Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d'Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades 'Israel: entre la democràcia i l'etnificació', organitzades per l'ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa.
A Israel hi ha llibertat
de premsa?
Fins ara sentíem que només
els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià,
gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només
alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un
periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia
revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a
Cisjordània.
La situació canvia en
treballar per a un mitjà internacional?
Sí, bàsicament perquè els
mitjans internacionals posen el focus en la panoràmica general i en la gran
història i a través d’ells podem fer un enfocament més equilibrat del conflicte
israelianopalestí. La majoria dels corresponsals que vénen de fora donen veus a
totes les parts, també als palestins, cosa que normalment no passa als mitjans
israelians. I això fa que rebin crítiques d’organitzacions israelianes que es
dediquen a controlar els mitjans internacionals i que asseguren que fan un
tractament esbiaixat del conflicte i són propalestins.
És possible qüestionar el
sionisme des dels mitjans israelians?
Podria esmentar el cas del
diari Haaretz, on pots trobar un tractament més liberal i obert en determinats
assumptes. Per exemple, el proppassat 15 de maig, dia de la Nakba [en què els
palestins recorden la catàstrofe que per a ells va suposar el naixement de l’Estat
d’Israel], va publicar un editorial on subratllava que dins d’Israel han d’existir
espais públics per commemorar-la i hi afegia que l’opinió pública israeliana ha
de reconèixer el dolor que van patir els palestins el 1948. I això s’ha donat
en un moment en què la Knesset [Parlament] aprova lleis en el sentit contrari i
es donen instruccions des del Ministeri d’Educació per evitar que els alumnes àrabs
commemorin la Nakba.
La societat israeliana està
virant de la dreta cap a l’extrema dreta?
Malauradament, la dreta
radical s’està enfortint, també dins del Likud. Recentment va celebrar
eleccions al seu comitè central i van ser escollides diverses persones
provinents dels cercles de l’extrema dreta de les colònies de Cisjordània.
Faran d’oposició interna a Netanyahu i, en els propers comicis, hi haurà més diputats que
estaran condicionats pels colons radicals. A això, cal sumar-hi el partit de
Lieberman [Avigdor, el ministre d’Exteriors], Yisrael Beitenu, que manté una
posició poderosa, mentre que no hi ha expectatives d’un ascens de l’esquerra,
que segueix fracturada.
Quines són les causes que
expliquen el gir?
Una és l’ocupació de
Cisjordània i de Jerusalem Est. Hi ha molts israelians en aquests territoris i
per a ells viure en una àrea que no sigui en zona ocupada ja no és una alternativa.
Una altra és el creixement demogràfic de la població religiosa d’Israel, que té
el major índex de natalitat del país i no vota l’esquerra. També cal afegir-hi
la immigració provinent de l’antiga Unió Soviètica, més d’un milió de persones,
que és més propera a la dreta. Finalment, hi ha col·lectius que en el passat
votaven els laboristes i que ara ja no ho fan, com la població àrab, que vota
pels seus propis partits, o els jueus orientals, que ho fan pel Shas [un partit
religiós] o el Likud.
Amb aquest escenari, és
definitivament morta la solució dels dos estats?
No sé si és morta, perquè
això significaria que prèviament ha existit aquesta solució, cosa que és molt qüestionable.
Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai l’establiment d’un Estat
palestí entre Israel i Jordània. És evident que aquest assumpte ara no és a l’agenda
i es fa difícil preveure quin escenari veurem en el futur, però en principi serà
el manteniment de l’statu quo actual, tot i que Hillary Clinton ja va dir que
no era sostenible. L’alternativa, però, no vindrà a través d’unes converses que
no porten enlloc i que per això el lideratge palestí està rebutjant. Podria
venir a partir d’una nova ronda de violència, potser a mitjà termini. La
primera Intifada va provocar l’obertura de negociacions amb Israel, mentre que
la segona va acabar en la sortida dels colons de Gaza.
La irrupció, a l’estiu
passat, dels indignats israelians ha provocat algun canvi?
