Mentre la població civil sempre és la víctima principal de
qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis
de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves
accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad
va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta
milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu
del món
Les
quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants
com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon,
la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74
milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més
que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment
dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000
milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que
fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una
intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment,
les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament
per reposar el que han emprat durant l’atac.
L’expectativa d’una ofensiva militar occidental a Síria,
encapçalada pels Estats Units, es va
traduir en una alça important del valor
borsari d’algunes de les grans empreses armamentístiques, com ara Lockheed
Martin o Raytheon, per citar els dos casos més significatius. Mentre la primera
va veure com les seves accions passaven de costar 66,71 dòlars, el 12 de juny, a
78,48 el 13 de setembre –un increment del 17,6%–, els títols de la segona van
registrar una pujada del 18,9% i, també el 13 de setembre, van tancar a un preu
de 127,25 dòlars. L’explicació és que Lockheed Martin –la principal companyia
armamentística del món, amb unes vendes de més de 27.000 milions d’euros el
2011, segons dades de l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI)–
fabrica el míssil aegis, que –segons
les veus d’analistes de defensa citats per diversos mitjans nord-americans–
haurien estat els escollits en un atac contra el règim de Baixar al-Assad, de
moment aturat. Raytheon, d’altra banda, s’encarrega de produir els míssils tomahawk, els més utilitzats per l’exèrcit
dels EUA des de fa dècades i que haurien estat una arma fonamental en l’atac
aeri a Síria. Cada tomahawk costa
prop d’un milió d’euros i, el juny de 2012, el govern Obama va fer una comanda
de més de 250 milions a Raytheon per recuperar les reserves, després dels
centenars de projectils disparats a Líbia uns mesos abans.
Un míssil 'Tomahawk'. |
Beneficis francesos
Jordi Calvo, investigador del Centre d’Estudis per a la PauJM Delàs, apunta que l’objectiu de les empreses d’armes és el mateix que el que
tenen les altres en una economia capitalista, és a dir, “maximitzar els beneficis”,
per la qual cosa poden fer dues coses, “o bé reduir els costos o bé augmentar els
ingressos”. Els ingressos creixen si es venen més armes, cosa que només s’aconsegueix
“si els exèrcits necessiten renovar el seu armament perquè ha quedat obsolet o
caducat, o han de substituir les armes utilitzades en una guerra”. Calvo
afegeix a la DIRECTA que “quan la guerra és més llarga i destructiva, es venen
més armes i l’empresa obté més ingressos”, de manera que la guerra és l’escenari
ideal perquè la indústria militar “pugui augmentar els seus beneficis en poc
temps”.
Les principals companyies franceses del sector
constitueixen, enguany, l’exemple paradigmàtic del que explica l’investigador
del Centre Delàs. Safran i EADS, ambdues dedicades a l’aeronàutica i la
defensa, es troben entre les cinc companyies del CAC-40 (el principal índex borsari
francès) que han augmentat més els beneficis el primer semestre de 2013, amb
increments del 47,8% (fins a sumar 470 milions) i del 31,1% (per un global de 759
milions), respectivament. Thales, l’altra gran companyia armamentística
francesa, també ha registrat un augment del seu compte de resultats, amb uns
números verds de 225 milions. Les tres societats tenen l’exèrcit francès entre
els seus grans clients, que des del gener es troba desplegat al nord de Mali,
on va liderar l’anomenada operació Serval, en què, per exemple, va emprar-se
per primera vegada el CMD3D, el centre de gestió de la defensa aèria fabricat
per Thales. A més, el govern de François Hollande va ser dels primers que van
donar suport als EUA en relació amb la intenció d’atacar Síria.
Paper de lobby
Les relacions entre la indústria militar i els governs
acostumen a ser molt estretes, ja que els ministeris de Defensa són els clients
principals de les companyies armamentístiques. Això fa que no sigui gens
estrany que el sector destini recursos ingents a pressionar els governs perquè
prenguin decisions que l’afavoreixin. Segons el Center for Responsive Politics
(CPR), que s’encarrega de fiscalitzar l’actuació i la incidència dels lobbys als
EUA, Lockheed Martin s’ha gastat gairebé 20 milions d’euros en donacions polítiques
des de 1990, a banda de diversos milions més (5,7 només enguany) en aportacions
a lobbys; Raytheon ha donat 12,5 milions a càrrecs polítics durant les dues
darreres dècades i, el 2013, ja suma 2,7 milions entregats a lobbys; Boeing
acumula 15 milions en contribucions polítiques des de 1990 i es deixa prop d’11,5
milions anuals en lobbys...
La pràctica, però, no és exclusiva d’aquestes companyies,
sinó que la duen a terme tots els gegants del sector i no hi ha dubte que té
bons resultats pels seus interessos. El 82% de les vendes de Lockheed Martin de
2011, segons el seu informe anual, provenien del govern nord-americà i,
concretament, el 61% del departament de Defensa. A banda, cal afegir-hi un 17%
obtingut de la clientela internacional, tot i que, bàsicament, també és pagat
pel govern dels EUA a través de l’ajuda militar. Fet i fet, només l’1% de les
vendes de la companyia s’obté de clientes privades.
Segons Jordi Calvo, la continuïtat de la guerra a Síria és,
des del punt de vista de la indústria
militar, un “bon argument per justificar
la venda d’armament a països poc respectuosos amb els drets humans”. El darrer
anuari del SIPRI recull que les 100 empreses més grans del sector van
experimentar una reducció del 5% de les vendes entre el 2010 i el 2011, a
conseqüència –fonamentalment– de la retirada nord-americana de l’Iraq i dels
programes d’austeritat dels governs occidentals. El conflicte sirià els permet
alimentar el mercat armamentístic de l’Orient Mitjà, que viu una autèntica escalada
militar, i les perspectives d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad,
ara desinflades, obrien la porta a fer marxa enrere en alguna de les retallades
del pressupost militar aprovades per l’administració d’Obama. Sigui com sigui,
Lockheed Martin, Raytheon, Boeing o BAE Systems són exemples d’una indústria
que, com més guerres hi hagi, més diners guanyarà.
Avió F-22, de Lockheed Martin.. |
Enriquint-se amb l’ajuda a Egipte
La matança que va perpetrar l’exèrcit egipci contra grups
seguidors i militants dels Germans Musulmans el 14 d’agost, que va suposar l’assassinat
de més de 600 persones, va generar malestar al govern d’Obama i algunes veus
del Senat americà van exigir tallar l’ajuda militar al Caire, un dels aliats
històrics dels EUA a la regió. Només el 2012, l’administració nord-americana va
aportar 975 milions d’euros en ajudes a l’exèrcit egipci. Tot i les crítiques inicials
a l’actuació militar egípcia, l’executiu d’Obama ha decidit no tallar la
cooperació militar, un fet que ha estat celebrat per la indústria
armamentística. S’entén si tenim en compte que, entre 2009 i 2011, Lockheed
Martin es va embutxacar gairebé 200 milions d’euros en contractes amb l’exèrcit
egipci, mentre que DRS Tecnhologies va arribar als 50. Els contractes amb les
companyies nord-americanes es paguen, precisament, amb l’ajuda militar que
concedeix el govern a Egipte i, per tant, les empreses patien per por de perdre
una part del seu negoci.
*Article publicat al número 330 del setmanari DIRECTA, 18 de
setembre de 2013.