divendres, 29 de juliol del 2011

Els 'indignats' israelians


Benjamin Netanyahu està descol·locat. De moment, el primer ministre israelià no sap com afrontar una crisi que creix dia rere dia a l’Estat jueu. En aquesta ocasió, els palestins no hi juguen cap paper, sinó que milers i milers de ciutadans israelians han despertat i s’estan mobilitzant per denunciar el brutal increment del cost de la vida que ha viscut el país els darrers anys i que té l’encariment del cost dels habitatges com a màxima expressió. El que va començar fa un parell de setmanes al bulevard Rotschild de Tel Aviv, una de les avingudes benestants més conegudes de la ciutat, amb algunes tendes de campanya, s’ha convertit en una gran protesta que arriba a tots els racons del país.

Els seus protagonistes són, bàsicament, ciutadans de classe mitjana que temen pel seu futur. “Això no és una revolució, és una crit d’auxili”, m’explicava fa un parell de dies en Daniel, un home d’uns 40 anys que participava a l’acampada de Tel Aviv. No volen transformar el país de dalt a baix, sinó que volen mantenir el seu estatus. “Volem seguir sent classe mitjana, sobreviure”, afegia la Hadas, una jove actriu. Des d’aquest punt de vista, el moviment no és revolucionari, sinó conservador, però mostra fins a quin punt està fent mal a la majoria dels ciutadans hebreus la política econòmica de l’executiu de Netanyahu. 

El primer ministre aplica un capitalisme ultraliberal que a nivell macroeconòmic està provocant un important creixement d’Israel (el 4,5% del PIB el darrer any) i mantenint uns nivells d’atur molt baixos (al voltant del 6%). A nivell microeconòmic, però, la realitat és una altra i la majoria de la població està veient com els preus no deixen d’augmentar mentre que els salaris es mantenen estancats. Resultat de l’equació? Arribar a final de mes en números vermells o, en el cas dels joves, demanar ajuda als pares per poder anar tirant. En aquest sentit, la principal demanda és que el Govern intervingui per crear les condicions que permetin comprar un habitatge o llogar-lo a preus assequibles.

A Tel Aviv, l’acampada s’allarga ja més d’un quilòmetre i uneix joves, estudiants, parelles amb fills, pares divorciats que s’apropen a la pobresa després de pagar part de l’habitatge de l’exparella...Netanyahu ha reconegut que el tema és greu i ha intentat pal·liar-ne els efectes anunciant mesures urgents –com la construcció en un any i mig de 10.000 pisos a preu reduït per a estudiants i parelles joves-, però el moviment no ha cedit. Les protestes s’incrementen i ja es parla dels indignats israelians. Ells s’emmirallen en la primavera àrab tot i que, tal com he dit, la protesta té poc a veure amb una revolució.

Sense qüestionar l'ocupació
Passejant pel bulevard Rotschild, no falten les omnipresents banderes israelianes al campament. I quan es pregunta als acampats si no consideren que la despesa en defensa del seu govern és excessiva, és quan arrufen el nas. “Potser sí que el pressupost s’ha de distribuir d’una manera diferent”, és el que com a màxim s’atreveixen a dir. Alguns qüestionen l’elevada inversió en els assentaments (il·legals) jueus a Cisjordània, però no em vaig trobar amb ningú que vinculés les retallades socials i la crisi de la classe mitjana amb l’ocupació de Palestina.

Més enllà de la qüestió política, l’ocupació és un gran negoci on moltes empre ses es fan d’or. Ara bé, també comporta una despesa enorme per a l’Estat hebreu. Des de fora sembla obvi que implica desviar recursos que podrien destinar-se a polítiques socials en la seva absència. Però, com a molt, el que em deien és que el conflicte amb els palestins és un tema molt complex i que ells (els indignats) s’han de limitar a intentar guanyar la seva batalla i a poder viure de la millor manera possible. No veuen la connexió entre el model ultracapitalista i el projecte colonialista d’Israel. 

