dijous, 21 de novembre del 2013

Els escàndols milionaris dels Carceller i els Godia, dues fortunes franquistes

Les famílies Carceller i Godia són dues de les més poderoses dels Països Catalans i, com a tals, apareixen al rànquing de fortunes de la revista ‘Forbes’. Han bastit uns imperis empresarials enormes gràcies a uns patriarques estretament vinculats a la dictadura franquista i, darrerament, s’estan veient afectades per escàndols judicials, sota acusacions d’haver utilitzat complexos entramats societaris per evadir milions d’euros. Riqueses d’origen fosc que exploten a fons els privilegis de l’1% en detriment del 99% de la societat

Una fortuna monumental, sorgida gràcies al franquisme i esquitxada judicialment per escàndols de frau fiscal els darrers mesos. Les nissagues Carceller i Godia comparteixen tots aquests trets, a banda de controlar amplíssimes carteres de societats. Les acusacions recents d’intentar esquivar la legalitat per pagar menys impostos han tingut un ressò mediàtic important, fet que contrasta amb el tractament exquisit que reben habitualment els Godia per part dels mitjans de l’establishment i amb la discreció i opacitat que caracteritza els Carceller.

Fa unes setmanes, l’edició espanyola de la revista Forbes va publicar el llistat de les cent riqueses principals de l’Estat espanyol, entre les quals n’hi ha 42 originàries dels Països Catalans. Òbviament, els cognoms Carceller i Godia apareixen al rànquing. Demetrio Carceller Arce, l’actual president de Damm, ocupa l’onzena posició entre les fortunes nostrades, amb un patrimoni de 1.150 milions, segons els càlculs de la publicació. Una mica més avall, al lloc 22, hi trobem les germanes Carmen i Liliana Godia, que, entre altres coses, són accionistes d’Abertis. La seva riquesa s’eleva a 700 milions d’euros.

El que no ha fet Forbes és gratar a l’origen qüestionable –si no directament fosc– d’algunes de les fortunes. Ni tan sols ha detallat els escàndols fiscals que han protagonitzat els darrers anys algunes de les persones que figuren al llistat. Si ho hagués fet, els Carceller i les germanes Godia haurien quedat ben retratats.

La fiscalia contra Liliana Godia
L’hereva de la nissaga Godia, Liliana, el seu marit, Manuel Torreblanca, i el seu cosí, Javier Amat, van haver de comparèixer en seu judicial el 23 de juliol en qualitat d’imputats per frau. El fiscal els acusa d’haver comès catorze delictes fiscals, de defraudar 5,7 milions d’euros i de “burlar sistemàticament” el pagament d’impostos entre els anys 2007 i 2011. Segons l’acusació, s’haurien aprofitat de societats vinculades a ells –com BCN Godia SL, Doplette SL i Barcel Euro SL– per fer passar despeses “estrictament personals i familiars” per despeses d’empresa sense pagar els impostos corresponents a la renda i el patrimoni. A la compareixença, no van declarar, sinó que es van limitar a entregat un escrit al jutge on es desvinculaven de la gestió dels seus impostos.

Judici oral als Carceller
En el cas de la família propietària de Damm, el jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz va
L'antiga fàbrica de Damm. 
dictar el dilluns 4 de novembre l’obertura de judici oral contra l’actual president de la companyia, Demetrio Carceller Arce, i el seu predecessor i pare, Demetrio Carceller Coll. Ruz, que va atendre la petició emesa el 3 d’octubre per la Fiscalia Anticorrupció, va imposar una fiança de responsabilitat civil de 253,6 milions al president de la cervesera a qui acusa, juntament amb el seu pare, de diversos delictes fiscals i blanqueig de capitals. En el cas de Demetrio Carceller Coll la fiança s’eleva a 511,2 milions. També va dictar l’obertura de judici oral i la imposició de fiances milionàries per a José Luis Serrano Flórez, home de confiança del patriarca de Damm, i a l’advocat del despatx Pretus de Barcelona Gabriel Ignacio Pretus Labayen.

El procés judicial contra la família Carceller s’arrossega des de fa diversos anys, fins al punt que l’Audiència Nacional va decidir sobreseure’l el 2011 perquè no va trobar indicis d’evasió i, ara fa un any, la Fiscalia de Delictes Econòmics de Catalunya va decidir arxivar les diligències amb l’argument que els fets, que havien estat denunciats per un grup de particulars, no constituïen delicte. El 12 de setembre, però, el magistrat de l’Audiència Nacional Pablo Ruz va concloure que hi havia prou raons per jutjar els Carceller, pare i fill, per frau fiscal i blanqueig de capitals, decisió reforçada per l’escrit d’acusació que li va remetre la fiscalia Anticorrupció tres setmanes més tard.

Ruz xifra en 72,04 milions d’euros el frau comès per Carceller Coll, que es reparteix entre els 42,34 milions corresponents a l’IRPF no abonat entre els anys 2001 i 2009 i a 29,69 més amb relació a l’Impost de Patrimoni. A l’escrit d’Anticorrupció es conclou que l’expresident de Damm, entre altres companyies, ha estat “simulant residir fora de l’Estat espanyol, en concret a Portugal i el Regne Unit, amb la finalitat de ser considerat no resident i, d’aquesta manera, eludir el compliment de les seves obligacions (fiscals)”. Segons el fiscal, Carceller Coll i la seva dona viuen, en realitat, a Madrid i a Galapagar, un municipi situat al nord de la capital estatal.

