La Caixa va pagar més de 3,3 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre 2005 i 2013

Formaven part del consell d'administració o la comissió de control de l'entitat, bàsicament en representació de les corporacions municipals

La Caixa, la principal entitat financera de Catalunya, va pagar almenys 3,36 milions d'euros a dotze polítics en actiu entre el 2005 i el 2013. Aquestes persones –majoritàriament dirigents de CiU, però també del PSC, el PSIB-PSOE i el PP– formaven part del consell d'administració o de la comissió de control de l'entitat en representació de les corporacions locals o –només en alguns casos– en nom dels impositors (clients). Actualment, ja no hi ha polítics en actiu a la direcció de l'entitat. La nova llei de caixes va establir la incompatibilitat entre exercir un càrrec polític electe i estar als òrgans de govern de les entitats financeres. A més, fa uns mesos, l'assemblea general de La Caixa va aprovar la transformació de l'entitat en una fundació bancària, dirigida per un patronat de quinze membres en què no hi ha polítics en actiu. Això no significa, però, que el nou organisme estigui despolititzat, ja que en són integrants l'exministre socialista Javier Solana i Francesc Homs, exdiputat de CiU al Congrés i el Parlament i conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de 2001 a 2003.

La major part de les remuneracions es concentren en les dietes per assistència a les reunions dels òrgans de direcció de l'entitat, amb més d'1,85 milions; per davant dels 1,33 milions d'euros que van percebre integrants del consell d'administració entre 2011 i 2013 per la seva presència a altres societats del grup financer. Finalment, els dotze polítics van rebre un total de 177.000 euros en concepte de primes d'assegurança.

El 31 d'octubre, la Directa va informar que l'alcalde de Lleida i actual president del PSC, Àngel Ros, havia cobrat 207.000 euros com a membre de la comissió de control de La Caixa entre 2005 i 2012. Ros és el polític més conegut a Catalunya que ha tingut presència als òrgans de direcció de l'entitat amb seu a l'avinguda Diagonal de Barcelona durant el període analitzat, però no és, ni de bon tros, el que es va embutxacar més diners. Segons la documentació consultada –comptes anuals, informes de gestió i informes de remuneració de les persones integrants del consell d'administració i la comissió de control–, el privilegi correspon a Miquel Noguer Planas, actual alcalde de Banyoles per CiU.

Noguer va percebre un mínim de gairebé 1,35 milions del grup La Caixa entre 2005 i 2013. La xifra final, probablement, és més elevada, ja que, a banda de formar part del consell d'administració de l'entitat, el dirigent convergent va ser membre dels consells de Criteria CaixaCorp, CaixaBank i altres societats participades, com Abertis Logística i la Societat General d'Aigües de Barcelona, càrrecs pels quals va rebre més de 800.000 euros només entre 2011 i 2013, segons consta a l'apartat “remuneracions en societats del grup” dels comptes anuals de La Caixa. La Directa únicament ha pogut consultar les remuneracions d'aquest apartat en el trienni 2011-2013. Noguer va ser l'últim polític en actiu que va deixar el consell d'administració i va fer-ho l'agost de l'any passat. 

Fins la seva recent transformació en una fundació bancària, l'òrgan “suprem de govern i decisió” de La Caixa era l'assemblea general, formada per representants de quatre grups: les impositors, les entitats fundadores i altres d'interès social, les corporacions locals i el personal de l'entitat. Entre les funcions de l'assemblea general, hi havia la de nomenar les vocals del consell d'administració i les membres de la comissió de control. El consell d'administració s'encarregava del govern, la gestió, l'administració i la representació de la caixa d'estalvis, mentre que la comissió de control havia de supervisar la tasca del consell d'administració.

A banda d'Àngel Ros i Miquel Noguer, entre els càrrecs electes que han rebut retribucions per formar part dels òrgans de direcció de La Caixa durant la darrera dècada, destaquen l'exalcaldessa de Palma Aina Calvo, del PSIB-PSOE; l'exalcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, del PP, o Immaculada Juan, exalcaldessa de Deltebre per CiU i actual assessora del govern de Mas en polítiques mediambientals. En tots els casos, es tracta de persones de formacions que tenen deutes molt elevats amb l'entitat. El 31 de desembre de 2012, segons els comptes anuals de La Caixa, el PSC tenia un deute de 7.381.000 euros amb l'entitat, el de CiU s'enfilava fins als 12.210.000 euros i el del PP es quedava en 2.074.000 euros.

La llista sencera de càrrecs electes que van cobrar de La Caixa des de l'any 2005 és la següent:

Miquel Noguer Planas (CiU), 1.348.500 euros. Membre del consell d'administració de La Caixa –i, com a tal, d'altres societats del grup– entre el 2003 i el 2013 en representació de les corporacions locals. Va ser alcalde de Mieres entre el 1991 i el 2006 i president del Consell Comarcal de la Garrotxa de 1998 a 2006. Des de l'any 2007, és alcalde de Banyoles i, actualment, també és el vicepresident de laDiputació de Girona i el president del Consorci d'Acció Social de Catalunya. També ha estat als consells de Criteria Caixa Holding, Nuevo MicroBank, VidaCaixa Grupo, Abertis Logística i Societat General d'Aigües de Barcelona. El 2012, el ple municipal de Banyoles va rebutjar –només amb els vots de CiU– una moció de suport a la campanya contra els peatges #novullpagar, fet que va generar crítiques de l'oposició, atesa la presència de Noguer al consell de La Caixa, principal accionista d'Abertis, la concessionària de la majoria de peatges catalans.

Immaculada Juan Franch (CiU), 679.500 euros. Al consell d'administració des de 2005 i fins al 22 de maig de 2012 en representació de les impositores. Actualment, és assessora de la Generalitat de Catalunya en polítiques mediambientals a les Terres de l'Ebre. A nivell de partit, des de 2004 és membre de la direcció nacional de CDC i presideix la federació de la formació a les Terres de l'Ebre des de 2012. Va ser alcaldessa de Deltebre (Baix Ebre) de 2001 a 2005, municpi del qual va ser regidora de 1991 a 2007. A partir de l'any 2009, s'integra al Consell Assessor de Continguts i de Programació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals(CCMA).