No ha suposat canvis en
temes com els preus dels apartaments, les desigualtats socials o qüestions econòmiques
tangibles, i en certs aspectes es pot dir que hi ha hagut una regressió. En
canvi, sí que ha servit per modificar en part el discurs i hi ha una nova
manera de pensar pel que fa als temes socials, i això podria ser un tipus d’obertura.
També és cert, però, que el moviment no té el mateix impuls que fa un any i està
més dividit, mentre que el Govern, especialment arran de l’entrada del Kadima a
la coalició, té una posició més poderosa.
Com explica els atacs
racistes contra immigrants africans dels darrers dies?
És una combinació de la
caiguda de l’economia, ja que som a l’inici d’una recessió, amb el creixent
nombre de persones que arriben a Israel, que és el primer país occidental al
qual tenen accés molts africans. Molts s’instal·len al sud de Tel-Aviv i, des
que les oportunitats són limitades, el Govern encoratja que no hi siguin i ho
tenen molt difícil per treballar. Això està generant una tensió real amb la
població local, alimentada també per alguns membres del Govern, que hi
contribueixen amb un discurs molt dur, titllant els migrants de càncer d’Israel.
A escala internacional es
té la sensació que Israel té impunitat en qüestions com la violació dels drets
humans.
Ara mateix, Israel és en
una posició en què no el preocupa l’opinió pública internacional. La principal
preocupació és la relació amb els Estats Units i molts israelians pensen que
serà més forta i favorable si Romney és president. Si guanya Obama, en canvi,
anticipo que hi haurà un enfrontament, per la voluntat de l’Administració
nord-americana de reactivar les negociacions entre israelians i palestins. L’opinió
pública europea i la posició de la UE no és gaire rellevant. En tot cas,
aquesta qüestió ara no és a l’agenda internacional, centrada en els canvis que
hi ha a la zona, amb les revolucions i la guerra civil a Síria.
Quina és la lliçó més gran
que les revolucions àrabs han donat a la societat israeliana?
Amb els esdeveniments a
Egipte, una part de la societat israeliana ha après que el poble, a través d’un
moviment de protesta no violent, pot ser el motor de canvis. Això ha servit per
mostrar que la política no és només qüestió dels polítics, sinó també de com
els ciutadans mateixos són capaços de comprometre’s. Hi ha altres efectes com
la creixent preocupació per la direcció cap a la qual es dirigeixen les
revolucions, amb més poder de l’islamisme polític i un creixent aïllament d’Israel.
El més decisiu per a la
regió és el que succeeixi a Egipte?
Egipte és el país més
poblat de la zona i tradicionalment ha estat un punt clau en la difusió d’idees.
El que passi amb la revolució egípcia tindrà un enorme impacte en el futur de
les altres revolucions, encara que ara els esdeveniments a Síria siguin molt
sagnants, però això passa en un extrem del món àrab, no al centre. En tot cas,
a curt termini a l’establishment israelià ja li va bé la no estabilitat del món
àrab, perquè és beneficiosa per al seu domini, però a llarg termini la cosa
canvia, amb una gran preocupació pel creixent pes de l’islamisme.
És realista pensar que
Israel atacarà l’Iran?
Existeixen plans per
atacar l’Iran i hi ha converses amb l’Azerbaidjan per atacar-lo des d’allà, però
no crec que s’acabi portant a terme. La retòrica al voltant d’aquests plans té
com a objectiu que la comunitat internacional posi més pressió sobre l’Iran i
també està pensada pel consum intern, per desviar l’atenció d’altres assumptes,
per exemple, de la qüestió palestina o dels assentaments.
A Europa està creixent el
suport a la campanya de boicot a Israel per l’ocupació de Palestina. És
possible que acabi sent tractat com la Sud-àfrica de l’apartheid?
Aquesta és la por més gran
a Israel. Existeix la por de l’establishment i ha portat a obrir nous vincles
amb altres països. Sembla que hi haurà menys lligams amb els països on creix la
campanya de boicot i més amb l’Índia, el mercat més gran per a la indústria de
defensa israeliana, i també amb la Xina, amb la qual la relació està basada en
criteris econòmics i no en assumptes com el respecte als drets humans. La
posició dels europeus és només una petita part del món.
*Entrevista publicada en el número 1.067 del setmanari EL TRIANGLE, 8 de juny de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada