La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d'Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades 'Israel: entre la democràcia i l'etnificació', organitzades per l'ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

La situació canvia en treballar per a un mitjà internacional?

Sí, bàsicament perquè els mitjans internacionals posen el focus en la panoràmica general i en la gran història i a través d’ells podem fer un enfocament més equilibrat del conflicte israelianopalestí. La majoria dels corresponsals que vénen de fora donen veus a totes les parts, també als palestins, cosa que normalment no passa als mitjans israelians. I això fa que rebin crítiques d’organitzacions israelianes que es dediquen a controlar els mitjans internacionals i que asseguren que fan un tractament esbiaixat del conflicte i són propalestins.

És possible qüestionar el sionisme des dels mitjans israelians?

Podria esmentar el cas del diari Haaretz, on pots trobar un tractament més liberal i obert en determinats assumptes. Per exemple, el proppassat 15 de maig, dia de la Nakba [en què els palestins recorden la catàstrofe que per a ells va suposar el naixement de l’Estat d’Israel], va publicar un editorial on subratllava que dins d’Israel han d’existir espais públics per commemorar-la i hi afegia que l’opinió pública israeliana ha de reconèixer el dolor que van patir els palestins el 1948. I això s’ha donat en un moment en què la Knesset [Parlament] aprova lleis en el sentit contrari i es donen instruccions des del Ministeri d’Educació per evitar que els alumnes àrabs commemorin la Nakba.

La societat israeliana està virant de la dreta cap a l’extrema dreta?

Malauradament, la dreta radical s’està enfortint, també dins del Likud. Recentment va celebrar eleccions al seu comitè central i van ser escollides diverses persones provinents dels cercles de l’extrema dreta de les colònies de Cisjordània. Faran d’oposició interna a Netanyahu i, en els propers comicis, hi haurà més diputats que estaran condicionats pels colons radicals. A això, cal sumar-hi el partit de Lieberman [Avigdor, el ministre d’Exteriors], Yisrael Beitenu, que manté una posició poderosa, mentre que no hi ha expectatives d’un ascens de l’esquerra, que segueix fracturada.

Quines són les causes que expliquen el gir?

Una és l’ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Est. Hi ha molts israelians en aquests territoris i per a ells viure en una àrea que no sigui en zona ocupada ja no és una alternativa. Una altra és el creixement demogràfic de la població religiosa d’Israel, que té el major índex de natalitat del país i no vota l’esquerra. També cal afegir-hi la immigració provinent de l’antiga Unió Soviètica, més d’un milió de persones, que és més propera a la dreta. Finalment, hi ha col·lectius que en el passat votaven els laboristes i que ara ja no ho fan, com la població àrab, que vota pels seus propis partits, o els jueus orientals, que ho fan pel Shas [un partit religiós] o el Likud.

Amb aquest escenari, és definitivament morta la solució dels dos estats?

No sé si és morta, perquè això significaria que prèviament ha existit aquesta solució, cosa que és molt qüestionable. Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai l’establiment d’un Estat palestí entre Israel i Jordània. És evident que aquest assumpte ara no és a l’agenda i es fa difícil preveure quin escenari veurem en el futur, però en principi serà el manteniment de l’statu quo actual, tot i que Hillary Clinton ja va dir que no era sostenible. L’alternativa, però, no vindrà a través d’unes converses que no porten enlloc i que per això el lideratge palestí està rebutjant. Podria venir a partir d’una nova ronda de violència, potser a mitjà termini. La primera Intifada va provocar l’obertura de negociacions amb Israel, mentre que la segona va acabar en la sortida dels colons de Gaza.

La irrupció, a l’estiu passat, dels indignats israelians ha provocat algun canvi?

No ha suposat canvis en temes com els preus dels apartaments, les desigualtats socials o qüestions econòmiques tangibles, i en certs aspectes es pot dir que hi ha hagut una regressió. En canvi, sí que ha servit per modificar en part el discurs i hi ha una nova manera de pensar pel que fa als temes socials, i això podria ser un tipus d’obertura. També és cert, però, que el moviment no té el mateix impuls que fa un any i està més dividit, mentre que el Govern, especialment arran de l’entrada del Kadima a la coalició, té una posició més poderosa.

Com explica els atacs racistes contra immigrants africans dels darrers dies?

És una combinació de la caiguda de l’economia, ja que som a l’inici d’una recessió, amb el creixent nombre de persones que arriben a Israel, que és el primer país occidental al qual tenen accés molts africans. Molts s’instal·len al sud de Tel-Aviv i, des que les oportunitats són limitades, el Govern encoratja que no hi siguin i ho tenen molt difícil per treballar. Això està generant una tensió real amb la població local, alimentada també per alguns membres del Govern, que hi contribueixen amb un discurs molt dur, titllant els migrants de càncer d’Israel.