Rosa Maria Mora Valls (CiU), 212.000 euros. Va formar part del consell d'administració de l'entitat entre el 2009 i el 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va percebre 111.000 en dietes, 11.000 en primes d'assegurança i 90.000 com a consellera d'altres societats del grup financer. És l'alcaldessa d'Anglesola des de 1993 i, a més, presideix el Consell Comarcal de l'Urgell des de l'any 2000.

Àngel Ros Domingo (PSC), 207.000 euros. Membre de la comissió de control de La Caixa del 2005 al 2012 en representació de les corporacions municipals. Alcalde de Lleida des de 2004 i actual president del PSC, va cobrar 173.000 euros en dietes i 34.000 més en primes d'assegurança.

Aina Calvo Sastre (PSIB-PSOE), 192.500 euros. Va ser membre del consell d'administració de l'entitat financera des de l'any 2009 fins al 22 de maig de 2012 en representació de les corporacions municipals. Va ser alcaldessa de Palma de 2007 a 2011 i, actualment, és la cap de l'oposició al consistori de la capital de Mallorca. També ha estat diputada al Parlament de les Illes. Després de la publicació de la informació, els Socialistes de Palma s'han posat en contacte amb la Directa per demostrar documentalment que totes les remuneracions que va rebre Calvo de La Caixa van anar destinades a "programes d’atenció a situacions d’emergència social".

Magí Pallarès Morgades (CiU), 167.500 euros. Al consell d'administració de La Caixa almenys des de 2003 i fins al 2009 en representació de les corporacions municipals. Va rebre 153.500 euros com a dietes d'assistència a les reunions i 14.000 en primes d'assegurança. Alcalde de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) de 1991 a 2007 i, novament, des de 2011.

Josep Antoni Frias Molina (CiU), 158.000 euros. Integrant de la comissió de control entre el 2009 i el 2013 en representació de les corporacions municipals, va cobrar 138.000 euros en dietes i 20.000 més en primes d'assegurança. Alcalde d'Hostalric des de 2007, també forma part del Consell Comarcal de la Selva.

Maria Rosa Pujol Esteve (CiU), 157.000 euros. Va representar les impositores a la comissió de control entre el 2009 i el 2013. Va rebre 138.000 euros en dietes i 19.000 més en primes d'assegurança. És l'alcaldessa d'Aitona (Segrià) des de 2010.

Lluc Tomàs Munar (PP), 107.000 euros. Va ser al consell d'administració entre el 2003 i el novembre de 2008 en representació de les corporacions locals. Alcalde de Llucmajor (Mallorca) entre el 1999 i el 2008, va cobrar 95.000 euros en dietes i 12.000 en primes d'assegurança a partir de l'any 2005. Condemnat a tres anys de presó per malversació, el 2008, arran de l'anomenat cas Llucmajor, l'any 2010, la sentència va ser anul·lada pel Tribunal Suprem.

Santiago Pallàs Guasch (CiU), 103.500 euros. Present a la comissió de control de 2005 a 2009 en representació de les corporacions locals. Regidor a l'Ajuntament de Tarragona entre el 1991 i el 2007, també va ser conseller del Consell Comarcal del Tarragonès (2007-2011) i, actualment, és assessor de CiU a la Diputació de Tarragona.

Josep Sala Leal (CiU), 23.400 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant uns mesos de 2009. És alcalde de Forallac (Baix Empordà) des de fa més de vint anys. També és diputat provincial, en aquest cas, des de 2007.

Joan-Maria Roig Grau (CiU), 7.000 euros. Va formar part del consell d'administració de La Caixa durant diversos anys, fins que va cessar del càrrec el 2005. Alcalde d'Amposta durant dues dècades (1987-2007), també ha estat president del Consell Comarcal del Montsià (1987-1995), senador (1995-2001 i 2008-2012) i diputat al Parlament de Catalunya (1992-2006). Actualment, és el gerent de les empreses públiques i els consorcis adscrits al Departament de Salut.

Repsol, una companyia sempre protegida per l'Estat

Propietat, principalment, de fons d'inversió i entitats financeres, s'ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països

Abril de 2012. El govern de l'Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d'YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d'una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc -a l'hora de defensar interessos oligàrquics delscampions nacionals, PP i PSOE es fusionen- clama al cel i García Margallo, ministre d'Exteriors de l'executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L'aparell estatal i l'establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau i tot tipus d'atacs i desqualificacions al govern argentí, titllat mantes vegades de populista. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d'interessos privats. 

El plet -que va tancar-se l'abril d'enguany amb l'aprovació d'una compensació econòmica a la companyia d'uns 3.700 milions d'euros- va posar de manifest l'enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat a protegir certs beneficis corporatius que a garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania. L'espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu costat, però realment era vàlid? D'entrada, Repsol està totalment en mans privades des que el 1997 el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més a més, la majoria del capital de la companyia s'ubica fora de l'Estat, bàsicament en fons d'inversió que, al seu torn, estan sota control de grans bancs. 

És cert que els dos principals accionistes de la petroliera, Caixabank i Sacyr, són espanyols. L'entitat financera té l'11,8%, mentre que la constructora arriba al 9,2%. Però a partir d'aquí, la resta de propietaris de referència són tots forans. Fins al juny, la mexicana Pemex -dedicada també als hidrocarburs- en controlava el 9,3%, però tot just acaba de completar la sortida iniciada fa cinc mesos; per aquest motiu  Temasek, el fons sobirà de Singapur, és el tercer màxim accionista amb el 6,0%. Després hi ha grans bancs i fons d'inversió com HSBC, 5,4%; Blackrock, 3,1%; BNP Paribas, 3,0%; JP Morgan Securities, 3,0%; Capital Group Companies, 2,5%; JP Morgan Chase & Co, 2,1%; o la societat d'inversió de capital variable (sicav) Inversora de Olarizu, 2,1%. Mercats en estat pur. 