El text d’Anticorrupció afegia que l’empresari fa més de tres dècades que oculta activitats a hisenda a través d’un complicat entramat societari i blanquejant diners obtinguts amb inversions no declarades. A la xarxa, hi figuren empreses radicades a paradisos fiscals, com ara Panamà, Luxemburg, les Antilles Neerlandeses o l’arxipèlag portuguès de Madeira. De fet, alguns mitjans financers apunten que el frau comès per Carceller ascendiria a diversos centenars de milions d’euros durant els darrers trenta anys, tot i que el procés que instrueix Pablo Ruz se centra només en el període 2001-2009.

Per tot plegat, Anticorrupció atribueix a Carceller Coll 13 delictes contra la Hisenda Pública i un de blanqueig de capitals, pels quals reclama 48 anys de presó -tot i que no hi entraria en tenir més de 80 anys- i una multa total de més de 310 milions d’euros. Al seu fill, el considera “col·laborador necessari” per gestionar “directament i conjuntament” amb ajuda d’assessors “totes les inversions del seu pare” i el considera responsable de quatre delictes contra la hisenda pública i un de blanqueig de capitals. La pena sol·licitada en aquest cas és de catorze anys de presó i una multa global de prop de 120 milions.

Vincles amb la dictadura
Si les famílies Carceller i Godia apareixen al rànquing de gent milionària de Forbes i protagonitzen presumptes fraus fiscals milionaris és gràcies a l’actuació durant la dictadura franquista de Demetrio Carceller Segura –l’avi de l’actual president de Damm– i Francisco Godia Sales, pare de Liliana i Carmen. Ambdós formen part dels anomenats catalans de Franco i apareixen retratats com a tals al llibre del mateix nom d’Ignasi Riera (Plaza y Janés, 1998).

Nascut a un poble de Terol, Demetrio Carceller Segura va ser un dels fundadors de la Falange i era amic de José Antonio Primo de Rivera. Abans de la Guerra Civil Espanyola, va participar en la creació de Campsa i Cepsa. Durant la contesa bèl·lica, va jugar un paper clau per aconseguir els subministraments de carburant que demandaven els sectors colpistes i, ja en dictadura, l’octubre de 1940, va ser nomenat ministre d’Indústria, càrrec que ocuparia fins al juliol de 1945. En aquella època, impulsa la creació de l’Institut Nacional d’Indústria (INI).

Són anys d’autarquia en què, segons ha escrit l’historiador Josep Fontana, “cap dels negocis, empreses, indústries, comerços, permisos d’importació, d’explotació, (...) no es pot dur a terme sense comptar amb el beneplàcit de Demetrio Carceller”, per les mans del qual van passar “milers i milers de milions de pessetes”, però no sense deixar “peatge”. Ras i curt, amb ell, s’institucionalitza la corrupció a gran escala del franquisme. Quan retorna a l’activitat privada, es lucra amb Cepsa, la companyia energètica Hidrocantábrico i el Banco Herrero.

Aquest imperi familiar, edificat a l’escalf de la dictadura, l’amplia el fill, Carceller Coll, que es fa amb el control de Damm i la petroliera canària Disa. La tercera generació ha engrandit l’empori i, actualment, la família és l’accionista de referència a Damm, on controla el 41,6% del capital – una participació valorada en 450 milions– a través de Disa i la societat instrumental Seegrund; la constructora Sacyr; i Pescanova, entre d’altres.

Durant anys, els Carceller havien amagat el seu pes real a Damm, fins que recentment es va descobrir que Seegrund, que té el 13,9% de la cervesera, també està sota el seu control, atès que és filial d’una societat domiciliada a les Antilles Neerlandeses que, alhora, és subsidiària de Financera Internacional, amb seu al paradís fiscal de Panamà i controlada al 100% per la família. Demetrio Carceller Arce té càrrecs a més d’una vintena de societats i, entre d’altres, és vicepresident de Sacyr i Ebro Food i copresident de Cacaolat, on Damm es reparteix el control amb Cobega, el hòlding de la família Daurella.

Pilot i amic de Porcioles
Francisco Godia va ser l’oficial més jove de l’exèrcit de Franco durant la Guerra Civil i, posteriorment, es va fer popular com a pilot de cotxes durant el franquisme. Va aprofitar els seus bons contactes amb el règim per edificar un imperi empresarial. Estretament vinculat a Josep Maria Porcioles, alcalde de Barcelona durant setze anys  (1957-1973), i a Juan Antonio Samaranch, va fer fortuna amb negocis immobiliaris i amb Iberpistas, una societat nascuda de l’autopista madrilenya Villalba-Adanero que va rebre un suport decisiu de la dictadura, que li va donar la construcció del primer túnel de Guadarrama. Iberpistas és l’origen de l’actual participació de les germanes Carmen i Liliana Godia a Abertis, on controlen gairebé el 8% del capital, fet que els ha reportat uns ingressos en dividends de 66 milions d’euros cadascuna els darrers dos anys.

Considerada una de les dones més poderoses de Barcelona, Liliana Godia presideix la Fundación Godia –que gestiona la col·lecció d’art heretada del seu pare– i també controla la inversora BCN Godia, amb presència en més d’una vintena de societats, la majoria lligades al totxo. Fins fa uns mesos, tenia un 25% de l’Hotel W (o Vela), participació que es va vendre al fons sobirà de Qatar per 50 milions.

Godia i Carceller. Carceller i Godia. Dues famílies franquistes que van aprofitar la dictadura per bastir uns imperis que han engrandit en democràcia. Si el seu origen és més que qüestionable, les seves pràctiques actuals són qualsevol cosa menys exemplificants. Enmig d’una crisi cada cop més eterna i on les retallades aboquen un percentatge cada cop més significatiu de la població a la pobresa, elles són notícia per gaudir d’entramats societaris que només busquen pagar menys impostos. Privilegis de l’1%, que acumula milions i comparteix glòria al rànquing de Forbes.


