria (LVFO, en anglès), la població de perca del Nil ha davallat d'un milió de tones l'any 2000 a 331.000 -una tercera part- el 2013.

L'impacte de la perca del Nil
La pesca il·legal -bàsicament portada a terme per pescadors sense recursos per pagar-se la llicència i que tenen en aquesta activitat una de les poques vies de subsistència- és una de les raons de la sobreexplotació del llac i del progressiu esgotament que pateix, però no l'única. La perca del Nil és un cas paradigmàtic de catàstrofe ecològica provocada per la introducció d'una espècie forana. Amb un gran tamany i un ràpid creixement, la rendibilitat econòmica que oferia n'explica l'arribada, a la dècada dels cinquanta del segle passat. La introducció de la perca va suposar la progressiva desaparició de centenars d'espècies autòctones de peixos més petits, bàsics per mantenir l'equilibri biològic de l'espai. Grans empreses dedicades a l'exportació -sobretot a Europa- en concentren les captures, mentre que els pescadors tradicionals com Henry Mayanja s'han de conformar normalment amb atrapar peixos més petits pels quals tot just els paguen 500 xílings ugandesos al quilo (uns 15 cèntims d'euro) quan els venen a la platja. 
El llac vist des de Kalangala. 

Un altre factor que afecta directament la biodiversitat i, per tant, la vida del Llac Victòria és la gran proliferació d'algues, com a conseqüència de l'accelerada extinció de les espècies autòctones que se n'alimentaven. El creixent nombre de plantes disminueix la quantitat d'oxigen a l'aigua, ja que les algues l'absorbeixen, fet que aboca nombrosa fauna a la desaparició, dificulta la mobilitat al llac i també perjudica la pesca. En una entrevista recent al portal Global Ideas, el catedràtic de Ciències Aquàtiques de la Universitat tanzana de Dar es Salaam Yunus D. Mgaya explicava que actualment es pesquen perques molt més petites que les de fa un anys. Per tant, l'increment de la rendibilitat econòmica que va significar la introducció de l'espècie ha derivat, dècades més tard, en un increment de la pobresa a la zona, a causa de la reducció de la biodiversitat, l'augment de les algues i, finalment, la mateixa disminució del tamany i quantitat de perques.

La població del voltant no deixa d'augmentar i això també amenaça el Llac Victòria, dipòsit de les aigües residuals de totes les ciutats i indústries de la conca. Els vessaments d'aigües brutes -també l'emprada en l'agricultura- ha fet créixer els nivells de nitrogen i fòsfor de l'àrea, un altre fet que alimenta la multiplicació de les algues. El 1996, els governs de Kènia, Uganda i Tanzània van posar en marxa el Projecte de Gestió Mediambiental del Llac Victòria, amb l'objectiu de regular-ne la pesca i la silvicultura. Tot i que s'han produït algunes millores, per exemple en la gestió de les aigües residuals, la realitat és que la sobreexplotació del llac encara és un problema greu i els experts no preveuen un futur optimista. El doctor Mgaya, de fet, considera “possible” que en 30 anys hi hagin desaparegut els éssers vius “si no aconseguim millorar la qualitat de l'aigua i no aturem la continua contaminació”.

L'expansió de l'oli de palma
Les aigües del llac al voltant de l'illa de Buggala -la més gran de les Tse-Tse i que acull la capital del districte de Kalangala, del mateix nom- també s'han contaminat els últims anys pels fertilitzants inorgànics i pesticides emprats en les nombroses plantacions d'oli de palma que s'hi han estès des del 2003. Segons un estudi defa dos anys de l'ONG Amics de la Terra, l'expansió dels cultius d'oli de palma -bàsicament destinats a la producció de biocombustibles- genera una creixent desforestació de l'illa, fet que n'augmenta l'erosió del sòl i facilita que els fertilitzants i pesticides contaminin al llac en veure-s'hi desplaçats quan hi ha pluges. El cultiu energètic és una aposta del govern ugandès i està estretament lligat a la problemàtica de l'acaparament de terres a Buggala, que deixa cada cop més persones sense tros per conrear aliments i, conseqüentment, hi ha fet créixer la pobresa, explica Rosemary Takella, portaveu del Fòrum d'ONG del Districte de Kalangala. 
Plantació d'oli de palma. 