L'origen: antics monopolis públics
La companyia no ha estat sempre sota domini dels mercats, sinó que en néixer, el 1986, era totalment pública, amb l'Institut Nacional d'Hidrocarburs (INH) com a accionista únic. Repsol es crea de la unificació de diversos monopolis energètics estatals, com Campsa, Butano o Petronor. El govern de Felipe González (PSOE) n'inicià la privatització tres anys més tard, procés que va culminar el 1997, ja amb Aznar al capdavant de l'executiu. En aquell moment, el president de la petroliera era Alfonso Cortina. És un dels fills de Pedro Cortina Mauri, un dels catalans de Franco. Nascut a la Pobla de Segur, Cortina Mauri va ser un dels fundadors de la cervesera San Miguel i, posteriorment, va ocupar diversos alts càrrecs a l'àrea d'Exteriors del règim dictatorial, arribant a ser ministre del ram del gener de 1974 a desembre de 1975. El relleu d'Alfonso Cortina s'executa el 2004, amb l'aterratge d'Antoni Brufau, un home de La Caixa, el tradicional accionista de referència de la companyia. 

Brufau, que l'any passat va embutxacar-se 4,9 milions pel càrrec -a banda dels gairebé 500.000 euros  que la societat va aportar a la seva pensió-, va ser un dels grans aspirants a succeir Josep Vilarasau al capdavant de l'entitat financera -juntament amb Isidre Fainé, qui assoliria el càrrec-, després dels quatre anys de mandat pont de Ricard Fornesa (2003-2007). 

El premi de consolació per a Brufau va ser la presidència de la corporació energètica, a la que va arribar des de la presidència de Gas Natural, participada tant per La Caixa com per la petroliera. Curiosament, actualment Brufau i Fainé comparteixen espai al consell d'administració de la companyia, ja que el banquer n'és el vicepresident, posició que li va reportar uns ingressos de més de 350.000 euros el 2013. Entre d'altres, al consell també hi ha Artur Carulla, un dels germans propietaris del holding Agrolimen (Pans & Co, Bocatta, Fres Co, Gallina Blanca,...) que a l'abril van abonar 9,5 milions perquè s'arxivessin les actuacions per frau fiscal contra ells. L'any passat, Carulla va cobrar gairebé 400.000 per ser conseller de Repsol. 

Paradisos fiscals i negocis amb dictadors 
Malgrat l'origen públic i el paraigües protector que encara li ofereix l'Estat -amb la defensa aferrissada en el plet argentí per YPF com a paradigma- Repsol mira bàsicament pels seus interessos corporatius -i els dels accionistes- i no precisament pel conjunt de la ciutadania. La mostra més clara és l'enorme quantitat de societats filials que té en paradisos fiscals. Segons l'informe de 2012 de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), presentat fa uns mesos,  fa dos anys la companyia comptava amb 44 subsidiàries en territoris de baixa tributació, fonamentalment radicades a Delaware (Estats Units) i els Països Baixos, però també a Suïssa i a les Illes Caiman i Bermudes. És evident que l'activitat extractiva de Repsol no es concentra en aquestes àrees; així doncs, no és forassenyat pensar que les filials s'empren per minimitzar la factura fiscal. 

A banda de seguir l'estratègia habitual de l'Ibex a l'hora d'eludir el pagament d'impostos -33 de les 35 companyies de l'índex empren filials en paradisos, segons l'ORSC-, la petroliera no és precisament escrupolosa quan ha d'escollir companys de viatges.Business is business i quan es tracta de lucrar-se no li importa fer-ho en règim dictatorials. Actualment opera en països com Argèlia, Angola i el Marroc, al costat de les estatals Sonatrach, Sonangol i ONHYM. També ho fa a Líbia, on durant dècades va estar associada a la National Oil Company, la societat cabdal en l'engendrament de la fortuna de Gadaffi. Del 2004 al 2012 va participar en projectes a l'Aràbia Saudita amb l'estatal Aramco i durant uns anys va buscar petroli a Guinea Equatorial, regida amb mà de ferro per Teodoro Obiang des de fa 35 anys. 

En tots els casos règims més o menys dictatorials, que acumulen una allau de denúncies per vulneracions dels drets humans més bàsics i que surten malparats en els informes anuals sobre el tema d'Amnistia Internacional o Human Right Watch. Organitzacions com l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) han denunciat que establir-s'hi i fer-hi negocis no deixa de ser una forma clara de “legitimar-ne els règims dictatorials”. Lluny de causar-li cap tipus de problema, sovint Repsol s'hi ha establert després de viatges oficials de governants espanyols, que li han aplanat el camí donant-li seguretat jurídica. De nou, la diplomàcia empresarial. 

Impactes negatius a l'Amèrica Llatina
Repsol, com Telefònica i Endesa -altres antics monopolis públics privatitzats durant la dècada dels 90-, juga un paper cabdal en el neoimperialisme espanyol a l'Amèrica Llatina, articulat a través de grans empreses. La regió ha esdevingut la principal àrea d'expansió de les principals companyies estatals i, per exemple, la petroliera opera actualment a Bolívia, Brasil, Colòmbia, l'Equador, Nicaragua, Mèxic, el Perú i Veneçuela. La presència Amèrica Llatina li ha reportat uns ingressos multimilionaris, però el seu historial allà no és precisament immaculat. 

Diverses organitzacions l'han acusat de provocar greus danys ambientals amb la seva activitat extractiva al Perú, l'Argentina o l'Equador. Oxfam Intermón va publicar al juliol de 2008 l'informeLletra petita, grans abusos, on exposava que la companyia s'havia beneficiat de la posició dèbil de diversos governs de la regió -que buscaven inversions foranes- per firmar-hi contractes abusius, que li van reportar “beneficis extraordinaris”, mentre que els guanys per a la població autòctona van ser mínims. Informacions periodístiques del 2006 també van mostrar el vincle de la petroliera amb el moviment secessionista de la regió boliviana de Santa Cruz, molt actiu en l'oposició inicial a la presidència d'Evo Morales. 

Amb uns beneficis de gairebé 10.500 milions d'euros des del 2010 -durant el primer semestre de 2014 els números verds han estat de 1.327 milions-, Repsol segueix insaciable i l'imminent inici de les prospeccions per buscar hidrocarburs a les Canàries i l'intent de fer-ne de noves davant del Delta de l'Ebre i les illes Columbretes ho demostren. L'impacte ambiental i l'oposició del territori són ignorats per una companyia que sempre compta amb el suport del govern espanyol de torn. I que, a cop d'anunci, evita que la majoria de les informacions crítiques amb les seves actuacions apareguin als grans mitjans. Blindatge mediàtic i diplomàcia empresarial al servei d'un dels monstres de l'Ibex. Combinació perfecta per als interessos corporatius. 