A escala internacional es té la sensació que Israel té impunitat en qüestions com la violació dels drets humans.

Ara mateix, Israel és en una posició en què no el preocupa l’opinió pública internacional. La principal preocupació és la relació amb els Estats Units i molts israelians pensen que serà més forta i favorable si Romney és president. Si guanya Obama, en canvi, anticipo que hi haurà un enfrontament, per la voluntat de l’Administració nord-americana de reactivar les negociacions entre israelians i palestins. L’opinió pública europea i la posició de la UE no és gaire rellevant. En tot cas, aquesta qüestió ara no és a l’agenda internacional, centrada en els canvis que hi ha a la zona, amb les revolucions i la guerra civil a Síria.

Quina és la lliçó més gran que les revolucions àrabs han donat a la societat israeliana?

Amb els esdeveniments a Egipte, una part de la societat israeliana ha après que el poble, a través d’un moviment de protesta no violent, pot ser el motor de canvis. Això ha servit per mostrar que la política no és només qüestió dels polítics, sinó també de com els ciutadans mateixos són capaços de comprometre’s. Hi ha altres efectes com la creixent preocupació per la direcció cap a la qual es dirigeixen les revolucions, amb més poder de l’islamisme polític i un creixent aïllament d’Israel.

El més decisiu per a la regió és el que succeeixi a Egipte?

Egipte és el país més poblat de la zona i tradicionalment ha estat un punt clau en la difusió d’idees. El que passi amb la revolució egípcia tindrà un enorme impacte en el futur de les altres revolucions, encara que ara els esdeveniments a Síria siguin molt sagnants, però això passa en un extrem del món àrab, no al centre. En tot cas, a curt termini a l’establishment israelià ja li va bé la no estabilitat del món àrab, perquè és beneficiosa per al seu domini, però a llarg termini la cosa canvia, amb una gran preocupació pel creixent pes de l’islamisme. 

És realista pensar que Israel atacarà l’Iran?

Existeixen plans per atacar l’Iran i hi ha converses amb l’Azerbaidjan per atacar-lo des d’allà, però no crec que s’acabi portant a terme. La retòrica al voltant d’aquests plans té com a objectiu que la comunitat internacional posi més pressió sobre l’Iran i també està pensada pel consum intern, per desviar l’atenció d’altres assumptes, per exemple, de la qüestió palestina o dels assentaments. 

A Europa està creixent el suport a la campanya de boicot a Israel per l’ocupació de Palestina. És possible que acabi sent tractat com la Sud-àfrica de l’apartheid?

Aquesta és la por més gran a Israel. Existeix la por de l’establishment i ha portat a obrir nous vincles amb altres països. Sembla que hi haurà menys lligams amb els països on creix la campanya de boicot i més amb l’Índia, el mercat més gran per a la indústria de defensa israeliana, i també amb la Xina, amb la qual la relació està basada en criteris econòmics i no en assumptes com el respecte als drets humans. La posició dels europeus és només una petita part del món. 

*Entrevista publicada en el número 1.067 del setmanari EL TRIANGLE, 8 de juny de 2012. 

Israel es blinda dels immigrants

El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

Diputats de l’oposició, sobretot dels partits àrabs o de Meretz (centreesquerra sionista), van atacar amb duresa la normativa durant la seva votació a la Knesset, assegurant que no és democràtica, va en la direcció contrària a les obligacions internacionals d’Israel i viola els drets humans. La llei va tirar endavant i el centre de detenció del Nègueb en serà la plasmació més clara sobre el terreny. L’Associació de Drets Civils, per citar només una organització, ha denunciat la instal·lació perquè creu que es convertirà en un «feréstec camp de refugiats que privarà els qui fugien de la persecució al seu país del dret a demanar asil a Israel». De fet, un portaveu del Ministeri de Defensa ha reconegut que «no estem construint una presó, però serà un centre de detenció, no un resort o un hotel». Tel-Aviv ha estat escenari de diverses manifestacions contra el centre de Ketzion, la més nombrosa de les quals va reunir fa més d’un any més de 1.000 persones.  

Contra els sol·licitants d’asil

Netanyahu ha justificat la construcció del centre de detenció argumentant que cal aturar la «creixent» onada d’immigrants perquè «amenaça la feina dels israelians i està canviant el caràcter [jueu] de l’Estat». Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any passat 17.000 persones van entrar il·legalment a Israel a través de la frontera egípcia, després de creuar la península del Sinaí. Majoritàriament fugien del Sudan i d’Eritrea i, sovint, en arribar, tenien intenció de demanar asil. La seva petició, però, gairebé mai no rep una resposta positiva, ja que, segons ha revelat un informe recent de l’Autoritat de la Immigració, entre el 2009 i el 2010 només 8 dels 990 sol·licitants van rebre asil, dada que situa Israel molt per sota del Regne Unit (19% de les peticions acceptades) o dels Estats Units (27%) a l’hora d’atendre demandes dels refugiats.    