Fa unes setmanes, Marcello Weksler, un activista de Tarabut, m’explicava que volen connectar la lluita social (les acampades en podrien ser un exemple) amb la lluita anticolonial, perquè d’entrada pocs israelians són capaços de veure que estan connectades. La majoria, segueixen defensant el projecte sionista, tot i que també els perjudiqui la seva butxaca. Tot i que també els estigui deixant amb un futur precari al davant. Potser, arran d’aquest moviment, obriran els ulls. Potser...

dimecres, 27 de juliol del 2011

La mort palestina de la Vall del Jordà


Territori de gran importància estratègica i econòmica, la proliferació d’assentaments israelians i l’ús gairebé exclusiu dels recursos per part dels colons està destruint la població autòctona, que denuncia l’abandonament per part de l’ANP

Abu Saqr té 70 anys i és el líder d’un clan beduí establert a la comunitat d’Al-Hadidiya, ubicada al districte de Tubas, en plena vall del riu Jordà. Al llarg de la seva vida ha vist com el territori passava per mans britàniques, jordanes i israelianes. Des del 1967, després de la Guerra dels Sis Dies, l’Estat hebreu ocupa militarment tot Cisjordània i, consegüentment, també la vall del Jordà. L’Autoritat Nacional Palestina (ANP) administra la ciutat de Jericó –la més important de la regió– i el seu entorn més proper des del 1994, l’any en què es van començar a implementar els Acords d’Oslo.

El 94% de la superfície de la vall del Jordà, però, està sota control israelià, ja sigui perquè arran de l’esmentat procés té la categoria d’àrea C (administració i seguretat en mans hebrees) o perquè directament la considera territori propi, ja que s’hi ubiquen els 36 assentaments jueus que hi ha a la zona. Al-Hadidiya forma part de l’àrea C i això implica, entre altres coses, que els seus habitants hagin de demanar permís a les autoritats israelianes si volen aixecar qualsevol edifici. L’autorització, però, sempre és denegada, de manera que els soldats hebreus ja tenen l’excusa per demolir molts habitatges de la població autòctona, amb l’argument que «són il·legals».

Abu Saqr, el líder local. 
El proppassat 21 de juny, l’Exèrcit va portar a terme una d’aquestes operacions, demolint 29 estructures d’Al-Hadidiya, entre les quals hi havia set tendes de campanya, i desplaçant 27 persones. «Ens intenten fer la vida impossible perquè marxem, però aquesta és la nostra terra i no ho farem, resistirem», subratlla Abu Saqr, que ràpidament admet que la situació a la vall del Jordà «és dramàtica» per a la població autòctona. El nomadisme, que la seva família ha practicat durant segles, ja es pràcticament impossible perquè no tenen prou terres per pasturar els seus ramats de cabres i d’ovelles. 

Un territori oblidat
El cas d’Al-Hadidiya és només un retrat a petita escala del que passa quotidianament a la vall del Jordà, un territori oblidat per la comunitat internacional, per les ONG i per la mateixa ANP, segons denuncia Fathi Khdeirat, coordinador de la Campanya de Solidaritat amb la Vall del Jordà, l’única organització que treballa permanentment a l’àrea C de la regió.

«Les ONG no volen arriscar-se a implantar-se en zones on els seus projectes poden acabar demolits per l’Exèrcit israelià i per això es concentren en les àrees A [control total de l’ANP] i B [administració en mans palestines, i seguretat, en israelianes]. D’aquesta manera, també contribueixen al desplaçament de població, perquè aquesta es trasllada allà on ofereixen els serveis i col·laboren, ni que sigui involuntàriament, amb l’objectiu israelià de neteja ètnica», exposa Monique, una voluntària de Solidaritat amb la Vall del Jordà que per motius de seguretat prefereix amagar la seva identitat real.

Quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va subratllar que les fronteres de 1967 ja no són vàlides de cara a un possible acord de pau amb els palestins, tenia el cap bàsicament Jerusalem Est, els grans blocs d’assentaments situats a l’oest de Cisjordània i la vall del Jordà. I és que aquesta darrera àrea té una importància cabdal, tant des d’un punt de vista econòmic com estratègic. «Un hipotètic Estat palestí no seria mai viable sense el control de la vall», explica Fathi Khdeirat.

Amb 2.400 quilòmetres quadrats, representa el 28% de la superfície de Cisjordània i la presència del riu Jordà la converteix en una de les grans reserves hídriques de Palestina. Al costat oriental del riu, hi ha la frontera amb Jordània, actualment també sota control israelià. I és que la idea de Netanyahu, dels seus companys d’Executiu i dels principals responsables militars del Tsahal (acrònim de les forces de defensa jueves) és consolidar la seva presència a la zona, mitjançant els assentaments, envoltar completament la resta de Cisjordània de territori dominat per Israel i separar- la dels països àrabs ubicats a l’est.