*Article publicat al número 372 de la Directa en paper. T'hi pots subscriure aquí. 

Un duet representatiu de l'1% que dirigeix el gran casino global

Enrique Bañuelos i Xavier Adserà, els impulsors de BCN World, s’han nodrit de l’especulació immobiliària, de contactes amb les elits i de filials a paradisos fiscals per lucrar-se en diversos projectes empresarials

El 2006, la bombolla del totxo a l’Estat espanyol encara no havia punxat i els empresaris del sector acumulaven beneficis astronòmics a base de construir sense límits. En aquell context, el valencià Enrique Bañuelos va celebrar l’obertura de la seu de Nova York d’Astroc, la immobiliària amb la qual s’havia fet d’or, amb una macropaella per a més de 20.000 persones. “A mi em deixen despullat al Central Park i en 24 hores estic passenjant-me per la Cinquena Avinguda en limusina”, va arribar a afirmar Bañuelos en una roda de premsa quan era un dels reis del totxo espanyol i la revista Forbes l’havia situat el 2007 com el 95è home més ric del món, amb una fortuna de 7.700 milions de dòlars.

La fanfarronada defineix bé un personatge aleshores molt ben connectat amb dirigents del PP valencià com l’expresident autonòmic i exministre, Eduardo Zaplana, i els exconsellers Juan Cotino i Rafael Blasco. L’abril de 2007, Astroc va enfonsar-se a la borsa -les accions van caure un 76% en pocs mesos- en una de les primeres senyals de l’ensulsiada del model econòmic especulatiu. Bañuelos va optar per escapar al Brasil, on va embrancar-se en dues aventures empresarials, una del sector immobiliari i l’altra de l’agroindústria. De nou, va anunciar mastodòntics projectes que van acabar en fum i va deixar el país.

 El maig de 2012 va tornar a l’Estat espanyol, quan Veremonte, la inversora que controla, es va convertir en la principal accionista d’Amper, un grup dedicat a les telecomunicacions i del que en va deixar de formar part el març d’enguany. Quatre mesos després de l’entrada a Amper, l’especulador valencià va irrompre al primer pla mediàtic, amb la presentació de BCN World, en una roda de premsa en què van participar Andreu Mas-Colell, Francesc Xavier Mena i Lluís Recoder, aleshores consellers d’Economia, Empresa i Ocupació i Territori i Sostenibilitat, respectivament, de la Generalitat catalana. Per part de Veremonte, impulsora del macrocomplex, va comparèixer el conseller delegat de la companyia, el tarragoní Xavier Adserà, la mà dreta de Bañuelos els darrers anys i cara pública del projecte.

Vincles amb els germans García-Nieto

Adserà va aterrar a Veremonte el maig de 2011, però els vincles amb el factòtum de la companyia es remunten a l’època d’Astroc. Llicenciat en Ciències Empresarials per Esade i màster en Administració i Direcció d’Empreses a la mateixa escola de negocis, Adserà -de 51 anys- va ser un dels fundadors de la societat de valors barcelonina Riva y García, que va jugar un paper important en l’accelerat creixement borsari d’Astroc i a través de la qual en va ser conseller independent.

Xavier Adserà. 

 Especialitzada en mercat de capitals, gestió de patrimonis i banca privada, el tarragoní en conserva el 21,8% del capital, mentre que la majoria roman en mans dels altres fundadors, els germans Borja i Ignacio García-Nieto Portabella. Ambdós donen una idea dels cercles socials en què, des de fa anys, es mou Xavier Adserà. Borja García-Nieto és president del molt conservador i tradicional Círculo Ecuestre des del novembre de 2008, a banda d’encapçalar el consell assessor de la Universitat Abat Oliba de Barcelona, catòlica i privada. El seu germà Ignacio presideix des de gener de 2010 el retrògrad Cercle del Liceu, que fins el 2001 no va admetre dones com a sòcies.

Filials per tributar menys

Veremonte opera des de Londres, el centre financer més important del planeta i la ciutat mare de bona part dels paradisos fiscals mundials. Ara bé, a l’hora de tributar el grup de Bañuelos opta per fer-ho als Països Baixos, a través de la societat Veremonte International BV. La dirigeix Xavier Adserà i s’aprofita de la baixa imposició per a companyies internacionals de l’estat neerlandès, considerat un paradís fiscal per organitzacions com Tax Justice Network. El mateix model es repeteix amb el campionat de curses de cotxes elèctrics, una aliança empresarial entre Veremonte i Alejandro Agag, el gendre de l’expresident espanyol José María Aznar. La competició constarà de 10 curses, començarà el setembre a la Xina i acabarà al juny de l’any vinent a Londres. L’organtiza Formula E Operations Ltd, amb seu a la capital britànica i dirigida per Adserà i Agag. Com a filial té la societat Formula E Rights BV, radicada als Països Baixos i encapçalada pel tarragoní. Adserà també controla prop del 2% del grup xocolater Natra amb la seva societat patrimonial Tamaxage XXI -domiciliada a Sant Cugat del Vallès-, amb interessos a Guinea Equatorial, regida pel dictador Teodoro Obiang.

El tàndem Bañuelos – Adserà es caracteritza per l’especulació immobiliària, les relacions amb el patriciat barceloní més conservador i el control de societats en paradisos fiscals per esquivar legalment el pagament d’impostos. Encarnen perfils molt allunyats de la defensa del bé comú. En definitiva, formen part de l’elitista i exclusiu club de l’1% especialista a jugar -i guanyar- a la ruleta del gran casino global en què s’ha convertit l’economia mundial. I ja se sap que en el joc, només la banca -o sigui, ells mateixos- guanya sempre.

*Article publicat al suplement especial ‘No juguem’ editat per la DIRECTA i Aturem BCN World, 28 de maig de 2014. 

