dimarts, 30 d’agost del 2011

Armar els colons, l'última bogeria israeliana


La societat israeliana està, en línies generals, obsessionada per la seguretat. Malgrat tenir l’exèrcit més poderós de la regió i comptar amb unes ingents ajudes econòmiques i militars dels Estats Units, els dirigents hebreus mai han deixat de vendre la imatge que el seu país està amenaçat pel reguitzell d’estats àrabs que l’envolten i, òbviament, pels palestins. Com segurament sabreu, en poques setmanes l’Assemblea General de les Nacions Unides ha de decidir si accepta Palestina com a nou membre, sempre i quan abans hagi superat el difícil escull del Consell de Seguretat, on previsiblement l’administració de Barack Obama exercirà el seu dret de veto per impedir que la proposta tiri endavant. En tot cas, Palestina podria optar a convertir-se en membre observador de l’ONU, un estatus equivalent al que a dia d’avui té el Vaticà.

El moviment no agrada a Tel Aviv i els mitjans israelians ja parlen dels preparatius que el seu govern està portant a terme en previsió d’un aixecament palestí en funció del resultat de la votació. En comptes de plantejar-se que la creació d’un Estat palestí –tot i que personalment considero que no és ni molt menys la solució idònia per acabar amb el conflicte- és un camí pacífic per acabar amb l’enquistada violència –sobretot d’una banda- del Pròxim Orient, l’executiu de Benjamin Netanyahu es dedica a amenaçar i escampar la preocupació entre una població que, malauradament, defensa àmpliament posicions sionistes i no acceptaria en cap cas la retirada dels territoris ocupats, fet que implicaria renunciar a Judea i Samària –els noms bíblics de Cisjordània-.

Manifestació contra la tanca a Bil'in. 
Les Forces de Defensa d’Israel (IDF, en anglès) estan completant els preparatius de l’operació Llavors d’Estiu, que precisament implica tenir l’exèrcit a punt pels possibles enfrontaments que podrien seguir a la votació de les Nacions Unides. Segons un document citat pel diari Haaretz, les IDF temen un alçament palestí que comportaria protestes massives cap als principals encreuaments –punts de control o checkpoint- d’Israel, els assentaments jueus i centres educatius, en el que es veu com un intent de danyar símbols del Govern de Tel Aviv, marcadament partidari dels colons que viuen il·legalment, segons la legislació internacional, a Cisjordània i Jerusalem Est.  

Línies vermelles
Fins aquí, podríem dir que no hi ha res de sorprenent tenint en compte l’obsessió malaltissa d’Israel per la seguretat i el seu quotidià ús de la violència. El que m’ha cridat l’atenció de la informació és que els responsables militars preveuen marcar dues línies vermelles. Si els hipotètics manifestants palestins superen la primera, serà el moment d’utilitzar material antidisturbis per dispesar-los, com ara granades de so o els increïblement molestes pots de gas lacrimogen. Si, malgrat tot, persisteixen i travessen també la segona, els soldats estaran autoritzats per emprar foc real contra les cames dels desarmats palestins, que en tot cas aposten per augmentar el nombre de marxes no violentes per defensar la seva posició.

Més enllà de les línies vermelles, l’exèrcit està entrenant els responsables de seguretat dels assentaments perquè també puguin utilitzar material per dispersar els hipotètics manifestants, és a dir, les bombes de so i el gas. Més de 500.000 d’israelians viuen actualment a Jerusalem Est i Cisjordània en assentaments en el que, unànimement, és vist com un dels grans obstacles per aconseguir una pau estable i real a la zona. Segons la llei internacional, i les diferents resolucions de l’ONU al respecte, els assentaments hebreus són il·legals, ja que Israel com a potència ocupant de Palestina no pot colonitzar un territori que no és seu.

Assentament a Cisjordània. 
Però això no importa a Netanyahu i companyia, ni als governs que l’han precedit des del 1967. Tots, d’una manera més descarada o més subtil, han fomentat l’establiment de colons en sòl palestí. Per què complir la legalitat internacional si són el poble escollit? En comptes d’intentar calmar les coses i posar una base sòlida perquè palestins i israelians puguin dialogar, en condicions d’igualtat, per acabar amb un atzucac que fa massa anys que dura, Tel Aviv opta per armar-los. I bona part dels colons són molt més extremistes que l’israelià mig. Són ideològics, és a dir, es creuen el projecte del Gran Israel, un país que segons mandat diví els correspon i que s’estén des del mar Mediterrani fins al riu Jordà, sense importar la presència de la població autòctona. Si l’exèrcit ja és especialista en reprimir els palestins, no vull pensar què passarà quan els colons –ja especialistes en agressions que queden impunes- rebin l’armament promès. En dies com avui es fa difícil veure la llum. Avui el got està mig buit.  

divendres, 26 d’agost del 2011

Sense colpejar les portes de Jerusalem


Aprofitant el darrer divendres de Ramadà (el mes sagrat de l’islam), Olive Revolution –un grup que advoca per una revolta popular i nacional no violenta contra l’ocupació israeliana- va llançar la campanya Colpejant les Portes de Jerusalem, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre possible de manifestants palestins als accessos de la seva capital històrica des de Cisjordània per, entre d’altres coses, denunciar les limitacions que pateixen per accedir-hi i anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. Tot i que les tradicionals manifestacions que es fan els divendres a pobles com Bil’in, Nabi Saleh o Al Massarah s’han suspès per intentar augmentar el nombre d’assistents a la protesta, a l’hora de la veritat només unes 150 persones s’han apropat a Qalàndia, l’accés nord a Jerusalem i el punt de control que hi ha entre la ciutat i Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Palestina. 

Durant molta estona s’han barrejat els manifestants amb les persones que creuaven el punt de control per, efectivament, anar a resar a Al-Quds (el nom àrab de Jerusalem). Tots els homes menors de 50 anys tenien l’accés prohibit a la seva capital des de Cisjordània, de manera que només 300.000 persones han pogut apropar-s’hi avui per honrar el seu Déu (dic només, perquè el darrer divendres del Ramadà la xifra normalment s’eleva fins al mig milió). A l’hora de la pregària, i enmig d’un silenci només trencat per les paraules de l’imam, homes i dones s’han agenollat manta vegades per pregar, davant la mirada impertèrrita i dura dels soldats israelians, ja a punt per a la confrontació. Una batalla, per dir-ho d’alguna manera, com sempre desigual. L’última tecnologia en armament contra pedres...


Després d’uns quants crits contra l’ocupació, ha començat la moguda. Ha arribat la típica pluja de granades de so i de pots de gas lacrimogen. Ràpidament, els manifestants s’han dispersat i ens ha tocat córrer per no ofegar-nos. Des de dalt de les torres que hi ha al check-point, els soldats israelians ho tenien molt fàcil per controlar la situació. L’escenari era esperpèntic. Poca gent dispersa contra desenes de soldats fortament armats. A més a més, i com passa sempre a Qalàndia, el trànsit no s’ha tallat i hi havia un embús monumental que no feia altra cosa que dificultar la fugida dels manifestants quan els soldats han començat a disparar. Encara no entenc com els palestins són incapaços d’organitzar com cal aquestes coses per evitar la presència d’uns vehicles que no fan altra cosa que debilitar la protesta i augmentar-ne la perillositat.  