L’objectiu de buidar progressivament la vall del Jordà de població autòctona s’està assolint amb èxit. Mentre que, el 1967, la regió tenia 320.000 habitants, avui tot just en queden poc més de 50.000, entre els quals hi ha 15.000 beduïns (els qui viuen la situació més dramàtica) i uns 9.000 colons jueus repartits en 36 assentaments. La zona és plena de contrastos. Tot i ser una gran reserva hídrica de Cisjordània, la realitat és que només el 2% de l’aigua va a parar a mans palestines, i el 98% restant s’utilitza en uns assentaments dedicats, fonamentalment, a una agricultura intensiva que s’aprofita de l’enorme fertilitat del sòl de la vall. Les colònies jueves es caracteritzen per un elevat nivell de vida, però a pocs centenars de metres és fàcil trobar-se amb comunitats beduïnes que viuen en condicions més pròpies del segle XIX, sense aigua corrent ni electricitat.

L’opció de la no-violència
El Comitè Popular de la Vall del Jordà intenta combatre les agressions israelianes i ho fa mitjançant accions de noviolència, segons subratlla Fathi Khdeirat, que també encapçala aquesta organització. «Per a nosaltres, el simple fet d’existir ja és una forma de resistència. Ens dediquem a denunciar totes les violacions dels drets humans que es produeixen i amb la Campanya de Solidaritat reconstruïm les cases demolides, amb la intenció d’evitar la marxa de la població», hi afegeix. Eviten aixecar immobles nous per no haver de demanar l’autorització pertinent a Israel i des de fa un quant temps reconstrueixen els habitatges amb maons de fang, una técnica molt barata i que dóna uns resultats sorprenents.

Una de les campanyes que impulsa l’organització de Khdeirat, que té la base a Jitflik –una població de 6.000 habitants, és la de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), nascuda el 2005 i amb un impacte creixent en la imatge i l’economia israelianes. La iniciativa, que, entre altres coses, subratlla la importància de no comprar productes hebreus mentre continuï l’ocupació, té com a primer objectiu a la vall del Jordà Agrexco, la principal companyia exportadora de productes frescos (fruita i verdura) de tot Israel. L’empresa, majoritàriament de capital públic, obté la immensa majoria de la seva producció en aquesta regió i després la ven als països de la UE, sota les marques Carmel, Jaffa i Coral.

A banda dels assentaments, a la vall hi ha nombrosos camps d’entrenament de l’Exèrcit, així com diverses bases militars israelianes. Tot plegat suposa que hi ha moltes zones on els palestins no poden entrar, de manera que la seva llibertat de moviments és molt limitada. Aquest fet, sumat a la manca d’accés a l’aigua, dificulta enormement la possibilitat de desenvolupar una economia competitiva. I és que més del 60% de la població palestina de la vall del Jordà viu per sota del llindar de la pobresa, en contrast amb la renda per càpita dels colons, superior a la mitjana israeliana.

La manca d’oportunitats laborals obliga molts palestins a treballar com a mà d’obra barata en les explotacions agrícoles dels assentaments, on cobren salaris de misèria (entre 10 i 14 euros el dia) sense tenir cap tipus de contracte ni assegurança.

Fa uns quants mesos, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, va anunciar la intenció de construir un aeroport internacional a la regió. I un hipotètic Estat palestí tindria en la vall la gran reserva de sòl on construir noves ciutats i afrontar l’expansió natural de Jerusalem Est. Fathi Khdeirat, però, es mostra escèptic amb aquests projectes i demana que, abans que res, els ajudin a resistir perquè, si no, d’aquí a pocs anys ja no quedaran palestins a la zona.

Abu Saqr, de la seva banda, ja ni tan sols aspira a acabar la seva vida sota un Govern del seu propi poble, és a dir, palestí. La presència palestina a la vall, a poc a poc, s’està morint.

*Reportatge publicat amb el número 1.025 del setmanari EL TRIANGLE, 22 de juliol. 