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics

El 29 d'abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l'última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l'administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l'executiu va captar 12.727 milions d'euros a través d'aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d'entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l'emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d'Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n'ha augmentat la dependència amb el govern de l'Estat espanyol, que amb diferència n'és el principal creditor.

La deutecràcia s'ha accelerat des de l'inici de la crisi i només en el cas de la Generalitat el passiu s'ha triplicat a partir del 2008, fins als 57.122 milions d'euros en què se situava el 31 de desembre de 2013, incloent-hi les seves empreses públiques o participades. Segons un càlcul de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), que ha elaborat un ampli informe sobre la qüestió, el deute per càpita dels catalans ascendia a final de l'any passat a 25.606 euros, sumant el passiu dels executius estatal i autonòmic, però sense tenir en compte el municipal. La xifra supera en més de 5.000 euros la mitjana espanyola, el que demostra que l'endeutament de l'administració del Principat és dels més elevats de l'Estat.

La imposició de la deutecràcia s'ha traduït en canvis legislatius els darrers anys -reforma express de la Constitució l'agost de 2011, Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (abril de 2012) i Llei de control del deute comercial en el sector públic (desembre de 2013)- que consagren el pagament del deute com a prioritat de les administracions. Les noves normatives perjudiquen el benestar dels ciutadans i beneficien uns creditors que veuen garantit per llei el seu enriquiment. En el cas de la Generalitat de Catalunya, el 47% del deute és amb l'Estat espanyol, a través dels diversos mecanismes de liquiditat, però entre els creditors també hi trobem entitats financeres estatals i estrangeres i acabalats inversors particulars. L'Estat, a més, recorre als mercats per finançar-se.

Un negoci per a les entitats del país

“El deute s'ha convertit en un mecanisme de distribució de la riquesa de pobres a rics, doncs els diners dels contribuents, aportats d'una manera o altra pel treball, es drenen cap als capitals financers a través del pagament d'interessos del deute”, rebla l'informe Desentranyant la UE, publicat recentment pel Seminari Taifa. La definició del grup d'economistes crítics deixa ben clar per a qui és un negoci el model imposat des de la Troika -Banc Central Europeu (BCE), Comissió Europea (CE) i Fons Monetari Internacional (FMI).

Un exemple clar d'enriquiment del sector financer amb diners públics va donar-se amb les emissions de bons patriòtics de la Generalitat, que van comportar el pagament de gairebé 600 milions en interessos als inversors -més de 670.000 peticions, és a dir, bàsicament petits estalviadors- i 275 milions en comissions a les entitats financers que van gestionar-ne la col·locació. Segons l'informe de la PACD, basant-se en les dades del Departament d'Economia i Coneixement, la principal beneficiada pels bons patriòtics ha estat CaixaBank, que només en comissions s'ha embutxacat 113 milions d'euros, el 41% del total. Després de l'entitat presidida per Isidre Fainé, el negoci privat pagat amb diners públics també ha estat especialment lucratiu per a la rescatada Catalunya Banc (64,5 milions), el Banc Sabadell (31,5), Unnim -actualment BBVA- (11,4), Deutsche Bank (10,5), la Caixa d'Enginyers (10) i el Barclays Bank (7,6).

Tres vies d'endeutament

La Generalitat actualment s'endeuta de tres maneres: a través de l'emissió de bons i pagarés als mercats financers, que a final de 2013 suposaven el 31% del passiu; amb préstecs i crèdits de la banca, el 22% del total; i amb els mecanismes públics de liquiditat, que sumaven el 47% i que no deixen de ser crèdits de l'Estat pels quals s'han de pagar interessos d'entre el 3,3% i el 6,2%. La composició del deute de l'administració autonòmica ha canviat notablement des del 2011, quan els préstecs amb entitats financeres representaven el 36,7% del passiu i els bons, el 63,3%, però el tancament del mercats va provocar l'aplicació dels mecanismes de suport a la liquiditat. Ara, el principal creditor de la Generalitat és el govern espanyol i la PACD no dubta a afirmar que de facto la política econòmica catalana “està intervinguda” des de l'executiu central, ja que l'accés a instruments com el FLA implica l'acceptació de determinades condicions dictades des de Madrid.

Els mecanismes públics de suport a la liquiditat es van impulsar per fer front, precisament, al pagaments dels deutes de les autonomies i bàsicament són tres: el FLA, finançat pel govern estatal a través de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), del que han sorgit el 75,6% dels recursos públics rebuts per la Generalitat; els crèdits de l'ICO (5,7%); i el Fons per al Finançament de Pagaments de Proveïdors (FFPP), que representa el 18,7% restant. El FFPP suposa un lucratiu negoci per a les 26 entitats bancàries que el nodreixen mitjançant un crèdit sindicat i que exerceixen d'intermediàries i es beneficien d'uns interessos que “rondaran el 5,9%”, segons el Ministeri d'Hisenda. El BBVA, el Banc Santander, Bankia, Caixabank, el Banc Popular, el Banc Sabadell, el Banesto o el públic ICO són les principals entitats que hi participen.

La Generalitat va començar a emetre bons sobirans negociats des de la Borsa de Barcelona el 1996 i a 31 de desembre de l'any passat sumaven 14.799 milions d'euros, la major part dels quals són a llarg termini (12.700). Un cop amortitzats els darrers bons patriòtics, ja no queden emissions detallistes, de manera que són inversors en general -com per exemple residents a partir de 500.000 euros- els que posseixen bons. Pel que fa a la composició, les darreres dades disponibles són de 2011, quan el 54,4% del deute públic negociat a borsa de la Generalitat estava en mans de residents -principalment persones físiques (24,8%) i entitats de crèdit (13,6%)- i la resta (45,6%) el tenien no residents. El 2006 els residents només n'acumulaven el 20% i des d'aleshores no han deixat de guanyar pes com a creditors de la Generalitat.

Pel que fa als crèdits bancaris, no existeixen dades actualitzades sobre quines entitats financen la Generalitat, però a l'informe de la PACD s'exposa que durant el 2014 la major parts dels venciments de deute tant a llarg com a curt termini corresponen a bancs espanyols (5.183 milions, envers els 125 a pagar a entitats foranes). Tot plegat evidencia que el deute de la Generalitat està fonamentalment en mans estatals, ja siguin públiques o privades, que intervenen una política econòmica molt allunyada dels interessos de la ciutadania.