Menys de dues hores després de l’inici, la protesta s’ha acabat. Com a balanç, diversos ferits i dos palestins de Bil’in detinguts. Un cop més, però, la crida a una manifestació massiva contra l’ocupació no ha triomfat. A banda dels israelians –molts d’ells Anarquistes contra el Mur- i dels internacionals i periodistes que cobríem la protesta, només desenes de palestins eren a Qalàndia. Segur que la majoria del poble palestí té molts motius per buscar una vida el més tranquil·la possible, però la seva lluita només tirarà endavant si a l’acció política se li afegeix una enorme pressió popular des de baix. És a dir, a partir d’accions multitudinàries. En els gairebé cinc mesos que porto per aquestes terres, encara no he pogut veure cap protesta massiva (per la Nakba, a Qalàndia hi havia poc més de mil persones). Només espero que al setembre, la cosa canviï i la votació a l’ONU vagi acompanyada de gernacions de palestins que protesten contra l’ocupació i mostren la cara violenta i repressora d’Israel al món. 

dijous, 25 d’agost del 2011

El perquè del control de Hamàs i la relativa contenció israeliana


L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.

Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.

El mateix dijous van començar una sèrie d’atacs aeris sobre Gaza que en quatre dies provocarien una quinzena de morts –diversos dels quals vinculats als Comitès de Resistència Popular, la milícia a qui Israel atorga l’autoria de l’assalt al sud del país- fins diumenge, moment en què entraria en vigor un alto el foc impulsat per Egipte i validat per Hamàs, que es comprometia a aturar el llançament de coets Qassam i Grad des de la franja- i Tel Aviv. L’acord oficiós va tallar l’espiral de violència, tot i que ocasionalment s’han produït intercanvis de focs i, per exemple, entre dimecres i dijous quatre palestins han mort arran de nous raids aeris hebreus sobre Gaza.

Tot i que alguns membres del govern de Netanyahu, com ara el viceprimer ministre, Silvan Shalom, o l’ultradretà ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman, apostaven per portar a terme una nova operació Plom Fos –que al gener de 2009 va devastar Gaza i va deixar més de 1.400 víctimes mortals, la majoria civils-, la realitat és que la represàlia ha estat més continguda que en d’altres ocasions. Això s’explica pel canvi en les relacions amb l’Egipte revolucionari –que no toleraria amb la mateixa passivitat que Mubàrak a una repressió a gran escala sobre la franja- i la proximitat de la votació sobre l’Estat palestí a l’ONU. Una venjança sagnant no faria altra cosa que augmentar les opcions que el possible Estat palestí guanyés més suports internacionals (la contenció de Hamàs, en canvi, també es pot explicar per no perjudicar aquest reconeixement).

Els problemes dels islamistes
Però com s’explica l’aparent passivitat de Hamàs? El professor de Ciències Polítiques de la Universitat An-Najah (Nablus, nord de Cisjordània) Abdul Sattar Kassem considera que a l’organització islamista l’interessa mantenir la calma a Gaza per conservar el poder i per això intenta evitar qualsevol intercanvi de foc amb Israel. “El que no pot fer, però, és controlar totes les faccions i per això grups més radicals com els Comitès de Resistència Popular o la Jihad Islàmica sí que van respondre a l’agressió hebrea”, exposa. “Per a Hamàs ara és un moment de recollir forces i augmentar les seves capacitat per poder-se enfrontar a Israel en millors condicions en un futur. A més a més, la població de Gaza no vol ser víctima d’una altra operació a gran escala com Plom Fos que, fonamentalment, la perjudica a ella. Per acabar, l’entorn regional també compta i Hamàs necessita coordinar-se amb Síria i Hezbol·lah per respondre. Òbviament amb la revolta sirià no es pot plantejar res ara mateix”, desgrana el professor universitari.

L’atac a un camp de refugiats palestins de Síria fa un parell de setmanes va deixar Hamàs en una posició incòmode amb relació a Damasc, el seu tradicional aliat i patrocinador regional. “Hamàs no vol que desaparegui el règim de Baixar al-Assad, però no podrà justificar la seva aliança amb Síria si el seu govern assassina palestins”, apunta Basem Ezbidi, politòleg de la Universitat de Birzeit, a Ramal·lah. Cercles propers a la formació islamista van titllar d’error l’atac al camp de refugiats, fet que ha indignat Iran, l’altre gran aliat regional de Hamàs, que segons la premsa hebrea estaria disposat a retallar els fons que envia a Gaza i que són bàsics per garantir el funcionament de l’administració de la franja.

Teheran voldria mostres de suport clares a al-Assad, quelcom que no s’ha produït i que, segons Abdul Sattar Kassem, difícilment passarà perquè “Hamàs no es ficarà en els assumptes interns de Síria, no prendrà partit explícitament”. La complicada situació a Síria i la indignació de l’Iran no ajuda la formació islamista que, com li passa a l’Autoritat Palestina a Cisjordània, afronta problemes de liquiditat per pagar els salaris dels 40.000 funcionaris de Gaza. Si això s’hi afegeix les males perspectives electorals –algunes enquestes pronostiquen que Hamàs perdrà la meitat del suport obtingut el 2006- queda clar que l’organització islamista té massa fronts oberts a nivell intern per intentar enfrontar-se a Israel. D’aquí la seva reacció de la setmana passada. 

dimecres, 24 d’agost del 2011

Els 'refusenik': els joves que diuen no a l'exèrcit israelià


En la societat israeliana, l’exèrcit hi té un paper central. En un estat ultramilitaritzat, totes les enquestes d’opinió coincideixen a assenyalar que és la institució més ben valorada del país. És molt estrany trobar famílies sense soldats. I és que els homes han de servir-hi dels 18 als 21 anys –moment en què passen a la reserva i són cridats un mes a files cada any fins que en fan 45-, mentre que les dones ho fan dels 18 als 20. Israel també és un país molt, però molt masclista i l’exèrcit encara és una plataforma ideal per convertir-se després en membre del consell d’administració d’una empresa o esdevenir un líder polític. És molt normal que, en els dos casos, hi trobem homes amb una exitosa carrera militar al darrere.

No és cert, però, que tothom vagi a la mili, ni que tots els israelians adults hagin completat el servei a l’exèrcit. Més de la meitat de la població no l’acaba. Molts perquè directament mai hi accedeixen, mentre que d’altres perquè, per motius diversos, deixen els quarters abans de completar-hi l’estada fixada. D’entrada els àrabs (els palestins israelians) no estan obligats a fer el servei militar i, de fet, pràcticament cap palestí s’hi allista. Sí que hi van, però, drusos i beduïns. Els jueus ultraortodoxos (els haredim o temerosos de Déu) estan també exempts de l’obligatorietat de servir a les Forces de Defensa d’Israel, gràcies a un acord de David Ben Gurion amb els líders religiosos el 1948. En un error de càlcul, però, Ben Gurion no va preveure l’enorme creixement demogràfic que amb els anys tindria aquest sector del judaisme, deixant l’exèrcit sense la presència de molts homes. La realitat és que en els darrers anys alguns haredim han començat a entrar a les forces armades, tot i que en un percentatge ínfim amb relació al col·lectiu al qual pertanyen.

Una concentració de suport als 'refusenik'
Més enllà d’aquests casos permesos, hi ha un nombre significatiu de ciutadans jueus que evita entrar a l’exèrcit o el deixa abans del que li tocaria per raons de consciència. Són els refuseniks. N’hi ha molts que al·leguen pacifisme per evitar entrar al cos militar. N’hi ha que argumenten problemes de salut mental (és l’excusa més típica i per on s’escapoleix la majoria de la gent). I, finalment, n’hi ha que ho fan per raons polítiques, donant la cara, signant una carta i anunciant públicament la seva decisió. Tot just tenen 18 anys i saben que afrontaran unes conseqüències a les que és difícil estar-hi preparat, sobretot a aquella edat: uns mesos a la presó, a banda de l’intern d’escarni públic.  

L'activista incansable
Sahar Vardi, una noia de 21 anys, és el paradigma d’activista anti-sionista israeliana. Provinent d’una família compromesa amb la lluita contra l’ocupació, Vardi va començar a militar en l’activisme als 13 anys i als 15 la van arrestar per primera vegada. Manté una peculiar competició amb el seu pare, que ha estat detingut més cops que ella però ha passat menys temps en reclusió forçada. Als 18 anys va fer-se refusenik, però per a ell no va ser una decisió complicada, sinó un fet lògic tenint en compte la seva trajectòria prèvia. “Feia anys que m’oposava a l’ocupació i a l’exèrcit. En cap moment m’havia pogut plantejar servir-hi”, explica.

La jove activista subratlla que el motiu principal per rebutjar enrolar-se a les files de les IDF va ser la seva oposició a l’ocupació, tot i que afegeix que és feminista i que, precisament, les forces armades promouen una imatge que s’allunya completament de la societat igualitària –pel que fa als sexes- en què ella creu. “Sabia que en fer públic que la meva era una decisió política, aniria a la presó. Vaig triar-ho”, comenta Vardi, que en total va estar cinc mesos sense llibertat per fer-se refusenik.

Com centenars de joves cada any, Sahar Vardi va signar la carta dels Shministim (que en hebreu vol dir dotzè grau, és a dir, estudiants de l’últim any de secundària). Des que el 2001 es va reactivar aquest moviment –que va començar els anys 70 amb una carta enviada a l’aleshores primera ministra Golda Meir- més de 3.000 joves s’hi han adherit per mostrar el seu rebuig a entrar a les forces armades. Ara bé, només unes desenes també fan seu un altre text on deixen clar que no tindran cap contacte amb l’exèrcit i que la seva és una decisió política. Sahar va ser d’aquestes persones (el 2008, quan va fer-ho, només nou persones més van triar el mateix camí; el 2009, ho van fer quatre; el 2010, cinc).

“El que volem és utilitzar els mitjans per mostrar la nostra posició política contra l’ocupació. La societat no s’assabenta dels joves que rebutgen l’exèrcit al·legant motius de salut mental. En canvi, nosaltres sortim a la premsa perquè acabem a la presó i ens oposem al consens que hi ha a Israel al voltant de l’exèrcit. Tot plegat ens serveix per posar l’assumpte i l’ocupació a l’agenda dels media”, comenta Sahar Vardi, habitual participant en les manifestacions que divendres es fan al barri palestí de Sheikh Jarrah contra el desallotjament de famílies àrabs i a les que tenen lloc en diversos pobles de Cisjordània setmanalment contra el mur i la confiscació il·legal de terres palestines.

Més enllà del temps a la presó, els refusenik tenen vetat de per vida l’accés a feines vinculades a la seguretat –un sector importantíssim en un estat com l’hebreu- i ho tenen molt, però molt difícil, per estudiar medicines, ja que malgrat el seu pronunciament polític, només se’ls permet no servir a les forces armades tipificant-los de “malalts mentals”. També pateixen greus dificultats per treure’s el carnet de conduir –la seva salut mental no els fa bon ocupants de les carreteres...- i no els és fàcil accedir a determinades carreres i aspirar a nombroses feines. “Més que restriccions legals, en patim moltes de socials. La majoria de la població no accepta el que fem i ni tan sols ens volen escoltar. Sovint ens insulten”, exposa Sahar, qui ha crescut en un entorn que sempre li ha donat suport per fer el que fa.

El seu germà, però, està fent carrera a l’exèrcit. Els refusenik –que compten amb l’ajuda d’organitzacions com New Profile- són una mostra d’esperança perquè intenten canviar la seva societat a partir d’una ferma oposició però carregats d’arguments. Alhora, però, el cas personal de Sahar Vardi, amb el seu germà militar, mostra un cop més l’enorme complexitat d’una societat, la israeliana, que sovint tendim a simplificar. 

dilluns, 22 d’agost del 2011

Arriba la calma (tensa)


Després de quatre dies de molta tensió a la zona, sembla que s’han acabat els atacs aeris israelians sobre la franja de Gaza i el llançament de coets des d’aquest territori a les ciutats hebrees del sud, com Ashdood o Bersheva. Hamàs, l’organització islamista que governa la franja, ha aconseguit imposar un alto-el-foc, la condició fixada per Tel Aviv per aturar els letals bombardejos que han costat la vida a uns quinze palestins, a banda de deixar-ne ferits al voltant d’una cinquantena. La treva s’ha assolit gràcies a la mediació d’Egipte, el país que ha viscut la pitjor crisi diplomàtica amb Israel en les darreres tres dècades a causa de l’assassinat –per part de les tropes hebrees- de tres policies àrabs desplegats al nord del Sinaí, el territori per on un grup d’homes armats va infiltrar-se dijous al sud de l’Estat jueu i va matar-ne vuit ciutadans en una onada d’atacs coordinats, el fet que va marcar l’inici de l’escalada de violència a l’àrea.

Casa destrossada a Gaza arran d'una bomba. 
Un cop més, s’ha demostrat que la represàlia israeliana és temible. Mentre que els coets palestins han causat ferides greus a alguns ciutadans hebreus i n’han matat a un, els bombardejos sobre Gaza han estat molt més letals. Més enllà de les víctimes, també s’han destruït diverses instal·lacions vinculades a Hamàs,  malgrat que el grup només s’ha atribuït la responsabilitat del llançament de pocs míssils, ja que la majoria haurien estat disparats pels Comitès de Resistència Popular –a qui Tel Aviv va atorgar la responsabilitat de l’assalt de dijous i va decapitar-ne la cúpula poc després- i per la facció armada de la Jihad Islàmica.

El govern israelià, encapçalat per Benjamin Netanyahu, ha actuat amb rapidesa, però hi ha cert consens que no ho ha fet d’una forma tan devastadora com en el passat. Malgrat els bombardejos –i la detenció diumenge a la matinada de més de 100 persones vinculades a Hamàs a Hebron i a la regió de Betlem-, la crisi amb Egipte els ha obligat a modificar el seu comportament i a ignorar les veus internes que apostaven per llançar sense complexos la segona part de l’operació Plom Fos (1.400 palestins morts a Gaza el gener de 2009).

Egipte ha canviat
Pòster que fa referència a l'egipci que ha escalat
13 pisos per despenjar la bandera israeliana de
l'ambaixada hebrea del Caire. 
Caigut l’estret aliat Mubàrak –que no va tenir cap inconvenient a tancar el pas fronterer de Rafah als palestins, escanyant el setge imposat per Tel Aviv-, el qüestionat govern de transició d’Essam Xaraf i la Junta Militar del mariscal Tantawi –qui realment té el poder- han entès que si volen apropar-se al que demana el poble egipci han de condemnar amb més duresa Israel i defensar els seus germans palestins. Les relacions de poder a la zona han canviat i per no acabar de trencar relacions amb el Caire, Netanyahu ha hagut de posar el fre. Al seu executiu, però, tant el ministre d’Exterior, l’ultradretà Avigdor Lieberman, com el viceprimer ministre, Silvan Shalom, demanaven més contundència.  

L’arribada de la calma –sempre tensa en aquestes terres on visc-, no amaga que s’han d’aclarir moltes de les coses que han passat aquests dies, sobretot dijous. Immediatament després de l’atac a la zona d’Eilat –la horrible ciutat de vacances que fa frontera amb Egipte i Jordània-, el ministre de Defensa hebreu, Ehud Barak, va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza i poques hores després una bomba matava cinc líders –i el fill de dos anys d’un d’ells- dels Comitès de Resistència Popular. No hi havia hagut marge per portar a terme una investigació creïble i, l’endemà, el grup armat va negar estar-hi al darrere.

Origen a Gaza?
La identitat dels set assaltants abatuts dijous encara no s’ha donat a conèixer, però alguns mitjans, com The Media Line, ja han publicat extensos articles que demostrarien que beduïns egipcis hi haurien participat, probablement al costat de palestins de Gaza que faria temps que estarien establerts al Sinaí, una zona que escapa del control del Caire. Un altre article, en aquest cas del londinenc The Independent, també qüestiona la veracitat de la versió difosa per Tel Aviv i apunta que la intenció de tot plegat era obligar el govern egipci a demostrar que no respondria a una agressió israeliana a Palestina amb la passivitat que ho feia el dictador Mubàrak. Si això és cert, queda clar que l’objectiu s’ha aconseguit. D’altra banda, però, en els cercles de poder occidentals, un altre cop es vincula part del poble palestí amb el terrorisme i aquest fet no crec que els ajudi a veure reconegut el seu Estat el setembre a l’Assemblea General de l’ONU.  

divendres, 19 d’agost del 2011

24 hores sagnants: la implacable venjança israeliana


22 persones mortes, desenes de ferits, un nou càstig col·lectiu a la franja de Gaza, el deteriorament de les ja males relacions entre l’executiu israelià i el govern egipci de transició i una estocada, potser mortal, a les protestes socials que han sacsejat la societat hebrea el darrer mes. A grans trets, aquest és el balanç dels fets que han colpejat el sud d’Israel, el nord d’Egipte i Gaza les darreres 24 hores. La sagnant jornada permet, un cop més, als israelians presentar-se com a víctimes del “terrorisme” i comptar amb el suport unànime de les potències occidentals. En canvi, a hores d’ara cap govern nord-americà o europeu ha condemnat els raids a Gaza. Els palestins de la franja, de nou, són els grans oblidats.

Tot va començar cap al migdia d’ahir, quan un grup d’homes armats va atacar amb fusells automàtics l’autobús Egged (la companyia pública) que cobria el trajecte entre Beersheva i Eilat, la ciutat de vacances del mar Roig fronterera amb Egipte i Jordània. Deu viatgers –entre els quals diversos soldats- van quedar ferits. L’espiral de violència tot just acaba d’iniciar-se. Un suïcida va fer-se explotar contra un altre autocar (el conductor va morir). Un altre presumpte assaltant va disparar un míssil antitanc contra un vehicle privat, matant-ne els cinc ocupants i un nou milicià va metrallar soldats israelians. Tots aquests agressors van ser abatuts per l’exèrcit hebreu, que va desplegar-se amb rapidesa per la zona i va enviar-hi unitats i helicòpters Apatxe per caçar els suposats terroristes. En total, van perdre la vida set dels assaltants.

Sense tenir temps per portar a terme una investigació creïble, el ministre de Defensa jueu, Ehud Barak, va assegurar que l’origen dels atacs coordinats calia buscar-lo a Gaza. De res va servir que Hamàs negués qualsevol connexió amb els fets. La franja, la presó a l’aire lliure més gran del món, tornava a estar en el punt de mira de l’implacable exèrcit israelià. El primer ministre, Benjamin Netanyahu, va donar el vistiplau a les amenaces de Barak i Gaza va ser bombardejada per avions del Tsahal (acrònim en hebreu de les Forces de Defensa d’Israel) a la tarda. Sis morts, entre els que hi ha un nen de dos anys, i danys materials de diversa consideració en van ser el resultat. Barak va traslladar-se al lloc dels atacs del migdia i allà va ser testimoni de nous trets que van costar la vida a un soldat hebreu i en van ferir un altre.

Impotència a Gaza
En aquell moment, Gaza ja tornava a reviure escenes conegudes, que evoquen a la memòria de la brutal operació Plom Fos (gener del 2009, 1.400 palestins morts) o dels raids que a mitjans d’abril van portar a terme els israelians per venjar la mort d’un adolescent a causa d’un coet casolà (19 víctimes més). Els primers bombardejos van afectar Rafah, la ciutat del sud que marca la frontera amb Egipte. Allà van colpejar la casa d’un dirigent dels Comitès de Resistència Popular, l’organització a la qual la intel·ligència hebrea atribueix l’autoria dels atacs a l’àrea d’Eilat. Sis persones van morir, cinc de les quals militants i membres de la cúpula dels Comitès, una organització nascuda el 2000 i que compta amb antics membres de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa –el braç armat de Fatah- i del marxista Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), entre d’altres. 

La represàlia, però, no va aturar-se aquí. Durant la nit, nous bombardejos han colpejat la franja de nord a sud. Ciutat de Gaza, Khan Younis o, altre cop, Rafah van ser atacades. Desenes de persones han estat ferides, un nen de 13 anys ha mort, nombrosos edificis han quedat danyats. Un càstig col·lectiu, implacable. Un altre. Divendres al matí, s’ha conegut que una desena de coets cassolans (Grad o Qassam) han estat disparats des de territori palestí, ferint de gravetat un israelià. Una altra excusa per colpejar Gaza?

Els atacs aeris també van provocar la mort de tres soldats egipcis, en una acció que tensa encara més les relacions entre Tel Aviv i el Caire. Els dirigents israelians havien acusat els egipcis del seu “dèbil control” de la península del Sinaí, des d’on els presumptes atacants haurien entrat a l’Estat jueu provinents de Gaza, sempre segons la seva versió. És cert que el Sinaí és un territori sense llei. Poblat bàsicament per tribus beduïnes, amb molta poca afecció a l’Estat, la violència a la zona ha augmentat els darrers mesos, després de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak, curiosament estret aliat israelià...

El radicalisme islàmic s’ha fet fort al Sinaí, on el contraban –tant de persones, com de drogues, armes i productes de luxes que acaben a Gaza- juga un paper importantíssim. Els factòtums locals reclamen una major sobirania al Caire, que just fa una setmana va afegir 800 soldats a l’escàs desplegament militar que hi té, una conseqüència dels acords de pau de 1978, signats per Menahem Begin i Anuar el Sadat. L’objectiu, precisament, era augmentar la seguretat en un territori que ha viscut diversos atacs als gasoductes que transporten aquest recurs energètic cap a Israel. Tot plegat, ha servit per reclamar al Caire un major control de la frontera.

En tot cas, el que sembla clar és que Israel intentarà accelerar els seus plans per construir un mur al sud del país, que blindi la frontera amb Egipte, seguint la línia del que passa a nombroses zones de Cisjordània. El debat sobre l’excessiva despesa militar de l’Estat hebreu –en detriment de la despesa social- probablement ha quedat tocat de mort. No se sap què passarà amb les protestes socials que han acaparat l’atenció mediàtica i han posat contra les cordes Netanyahu el darrer mes. Però no els auguro un gran futur. Un cop més, la seguretat torna a ser l’única prioritat de la política israeliana, que ha d’afrontar “l’amenaça terrorista” que l’envolta.

Molts dubtes i alguna resposta
Més enllà dels fets, tinc moltes preguntes (i poques respostes) sobre la cadena de fets de les darreres hores. Per què l’exèrcit israelià va permetre els atacs si ha confirmat que tenia informació que alguna operació es portaria a terme a la seva frontera sud? Per què tenen la certesa que l’origen cal buscar-lo a Gaza, quan des d’allà ningú ha reivindicat l’assalt? Quin paper hi juga Egipte en tot plegat? La tensió amb Tel Aviv és enorme, però el recent desplegament militar al Sinaí s’ha coordinat amb Israel i diverses persones han estat detingudes al seu territori presumptament vinculades a l’acció d’ahir. És possible que un grup d’una vintena d’homes armats palestins deixin Gaza pels túnels de Rafah, creuin prop de 150 quilòmetres pel Sinaí i s’infiltrin sense problemes a Israel? Què hi pinta Jordània i per què durant unes hores es va dir que els seus serveis d’intel·ligència havien alertat que un grup armat havia entrat a Israel des del seu territori?

De moment, però, tinc clar que Israel apareix com el gran guanyador del que ha passat. Els fets, independentment que el seu origen no hagi quedat clar, els permet presentar els palestins com una banda de terroristes i perjudicar les seves opcions de cara a obtenir el reconeixement al seu hipotètic Estat per part de l’Assemblea General de l’ONU el proper 20 de setembre. Un Netanyahu tocat, ressorgeix com el falcó que garanteix la seguretat del seu país i no té pietat de l’enemic. Els problemes a la frontera sud segur que li permetran rebre una nova pluja de milions per blindar la frontera sud. I desestabilitzant Egipte, afavoreix augmentar el pes de la Junta Militar que regeix ara el país i perjudica els objectius dels revolucionaris.

I els palestins de Gaza? Tornen a estar atemorits i tancats. Els passos amb Israel han quedat barrats, així com la frontera amb Rafah, oberta –tot i que amb restriccions- mesos després de la caiguda de Mubàrak. Però a qui li importa el que els passi? Quin valor tenen les seves vides al costat de la dels israelians? Potser no serveix de res, però hem de seguir explicant el que els passa. Que el seu crit de ràbia, d’impotència, de por es pugui sentir arreu del món també és cosa nostra. Perquè algun dia la llei internacional s’hauria de complir i l’ocupació caurà. Més tard o més d’hora. 

dimarts, 16 d’agost del 2011

El vell guerriller que no es rendeix


El compromís pot tenir un preu molt alt. Sobretot si defenses una causa noble. Especialment quan ho fas en un país sota ocupació militar. Passar una part important de la teva vida a la presó, tenir seqüeles permanents al teu cos i a la teva ment, estar a punt de morir en diverses ocasions són alguns exemples del cost que ha pagat Mamun Istetye pel seu compromís amb el seu país, Palestina. Superats els 40 anys i amb cinc fills, la seva vida és de pel·lícula.

Va participar a la Primera Intifada –la de les pedres- i el seu activisme contra l’ocupació li va comportar una llarga temporada –sis anys- a les presons israelianes. Una dècada més tard, amb altres companys de lluita va agafar les armes per unir-se a la Segona Intifada. En aquesta ocasió, les brutals i desiguals batalles que es van desenvolupar a Nablus en aquells anys van estar a punt de costar-li la vida. Un tret que li va travessar el rostre –i que li han suposat hores i hores de cirurgia per reconstruir-li el rostre- va ser la conseqüència més visible del seu pas per la resistència armada palestina.

Solar al centre de Nablús bombardejat a la II Intifada
Mamun Istetye ha viscut més de nou anys a les presons israelianes. I ha estat detingut 16 vegades. Això l’ha marcat. S’ha perdut moltes coses. Però no es penedeix del camí escollit. Tot el contrari. Confia que els joves del país agafin el seu relleu i no aturin una lluita que només culminarà –si més no, parcialment- el dia que l’ocupació acabi. “Hem de continuar perquè els israelians han decidit que no volen la pau”, afirma. 

Dolor i malsons 
Amb 13 anys va ser arrestat per l’exèrcit israelià per primera vegada i des d’aleshores el seu compromís no s’ha aturat. Ara bé, físicament apareix com un home cansat i mentalment està tocat. No amaga que pateix malsons i que un dolor gairebé insuportable a l’esquena l’acompanya permanentment com a conseqüència de la postura en què es veia obligat a estar un munt d’hores quan era entre reixes. “El tracte era degradant. Em van torturar un munt de vegades per obtenir informació i després de les llargues sessions d’interrogatori estava destrossat. El cabell em queia, tenia marques per tot el cos i veure la llum del dia se’m feia insuportable. M’havia acostumat a la foscor”, explica amb veu serena.

Després de ser detingut i empresonat arran de la Primera Intifada, els acords d’Oslo –avui denostats- li van permetre quedar en llibertat a la meitat de la dècada dels noranta. El 2000, però, va esclatar la Intifada d’Al-Aqsa, molt més violenta i sagnant que l’anterior i amb un cost brutal pels palestins, que en aquesta ocasió fins i tot van perdre la batalla de la imatge (que havien guanyat a finals dels 80) a causa dels atemptats suïcides. Istetye va sumar-se a un grup de resistència armada i Nablus, sobretot la ciutat vella, va ser un dels escenaris dels xocs més violents entre milicians palestins i els soldats de les Forces de Defensa d’Israel.

Carrer a la ciutat vella de Nablus. 
Al cinquè dia de combats, amb els hebreus utilitzant artilleria pesada i tancs per combatre els guerrillers armats amb fusells lleugers, Istetye va ser ferit i només va poder fugir arrossegant-se. Va haver d’esperar tres dies, fins que els soldats israelians van “pacificar” la ciutat, per ser atès a un hospital i començar les incomptables operacions. Al cap d’uns anys, l’aixecament va acabar, però no el conflicte entre Israel i Palestina. L’ocupació continua, així com les condicions que van portar els palestins a aixecar-se en les intifades.