*Article publicat al número 337 del setmanari DIRECTA, 6 de novembre de 2013. 

divendres, 15 de novembre del 2013

El Bruc emmagatzema milers de quilos de dinamita

El poble del Bruc alberga el polvorí més gran de Catalunya, amb capacitat per a més de 200.000 quilos d’explosius. La instal·lació, envoltada de força opacitat, genera malestar entre un grup de veïnes, que reclama més transparència en la gestió del magatzem, propietat del hòlding Maxam Corp i on es diposita la dinamita Goma-2 ECO, que té un ús civil.  Actualment, l’Ajuntament del municipi incompleix la normativa de la Generalitat i no disposa d’un pla d’actuació en cas d’accident, que és obligatori

El Bruc és conegut arreu del país per la llegenda del timbaler, però aquest municipi de poc més de dos mil habitants de la comarca de l’Anoia té una altra particularitat que el fa gairebé únic a Catalunya, però que, en canvi, és ignorada per gran part de la població: al seu terme, hi ha el polvorí d’explosius més gran del país. Els magatzems d’aquest tipus no són gens habituals a casa nostra i, de fet, a tot el territori autonòmic, només n’hi ha dos, el del Bruc i un altre de més petit a Torres de Segre (Segrià).

Ambdós són propietat de l’empresa MaxamCorp Holding SL, una multinacional amb seu a l’Estat espanyol que és líder europea en la fabricació d’explosius destinats a l’ús civil i que també té una divisió dedicada a la producció armamentística, que compta amb el Ministeri de Defensa i l’OTAN com a clients. Les instal·lacions catalanes només emmagatzemen explosius civils. El polvorí del Bruc data de 1974, moment en què la companyia s’anomenava Unión Explosivos Río Tinto (ERT), un nom que va canviar, anys després, per Unión Española de Explosivos (UEE), fins que, el 2006, va ser rebatejada com a Maxam.

Malgrat les gairebé quatre dècades transcorregudes des de la seva instal·lació al municipi del Montserratí, el desconeixement al voltant de la seva activitat és força generalitzat al Bruc. I les referències al polvorí aparegudes a la premsa són molt escasses, tot i que es tracta d’una instal·lació amb capacitat per a més de 200.000 quilos d’explosius.

La planta de Maxam es troba al quilòmetre 6,6 de la carretera BP-1101, que uneix el Bruc i
El polvorí de Maxam al Bruc. 
Manresa. El dipòsit s’ubica a diversos quilòmetres del nucli urbà del municipi i, de fet, el que hi ha més a prop –a uns quants centenars de metres– són les cases pertanyents a una urbanització i el poble de Marganell (Bages), el camp de futbol del qual queda a un miler de metres del magatzem d’explosius. L’accés a les instal·lacions, prohibit a tot el personal aliè a la planta, està fortament custodiat per agents de vigilància privada. En el passat, la Guàrdia Civil s’encarregava de controlar el polvorí.

Inquietud ciutadana
Des de fa diverses setmanes, algunes habitants del Bruc es reuneixen per articular la seva preocupació amb relació al magatzem i per reclamar transparència sobre què hi fa Maxam exactament. Les persones consultades, que de moment prefereixen mantenir l’anonimat, exposen que, malgrat l’evident risc que comporta l’existència del polvorí, l’Ajuntament mai no els ha detallat quin tipus d’actuacions s’haurien de dur a terme en cas d’incident. “Ens molesta que una empresa militar estigui instal·lada al poble, tot i que aquí no hi tingui armament”, afirmen les ciutadanes que s’han començat a mobilitzar.

També posen en dubte que el dipòsit de Maxam aporti beneficis al municipi del Montserratí, tenint en compte que no genera llocs de treball, més enllà de l’empresa de seguretat que el custodia i que no té personal del poble. En aquest sentit, una de les poques accions visibles de la multinacional va ser l’aparició d’un anunci a plana sencera de Maxam Outdoors –la divisió de la companyia dedicada a la munició esportiva, per a caça i clubs de tir– a la revista editada amb motiu de la darrera festa major del Bruc. Segons les fonts consultades, la contractació de l’anunci va suposar una despesa de prop de mil euros.

La informació més completa al voltant del polvorí apareix al Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya (Plaseqcat), elaborat per la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat, que forma part del Departament d’Interior. El Plaseqcat fixa el “marc orgànic i funcional per fer front a les emergències per accidents greus amb substàncies perilloses” i tipifica el dipòsit de Maxam del Bruc com una instal·lació d’explosius de “risc alt”.

Segons l’edició del setembre d’enguany del Plaseqcat, el polvorí del Bruc pot acumular un màxim de 205.000 kg d’explosius, a banda de 150.000 unitats de detonadors i 60.000 metres de cordó detonant. El tipus d’explosius que conté és dinamita Goma-2 ECO, que fonamentalment s’utilitza en la mineria, a les pedreres o per rebentar masses rocoses en la construcció d’infraestructures. Però la dinamita fabricada per Maxam és coneguda, sobretot, perquè va ser emprada en els atemptats perpetrats als trens de rodalies de Madrid l’11 de març de 2004.

Danys a 770 metres
El Plaseqcat també conté una anàlisi de risc en cas d’accident a la instal·lació, segons la qual, si hi hagués una explosió confinada de Goma-2 ECO, la zona d’intervenció –l’àrea on el nivell de danys justificaria l’aplicació immediata de mesures de protecció– seria de 415 metres, mentre que la zona d’alerta –on també hi hauria danys perceptibles– arribaria als 767 metres. En una resposta escrita davant les preguntes de la DIRECTA, Protecció Civil puntualitza que l’afectació a la zona d’alerta es limitaria a alguna “trencadissa de vidres o similar”, però que no hi hauria “dany a persones”. Segons el Plaseqcat, en aquest radi, s’hi inclou una “urbanització d’habitatges aïllats corresponent a la zona de Ca l’Esteve, Can Roca, la Devesa de Dalt i la Devesa de Baix”.

La normativa estableix que el Bruc ha de tenir un Pla d’Actuació Municipal (PAM) específic per afrontar possibles incidents, però Protecció Civil ha confirmat que el municipi incompleix la llei i no disposa de cap pla. Aquesta àrea d’Interior matisa que la norma estatal d’explosius “preveu unes distàncies preventives que eviten que l’activitat s’ubiqui en les zones de més risc per a la població i les infraestructures de l’entorn”.

El PAM ha de preveure “procediments d’informació i alerta a la població” en cas d’accident, ha de contemplar l’organització necessària per posar en marxa “mesures orientades a la disminució dels efectes de l’accident” i ha de garantir les “necessitats en cas d’acollida de població evacuada”. Protecció Civil afegeix que, en el cas del Bruc els simulacres d’accident “no serien estrictament necessaris” perquè la zona d’alerta del polvorí “no suposa confinament ni evacuació de la població en general”.

Segons l’investigador en pau i desarmament i coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau Pere Ortega, el polvorí ubicat en ple Montserratí –es troba a l’entorn de protecció del Parc Natural de Montserrat– “no deixa de ser un risc en si mateix”, ja que acumula una quantitat ingent de material explosiu que pot ser letal en cas d’accident. El maig passat, per exemple, l’explosió del polvorí de la base militar espanyola Álvarez de Sotomayor, ubicada a la demarcació d’Almeria, va provocar la mort de tres soldats, a banda de ferir dues persones més.

Incidents previs
La presència d’una instal·lació com un polvorí té altres riscos associats. Per exemple, en cas d’incendi de l’entorn. Segons la crònica de La Vanguardia del 19 d’octubre de 1986, el foc que va cremar part de la muntanya de Montserrat el dia abans va obligar els bombers a establir com a prioritat evitar que les flames assolissin les instal·lacions d’Explosivos Río Tinto, el nom que tenia aleshores la companyia. L’incendi havia estat provocat pel grup armat d’extrema dreta Milicia Catalana, que, en més de deu anys de vida, va cometre diversos atemptats amb bomba contra l’independentisme català.

El transport dels explosius és un altre dels riscos vinculats a un polvorí. El maig de 2005, diversos mitjans van informar de l’accident entre un turisme i un camió a la C-58, a l’alçada de Terrassa. Tot i que no va tenir conseqüències greus, el fet es va convertir en notícia perquè el camió transportava 7.000 quilos de Goma-2 ECO, provinents precisament del dipòsit del Bruc. Dos mesos abans, la Guàrdia Civil va detenir un veí de Gurb (Osona) que acumulava més de 750 quilos de Goma-2 ECO i 5.300 detonadors al seu garatge. El material també provenia del magatzem de Maxam, aleshores anomenada Unión de Explosivos Españoles. Més enllà d’aquestes comptades ocasions, el polvorí del Bruc no ha aparegut gairebé mai més als mitjans i l’opacitat que l’envolta ha generat un neguit creixent entre el veïnat de l’entorn.


Presumpte objectiu d’ETA i Terra Lliure
El 1988, amb menys de set mesos de diferència, dues informacions van vincular el polvorí del Bruc amb objectius d’ETA i Terra Lliure. A finals d’abril, dos integrants de l’organització armada catalana van ser detinguts i, segons la versió policial, se’ls va trobar un mapa d’un polvorí que pretenien assaltar per aconseguir explosius. El polvorí, aleshores custodiat per agents de la Guàrdia Civil, pertanyia a Explosivos Río Tinto, el nom de l’època de l’actual Maxam. El novembre del mateix any, Joan Carles Monteagudo i Juan Félix Erezuma van ser arrestats, acusats de formar part del comando Barcelona d’ETA. Novament, segons la versió policial de l’època, els suposats integrants de la banda armada tenien el polvorí del Bruc entre els seus objectius. El 2004, la dinamita Goma-2 ECO que fabrica Maxam sí que es va emprar en la cadena d’atemptats perpetrats l’11 de març a Madrid. Els explosius, però, havien estat robats a Astúries i no al magatzem de l’Anoia. 

*Article publicat al número 336 del setmanari DIRECTA, 30 d'octubre de 2013. Les fotografies són de Robert Bonet. 

dimecres, 13 de novembre del 2013

Les grans empreses catalanes sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

Els paradisos fiscals són una eina fonamental del gran casino global. Els grans patrimonis, d’origen lícit o no, hi recorren per amagar les seves fortunes. I cada cop són més les multinacionals que hi tenen alguna filial, que els serveix com a trampolí per fer operacions borsàries i, especialment, per reduir la factura tributària. La majoria de les grans corporacions dels Països Catalans participen d’una pràctica enormement lesiva per a les administracions públiques, que perden uns ingressos milionaris en impostos, i per a gairebé tota la ciutadania

EcoEléctrica Holding Limited i Sabadell International Equiti Limited són dues societats diferents, sense cap connexió entre elles, però amb diversos trets en comú. Estan radicades a les Illes Caiman, un arxipèlag caribeny dependent del Regne Unit que es considera un paradís fiscal. I ambdues són companyies filials de grans empreses catalanes. La primera ho és de Gas Natural Fenosa; la segona forma part de Banc Sabadell. No és excepcional que els principals grups corporatius del país comptin amb filials a territoris offshore –centres financers amb un nivell impositiu molt baix per a no residents, també sinònim de paradís fiscal–, sinó que és una pràctica majoritària.

La DIRECTA ha investigat les 60 principals companyies per facturació dels Països Catalans i ha detectat que 37 tenen alguna societat participada en paradisos fiscals. En total, acumulen 222 filials en territoris de baixa tributació, cosa que no significa que totes s’utilitzin per pagar menys impostos. Repsol, amb 47 societats offshore, és la que en té més. Gas Natural Fenosa (24 casos), Abertis (15), Banc Sabadell (13), Cirsa (12 a través de la seva matriu, Nortia Business Corporation SL), Globalia (11), Mango (10) i Roca (10) també sumen nombroses
subsidiàries en aquests territoris. CaixaBank només compta amb una participada en un paradís fiscal –a Hong Kong–, però és accionista de referència a Repsol, Gas Natural Fenosa i Abertis.

L’expert en paradisos fiscals Juan Hernández Vigueras, membre del consell científic d’Attac-Espanya i autor del llibre Los lobbies financieros, tentáculos del poder, recalca –en una entrevista telefònica– que tenir una filial en un territori de baixa imposició fiscal és “perfectament legal”. Una altra cosa és que sigui ètic, tenint en compte que implica un enorme perjudici per a les arques públiques. Les administracions deixen de recaptar xifres astronòmiques pel fet que part dels beneficis empresarials tributen a centres offshore en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l’activitat.



El privilegi de l’0pacitat
En paraules d’Hernández Vigueras, un paradís fiscal és un territori on les autoritats autòctones “concedeixen als no residents privilegis fiscals (baixa o nul·la tributació) i normatius que no donen als habitants o a les empreses locals, com la possibilitat d’ocultar la identitat del propietari dels diners”, de manera que es garanteix l’opacitat en les transaccions. Afegeix que, en gran mesura, actuen com a “plataforma per operar financerament i comercialment als mercats mundials”, fonamentalment en negocis “transnacionals de gran envergadura”. Sorgits als anys seixanta del segle passat, es van consolidar com a destí del flux internacional de capitals durant la dècada dels vuitanta, aprofitant la desregulació financera pilotada pel tàndem format per Ronald Reagan i Margaret Thatcher.

Tenir-hi un compte bancari o una societat és totalment legal. Una altra cosa és l’origen dels fons. Durant les darreres dècades, els paradisos fiscals han estat el refugi de les fortunes obtingudes per dictadors després de saquejar els seus països –els casos del peruà Fujimori o el xilè Pinochet a Panamà o el filipí Ferdinand Marcos i la seva família a les Illes Verges britàniques–, així com d’altres riqueses d’origen il·lícit. Per exemple, l’extresorer del PP Luis Bárcenas tenia almenys 33 milions d’euros a Suïssa. També guarden grans patrimonis i, gràcies a la llista de 3.000 presumptes defraudadors de l’Estat espanyol entregada per l’extreballador de l’HSBC Hervé Falciani, es va saber que la família Botín (Banc Santander) comptava amb 2.000 milions en comptes opacs a la Confederació Helvètica.

El periodista Andreu Missé, en un article a la revista Alternativas Económicas, resumia en quatre punts el dany que causen els paradisos fiscals a la immensa majoria de la població mundial: “Distorsionen el funcionament dels sistemes democràtics perquè emparen diners de tots tipus de defraudadors; impedeixen que els estats recaptin els recursos necessaris per atendre els serveis públics; priven els països en desenvolupament dels ingressos fiscals que evadeixen certes multinacionals, i constitueixen la principal font d’inestabilitat financera perquè donen cobertura als productes financers més tòxics”.

Traduït a xifres, significa que són el refugi d’entre 16 i 24 bilions d’euros, segons la investigació que, l’any passat, va presentar Tax Justice Network (TJN), una de les principals organitzacions en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. L’ONG estima que prop de 550.000 milions són d’origen espanyol –no hi ha dades concretes dels Països Catalans–, una quantitat astronòmica que s’escapa del control d’Hisenda i, per tant, no tributa. Només que ho fes al 10%, serien 55.000 milions per a les arques públiques, una xifra que multiplica gairebé per deu els 5.900 milions de retallades que acumula la Generalitat catalana des de 2010 i per cinc els 11.000 milions de tisorada de l’executiu espanyol en el mateix període.

La UE com a epicentre
Les filials en centres offshore formen part de les estructures cada cop més complexes de les grans empreses per minimitzar la càrrega fiscal. Gràcies a uns recursos fora de l’abast de les companyies petites, transfereixen guanys i pèrdues entre societats del mateix grup amb l‘objectiu que, finalment, els beneficis es comptabilitzin en financeres d’un territori amb una tributació el més baixa possible, encara que no hagin dut a terme l’activitat allà.  

Juan Hernández Vigueras subratlla que tenen les societats als paradisos com a “trampolí per fer operacions a la borsa” i com a “centre de comptabilitat”, cosa que els permet “evadir diners”. Que la pràctica és massiva, ho demostra el fet que els beneficis de les companyies britàniques van créixer un 58% entre 1999 i 2011, però les seves contribucions a Hisenda van fer-ho menys d’un 5%.