La 'deutecràcia' s'imposa al finançament dels serveis socials 

“Els deute ha estat i segueix sent un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme”. La frase, que apareix a l'informe La deutecràcia com a amenaça global, editat per l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i escrit per Iolanda Fresnillo, membre de la PACD, resumeix una de les principals conseqüències de la sacralització del pagament del deute per sobre de la inversió en benefici del 99% de la població, com és la pèrdua de sobirania. El mateix treball afegeix que la “imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic provoquen retallades en els drets econòmics, socials i culturals de les ciutadanes, limitant l'accés als serveis públics de salut i educació, augmentant la precarietat en el treball i la desocupació, dificultant l'accés als béns bàsics de consum i incrementant la desigualtat de classe social i de gènere”.

L'evolució de la despesa de la Generalitat des del 2008 és un cas paradigmàtic de deutecràcia. A partir d'aleshores, la inversió en salut, educació i protecció i promoció social ha disminuït, mentre que la partida destinada a pagar el deute s'ha disparat. L'any passat va ser el primer en què el deute va ser la principal porció del pressupost del govern autonòmic, amb un total d'11.728 milions (sumant interessos i amortització), per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d'Educació. Els darrers quatre anys (2010-2013) acumulen unes retallades de 3.100 milions en inversió social en contraposició amb l'increment de 9.000 milions destinats al deute. 

 El deute de la Generalitat catalana era de 57.122 milions a final de 2013 i havia registrat increments anuals superiors als dos dígits des del 2008. El català és l'executiu autonòmic més endeutat de l'Estat en xifres absolutes i el tercer respecte al PIB (29,7%), només per darrere del País Valencià (31.884 milions, 32,9% del PIB) i Castella-la Manxa. Les Illes ocupen la quarta posició amb el 25,6% del PIB, el que equival a 6.586 milions. El 2003, el passiu de la Generalitat catalana era de menys d'11.000 milions, de manera que en una dècada s'ha quintuplicat i el creixement ha estat constant, amb independència del color polític de l'administració. En un context de creixents necessitats -des de 2008- la despesa social ha caigut per complir el pagament d'un deute sacralitzat per unes lleis aprovades pel PP amb el vistiplau de CiU i, en algun cas, del PSOE. Milton Friedman, el gran gurú del neoliberalisme, deu somriure a la tomba. 

El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

El fons de capital risc KKR, nou soci del parc temàtic, inverteix en empreses d’armes i té un exdirector de la CIA en nòmina

Les operacions que ha dut a terme Investindustrial a Port Aventura el darrer any han estat un negoci rodó per a la família Bonomi, propietària del fons de capital risc, i perjudicials per a la plantilla del parc temàtic. El fons s’ha embutxacat diversos milions d’euros amb la compra-venda de la meitat del capital del parc, ha retallat la plantilla i ha empitjorat les condicions laborals de les empleades de neteja, malgrat que la instal·lació va guanyar 13,8 milions el 2012. Des de principis de desembre, un altre fons de capital risc, el nord-americà Kohlberg Kravis Roberts & CO (KKR), també intentarà lucrar-se amb el parc de Vila-seca i Salou. Un dels alts càrrecs de la companyia és David Petraeus, exdirector de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units, la CIA.

El novembre de 2012, Investindustrial va assolir el control total de la instal·lació, després de pagar 105 milions a La Caixa pel 50% del capital que encara estava en mans de l’entitat financera. Només tres anys abans, els mateixos protagonistes havien tancat una operació de 95 milions que va permetre l’aterratge del fons dels Bonomi al parc temàtic. Fa unes

setmanes, es va anunciar que Investindustrial havia venut el 49,9% de Port Aventura a KKR. Segons la premsa econòmica, el preu –que no es va fer públic– supera amb escreix els 105 milions cobrats per La Caixa fa un any i, precisament, l’entitat financera ha aportat part dels fons de l’operació. Paral·lelament, durant els darrers dotze mesos, prop d’una quarantena de treballadores del parc han estat acomiadades i més de 250 empleades –el 15% de la plantilla– s’han vist forçades a acceptar la subrogació a dues companyies subcontractades per encarregar-se del servei de neteja.

Vincles amb el sector militar

Fundat el 1976, KKR és un dels fons de capital risc més grans del món. Amb seu a Nova York, és present a multitud de sectors i gestiona prop de 70.000 milions d’euros en actius, dels quals, més de mil són a l’Estat espanyol, una mostra de l’estret vincle que manté tant amb La Caixa com amb Investindustrial. KKR és soci de l’entitat financera a l’empresa d’aparcaments Saba, de la qual posseeix el 18,2%. Des de 2010, també controla el 49% de la firma d’helicòpters Inaer, on Investindustrial té la participació majoritària. La companyia, especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus, té el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès com a clientela. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros (veure DIRECTA 297).

A l’Estat, també compta amb una participació del 49% a la companyia d’energies renovables T-Solar i, fa uns mesos, va concedir un crèdit de més de 300 milions a l’empresa de materials de construcció Uralita. A més, seguint la tendència de nombrosos fons voltors internacionals, també busca gangues al sector immobiliari. A la web corporativa, KKR no amaga que les seves inversions no tenen vocació de permanència, sinó que busquen obtenir beneficis econòmics més o menys ràpids, culminats amb una venda profitosa de la participació adquirida. Profitosa per als seus interessos, és clar.

Els vincles del fons d’inversió amb el sector militar van quedar reforçats el maig d’enguany amb la incorporació del general retirat David Petraeus, que presideix el KKR Global Institute i, com a expert en seguretat, assessora la companyia en relacions internacionals. Barack Obama el va nomenar director de la CIA el setembre de 2011, càrrec que va ocupar fins al novembre de l’any següent. Prèviament, entre 2007 i 2008, va ser el cap de la coalició multinacional a l’Iraq –a instàncies de George W. Bush– i, de 2010 a 2011, ja sota la presidència d’Obama, va estar al capdavant de la missió de l’OTAN i l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan. A més, entre les múltiples empreses que controla KKR, també hi ha Academy Sports + Outdoors, que – com es pot comprovar a la seva web– ven armes de foc de tot tipus. Per tant, els dos propietaris de Port Aventura tenen relació amb la indústria de la guerra.

*Article publicat al número 342 del setmanari DIRECTA, 11 de desembre de 2013.

Els criteris per a l’acollida de menors en família, sota sospita

Les professionals alerten que s’està implantant un model mercantilista que privilegia el cost en detriment de l’interès superior dels infants

Cada cop és més habitual que la Direcció General d’Atenció ala Infància i l’Adolescència (DGAIA) decideixi que una menor protegida per la Generalitat sigui acollida per la família extensa (àvies, avis, tiets o tietes) en lloc de passar a viure temporalment a un dels centres residencials o d’acolliment que depenen de l’administració. La pràctica compleix amb la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA) aprovada el 2010. L’article 120.2 de la normativa estableix que “les mesures d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les que comporten l’internament del menor o la menor en un centre públic o concertat”. El mes de febrer, en una de les primeres comissions de Benestar i Família de la legislatura, la consellera del ram, Neus Munté, va reiterar al Parlament que el govern d’Artur Mas “promourà i prioritzarà” l’acolliment familiar, una opció defensada per les professionals dels serveis socials des d’un punt de vista teòric, però qüestionada si no va acompanyada de recursos humans i econòmics que permetin fer un seguiment adequat de les menors.

La Generalitat fa diversos anys que retalla els recursos destinats a l’atenció a la infància i l’adolescència, fet que ha contribuït a generar la sospita que l’increment de l’acolliment en família extensa respon, principalment, a motivacions econòmiques. Diverses professionals del sector consultades per la DIRECTA i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, han subratllat que aquesta opció és “amb diferència, menys costosa” per a l’administració, de manera que pot tenir el “perill que no sempre s’utilitzi en benefici dels infants i acabi sent una mesura de reducció de despesa”. Mentre un centre residencial d’acció educativa (CRAE) suposa un cost d’entre 100 i 125 euros per infant i dia, segons Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) –un col·lectiu d'afinitat de treballadores del sector, que produeix discurs alternatiu i porta a terme accions directes–, l’acolliment en família extensa comporta una despesa de prop de 300 euros mensuals per a l’administració.

El darrer informe sobre els drets de l’infant publicat el desembre de 2012 pel Síndic recull que, segons les dades del mes d’abril de 2012 –les últimes disponibles–, Catalunya comptava amb 7.286 infants i adolescents amb mesures de protecció. De totes elles, el 55% viu en família –ja sigui extensa o aliena–, el 36,4% en centres tutelats per l’administració i el 8% restant en família preadoptiva. Amb relació al mateix període de l’any precedent, l’opció que va créixer més va ser l’acolliment en família extensa, amb 193 menors més, una tendència que, segons les fonts consultades, s’ha accentuat els darrers mesos.

Acolliments sense garanties

Dues treballadores d’un CRAE de l’àrea metropolitana de Barcelona consultades per la DIRECTA – que prefereixen mantenir l’anonimat per evitar represàlies laborals– asseguren que, actualment, “s’estan produint acolliments sense garanties d’èxit i sense poder fer seguiment dels casos (a causa de la càrrega de feina dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, EAIA), perquè la prioritat és treure’s nens de sobre”. Les dues professionals afegeixen que, abans, les condicions necessàries per autoritzar un acolliment amb família extensa eren “molt rigoroses”, però que, ara, “s’han rebaixat”, fet que està provocant –de retruc– que els CRAE i els centres d’acolliment que havien arribat a estar sobreocupats ara tinguin una part significativa de les places buides.

Les menors tutelades per l’administració catalana, la major part de les quals han estat víctimes de maltractaments, abusos o negligències greus per part dels seus pares i mares, si no estan vivint amb famílies, es reparteixen en centres d’acolliment (que sumaven 576 places a finals de 2011), CRAE (1.833 places), centres residencials d’acció intensiva o CREI (82 places) i pisos assistits (39 places per a adolescents de 16 a 18 anys). Des de finals de 2010, també existeixen les Cases d’Infants, un servei d’estada temporal concebut amb l’objectiu d’intervenir tant en l’infant com en la família per reduir el temps de tutela de la menor i, fins i tot, evitar separar-la de la família. Són centres més petits –tenen entre 10 i 16 places– i, a Catalunya, n’hi ha nou, tot i que l’objectiu és arribar als 24 en acabar el 2014. La Generalitat ha confirmat que els vol potenciar, fet que, amb el canvi de model i l’aposta per l’acolliment en família extensa, “segurament”, comportarà el tancament d’alguns CRAE en un futur, segons ha admès Jaume Clupés, president de la Federació d’Entitats d’Atenció i educació a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) en una conversa telefònica. Clupés afegeix que les “places residencials ja no creixen”.

Les Cases d’Infants representen l’enèsim exemple de col·laboració pública-privada tan pregonat per l’executiu convergent. Estan gestionades per la Fundació Acció Social Infància (FASI), que desenvolupa el projecte en col·laboració amb la DGAIA, el Consorci de Serveis Socials de Barcelona –que aplega la Generalitat i l’Ajuntament– i l’Obra Social de La Caixa, que (segons la memòria de l’entitat) l’any passat hi va aportar més de dos milions d’euros, una xifra lleugerament superior a la que hi va destinar el govern autonòmic a través de la DGAIA. El seu patronat, que té representació del sector públic i privat i del tercer sector social, està encapçalat pel president de la mútua Fiatc, Joan Castells, i compta amb diversos càrrecs polítics, com els convergents Miquel Noguer (alcalde de Banyoles) i Marta Felip (alcaldessa de Figueres). Segons la web de FASI, encara en són membres Robert Fauria (ERC) –que, fins al març, era president del Consell Comarcal de la Selva i alcalde de Sant Hilari Sacalm i està imputat en el cas Manga– i Jaume Torramadé (Unió), expresident de la Diputació de Girona que va dimitir el mes de gener després de ser denunciat per presumpte assetjament sexual.