La situació dels sol·licitants d’asil s’està deteriorant acceleradament. Ho exemplifica l’Ajuntament de Tel-Aviv, que ha enviat una carta als seus contractistes en què els adverteix que a partir de l’1 d’abril supervisarà que no incorporin ningú sense permís de treball i el visat en regla. La instrucció va ser dictada fa gairebé un any, però l’exigència de complir-la ha arribat recentment i, segons ha informat el diari Haaretz, ja ha comportat l’acomiadament d’alguns immigrants, com un sol·licitant d’asil d’Eritrea que va quedar-se sense feina després de nou mesos de treballar netejant els carrers de la ciutat.

A això s’hi han d’afegir els avisos que han rebut darrerament les persones de la Costa d’Ivori i del Sudan del Sud residents a l’Estat hebreu. Els primers, uns 500 individus, van perdre qualsevol protecció a final de febrer, després de ser instats a retornar al seu país, el mateix procés que patiran el miler llarg de sudanesos del sud que hi ha a Israel a partir de l’1 d’abril. El motiu? El Govern de Netanyahu considera que les raons que els van empènyer a fugir i, en molts casos a tenir l’estatus de refugiats, ja han desaparegut amb l’aparent pacificació del país de l’Àfrica occidental i la independència del Sudan del Sud. Els que no marxin es convertiran automàticament en ciutadans il·legals, segons l’administració hebrea, i si són detinguts, es veuran abocats a un centre de detenció i a la deportació.

Blindant la frontera amb Egipte

Per completar el seu blindatge, Israel està construint una tanca de 240 quilòmetres a la frontera amb Egipte. Aprovada el 2009, amb l’argument que serviria per evitar l’entrada d’immigrants sense papers i el contraban d’armes i drogues des del Sinaí, la revolució egípcia –amb la caiguda de Hosni Mubarak, aliat incondicional de Tel-Aviv– i els atacs contra ciutadans jueus prop de la frontera del 18 d'agost, que van ser replicats per bombardejos sobre Gaza, han estat l’excusa perfecta perquè Netanyahu n’acceleri la construcció. Així, només el límit amb Jordània no té cap tanca amb Israel, tot i que se’n pot aixecar una els pròxims anys, segons ha revelat al diari Yediot Ahronot l’analista en defensa Alex Fishman. Si això passa, l’analista creu que «haurem completat la nostra retirada de l’Orient Mitjà». Fishman conclou, a més a més, que envoltar-se de barreres no deixa de ser «un símbol de debilitat».

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.057, 30 de març de 2012. 

La fi de la impunitat dels altres Guantánamo?

Després d’anys de denúncies, el Govern espanyol es compromet a regular els Centres d’Internament d’Estrangers, on les persones migrants són tancades pel simple fet de no tenir els papers en regla i a l’espera de ser deportats. Fins ara els centres, com el de la Zona Franca, han funcionat opacament

El guineà Idrissa Diallo va morir el 6 de gener al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Segons la versió oficial, i a l’espera que es coneguin els resultats de la investigació encarregada per la jutge, el decés es va produir “arran d’una aturada cardíaca provocada per causes naturals”. La desaparició de Diallo, de 21 anys, sembla haver marcat un punt d’inflexió en els centres on els estrangers sense la documentació en regla són retinguts a l’espera de ser deportats als seus països d’origen. Des de fa anys, entitats i organitzacions en denuncien l’existència, la total opacitat amb què funcionen, les violacions de drets humans que s’hi donen i els maltractaments que, en alguns casos, han exposat els migrants. Diverses persones han mort en els nou CIE que hi ha a l’Estat espanyol. Només al centre de la Zona Franca, inaugurat el 2006, tres persones hi han perdut la vida.

Les habituals condemnes de les entitats van aconseguir en aquesta ocasió trencar el silenci informatiu que els grans mitjans mantenien sobre unes instal·lacions que en les darreres setmanes han estat denunciades per la Síndica de Greuges de Barcelona, advocats i partits polítics, entre d’altres, a causa de les enormes mancances que presenten i la falta de drets dels migrants detinguts. La pressió va fer que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, es comprometés el proppassat 31 de gener a consensuar un reglament que reguli el funcionament d’uns espais que, fins ara, han funcionat segons el criteri del director de cada centre.

Protesta contra el CIE de la Zona Franca. 

El ministre va assegurar que la policia es limitarà a desenvolupar- hi tasques de seguretat -fins ara assumien tasques més pròpies dels funcionaris de presons, cosa que havia generat queixes dels sindicats policials-, que es millorarà l’atenció sanitària -abastament denunciada-, i s’ampliaran les zones comunes i d’esbarjo, encara que tot dependrà de les possibilitats pressupostàries. Les entitats ho van valorar com un pas endavant, a l’espera de veure el reglament definitiu, però són partidàries del tancament total dels CIE, tal com van deixar clar uns dies abans a través d’un manifest -presentat a la seu de la FAVB i que compta amb l’adhesió de 170 organitzacions de tot l’Estat. 

Pitjor que una presó

Els CIE neixen el 1985 i, oficialment, les persones hi estan retingudes cautelarment per assegurar l’execució de l’ordre d’expulsió que tenen oberta. No tenen caràcter penitenciari, però a l’hora de la veritat, i segons exposa Cristina Fernández, cap de l’àrea d’Immigració de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la Universitat de Barcelona (UB), “són presons policials on es priva de llibertat les persones migrants pel sol fet de no tenir papers”, és a dir, no per cometre un delicte sinó per incórrer en una simple falta administrativa. A diferència dels centres penitenciaris, però, no tenen normativa, no hi ha treballadors socials que atenguin els interns, l’atenció jurídica hi és molt deficient i l’alimentació, escassa i de mala qualitat. En tot moment, els migrants estan sota control policial, amb l’afegit que l’accés està gairebé vetat per a les entitats, fet que genera una enorme opacitat i que fa molt difícil que transcendeixi què hi passa.

“Són espais on es consolida una política racista i rebem moltes denúncies de les situacions que s’hi viuen, però tenim moltes dificultats per intervenir- hi a causa de l’opacitat amb què funcionen”, apunta Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme, una de les entitats que fa uns mesos va poder entrar per primera vegada al centre de la Zona Franca. Fernández, que també va participar a la visita, explica que als CIE hi van a parar persones que acaben d’arribar a l’Estat, ja sigui amb pastera o avió, i se les vol expulsar immediatament; migrants que són víctimes de les batudes i els controls de documentació amb criteris racistes que normalment agents de la policia secreta fan en espais públics com places o boques de metro -una pràctica denunciada per Amnistia Internacional i tipificada com il·legal per la UE-; i persones que hi aterren després que la seva condemna penal hagi estat substituïda per l’expulsió o que en estar empresonats no han pogut renovar el permís de residència i en sortir hi són enviats directament, sense tenir-ne la més mínima idea.

El CIE de la Zona Franca es va estrenar fa sis anys i va substituir el centre de la Verneda. Va costar 3,7 milions d’euros que, cínicament, van ser comptabilitzats com ajuda oficial al desenvolupament i des de fa uns mesos està dirigit per José Manuel Casado. La millora de les instal·lacions, ubicades en un amagat i inhòspit lloc de la ciutat, no va anar acompanyada d’un millor tracte als migrants, que veuen vulnerats drets fonamentals com el dret a la llibertat o a la tutela judicial efectiva. El recinte té capacitat per a 226 places i, segons Alba Cuevas, transmet “sensació d’amuntegament”.

Des de fa més d’un any i mig només rep homes i les dones migrants retingudes a Catalunya són enviades a Madrid o València, quedant totalment desemparades del seu entorn. “És una institució discriminatòria, basada en criteris arbitraris, la gent no és detinguda i expulsada per allò que hagin fet, sinó per d’on són i depèn de qui el trobi”, conclou Cristina Fernández, advocant pel tancament dels també coneguts com els altres Guantánamo, presents arreu de la UE i símbol d’una Europa fortalesa cada cop més tancada en si mateixa i que aposta per polítiques clarament racistes.

Fins a 60 dies tancats

L’any 2010, 1.742 persones van passar pel CIE de la Zona Franca, segons les dades d’un informe de Migregroup, la xarxa d’entitats socials que treballen amb immigrants. Al voltant del 33% no van ser expulsats, ja fos per motius econòmics o per la manca d’acords de repatriació amb el país d’origen. Els alliberats queden en una situació molt vulnerable, perquè tenen una ordre d’expulsió oberta, de manera que queden abocats a la marginalitat. Des del 2008, arran de la Directiva de Retorn o de la Vergonya, els migrants poden passar-s’hi fins a 60 dies tancats, tot i que a Barcelona la mitjana, segons Migregroup, va ser d’uns 25 el 2010.

*Article publicat amb el número 122 de la revista Carrer, març de 2012