A la cimera del G-20 que es va fer a Londres l’abril de 2009, es van proclamar “mesures dràstiques” per “eradicar” els paradisos fiscals. Era una època en què Nicolas Sarkozy parlava de “refundar” el capitalisme. El pas del temps ha demostrat que no s’ha complert ni una cosa ni l’altra, però les declaracions grandiloqüents continuen acompanyant aquestes cimeres. A la que va fer el G-20 el setembre a Sant Petersburg (Rússia), es va anunciar que arrencava una ofensiva contra l’enginyeria fiscal de les multinacionals que traslladen els beneficis allà on menys els graven. El membre d’Attac- Espanya sentencia que tot plegat són “paraules que no es compleixen mai”. I les dades, almenys fins ara, li donen la raó.

No es pot dir que els països occidentals hagin demostrat un interès real per acabar amb els centres offshore. Segons un informe que Oxfam va presentar el mes de maig, la UE i enclavaments sota la seva jurisdicció –com ara els territoris britànics d’ultramar– acaparen dos terços de les fortunes individuals amagades en paradisos fiscals. I és en aquesta àrea on es concentren la major part de les filials d’empreses catalanes, que sumen fins a 57 societats als Països Baixos (Repsol, Gas Natural, Catalana Occidente i Agrolimen, són les que en tenen més), 21 a Irlanda, 12 a Bèlgica i 10 a Luxemburg, a banda d’ubicar-ne en territoris britànics com les Illes Caiman (11) o les Bermudes (3).  Els Estats Units, de la seva part, tenen l’Estat de Delaware com a centre offshore per excel·lència. Amb la possibilitat de crear-hi una societat pantalla per poc més de 100 euros i en només un dia, hi trobem 25 subsidiàries de companyies nacionals, amb especial incidència de Repsol (12) i Abertis (9).

Els fluxos de capital
L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va publicar, l’any 2000, una llista on considerava 31 països com a paradisos fiscals, però actualment només tipifica com a tals Nauru i Niue, dues illes minúscules del Pacífic. Per tant, les llistes més fiables, les elaboren organitzacions independents com TJN, que són menys complaents amb els avenços en la lluita contra l’evasió fiscal i que inclouen fins a 80 països.

Per acabar amb la sagnia que suposen, Juan Hernández Vigueras creu que és fonamental abordar la qüestió de fons, que, segons ell, és la “no regulació dels fluxos financers internacionals de capital”. TJN també reclama que els informes de gestió de les multinacional detallin “no només les filials que tenen en paradisos fiscals, sinó quant han tributat a cadascun d’ells”. De moment, el problema no deixa d’augmentar i Oxfam quantifica en 80.000 milions d’euros anuals la recaptació que perden els governs a escala mundial per un fenomen que perjudica el 99% de la població. Mentrestant, però, els dirigents dels grups nostrats que l’alimenten encara són aplaudits per l’establishment, fins al punt que el màxim responsable d’Abertis –quinze filials a paradisos fiscals– és assessor d’Artur Mas com a president del CAREC. L’opacitat empresarial té premi.

Una pràctica creixent a l’Ibex 35
El 94% de les empreses de l’Ibex 35, el principal índex borsari espanyol, compten amb filials a paradisos fiscals i cada vegada en tenen més. Així ho constata el darrer informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), que es va presentar el maig, amb dades corresponents al tancament de 2011. Si el 2009 hi havia 27 companyies de l’Ibex amb participades en centres offshore, dos anys després, havien augmentat a 33. A més, durant el mateix període, el nombre de filials ha passat de 273 a 437, un increment del 60%.

A banda de Repsol, entre les empreses que en tenen més, trobem el Banc Santander (70) i el BBVA (43). Al treball, l’ORSC reclama més transparència i subratlla que una empresa no té un comportament “socialment responsable” quan “utilitza estratègies d’enginyeria fiscal per evitar càrregues impositives proporcionals a les seves operacions i els seus ingressos als diferents països.


*Article publicat al número 335 del setmanari DIRECTA, 23 d’octubre de 2013. 

dimecres, 6 de novembre del 2013

El que no explica 'Forbes' dels multimilionaris dels Països Catalans

La majoria de les fortunes dels Països Catalans controlen o participen en societats amb filials en paradisos fiscals i algunes encara empren les sicav. L’objectiu, a banda de l’opacitat, és reduir al mínim la factura en impostos, perjudicant les administracions públiques i la resta de la ciutadania

Són els més rics i, probablement, els més poderosos. Alguns s'exhibeixen amb aparicions constants als mitjans i en saraus socials diversos. D'altres, opten per la discreció i l'opacitat. Tots acumulen patrimonis de, com a mínim, centenars de milions d'euros i des de la setmana passada poder presumir de compartir espai al rànquing dels més rics de la versió espanyola de la revista Forbes. El que el magazín no va fer, ni tampoc els mitjans que s'han fet ressò del llistat, és gratar rere les grans fortunes que hi apareixen. Podem saber quina és la font principal de la riquesa, però no quines pràctiques poc ètiques -malgrat que en la majoria de casos siguin legals- porten a terme els potentats del país per engrandir-les, utilitzant instruments que, fonamentalment, els permeten pagar menys impostos i, per tant, disminueixen la recaptació tributària de les administració. O dit d'una altra manera, ens perjudiquen a (gairebé) tots.

Sense haver portat a terme una investigació a fons i centrant-me únicament en les 42 majors fortunes dels Països Catalans -que va llistar Vilaweb la setmana passada arran de la publicació del número de Forbes-, la conclusió és que la immensa majoria no poden donar lliçons d'ètica ni posar-se com a exemple a la ciutadania. Per què? Bàsicament perquè les empreses que controlen, o en les que hi tenen paquets accionarials importants, tenen en molts casos filials en paradisos fiscals. Com vaig explicar recentment en un Estirant del Fil al setmanari Directa, això és “perfectament legal”, però implica un enorme perjudici per a les arques públiques, ja que part dels beneficis empresarials tributen en territoris offshore -amb una tributació molt baixa o directament nul·la per als no residents- en comptes de fer-ho allà on la companyia desenvolupa l'activitat. La presència en paradisos fiscals també s'utilitza com a trampolí per actuar als mercats financers mundial, gràcies a l'opacitat que garanteixen aquests centres.

Una altra pràctica legal, però qüestionable i perjudicial per als ciutadans comuns, és tenir un societat d'inversió de capital variable, les famoses sicav. Tot i que darrerament han deixat d'estar de moda, en la llista de multimilionaris catalans n'hi ha uns quants que encara són titulars de sicav. Finalment, també apareixen el rànquing de Forbes alguns protagonistes d'escàndols vinculats, precisament, al -presumpte- no pagament d'impostos. Fora de l'abast del text, hi ha els escàndols laborals -acomiadaments massius, repressió sindical, abusos,...- que hagin pogut protagonitzar a les seves empreses (en el cas que ho hagin fet). Així que si voleu saber qui hi ha darrere la llista de Forbes hauríeu de seguir llegint.

1. Juan Roig Alfonso. El president de Mercadona és el més ric dels Països Catalans i acumula, sempre segons les estimacions de Forbes, una fortuna de 5.800 milions d'euros, que no ha deixat de créixer els darrers anys. Amb ell faig una excepció i enllaço el darrer cas d'abús laboral comès per la seva cadena de distribució que ha transcendit. No és ni molt menys, el primer.

2. Isak Andic. El propietari de Mango té una riquesa de 3.800 milions. L'empresa tèxtil té filials en paradisos fiscals -Països Baixos, Delaware, Singapur, Irlanda, Bèlgica i Macau, entre d'altres-. Andic també té diverses financeres als Països Baixos, un dels grans centres offshore dins la UE i durant anys va invertir en diverses sicav, que va tancar l'any passat.

3. Carlos i Juan March. Els germans mallorquins, propietaris de la Banca March, tenen 2.200 milions. A través de la Corporación Financera Alba, que controlen, participen en 13 societats, algunes de les quals tenen filials a paradisos fiscals, com Mecalux, a Delaware; Pepe Jeans, als Països Baixos; Acerinox, a Hong Kong, Singapur i Delaware; Clínica Baviera, als Països Baixos; i ACS, amb més de 70 filials en centres offshore, segons l'últim anuari de l'Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa. A més a més, els March també inverteixen a Indra, una companyia parcialment dedicada al sector armamentístic.

4. Família Carulla. Propietaris d'Agrolimen. 1.950 milions d'euros. El hòlding familiar té filials als Països Baixos (3) i Bèlgica (1). A més, des de fa anys els sis germans Carulla arrosseguen un procés judicial per, presumptament, defraudar cada un entre 300.000 i 450.000 euros a Hisenda mitjançant operacions fictícies a través d'un entramat empresarial ubicat en centres de baixa tributació. Al juny l'Audiència de Barcelona va ordenar l'obertura de judici oral contra ells per aquest cas.

5. Antonio i Jorge Gallardo. 1.950 milions. Principals accionistes de la farmacèutica Almirall, que té filials al paradís fiscal dels Països Baixos. També controlen el Grupo Plafin, amb societats a Suïssa.

6. José Manuel Lara Bosch. El factòtum del Grup Planeta i d'Antena 3 té una fortuna 1.800 milions. El hòlding té filials als Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica. També és accionista del Banc Sabadell, que suma almenys 13 societats offshore i és l'única entitat del país que té un fons que engreixa l'especulació alimentària.

7. Família Serra Farré. Accionista majoritària de Catalana Occidente. 1.700 milions d'euros. La companyia d'assegurances té 12 filials en paradisos fiscals com els Països Baixos, Singapur, Irlanda, el Líban o Panamà.

8. Sol Daurella. La propietària de Cobega i principal accionista de Coca Cola Iberian Partners té 1.600 milions de fortuna. La seva empresa té participades a Andorra i Libèria. Daurella, la dona més rica del Principat, inverteix al Banc Sabadell -amb filials en centres offshore- a través de Begindau SL, societat al seu torn controlada per Indau SARL, que té la seu a Luxemburg, el gran centre de rentat de diners del cor de la UE.

9. Víctor Grífols. 1.400 milions. President dels laboratoris Grífols, amb quatre filials als paradisos de Suïssa, Irlanda, Singapur i Delaware.

10. Mariano Puig. Controla la Corporació Puig (cosmètica). 1.200 milions. Té filials als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Controla la sicav Quaster Investments.

11. Demetrio Carceller. President de Damm. 1.150 milions. El jutge de l'Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz ha ordenat aquesta setmana l'obertura de judicioral contra ell i el seu pare -Demetrio Carceller Coll- per un total de 13 delictes contra la Hisenda Pública i un de blanqueig de capital. En total, els reclama 750 milions d'euros de fiança per , en el cas del pare, fingir que no residia a l'Estat espanyol per defraudar més de 70 milions d'euros en impostos. A més, s'ha descobert que controlen prop d'un 14% del capital de Damm a través d'una societat radicada en un paradís fiscal.

12. Miquel Fluxà. President d'Iberostar Hotels. 1.100 milions. La companyia té societats als Països Baixos i Luxemburgs. Fluxà també és el factòtum de la sicav Sayglo Holding SL i té altres societats als Països Baixos.

13. Ricardo Portabella. Accionista de Danone. 1.050 milions. Té la sicav Carmavent Inversions i també té capital en societats de Luxemburg.