“Model mercantilista”

Al canvi de model, s’hi ha d’afegir la precarització de les condicions dels CRAE, especialment marcada als centres concertats. I a l’empitjorament de les condicions laborals, compartit amb la resta del sector públic, s’hi sumen altres qüestions com el fet que els centres concertats hagin de cobrir la major part de les baixes modificant l’horari de la resta de l’equip, que no disposin d’educadora acompanyant en els transports i que les activitats extraescolars i d’oci que fan les menors es limitin gairebé a les que són gratuïtes, segons un document publicat pel DASC fa uns mesos. Les professionals consultades declaren que s’han convertit en “centres assistencials on els menors tenen les necessitats bàsiques cobertes”, però que no poden “funcionar realment com a centres educatius”. En aquest sentit, lamenten que els infants acabin sent víctimes d’un “doble desemparament”, primer per part dels seus pares i mares i després per part de l’administració.

Mentre el Síndic de Greuges reiterava, a través del seu informe, la necessitat que es prioritzi “l’interès superior del nen” per damunt de qualsevol criteri econòmic, el DASC apunta que l’actual sistema de protecció de menors és “mercantilista i insensible” i s’emmarca en un canvi de model d’un “Estat del benestar a un Estat inversor”. Com a exemple d’aquest canvi, el col·lectiu de professionals esmenta el fet que l’oferta econòmica ja sigui gairebé l’únic criteri de selecció d’una empresa per gestionar un centre, fet que afavoreix clarament les societats amb ànim de lucre per davant d’aquelles que també s’interessen pel benestar de les menors.

*Article publicat a la secció Estirant del Fil del número 326 del setmanari DIRECTA, 17 de juliol de 2013. 

Els nous propietaris de Port Aventura s’enriqueixen amb el negoci de la guerra

Investindustrial controla el 100% del parc temàtic i té contractes amb els exèrcits espanyol i francès

El parc temàtic de Port Aventura ja no està en mans de La Caixa. El 5 de novembre, es va anunciar que Criteria Caixa Holding, la societat que agrupa les participacions no financeres del grup, havia arribat a un acord amb Investindustrial per desfer-se del 50% que encara conservava del complex d’oci. L’operació es va tancar per 105 milions d’euros i suposa la culminació del procés que es va iniciar el desembre de 2009, quan Investindustrial va pagar 95 milions per obtenir el control de la meitat del parc de Vila-seca i Salou.

Bonomi, el segon per la dreta, amb Artur Mas i altres dirigents.

Fa un mes, la premsa econòmica es va fer un ressò molt ampli d’aquesta informació i va explicar que Investindustrial és un fons de capital risc de la família Bonomi, originària de Milà, que controla diverses empreses mitjanes al sud d’Europa, entre les quals trobem la catalana Logic Control, la companyia d’ambulàncies Transport Sanitari de Catalunya (TSC) o la productora de software Panda. En cap cas no es va mencionar que Investindustrial s’enriqueix amb el negoci de la guerra a través de la firma d’helicòpters Inaer i que el conseller delegat del grup, Carlo Umberto Bonomi, està establert a Barcelona i és un dels empresaris que va pressionar a favor de la candidatura de la capital catalana per acollir el complex del joc Eurovegas.

Inaer, que té les oficines centrals a Mutxamel (l’Alacantí), està especialitzada en serveis d’emergència amb helicòpter i manteniment d’aeronaus i, entre la seva clientela, trobem el Ministeri de Defensa espanyol, la Gendarmeria francesa, la Protecció Civil italiana o la Direcció General d’Armament del govern francès. Només en el cas espanyol, des de 2008, s’ha endut dos contractes de Defensa que sumen més de vint milions d’euros. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 30 d’octubre de fa quatre anys anunciava la compra de dos helicòpters Puma Sa 330 –dedicats al transport d’efectius militars– a Inaer per set milions d’euros. A l’edició del 27 de desembre de 2011 del BOE, s’especificava l’adjudicació d’un contracte per a l’extensió de la vida dels helicòpters Agusta Bell 212 de l’armada espanyola. La beneficiària era una unió temporal d’empreses (UTE) formada per Sener i, de nou, Inaer i la concessió ascendia a 21 milions. Segons un portal de l’armada espanyola, els Agusta Bell 212són uns aparells emprats pel tercer esquadró d’aeronaus de l’exèrcit i incorporen metralladora i llançacoets. Entre d’altres tasques, l’esquadró es dedica al “transport tàctic de tropes” i al suport “mitjançant el foc” a diverses missions.

ERO al transport sanitari

TSC, la principal empresa del sector de les ambulàncies del país, està en mans dels Bonomi des de l’any passat, quan Agrupació Mútua se’n va desfer i va quedar en mans d’Investindustrial. L’aterratge del grup italià a la companyia va ser sonor. Aprofitant la reducció pressupostària del Departament de Salut, la companyia va anunciar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per acomiadar més de 200 treballadores. Després de negociar amb els sindicats, finalment, el procés va culminar el gener i va deixar una seixantena de persones sense feina. Amb contractes amb el Servei Català de la Salut i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), TSC –que té una plantilla formada per 1.500 persones– va obtenir beneficis milionaris el 2010 i els Bonomi no van dubtar a recórrer als acomiadaments massius, precisament, per mantenir els guanys.

Suport a Eurovegas

Habitual a les trobades de l’elit econòmica barcelonina, Carlo Umberto Bonomi ha participat en actes del conservador Círculo Ecuestre i va ser un dels 40 assistents al sopar exclusiu preparat per Ferran Adrià, Nando Jubany i Carles Gaig que es va celebrar el mes de juny per donar suport a la candidatura de Barcelona per acollir el projecte Eurovegas, que finalment anirà a Madrid. Miquel Roca, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Sandro Rosell (Barça) o Salvador Alemany (Abertis) eren altres dels participants a la trobada. Després d’aconseguir el control total de Port Aventura, sembla que els Bonomi volen treure suc de Barcelona World, el nou projecte especulatiu plantejat al voltant del parc. I és que, com a bon fons de capital risc, l’objectiu d’Investindustrial no és altre que fer diners a qualsevol preu.

*Article publicat amb el número 297 del setmanari DIRECTA, dimecres 5 de desembre de 2012.