Els Skallots no moriran


Els somriures ens delaten. Els ulls ens brillen. Ni rastre de preocupacions. Tots volem xalar. Fa un any que ho esperem. I el dia, finalment, ha arribat. Avui toca Korrekintus. I això significa Skallots. I això vol dir retrobar-se amb persones amb qui només parles un cop l’any. I anhelar-ho. I buidar got rere got de cervesa. I consumir barril rere barril. I ballar amb els Labradores. Grans, com sempre. I vestir, amb orgull, uniformats. I cantar. I saltar. I xumar (sobretot). I sí, estar eufòrics, però també esperançats. Pensar que tot pot ser molt fàcil. Que la vida és bon rotllo. Que potser la festa no s’acaba. Que la farem molt grossa. Que tot segueix, però tot es transforma. Que una noia, finalment, és campiona mundial del Duro. Que el relleu és un èxit. Que els nou són uns motivats. Que els vells, ara sí, descansen i només gaudeixen. Que el que va començar fa més d’una dècada, ara ja és una tradició i una cita inexcusable. Que no ha estat un somni. Que si cal creuar el Mediterrani per arribar-hi, es fa. Que la Festa dels Skallots mai morirà i ningú hi és imprescindible, però per a alguns la Festa sí que ho és d’imprescindible. Que la vida són dos dies i encara som joves, tot i que un 3 ens comenci a alertar que ens fem grans. Que encara som capaços de fer bogeries. Que abracem, petonegem, riem, dansem i bevem. Que a l’Orient Pròxim es persegueixen somnis, però al Baix també n’hi ha i de més gran. Que l’únic real, l’única certesa la trobem en el món oníric. Perquè sóc un somniador. Que Skallots és felicitat. Que és vida. Que és alegria. Per això i molt més: Moltes gràcies!!!! La vella Comissió ha mort, però una de nova n’ha pres el relleu. Visca els Skallots!!! Visca Sant Vicenç!!!

dimecres, 20 de juliol del 2011

Gent valenta

Acabi com acabi, la revolució egípcia té una cosa molt positiva. Ha despertat un poble, ha creat consciència i a partir d’ara serà molt difícil que el govern de torn o els militars facin el que els roti sense provocar una onada massiva de protestes. Ciutadans que mai havien participat en una manifestació, que no havien pogut o volgut assistir a un acte polític, que eren verges en el fet de debatre sobre els problemes del seu país o blasmar la rampant corrupció del règim de Mubàrak s’han unit a la revolució i han canviat les seves vides. Han dit prou, han passat a l’acció i a partir d’ara doblegar-los i dominar-los no serà gens fàcil.

La pèrdua de la por és un dels grans èxits de la revolució egípcia. Passejar per l’emblemàtica plaça Tahrir i posar-se a parlar amb qualsevol de les persones que hi són concentrades et permet entendre fins a quin punt estaven reprimits abans, fins a quin punt havien assumit que no podien aixecar-se contra un règim policial, que entre agents i informants sumava més de dos milions de col·laboradors. Però ara tot ha canviat. Com a mínim, senten que poden parlar del que volen, que finalment no només es limiten a pensar, sinó que també actuen. I per això s’han tornat a aixecar. Per això han tornat a ocupar la plaça Tahrir, per dir al Govern titella d’Essam Xaraf i a la Junta Militar –que té el poder real- que aquest no és el camí, que ells volen un nou Egipte, un país lliure, democràtic i basat en la justícia social.

Abans que el 25 de gener milers i milers de persones anessin a Tahrir i comencessin a enterrar l’Egipte de Mubàrak, al país es vivien protestes, però eren brutalment reprimides. Ser activista era un perill i bona part dels que s’hi arriscaven sabien que, més tard o més d’hora, serien caçats per la seguretat del règim i passarien una temporada entre reixes. Però, malgrat tot, hi havia gent que s’implicava políticament i denunciava els abusos d’un règim insaciable, que durant dècades ha mantingut la majoria d’egipcis per sota del llindar de la pobresa mentre els seus capitostos s’omplien les butxaques.

Tres lluitadors contra el règim
He tingut la sort de conèixer-ne alguns d’ells. Persones com la cineasta Amal Ramsis, com l’advocat Yasser Shoukry o com la també advocada Azza Soleiman. Gent amb recursos, amb una vida que podríem titllar d’acomodada pels estàndards del país, però que van decidir lluitar contra la dictadura, malgrat els riscos que això comportava. Són gent valenta.