El Projecte de Desenvolupament d'Oli Vegetal està encapçalat per l'administració de Yoweri Museveni -president ugandès- i també compta amb el finançament del Banc Mundial i el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola de l'ONU. L'objectiu és plantar un total de 10.000 hectàrees d'oli de palma, en àrees on abans hi havia boscos o camps de conreus d'aliments. A banda de l'executiu ugandès i organitzacions internacionals, en el que és un negoci per uns pocs hi participen grans transnacionals privades del sector com Wilmar International -amb seu a Singapur i una de les principals productores mundials de biodièsel d'oli de palma- i BIDCO, companyia líder en la producció d'olis vegetals a l'Àfrica de l'est i central.

L'expansió de les plantacions d'oli de palma a Buggala ha provocat diversos impactes negatius en la població local, com la pèrdua de superfície forestal -font de material per a la construcció i, sobretot, de llenya pels autòctons-, l'increment de la inseguretat alimentària i, per tant, de la pobresa d'una població que es veu abocada a adquirir al mercat vegetals que abans produïa a camps propis, la disminució de l'atractiu de l'àrea per a un possible desenvolupament de l'ecoturisme -es tracta d'un cultiu molt agressiu amb el medi- i la reducció d'espais per a la pastura dels animals, com a conseqüència de l'acaparament de terres per part dels promotors del projecte.

VIH sense control
“Els treballadors de les plantacions d'oli de palma tenen ingressos molt petits, del voltant d'un dòlar al dia. La majoria provenen d'altres zones d'Uganda i al cap de poc temps deixen la feina, que és molt dura, perquè està mal pagada i s'aboquen a la pesca il·legal o la delinqüència perquè no hi ha més alternatives ni l'opció de retornar als seus llocs d'origen perquè no tenen diners”, resumeix Rosemary Takella. L'arribada de treballadors forans -tots homes- té un altre problema associat, que és l'expansió sense control de la sida, una de les xacres de l'arxipèlag. Si la taxa de prevalença del VIH a Uganda és del 7,3%, al districte de Kalangala supera el 16%, però amb algunes illes on s'enfila per damunt del 30%, segons exposa Daniel Muguluma, director de projectes de Kafophan, un fòrum local dedicat a la sensibilització, assessorament i tractament de persones amb la malaltia.

“A Kalangala hi ha cinc homes per cada dues dones i la prostitució hi és molt habitual, sobretot en els dies de cobrament dels treballadors de les plantacions i dels pescadors. Tot i la nostra tasca, el mercat del sexe que hi ha i el limitat ús de preservatius contribueixen a expandir el VIH. La geografia de l'arxipèlag tampoc ens ajuda, perquè hi ha moltes illes sense centre mèdic i organitzacions com Kafophan no disposem de prou recursos per tenir-hi algun local o enviar-hi algú a fer sensibilització”, detalla Muguluma.

10 anys després de l'estrena del premiat documental La pesadilla de Darwin, que mostrava la problemàtica ambiental del Llac Victòria i la greu xacra de la sida, la realitat és que la situació no es pot dir que hagi millorat i els greus problemes s'hi mantenen. “Fa dues dècades que pesco, però cada cop se'm fa més difícil sobreviure amb els ingressos que n'obtinc. La població creix i les nostres condicions només empitjoren i se'm fa molt complicat tenir esperança en el futur”, lamenta des de Lutoboka Henry Mayanja. L'agonia del Llac Victòria continua i, almenys de moment, sembla imparable.


*Article publicat al número 358 del setmanari DIRECTA, 23 d’abril de 2014.