El vell guerriller creu que cal seguir resistint i lluitant, rebel·lant-se contra la derrota. Està convençut que, més enllà del que passi al setembre, arribarà una tercera Intifada. I malgrat les seqüeles físiques i psicològiques i els anys gastats a la presó, té clar que ell hi tornarà a ser. El vell guerriller ha perdut molts companys, però manté el compromís. El vell guerriller no es rendeix. 

dilluns, 15 d’agost del 2011

Israel reactiva la construcció als assentaments i reforça el reconeixement palestí


Israel ha optat, un cop més, per la política de fets consumats que impossibilita qualsevol acord de pau amb l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Quan falten poques setmanes perquè l’Assemblea General de les Nacions Unides voti –sempre que la proposta superi el filtre del Consell de Seguretat- el possible reconeixement d’un Estat palestí, el ministre de l’Interior hebreu, Eli Yishai, ha donat el vistiplau a la construcció de 1.600 habitatges a l’assentament de Ramat Shlomo, situat a Jerusalem Est. L’anunci dinamita una hipotètica represa de les negociacions de pau entre l’executiu jueu i l’ANP.

La diplomàcia hebrea fa mesos que treballa per impedir el reconeixement palestí a l’ONU i, en aquest àmbit, comptaria amb el suport del seu tradicional aliat, els Estats Units. El govern de Barack Obama ha subratllat en diverses ocasions que no veu amb bons ulls la iniciativa palestina, impulsada tant per Mahmud Abbas –el president de l’ANP- com per Salam Fayyad –el primer ministre-, i manté que la via per resoldre el conflicte són unes negociacions de pau que haurien de culminar amb la creació d’un Estat palestí basat en les fronteres de 1967, tot i que amb els intercanvis territorials necessaris que facilitessin la viabilitat del projecte. El Regne Unit i França, com els nord-americans membres permanents del Consell de Seguretat, també són escèptics amb la iniciativa unilateral palestina i preferirien el retorn a les converses de pau.  

El moviment israelià, però, impedeix que aquesta via es reactivi i ha provocat la irritació de la Unió Europea, la pròpia ONU i dels Estats Units, que han demanat que s’aturin els gestos unilaterals per les dues bandes. Per la seva banda, l’ANP ha reaccionat amb indignació i Saeb Erekat, el cap negociador de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), ha qualificat la construcció de cases com un “crim de guerra”. Aprofitant el fet, Erekat ha demanat a Obama que abandoni el seu rebuig al reconeixement palestí a l’ONU.

Sense alternativa
Mahmud Abbas, el president palestí, ha deixat clar en diverses ocasions que l’opció d’acudir a les Nacions Unides no és la que prefereix, però que després de més d’un any de paràlisi absoluta de les negociacions de pau i veient que Israel continua amb la seva política de fets consumats i ampliant els assentaments en territori palestí –que violen la legalitat internacional- no els queda alternativa. La decisió israeliana, que el primer ministre hebreu va assegurar que només responia a motivacions econòmiques i no polítiques, reforça la posició palestina de cara la comunitat internacional.

Des de l’òptica israeliana, l’anunci s’ha interpretat com un moviment de Benjamin Netanyahu, el primer ministre, per desviar l’atenció de la greu crisi social que viu el país, amb una onada creixent de protestes a les principals ciutats del país per l’elevat cost de la vida i, sobretot, de l’habitatge. De fet, des del ministeri de l’Interior s’ha assegurat que la construcció de 1.600 cases a Ramat Shlomo –a les que s’han d’unir les 900 que es faran a l’assentament de Har Homa, aprovades fa una setmana, i les 2.000 previstes a Givat Hamatos i les 625 a Pisgat Zeev- intenta donar resposta als problemes que tenen els ciutadans israelians per trobar habitatge a un preu assequible. A ningú se li escapa, però, la intencionalitat política de la decisió del govern hebreu.

I mentrestant, una delegació de ministres d’Exteriors dels països àrabs ha decidit que demanarà als membres del Consell de Seguretat de l’ONU que donin el vistiplau a la proposta palestina i permetin que aquesta sigui votada el proper 20 de setembre a l’Assemblea General de l’organització. Tot i que ningú contempla que l’hipotètic reconeixement de l’Estat palestí impliqui grans canvis a curt termini sobre el terreny i el final de l’ocupació, sembla clar que ens esperen setmanes d’activitat frenètica al voltant del conflicte més antic de l’Orient Pròxim. 

dissabte, 13 d’agost del 2011

Machsom Watch: les àvies israelianes que vigilen els soldats


Cada dia, milers de palestins es veuen obligats a fer llargues cues per creuar els check-point (punts de control) que donen accés a Jerusalem Est (territori palestí segons la legalitat internacional, però part d’Israel segons les lleis hebrees) o a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Un cop arriba el seu torn, sovint després d’una llarga espera, han de presentar la documentació que demostra que tenen permís per creuar la barrera. Els permisos els dóna el govern israelià i actualment només una petita part dels palestins que resideixen a Cisjordània poden visitar Jerusalem Est.

Tenir els papers en regla, però, no garanteix superar el check-point. D’un dia per l’altre, la llista negra pot canviar i desenes de persones són forçades a fer mitja volta i retornar a Ramal·lah, Betlem o allà d’on vinguin. El tracte dels soldats cap als palestins sovint és degradant. Crits, insults, ordres, males paraules...No són jueus, ni tan sols són occidentals. Simplement són àrabs i, a sobre, palestins i majoritàriament musulmans. És evident que tenen molts números de ser potencials terroristes que tenen com a únic objectiu immolar-se i assassinar tants jueus israelians com sigui possible. Això és el que tenen interioritzat els soldats. No pensen, només obeeixen ordres i se senten poderosos en tenir una arma a les mans. La majoria són molt joves (tenen entre 18 i 21 anys), per tant ja us podeu imaginar el perill que això implica...  

Els palestins, submisos i indefensos, gairebé sempre callen i accepten les ordres i el tracte a què els sotmeten els militars israelians. Però qui els controla? El seu govern els dóna carta blanca per fer el que vulguin i si ens arriben denúncies del que realment passa als check-point és gràcies a grups com Machsom Watch, una organització de dones israelianes que es dedica, precisament, a vigilar el comportament dels soldats als punts de control. Fan informes, presenten denúncies, parlen amb els militars, els escridassen si fa falta. Són molt actives i com em va explicar Roni Hammermann, una de les seves integrants, els “encanta l’acció directa, el contacte amb els palestins i amb la realitat. Som dones grans, però no volem estar tancades a un despatx i redactar només informes”.

I és que, per edat, podrien ser perfectament les àvies dels soldats que humilien els palestins al punt de control. Això fa que, com a mínim, la majoria dels militars les escoltin i es vegin forçats a respectar-les, tot i que no entenguin el que fan ni que es dediquin a criticar “l’intocable” exèrcit israelià. “El nostre principal objectiu és documentar la violació de la llibertat de moviments que pateixen els palestins”, afirma Roni Hammermann mentre observa i controla el comportament dels soldats al check-point de Qalàndia, que uneix Ramal·lah amb Jerusalem Est.

Divendres de Ramadà
És divendres, el dia sagrat dels musulmans, i estem en ple Ramadà, el seu mes sagrat, per tant el nombre de palestins que intenten arribar a Jerusalem per resar a l’Esplanada de les Mesquites –el tercer lloc més sant de l’islam, després de la Meca i Medina- és molt més gran que en altres moments de l’any. Però, precisament per això, hi ha més mitjans que s’apropen als punts de control per veure què hi passa i el comportament dels soldats és molt més correcte que en altres ocasions, segons afirma Ruth Borkai, una altra membre de Machsom Watch.  

“Nosaltres estem aquí al costat dels palestins, treballant amb ells i mostrant-los la nostra solidaritat. Ara bé, no pretenem que l’ocupació es faci més humana, ni més confortable, sinó que també lluitem perquè s’acabi. Som grans, fa 10 anys que venim gairebé cada setmana als check-point i no sabem si hi serem a temps de veure com cau l’ocupació de Palestina, però mentre tinguem forces lluitarem perquè això passi”, declara contundent Ruth Borkai, una enèrgica dona de 80 anys. 

Precisament el treball i el contacte amb els palestins els permet conèixer-los, humanitzar-los, entendre els seus patiments, saber què pensen, què senten, sentir empatia pel que els passa. I és que això és una de les grans mancances de la majoria de la societat israeliana actual. Les restriccions a la mobilitat dels palestins –cada cop són menys els que poden arribar a Israel i els jueus, amb l’excepció dels assentaments, tampoc van al territori palestí- han limitat enormement el contacte humà entre les dues comunitat. Això fa que hi hagi un desconeixement enorme dels palestins per part de molts israelians, que es creuen la propaganda que els han venut i estan convençuts que tots els àrabs són uns terroristes que només volen tirar-los al mar.

La violació en la llibertat de moviments dels palestins comporta un seguit de problemes afegits. Per exemple, els pocs que tenen permís de treball a Israel han d’acudir-hi amb més de dues hores de marge per tenir la certesa que creuaran el punt de control amb prou temps per arribar a la feina. També limita les seves opcions de triar escola i, així mateix, per rebre el millor tractament mèdic possible, ja que fins i tot per a les ambulàncies és complicat obtenir el vistiplau per portar malalts palestins a hospitals de Jerusalem. I com que l’obtenció d’un permís per creuar és quelcom molt valuós, els israelians se n’aprofiten. Des de Machsom Watch m’asseguren que la policia secreta hebrea atorga autoritzacions a aquells palestins disposats a col·laborar amb ells, és a dir, a traire el seu poble.

Superada la una del migdia, quan el flux de palestins que intenta creuar el check-point de Qalàndia s’ha reduït notablement, les dones de Machsom Watch decideixen que és moment de tornar a Jerusalem, a reunir-se amb les seves famílies, moltes de les quals no veuen amb bons ulls el seu activisme. Un cop més, dins la mateixa família trobes gent que dóna el màxim suport a l’exèrcit i gent que lluita contra l’ocupació. A mi, en canvi, em toca tornar a Ramal·lah, amb la sensació d’haver aprofitat el matí, haver conegut un nou aspecte del conflicte i, sobretot, haver compartit diverses hores amb un grup de dones, d’àvies, increïbles. 

dijous, 11 d’agost del 2011

Setembre i les pors dels palestins del 48

Els àrabs que resideixen a Israel veuen amb una barreja d'esperança i temor el possible reconeixement d'un estat palestí. D'una banda subratllen que serviria per acabar amb l'ocupació, però de l'altra, creuen que s'utilitzaria per discriminar-los encara més dins de l'estat jueu i per intentar expulsar-los de les seves terres 


Carrer al barri palestí de Haifa. 

Setembre i, per tant, el possible reconeixement de l'Estat palestí per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides, s’acosta. Des de fa mesos, la maquinària diplomàtica israeliana treballa per evitar aquest desenllaç i tot apunta que comptarà amb l'ajuda del govern dels Estats Units, que aposta per vetar la proposta al Consell de Seguretat de l'ONU. Paral·lelament, els representants palestins intenten recollir el màxim nombre de suports, ja que en principi Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), i Salam Fayyad, primer ministre, volen arribar com sigui a la votació a l'Assemblea, on tenen gairebé garantida una còmoda majoria.    


Pocs creuen que l'hipotètic reconeixement de l'ONU signifiqui la fi de l'ocupació i la creació d'un Estat palestí realment sobirà, però l'ANP considera que, almenys, podria obligar Israel a moure fitxa al veure’s pressionat internacionalment per implementar l'anomenada solució
 dels estats. El naixement d'un Estat palestí real, que hauria d'abastar Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, podria deixar en una posició incòmoda els palestins que compten amb passaport israelià. 

Són més de 1,3 milions de persones i representen al voltant del 20% de la població de l'estat hebreu. Constitueixen la minoria més nombrosa i important d'Israel i estan legalment discriminats pel simple fet de no ser jueus. "Ens definim com a part del poble palestí i patim una gran discriminació com a resultat d'això i de ser la població indígena d'aquesta terra. Israel ens veu com l'enemic ", afirma Mohammad Zeidan, director general de l'Associació Àrab pels Drets Humans, amb seu a Natzaret. 
  
Temor a la deportació
 
Els palestins del 48 -com se'ls coneix- tenen la sensació que són els grans oblidats en el procés que podria concloure amb la creació d'un nou estat. "El gran dubte és que passaria amb nosaltres. Els israelians ens ignoren i l'Autoritat Palestina no té en compte la nostra opinió. Des dels dos costats ens veuen com un problema ", lamenta Rania Laham, sotsdirectora del Mossawa Center de Haifa, dedicat a la defensa dels ciutadans àrabs d'Israel.    


El gran temor de Laham, compartit per Mohammad Zeidan, és que un estat palestí s'utilitzi des de l'estat jueu per intentar transferir allà part de la població àrab d'Israel.
De fet, diverses veus de la dreta israeliana defensen aquesta opció com a resposta a una Palestina independent. Els habitants del Triangle -la regió fronterera amb la Línia Verda i que compta amb Umm al-Fahm i Taibeh com a principals poblacions- serien els grans candidats a ser deportats, en un moviment que també buscaria reduir els ciutadans no jueus d'Israel. 

"Tenir un estat palestí seria positiu perquè significaria la fi de l'ocupació, però d'altra banda també seria problemàtic, perquè no sabem si seria un estat viable. En tot cas, una solució sense tenir-nos en compte a nosaltres, als palestins israelians, no seria una solució real ", analitza Nadem Nashef, coordinador de l'Associació Baladna per a la Joventut Àrab, situada a Haifa. Mohammad Zeidan reconeix que la majoria dels partits àrabs d'Israel, com Balad o la Llista Àrab Unida, defensen la solució dels dos estats. "Creuen que la nostra lluita és aconseguir els nostre drets com a minoria dins d'Israel", apunta el director de l'Associació Àrab pels Drets Humans. 

Minoria compromesa amb un únic estat
 
Al costat d'aquesta opció majoritària, en cercles activistes i intel·lectuals hi ha una minoria compromesa amb l'opció d'un únic estat que ocupi tot la superfície de la Palestina històrica amb igualtat de drets per a tots els ciutadans. "Per mi, aquesta és la solució més justa i democràtica. Respectar a tothom, sense discriminació ni fer fora ningú de casa ", apunta Nadem Nashef, qui afegeix que no tindria cap problema amb el fet que ciutadans jueus resideixin a Cisjordània en aquest hipotètic únic estat, sempre que els palestins de Haifa, Acre o Jaffa poguessin continuar vivint en els seus llocs d'origen. 