Amal Ramsis
Amal Ramsis és cineasta i autora de diversos documentals. L’últim és Prohibit, una obra que casualment estava acabant d’editar el 25 de gener. Després de dubtar, va acabar baixant a Tahrir i sumant-se a la revolta. L’endemà, però, va acabar un documental que pretenia mostrar com es vivia a Egipte, un país on tot estava prohibit. Havies de demanar permís per tot i, gairebé sempre, la resposta que obtenies era no. Ramsis, formada cinematogràficament a l’Estat espanyol, sempre rodava d’amagat, sense tenir l’autorització pertinent del règim, exposant-se a la detenció. I sempre ha tocat temes tabús a Egipte, com la situació de la dona. Ara vol continuar treballant amb els revolucionaris per construir un país millor, però no vol fer de moment un documental sobre el procés que viu el país. Prohibit, en tot cas, serveix per entendre perquè els egipcis van acabar dient prou. Perquè van aixecar-se després de viure ofegats durant anys i anys.

Yasser Shoukry viu a cavall del Canadà i del Caire. És advocat i activista polític d’esquerres des de fa dècades. Lluny d’emmirallar-se en les bondats de les democràcies occidentals, tal com fan bona part dels partits liberals egipcis, Shoukry té molt clar que el seu país ha de seguir el seu camí i que el capitalisme salvatge que patim occident no hauria de ser, en cap cas, l’opció escollida. Membre d’un partit d’esquerres, l’advocat defensa que el món s’ha equivocat seguint un sistema depredador i que cal una revolució global i que Egipte només és la primera espurna.

El 1995 va néixer el Centre per a l’Assistència Legal de les Dones Egípcia (CEWLA, en anglès). Azza Soleiman, també advocada, n’és la directora. Entre d’altres coses ajuden les dones pobres a defensar-se legalment contra els abusos i violacions que pateixen en una societat molt masclista i on tradicions com el crim d’honor encara gaudeixen de bona salut. L’acció de CEWLA, però, també cal emmarcar-la en el camp de l’activisme política, ja que des de sempre s’ha implicat en la promoció de la democràcia. Soleiman, per exemple, ha participat en nombroses manifestacions i ha estat detinguda en més d’una ocasió.

Té clar, però, que seguirà lluitant i que ara toca vigilar uns militars que no segueixen el que vol el poble. Només són tres casos. Però com ells a Egipte hi ha d’altra gent valenta, sense els quals mai hauria estat possible l’arribada d’una revolució.  

Com a enllaç, el tràiler de la pel·lícula Mamnou (Prohibit). 


dilluns, 18 de juliol del 2011

El canvi trontolla

L’idil·li que el poble egipci i els militars van viure durant els 18 dies de protestes que van culminar l’11 de febrer amb la renúncia del dictador Hosni Mubarak s’ha acabat. El Govern que encapçala el civil Essam Xaraf està cada dia més desacreditat als ulls d’una societat que vol i exigeix canvis reals. La frustració per la lentitud a l’hora de tirar endavant reformes profundes i la poca voluntat del nou règim per jutjar els personatges clau de l’era de Mubarak i els membres dels cossos de seguretat responsables de l’assassinat de 846 persones durant la revolta expliquen per què els egipcis han tornat en massa als carrers els últims dies.

Centenars de milers de persones van concentrar-se a l’emblemàtica plaça Tahrir, del Caire, el proppassat divendres 8 de juliol per enviar el missatge que «la revolució continua». Els manifestants van deixar clar que no estaven satisfets amb l’evolució de la transició. La protesta –que també es va estendre per altres ciutats com Alexandria o Suez– va continuar amb una altra concentració massiva el dimarts 12 i, a tot això, cal afegir-hi que Tahrir torna a estar ocupada pels revolucionaris.

Una vintena d’organitzacions que donen suport a la revolució han subratllat que no pensen moure’s de la plaça fins que les seves principals demandes siguin ateses. La Junta Militar, que encapçala el mariscal Tantawi, vol continuar tutelant el procés i ha deixat clar que no pensa cedir el poder a les autoritats civils fins que se celebrin les eleccions legislatives, previstes per al novembre, es redacti una nova Constitució i, finalment, es facin els comicis presidencials.

L’actitud de l’Exèrcit provoca que els militars hagin passat de ser vistos com uns herois, pel fet de no disparar als revolucionaris durant les protestes de l’hivern, a uns dels principals obstacles perquè hi hagi un canvi real. Diverses organitzacions de drets humans denuncien que les tàctiques per reprimir i les poques ganes de cedir el poder recorden l’època de Mubarak.

