dimarts, 27 de novembre del 2012

Anàlisi dels resultats de la CUP al Baix Llobregat

La Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres va rebre 9.978 vots (2,52%) a la comarca en les eleccions al Parlament del 25 de novembre. Explico com es distribueixen i apunto alguns dels factors que ho expliquen


126.219 vots (el 3,48% del total de paperetes emeses) són els que han permès a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) irrompre al Parlament de Catalunya en la seva primera aparició en uns comicis d’aquests tipus. Girona és la demarcació on millor percentatge ha obtingut (4,21% i 14.502 vots), per davant de Tarragona (3,58%, 12.807), Barcelona (3,40%, 92.621) i Lleida (3,05%, 6.289). Si posem el focus en les comarques, el millor resultat ha arribat al Priorat (8,7%), per davant del Pallars Sobirà (6,36%), el Garraf (5,95), el Pla de l’Estany, l’Alt Penedès (5,67%), el Gironès (5,51%), i el Berguedà (5,51%). Curiosament, en els dos primers casos la CUP no hi té una implantació municipal important, mentre que en els altres fa anys que hi treballa i compta amb regidors. A l’altre costat de la balança, hi apareixen la Val d’Aran (1,34%), la Cerdanya (2,43%), el Baix Llobregat (2,52%), el Segrià (2,52%), el Pla d’Urgell (2,65%), la Noguera (2,68%) i el Tarragonès (2,69%). I és precisament en una de les comarques on la CUP ha obtingut els pitjors resultats, el Baix Llobregat, en la que vull centrar aquest anàlisi.


Sociològicament, la tercera comarca més poblada del Principat (darrere del Barcelonès i el Vallès Occidental) és, aparentment, complicada per a una formació com la CUP (per exemple, ERC hi obté tradicionalment uns resultats clarament inferiors a la seva mitjana nacional). Això s’acaba traduint, també, en una distribució dels vots diferent de la que hi ha a la resta del territori. Per tant, no és sorprenent que el PSC hagi estat la formació més votada al Baix Llobregat, recuperant una supremacia que va perdre el 2010 i que ha recuperat gràcies a l’esfondrament de CiU. L’augment de participació (es passa de menys del 58% a gairebé el 69%) fa que els socialistes guanyin vots (arriben als 77.000) malgrat perdre suport percentual (passen del 23,5% al 20,1%). La federació conservadora, per la seva part, perd 12 punts i 27.000 vots (en suma 78.000, 19,8%). En tercer lloc apareix un que guanya 10.000 vots (total de 56.362), però només dues dècimes (14,2%). ICV-EUiA, C’s i ERC són les tres formacions que més pugen a la comarca amb relació al 2010. Els ecosocialistes guanyen 3,1 punts i 22.000 vots, per uns totals de 13,1% i 51.750; C’s es converteix en la cinquena força i més que duplica resultats, amb 26.000 nous votants (42.600) i 6 punts extres (10,8%); i ERC dobla, arreplegant 42.179 sufragis, el 10,7%. La CUP ha estat la setena força, amb 9.978 vots (l’esmentat 2,52%), superant en 344 la xenòfoba PxC.


Suport més gran als pobles
Són uns bons resultats? Estan per sota dels que la CUP ha obtingut al conjunt del Principat, però com he dit és una comarca difícil per una candidatura d’aquest tipus (independentista i anticapitalista). L’única referència per comparar són les eleccions municipals de l’any passat. Aleshores, cinc nuclis de la comarca van comptar amb la participació de la CUP (Collbató, Martorell, Molins de Rei, Sant Boi de Llobregat i Sant Joan Despí), sumant 3.302 vots. Ara, aquests mateixos municipis reuneixen 2.596 paperetes de la CUP, malgrat l’increment de participació. En general, allà on la CUP té representació municipal, els resultats el 25-N han estat força per damunt de la mitjana a la demarcació, tot i que per sota dels del 2011. La regla es compleix al Baix Llobregat. Molins de Rei és l’únic poble de la comarca amb representació de la CUP al Consistori (4 regidors) i diumenge també va liderar els resultats al Parlament, amb el 6,31% dels vots (886), clarament per sota dels 1.797 (17,52%) del maig de 2011. És evident que no es pot comparar unes eleccions municipals amb unes d’autonòmiques, de manera que el retrocés tampoc es pot considerar una esmena a la tasca dels regidors molinencs de la formació.

Pel que fa a la resta de municipis on la CUP ja havia concorregut a les urnes, el millor resultat és el de Collbató, amb 78 vots (3,56%), superant amb escreix els 33 (1,9%) del 2011. A Martorell, Sant Boi i Sant Joan Despí, en canvi, hi ha un retrocés percentual (però no en sufragis) i es perden vuit dècimes en el primer cas (3,3%, però es guanyen vuit vots, arribant als 410 per la major participació), quatre en el segon (del 2,63% al 2,2%, però de 751 a 880 vots), i cinc en el darrer (1,95%, amb guany de 23 vots, fins als 342). No es pot dir que allà on la CUP ja estava implantada i havia concorregut als comicis, els resultats siguin necessàriament millors (fet que sí que es dóna normalment on té representació a l’ajuntament). I és que, Molins, Martorell i Collbató superen el 2,52% de vots de la mitjana comarcal, però tant Sant Boi, com Sant Joan s’hi queden per sota.

I els municipis on la CUP s’estrenava en uns comicis? Els millors resultats són en pobles de menys de 5.000 habitants, com la Palma (5,3%), Torrelles (4,1) i Begues (4,0). També clarament per sobre de la mitjana hi ha Esparreguera (3,84%), Santa Coloma de Cervelló (3,77%) i Olesa de Montserrat (3,73%). En canvi, amb les excepcions de Martorell i Molins de Rei, en cap altre ciutat del Baix Llobregat amb més de 20.000 habitants la CUP ha superat el 3% dels vots. Els pitjors números els tenen Castelldefels (1,43%), Sant Vicenç dels Horts (1,58%), Sant Andreu de la Barca (1,62%), Viladecans (1,66%) i el ja esmentat Sant Joan Despí (1,95%). En el primer cas, parlem d’una ciutat governada pel PP –que ha estat segona força- i, per tant, d’un context molt difícil. En el segon, del poble que té com a alcalde Oriol Junqueras, el president d’ERC, l’únic de la comarca on els republicans han estat els més votats, amb el 23% de les paperetes. Òbviament no era fàcil que la CUP hi fes forat, però tenint en compte que parlem d’un municipi on l’esquerra independentista no hi té una tradició consolidada, cal valorar els 216 vots obtinguts.

Resumint, el Baix Llobregat és una de les comarques més complicades per la CUP, que pot créixer en el futur sobretot gràcies a la radicalitat democràtica que aplica a la seva praxis política i a la seva defensa d’un model econòmic totalment diferent en un moment de gravíssima crisi. A Molins, el seu gran bastió comarcal, és on millor se n’ha sortit el 25-N, mentre que a Martorell, on ja va anar als comicis locals de 2007 i 2011, les xifres també són raonablement bones. Posats a fer-ne una lectura positiva, es pot dir que allà on ha baixat percentualment, com a Sant Joan Despí i Sant Boi, la CUP ha guanyat vots, que caldrà veure si consolida. En canvi, als pobles petits de la comarca en general obté resultats força bons, situant-se al voltant del 4% dels vots (o superant-lo), situació que no es dóna a les ciutats més grans, on no arriba al 3%. Malgrat això, cal destacar els més de 900 vots sumats a Cornellà, la població més gran del Baix, que equivalen al 2,3% dels sufragis. Tot plegat em porta a pensar que el 2015, veure’m força més de 5 llistes de la CUP a les eleccions municipals, sobretot després de la bona experiència dels nombrosos grups de suport que s'han creat de cara al 25-N, molts dels quals, de ben segur, tindran conintuïtat. 

dilluns, 26 de novembre del 2012

L’esquerra nacional s’apropa al milió de vots el 25-N

El 27,1% dels votants es decanten per ERC, ICV-EUiA o la CUP, les tres formacions d'obediència catalana que van del centreesquerra a l'esquerra transformadora anticapitalista. Mai havien reunit tants suports 


L’augment de participació, la millora de resultats amb relació als comicis del 2010 i la irrupció de la CUP – Alternativa d’Esquerres (AE) al Parlament han tingut com a conseqüència que el que podríem considerar com a esquerra nacional (formacions d’obediència estrictament catalana que van des del centreesquerra d’ERC, fins a l’esquerra transformadora i rupturista de la CUP) s’hagi apropat al milió de vots, obtenint la millor xifra de la seva història en unes eleccions autonòmiques. En concret, entre ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE sumen 978.000 sufragis, el 27,1% del total de vots emesos el 25 de novembre. La xifra és molt superior als 780.000 vots que van acumular entre ERC i ICV-EUiA el 2003, les eleccions que van donar pas al primer tripartit i que van marcar el que encara és el millor resultat dels republicans.

És cert que enguany ha votat mig milió més de persones que en les passades eleccions, celebrades el novembre de 2010, però també cal ressaltar que la ferma oposició a les retallades s’ha traslladat a les urnes, sobretot de la mà d’Iniciativa i també, en certa manera, d’una CUP que aposta per un model econòmic radicalment diferent i per una radicalitat democràtica que no apareix en les formes de fer de les altres dues formacions esmentades. El debat sobiranista, en canvi, ha beneficiat especialment a ERC, que de la mà del seu líder, Oriol Junqueras, ha virat cap al centre, allunyant-se del discurs social més compromès que havia defensat en l’etapa de Carod-Rovira i que li van donar els millors resultats de la seva història (16,4% dels vots i 23 diputats, el 2003; 14,0% i 21, el 2006). A l’espera de veure quina posició acaba adoptant Junqueras amb relació a una hipotètica aliança amb Artur Mas, la realitat és que l’esquerra nacional podria consolidar-se com l’autèntica alternativa a CiU, un cop confirmat l’esfondrament del PSC, que amb 20 diputats i 520.000 vots ha marcat, de nou, el seu mínim històric.
  
Pel que fa la distribució territorial dels suports, ERC no s’apropa al resultats obtinguts el  2003 a la demarcació de Barcelona, tot i que obtenir percentatges significatius al conjunt de la província (13,3%) i a la capital (13,1%). A l’àrea metropolitana destaca la primera posició i el 23,5% obtinguts a Sant Vicenç dels Horts, ciutat del Baix Llobregat que té com a alcalde, precisament, Oriol Junqueras. En places tradicionalment difícils pels independentistes del Barcelonès i del Baix Llobregat, ERC se situa al voltant del 10% dels vots, com Badalona (10,1%), Gavà (9,1%) o Sant Boi (9,1%), però se n’allunya a Cornellà (7,5), l’Hospitalet (7,9) o Santa Coloma de Gramenet (5,9), places on mai ha assolit els dos dígits. Els suports d’ERC són més significatius a la segona corona metropolitana, amb puntes mracades per Igualada (16,8%) i Vilafranca del Penedès (16,8%), mentre que a la Catalunya central s’apropa al 20% a Vic (19,7%), Manresa (16,7%), superant-lo a Berga (21,5%). A les principals ciutats gironines, la formació també es mou al voltant del 20% dels sufragis, amb un 17,7% a Girona ciutat i un 19,7% a Olot. A Tarragona, el suport dels republicans és més baix a la capital (10,4%) que a la resta de la demarcació (15,1%) amb puntes a Tortosa (18,1%), Valls (18,4%) o Amposta (20,6%) entre les grans ciutats. Finalment,a Lleida també el suport és més important a les zones rurals que a la capital (13,0%), amb resultats molt marcats a les Borges Blanques (23,1%) –tradicional alcaldia d’ERC- i Solsona (27,4%).


Resultats històrics d'ICV-EUiA
ICV-EUiA ha obtingut el millor resultat de la seva història amb 359.000 vots arreu del Principat i el 9,9% dels vots, superant el 9,7% i els 313.000 sufragis del ja llunyà 1995. Els ecosocialistes s’han enfilat de 10 a 13 diputats i, com és lògic tenint en compte la seva implantació metropolitana, el suport és més gran a l’àrea de Barcelona. A la demarcació, d’on obtenen 10 seients, han rebut l’11,1% dels vots (dos dècimes menys que el 1995), però marquen el seu màxim a la capital, amb m´es de 95.000 vots i el 12% dels sufragis. En el conjunt de l’àrea metropolitana els resultats ecosocialistes són pitjors que els de 1995, però es mouen entre el 10 i el 15% dels vots, amb puntes a Cornellà (15,4%) i el Prat (18,7%), on Luís Tejedor té l’alcaldia des de fa dècades. A la segona corona, en canvi, hi el fenomen en què on obté millors resultats ICV (casos de Mollet, Rubí o Sabadell) es mou entre el 12 i el 14% dels vots, però empitjora les xifres del 1995, però millora posicions en ciutats com Igualada (6,4%), Granollers (9,2%), Martorell (13,3%), Sitges (7,6%) o Vilafranca (8,5%).

Seguint aquesta mateixa tendència, a Girona els ecosocialistes també milloren resultats, un fet destacable tenint en compte que la seva implantació a la zona és menor que a Barcelona. El seu diputat arriba després de rebre el 5,9% dels vots a la demarcació (1,1% més que el 2010), amb puntes a la capital (6,7%) i la Bisbal (7,0%). A Lleida, obté un escó per segona vegada a la història, i ha rebut el 5,4%. El pic el marca la capital (7,3%). Finalment, a Tarragona ha rebut el 6,8% dels vots, amb puntes a la capital (8,0%), Tortosa (9,9%), el Vendrell (8,1%) i Montblanc (7,8%).


Les xifres de la CUP-AE no es poden comparar amb les d’anterior comicis legislatius, atès que és la primera vegada que hi concorria i l’únic element previ són els resultats a les eleccions municipals de 2011. A grans trets, es pot dir que allà on té presència al consistori és on major percentatge ha obtingut, tot i que ha baixat en general amb relació al suport rebut a les eleccions locals. Pel que fa la seva implantació territorial, a Barcelona ha rebut el 3,4% de vots a tota la demarcació, el que li ha permès sumar 3 diputats, amb bones xifres a la capital (3,9%), Molins de Rei (6,3%), Cerdanyola (4,3%), Ripollet (4,1%), Vilanova i la Geltrú (7,3%), Vilafranca (6,2%), Sant Cugat del Vallès (4,3%), Berga (6,9%) i Manresa (4,2%). A Girona, on va ser la sensació al 2011, s’ha quedat a pocs vots d’obtenir el diputat, després d’obtenir el 4,2% dels sufragis, amb grans xifres a la capital (5,6%), Banyoles (6,2%) i la Bisbal (7,4%). A Lleida, els suports han estat més modestos (3,3%) i és a les capitals dels Pirineus, amb el 7,4% a Sort i el 4,8% a la Seu d’Urgell. Finalment, a Tarragona se supera clarament el 5% en capitals on té regidors (Reus, 5,3%; Valls, 5,7%) i a la capital es queda amb el 3%.


La CUP s'estrena 
Tot i que sembla difícil fer previsions, sembla evident que l’esquerra nacional té camp per córrer, sobretot si ERC recuperar el sentit de la primera lletra de les seves sigles. Els republicans han recuperat bona part dels suports perduts el 2010 i segueixen mantenint una implantació territorial prou equilibrada, només amb l’etern problema de l’àrea metropolitana de Barcelona, una zona on ICV-EUiA es manté prou forta. Els ecosocialistes, a poc a poc, estan millorant els seus resultats a zones de l’interior on abans pràcticament no hi tenien implantació, sobretot en ciutats mitjanes tant de Barcelona, com de les altres demarcacions. Finalment, la CUP reuneix votants de l’esquerra independentista, de sectors anticapitalistes i d’indignats i té una implantació força homogènia al territori, amb puntes a Girona i d’altres ciutats mitjanes i certs problemes a l’àrea metropolitana, tot i que potser menys marcats que els d’ERC (en proporció, òbviament).    

divendres, 2 de novembre del 2012

Defensa oculta la veritat


La despesa militar real espanyola és molt superior a la que apareix als comptes del Ministeri, que també amaga partides que durant l’any es disparen, com la compra d’armament



En un context de retallades, l’Estat espanyol no vol renunciar a modernitzar el seu Exèrcit, malgrat que això suposi destinar-hi milers de milions d’euros. Els avions caces Eurofighter, els tancs Leopard i Pizarro o els helicòpters de combat Tigre i NH-90 són alguns dels caríssims aparells que formen part del Programa Especial d’Armaments (PEAS) del Ministeri de Defensa, que ara mateix arrossega un enorme deute de 32.000 milions d’euros. Tot i que cada Eurofighter costa més de 75 milions i els blindats Pizarro –els més econòmics dels esmentats– se’n van als 3,3, el Ministeri de Defensa només ha pressupostat 6,8 milions el 2013 per a l’adquisició d’armament. Tenint en compte que el Govern estatal cada any ha d’amortitzar una part dels mastodòntics crèdits contrets per comprar-se aquestes joguines bèl·liques, és real aquesta xifra? Un estudi recent del Centre Delàs d’Estudis per a la Pau –que pertany a Justícia i Pau– fa evident que no.

La pràctica habitual és que, durant el curs, el consell de ministres aprovi un crèdit extraordinari per fer front als compromisos del PEAS. Enguany, quan s’havien pressupostat 4,95 milions, el préstec s’ha elevat a 1.782 milions d’euros. «Ens trobem davant un cas manifest de frau pressupostari per enganyar l’oposició política i l’opinió pública, pel qual es consignen de manera insuficient algunes partides, per després incrementar-les amb diversos mecanismes comptables», denuncia Pere Ortega a l’informe Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013. El document treu a la llum la realitat d’una despesa que, amb maniobres diverses, s’intenta ocultar a la ciutadania, fins al punt que més de la meitat de la partida militar real no s’inclou a Defensa.

Un tanc Leopard. 
Durant la presentació dels pressupostos estatals per a l’any vinent, es va anunciar que els comptes de Defensa ascendiran a 6.913 milions d’euros, un 6,7% menys que enguany. Segons l’estudi del Centre Delàs, però, la despesa militar real s’eleva a 16.500, cosa que significa només un descens del 3,15% amb relació al 2012. El contrast amb el tracte que reben les polítiques socials és xocant. I és que els fons destinats a educació es redueixen un 14,4%. Els que van a parar a sanitat, un 22,6%. La cultura comptarà amb gairebé un 20% menys de pressupost. L’ajuda a cooperació al desenvolupament es contrau un 23%. Les polítiques actives de foment de l’ocupació perden un 34,6% dels seus recursos... En un context en què l’enumeració de retallades en els comptes estatals és gairebé inacabable, sembla clar que el sector militar és privilegiat.

Per obtenir la despesa militar real, a la partida inclosa a Defensa, cal afegir-hi els costos de les classes passives militars i de l’Institut Social de les Forces Armades (ISFAS) –que gestionen la seguretat social de guàrdies civils i de militars–, els crèdits a recerca i desenvolupament (R+D) a la indústria armamentística, la contribució a organismes militars internacionals, la despesa de la Guàrdia Civil (un cos militar que s’engloba dins el Ministeri de l’Interior), els interessos del deute públic i la diferència entre el que es pressuposta i el que s’acaba liquidant, que en aquest àmbit sempre acaba sent superior. Fet i fet, la despesa militar espanyola és de 45,18 milions d’euros el dia o de 359 euros anuals per habitant.

Indústria privilegiada
L’anomenada porta giratòria, per la qual els càrrecs d’empreses privades es converteixen en ministres o consellers i viceversa, té en el titular de Defensa un exponent destacat. Pedro Morenés va ser secretari d’Estat de Defensa durant la primera legislatura d’Aznar (1996-2000), mentre que del 2004 al 2011 va ocupar càrrecs importants en empreses privades del sector de l’armament, com ara MBDA o Instalaza, fabricants de míssils o de les ja prohibides bombes de dispersió. Amb l’arribada de Rajoy a la presidència, Morenés tornà a l’àmbit públic, ja com a ministre. El seu cas exemplifica les connexions del sector amb l’Administració i explica, en part, per què se’l pot considerar privilegiat.

L'actual ministre de Defensa, Pedro Morenés.
La indústria armamentística no solament s’adjudica sucosos contractes a través de Defensa, sinó que també rep ingents subvencions que li permeten desenvolupar armament amb el compromís que sigui adquirit posteriorment pel mateix Govern espanyol. Aquest mecanisme, el va impulsar a partir del 1996 l’aleshores ministre del ram, Eduardo Serra [Morenés era el seu segon], amb l’objectiu de dissimular un increment notable en el pressupost ministerial que, de ben segur, no hauria estat ben rebut per l’opinió pública. La fórmula de comptabilitat creativa per fer-lo possible consistia en un conveni a tres bandes: el Ministeri d’Indústria concediria crèdits d’R+D a la indústria militar a interès 0 i a retornar a 20 anys a compte de la compra d’armament que posteriorment faria Defensa i que es convertia, de fet, en l’encarregada de retornar els préstecs a mesura que anés adquirint uns aparells que, a la pràctica, es poden considerar inútils ja que mai no s’han utilitzat en combat. Tot plegat ha generat una bombolla armamentística, amb uns 14.000 milions d’euros en crèdits de moment no retornats.

Les operacions a l’exterior
Les operacions militars a l’exterior són un altre dels escàndols que revela l’informe. Des del 2009 s’hi han pressupostat anualment 14,36 milions de despesa, però en la liquidació final de l’exercici la xifra destinada sempre ha superat amb escreix els 700 milions d’euros, un fet que, segons Ortega, es repetirà enguany. «Hi ha recursos per augmentar el pressupost de les forces armades i no n’hi ha per incrementar les partides de despesa social o de desenvolupament de l’economia productiva», afirma l’investigador. El document del Centre Delàs advoca per anul·lar contractes d’adquisició d’armament –tot i que estiguin blindats– i retallar el nombre d’efectius de l’Exèrcit –que supera els 120.000 membres– tal com ja fan altres països europeus. «La despesa militar entorpeix l’economia productiva», conclou Pere Ortega en el seu demolidor treball.

*Article publicat al número 1.083 del setmanari EL TRIANGLE, 26 d’octubre de 2012.