Ni Nashef, ni Zeidan ni Rania Laham creuen que el que passi al setembre serveixi per acabar amb l’ocupació i estan convençuts que, en tot cas, no resoldrà els greus problemes que pateixen els palestins israelians. "Palestina és massa feble en el joc de poders i l'única opció que tenim és que hi hagi una enorme pressió internacional sobre Israel. Però això no passarà ", comenta Nadeem Nashef. Mohammad Zeidan, per la seva banda, tem que si hi ha una explosió violenta en els territoris ocupats en funció del que passi a l'ONU, aquesta es traslladi també a Israel, com ja va passar l'octubre del 2000, amb l'inici de la Segona Intifada ."Independentment que hi hagi un efecte contagi, tenim raons de sobres per aixecar contra un estat que ens discrimina cada dia perquè no som jueus", conclou. 



*Article publicat al Centre d'Informació Alternativa. 

dimarts, 9 d’agost del 2011

Els bahà'í, predicant la pau mundial sense denunciar l'ocupació


“Els israelians es diverteixen a Tel Aviv, resen a Jerusalem i treballen a Haifa”. Aquesta típica frase hebrea serveix per definir, a grans trets, el caràcter de les tres ciutats més grans de l’Estat d’Israel. Un cop més, però, s’obvien les arrels palestines de totes elles i la nodrida presència àrab, encara avui, als tres nuclis, sobretot a Jerusalem, la històrica capital palestina. En aquesta ocasió, però, no vull parlar del conflicte, ni tan sols de la situació de la minoria àrab dins d’Israel. Després d’una temporada vivint a Jerusalem i amb diverses visites a Tel Aviv, tocava apropar-se a Haifa.

Entrada als jardins Bahà'i de Haifa. 
Més enllà del caràcter industrial de la ciutat, Haifa és coneguda també per ser la seu més important del bahaisme, una religió sorgida fa uns 150 anys a l’Iran. El Mont Carmel acull el temple més sagrat i important per als bahà’is. Allà hi ha la tomba del Bab, el creador d’aquesta creença sorgida des de l’islam, però que advoca per la unitat de totes les religions, per l’existència d’un únic Déu i per la unitat de la humanitat. La tomba decep, però l’entorn és espectacular. Uns jardins enormes, immaculats, decoren el Mont Carmel. La seva bellesa és gran, però sobretot destaquen per l’increïble estat de conservació. Tot és impecable. No hi ha res que desentoni. La seva privilegiada ubicació, just al final (o al principi, segons com es miri) de l’avinguda Ben Gurion i la seva bellesa, han convertit els jardins en una de les grans atraccions turístiques de Haifa. 

Però realment el que volia era conèixer alguna cosa sobre el bahaisme, una creença de la qual no sabia res, tot i que Barcelona acull una de les seves comunitats (n’hi ha centenars arreu del món i es calcula que uns sis milions de persones professen aquesta fe). Douglas Moore, un nord-americà que treballa com a secretari d’un dels líders de la religió, ens va fer de cicerone pels jardins i pel temple i va fer-nos cinc cèntims sobre el bahaisme.

Una única religió, un únic Déu
A diferència d’altres creences, els bahà’is no es dediquen a carregar contra les altres religions, sinó que consideren que simplement totes parteixen del mateix Déu, que a través dels diferents profetes (Jesucrist, Mahoma,...) l’ha anat revelant de manera progressiva i adaptant-la al moment i l’entorn concret. No existeix un clergat ni un ritual establert en el bahaisme que, en molts aspectes, es presenta com una religió bastant més oberta i tolerant que d’altres. Per exemple, advoca per la igualtat entre l’home i la dona i aposta perquè la societat sigui equilibrada econòmicament, és a dir, sense pobresa ni riquesa extrema.

Les comunitats locals escullen els seus representants, que no participen en campanyes electorals, sinó que en principi són elegits segons les seves “aptituds espirituals”. El procés es repeteix cada any i cada lustre es traslladen a Haifa els representants de les comunitats nacionals per escollir les nous persones que formaran part de la Casa Universal de Justícia, que s’encarrega de liderar i dirigir el bahaisme mundial. Curiosament només els homes poden aspirar al càrrec, de manera que l’anunciada igualtat entre homes i dones no és tal, però bé...En tot cas, en el conjunt del procés electoral bahai hi participen molts més membres que els tenen la missió d’escollir el Papa de l’Església catòlica, per exemple.

Els bahà’is han de resar dos cops al dia (al matí i a la nit) i defensen la pau i l’harmonia mundial. En aquest sentit, participar en projectes de desenvolupament econòmic i social està molt ben vist en una religió que no contempla assistir setmanalment als rituals que caracteritzen altres creences. Del que es tracta és de servir i ajudar a la comunitat i al conjunt de la societat. La recerca de la veritat, una educació universal i l’harmonia entre la religió i la ciència són altres de les característiques d’aquesta fe.

El bahaisme té 19 mesos de 19 dies (i quatre dies que afegeixen per arribar als 365) i un d’ells el dediquen al dejú. La vida familiar és fonamental en una religió que només accepta el matrimoni entre homes i dones i en la qual s’aconsella comptar amb el vistiplau de la família abans d’unir-se amb una altra persona. El sexe fora o abans del matrimoni està prohibit per als baha’is, que tampoc accepten el consum de drogues o alcohol. El divorci, tot i estar mal vist, s’arriba a permetre i no existeixen les ordes religioses, ni els monjos ni coses per l’estil. En canvi, la conversió al bahaisme és ben senzilla, només cal mostrar-ne interès i aprendre els seus preceptes bàsics per formar-ne part. Així mateix, les unions entre persones de diferents religiosos estan totalment acceptades.

Persecució i manca d'implicació
Tot i predicar la pau mundial i l’harmonia entre totes les religions, la realitat explica que els baha’is estan perseguits i tenen problemes en alguns països. És el cas de l’Iran, on van néixer, estat on més de 200 fidels del bahaisme han estat assassinats des del triomf de la revolució islàmica de Khomeini, fa més de tres dècades. A més a més, milers de persones han estat empresonades per formar part d’aquesta fe.

La crida a una pau mundial no va acompanyada d’una acció política. I és que tot i tenir els seus dos temples més sagrats a Israel-Palestina (Haifa i Acre), els bahà’is no tenen cap posició definida sobre el conflicte israeliano-palestí i no denuncien les atrocitats i violacions dels drets humans sistemàtiques que cometen els jueus israelians. No denuncien l’ocupació i prefereixen girar el cap i dedicar-se a cuidar dels seus espais propis, que cada cop van creixent.

Tot i que es presenten com una religió allunyada de la riquesa, la realitat és que transmeten la impressió de tenir unes finances en bon estat de salut. Si no seria difícil que poguessin mantenir les estructures que tenen a Haifa. El seu discurs és interessant, però a la que rasques una mica sorgeixen les contradiccions del bahaisme que, al cap i a la fi, no deixa de ser una religió, amb tot el que això implica.