Després de l'incompliment dels Acords de San Andrés per part del govern mexicà, els zapatistes comencen a fixar-se en la comunicació i a endegar mitjans comunitaris, amb l'ajut de col·lectiu com Promedios. L'objectiu? Esquinçar la visió que transmetien els 'mass media'
Fotografies: Promedios
Més enllà de la multitud de
documentals –molts dirigits per cineastes independents- que s’han fet sobre el
tema des de l’alçament de l’1 de gener de 1994, progressivament els zapatistes
han entès que calia dotar-se de les seves pròpies eines comunicatives, sobretot
amb l’objectiu de donar una altra visió de la realitat –la seva!- a la mateixa
comunitat indígena, que no es veia reflectida amb el que llegia, veia i
escoltava en els mass media. En els Acords de San Andrés de 1996, signats
per representants de l’EZLN i del govern federal mexicà, s’establia que les
comunitats zapatistes tindrien accés als mitjans de comunicació. A l’hora de la
veritat, però, l’incompliment per part governamental dels acords, va suposar
que nombrosos activistes vinculats al món de la comunicació es dirigissin al
territori autònom per, càmera en mà, documentar les violacions de drets humans
que l’exèrcit mexicà hi estava cometent. Aquesta actuació va ser l’embrió dels
projectes de comunicació comunitària que en els darrers 15 anys han anat
apareixent a l’àrea zapatista.
Periòdics murals, ràdios
comunitàries o centres de comunicació popular són ara una realitat a les
comunitats governades per les Juntas de Buen Gobierno (JBG). Superada la fase
en què els encarregats d’explicar què passava en aquest territori eren persones
externes als municipis rebels zapatistes, avui en dia els comunicadors són
persones de les pròpies comunitats indígenes de Chiapas, que combinen les seves
tasques com a comunicadors amb la seva feina diària, normalment com a
camperols. En aquest sentit, col·lectius com Promedios –des del 1998- o Koman Ilel –des de més recentment- han jugat un paper cabdal per formar els
comunicadors zapatistes, assessorar-les i contribuir a la recerca de fons que
han permès a diverses comunitats de dotar-se dels equips necessaris per gravar
i editar els seus propis materials audiovisuals.
Centres de comunicació rebels
“Crèiem necessària la
reapropiació i la creació de mitjans per part de la societat. A més a més,
considerem que això és clau en organitzacions en resistència”, explica un dels
integrants de Promedios que, per qüestions de seguretat (els atacs als
comunicadors són molt comuns a gran part de Mèxic), prefereix que la seva
identitat no aparegui a l’article. “Amb el temps, les comunitats han entès que
han de donar suport a la comunicació per fer possible que arribi una altra
visió de les coses, allunyada de la que transmeten els mass media”, afegeixen des
de Promedios. Després d’una primera fase de producció de documentals per donar
a conèixer la realitat zapatista a l’exterior, la creació dels Caracoles i les
JBG –en el que suposava transferir el poder de l’ala militar, l’EZLN, a la
civil- suposa un salt en les necessitats comunicatives de les comunitats, fins
al punt que el 2004 es constitueixen els Centros de Comunicación Rebelde
Autónoma Zapatista (CCRAZ), en què l’assessorament i la capacitació oferta per
Promedios va jugar-hi un paper cabdal.
Actualment, quatre dels
cinc Caracoles –tots menys La Realidad- compten amb un centre de comunicació
propi, que s’encarrega de cobrir les demandes de la respectiva Junta. La
majoria dels reportatges i documentals que es fan van destinats al consum
intern de la mateixa comunitat i són en la llengua originària, sigui tzeltal,
tzotzil, tojolabal o la que sigui. Quan el producte va destinat a la difusió
externa –quelcom cada cop menys habitual- la llengua és la mateixa i,
simplement, posteriorment col·lectius com Promedios o Koman Ilel s’encarreguen
de subtitular-lo. No és l’única diferència en funció del públic a qui s’adreça
l’audiovisual, ja que mentre que quan es pensa en un consum intern totes les
persones hi apareixen amb els rostres descoberts –al cap i a la fi la majoria
ja es coneixen-, quan l’objectiu és extern, els protagonistes hi surten tapats
amb paliacate (el tradicional mocador) o passamuntanyes. Ara mateixa, al
territori zapatista hi ha entre 45 i 50 comunicadors indígenes, segons les
dades de Promedios, que actuen al servei de la comunitat. Promedios, que té la
seu a San Cristóbal de las Casas, bàsicament ara es limita a una tasca d’assessorament,
ja que són els mateixos comunicadors indígenes els que ja formen les noves
generacions de periodistes zapatistes.
Rescatar un món
“La nostra comunicació
busca no només denunciar, sinó també rescatar i festejar que en aquest món hi
hagi gent que lluiti perquè això sigui diferent. Volem explicar aquesta altra
realitat, perquè escapi del silenci, de l’oblit, per animar altres canvis, per
veure el món no com un forat cruel i terrible, sinó com un lloc on trobem
persones que no es rendeixen, que somien, que treballen. Un lloc on, malgrat
les injustícies quotidianes, predomina l’esperança”, exposa Koman Ilel al seu
portal. La mateixa filosofia és la que mou Promedios i la que també ha provocat
que hagin sorgit ràdios comunitàries a totes les regions zapatistes i que
mitjans com Radio Insurgente o Radio Zapatista s’hagin consolidat com a
referències a l’hora d’assabentar-se què està passant a Chiapas, més enllà del
que diguin les fonts oficials. En aquest àmbit, Enlace Zapatista, un portal que
recull els comunicats que emeten les diferents JBG, també és una eina
imprescindible.
“Gràcies als zapatistes,
els pobles originaris d’altres parts de Mèxic també han entès que la
comunicació és imprescindible en la lluita, per mostrar una altra realitat i
que és necessari que siguin ells mateixos els que s’encarreguin de fer-la,
perquè és l’única forma que podran reflectir la seva pròpia mirada”, conclouen
des de Promedios. Els que no tenien veu, els exclosos, els discriminats,..., ja
fa temps que van alçar-se i recuperar la dignitat i ara ja són ells els que
difonen la seva mateixa veu i la seva forma de veure el món. Malgrat tot, no
tot és tan idíl·lic, ja que aquesta tasca també va acompanyada de riscos. Com
passa a gran part de Mèxic, els atacs als periodistes són habituals i des de
Promedios m’explicaven que no fa gaire mesos la policia havia segrestat tres
comunicadors de Morelia, que van veure’s obligats a passar-se diversos dies
arrestats, pel simple fet de poder presentar la factura de les càmeres que en
aquell moment portaven a sobre. La discriminació institucional encara es manté.