14. Bautista Soler Crespo. Accionista de Gecina. 950 milions d'euros. País Valencià. Té accions al Banco Santander, que té almenys 70 filials en paradisos fiscals -segons l'Observatori de la RSC-, i al BBVA, que n'acumula més de 40.

15. Gabriel Escarrer. President de Melià Hotels. 900 milions. La companyia té participades a Panamà, Països Baixos, Bèlgica i Hong Kong. Tots, centres offshore.

16. Carmen Thyssen. L'aristocràtica baronessa acumula 900 milions d'euros. Fa uns mesos, una investigació delConsorci Internacional de Periodistes va revelar que emprava societats en paradisos fiscals per comprar obres d'art i, òbviament, estalviar-se els impostos corresponents.

17. Simon Pedro Barceló. Propietari d'Hotels Barceló. 850 milions d'euros. L'empresa té una filial a Suïssa.

18. Elías Hernández Barrera. Accionista d'Ebro Foods. 800 milions. País Valencià. Té la sicav Soixa.

19. Enrique i Bartolomé Freire Arterta. Propietaris de Megasa. 750 milions. Principat.

20. Família Roca. Corporació Roca, construcció. 750 milions. País Valencià.

21. Enrique Bañuelos de Castro. Antic màxim accionista d'Astroc. 750 milions. Actualment controla Veremonte, la societat que impulsa BCN World, un complex gegantí on els casinos hi tenen un pes fonamental. Bañuelos simbolitza l'especulació i labombolla immobiliària.

22. Carmen i Liliana Godia. Accionistes d'Abertis i Fersa. 700 milions. Controlen el 8% d'Abertis, que té almenys 15 filials en paradisos fiscals. Liliana, a través de BCN Godia, té inversions en una societat de Luxemburg. Fa uns mesos va haver de declarar, juntament amb el seu marit i el seu cosí, per haver defraudat 5,7milions d'euros en impostos, fent passar despeses personals per despesesd'empresa.

23. Manuel Lao. President de Cirsa. 700 milions. El grup del joc té més de 10 filials en paradisos fiscals com Luxemburg, Panamà o Curaçao.

24. Famílies Botet, Elías i Carbó. Expropietaris de Caprabo. 700 milions.

25. Carmen i Lluís Riu Güell. Propietaris de Riu Hotels. 700 milions. Illes Balears. El hòlding té filials en territoris offshore. Carmen té càrrecs en societats dels Països Baixos.

26. Francesc Rubiralta. Accionista de Celsa. 650 milions. La companyia té tres subsidiàries a Irlanda.

27. Antoni Esteve. Propietari de Laboratoris Esteve, que té una filial a Irlanda. 650 milions.

28. Juan Luis Gómez Trenor. Accionista de Coca Cola Iberian Partner. 600 milions. País Valencià. Té sicav.

29. Javier Serratosa Luján. Controla Nefinsa, Uralita i Zríser. 550 milions. País Valencià. Uralita té filials a Luxemburg, Suïssa i els Països Baixos.

30. María José Soriano Manzanet i Silvestre Segarra. Socis majoritaris de Porcelanosa. 475 milions. Amb filials a Delaware i Irlanda.

31. Juan Lladró Dolz. Propietari de Lladró. 475 milions. País Valencià. El grup té una filial a Singapur. També controla la sicav North Cape Inversiones i és accionista del Banco Santander, amb societats en centres offshore i inversions en la indústria armamentística.

32. Jordi Miarnau Banús. Propietari de Comsa-Emte. 475 milions. L'empresa té societats a Irlanda, Suïssa, Panamà i Andorra.

33. Alberto Palatchi. El propietari de Pronovias acumula 450 milions. És el president de dues sicav: Gesprisa Inversiones i Herprisa Inversiones.

34. Josep Lluís Núñez. Expresident del Barça i propietari de Núñez i Navarro. 450 milions. Va ser condemnat a presó, tot i que mai hi ha entrat, pel cas Hisenda, segons el qual subornava els inspectors d'Hisenda per, òbviament, reduir la factura tributària del grup familiar.

35. Jordi Rubiralta Giralt. Propietari de Werfen Group. 450 milions. Principat. Té filials a Hong Kong, Irlanda i els Països Baixos.

36. José Llorens Torra. Controla Epsa Internacional, construcció. 425 milions. Principat. Té filials a Irlanda i Panamà.

37. Artur Suqué Puig i Carmen Mateu Quintana. Propietaris del Grup Peralada. 425 milions. Van deslliurar-se d'una condemna per l'anomenat cas Casinos, segons algunes opinions per una molt mala instrucció judicial. Se'ls acusava de finançament il·legal de CiU a través del hòlding del joc Inverama, que controlen, segueix actiu i té una filial a Luxemburg. El sogre de Suqué era Miguel Mateu, amic de Franco i primer alcalde de Barcelona durant la dictadura.

38. Héctor i Manuel Colonques Moreno. Accionistes de Porcelanosa. 425 milions. País Valencià. El grup té filials a Delaware i Irlanda.

39. Xavier Bernat. Expropietari de Chupa Chups. 400 milions.

40. Sergio i Beatriz Ferrer. Propietaris dels laboratoris Ferrer. 375 milions. El grup té filials a Hong Kong i Bèlgica.

41. Abel Matutes. Propietari de Fiesta Hotels Group, que té una filial als Països Baixos. L'exministre d'Aznar acumula 350 milions de fortuna i també té càrrecs al Banco Santander. És accionista de Globalia. La seva filla està imputada per corrupció.


42. Ramon Miquel Ballart. Propietari del grup Miquel Alimentació. 350 milions. Té la sicav Invera GRN 2000.