Un Govern sense poder
De la seva banda, el primer ministre, Essam Xaraf, està intentant fer canvis estètics que no convencen la població. «S’està limitant als canvis de cares, quan el que volem són canvis polítics», exposa Hassan Soleiman, activista d’esquerres concentrat permanentment a Tahrir. Xaraf ha anunciat una remodelació del seu Govern per desallotjar-ne els ministres tecnòcrates que encara van ser nomenats per Mubarak i va acceptar dimarts la dimissió de Yehia el-Gamal, el viceprimer ministre. El poder de l’Executiu de transició, però, és molt limitat, ja que és el Consell Suprem de les Forces Armades qui realment fa i desfà.

Xaraf, que, quan va ser nomenat, comptava amb el suport dels revolucionaris de Tahrir –amb els quals havia compartit nits a la plaça–, ara ja és percebut com un llast i la Coalició de Joves Revolucionaris n’ha demanat la dimissió i la formació d’un nou Govern d’unitat nacional per reactivar el procés democràtic. Segons la premsa egípcia, darrere d’aquesta operació hi hauria Mohamed el-Baradei, l’exdirector de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que s’estaria postulant per encapçalar el següent Executiu de transició i, d’aquesta manera, també reforçar les seves aspiracions presidencials.

L’amenaça de la contrarevolució
«Tenim la sensació que patim una contrarevolució. Els militars voldrien que la gent s’estigués quieta a casa i esperés les eleccions, un fet que sobretot afavoriria els Germans Musulmans, que només es mouen per oportunisme però que ni de bon tros es posen al costat del poble», afirma Susan Fayad, una veterana advocada responsable del Centre Nadim per a la Supressió de la Tortura. Fayad reconeix que la caiguda de Mubarak va anar acompanyada d’un canvi en les formes, però que amb el pas del temps s’ha tornat a les pràctiques repressores pròpies del passat. «Hem documentat desenes d’agressions a les comissaries i tres manifestants hi ha perdut la vida en els últims mesos», assenyala.

A banda de demanar el judici públic dels responsables de la mort dels màrtirs de la revolució, els concentrats a Tahrir també exigeixen que la justícia actuï ràpidament contra Mubarak i els símbols de la corrupció de l’antic règim; que s’acabin els judicis militars contra civils; l’anul·lació de la llei antivaga i contra el dret a manifestar-se; que es limiti el poder de la Junta Militar i, en canvi, s’incrementin les competències reals de l’Executiu civil, i que es refaci el pressupost estatal –en vigor des de l’1 de juliol– perquè afavoreixi les classes desfavorides i no les benestants.

Aquestes peticions són unitàries entre els revolucionaris, que, en canvi, no es posen d’acord en sobre si és necessari elaborar primer la Constitució i després celebrar eleccions legislatives –posició que defensen sobretot els partits d’esquerres– o fer el procés invers, com defensen la Junta Militar, el Govern de Xaraf, els Germans Musulmans i altres grups polítics.

Sigui com vulgui, la tensió a Egipte és ben real i l’estat de nerviosisme de tots els actors del país es percep al centre del Caire, fins al punt que el simple fet de ser estranger aixeca suspicàcies tant per part dels revolucionaris com per part dels cossos de seguretat.

*Article publicat al número 1.024 de la revista EL TRIANGLE, divendres 15 de juliol.

dissabte, 16 de juliol del 2011

La Ciutat de la Brossa

Carrers sense asfaltar, un clavegueram escàs per no dir inexistent, greus mancances en el subministrament d’aigua i electricitat, uns serveis públics del tot insuficients i tones i tones d’escombraries arreu. Aquestes són algunes de les característiques de Manshiyat Nasser, un depauperat barri ubicat als afores del Caire on viuen unes 60.000 persones. La Ciutat de la Brossa és l’altre nom amb què es coneix l’àrea, que amb el temps s’ha convertit en la ciutat de les escombraries més gran del món. Què vol dir això? Doncs que és impossible fer dues passes sense veure deixalles arreu, bàsicament perquè els habitants de Manshiyat Nasser s’encarreguen de recollir les escombraries de tot el Caire -20 milions d’habitants.

Ningú els paga per fer-ho, sinó que la recol·lecció de la brossa és el procés previ al reciclatge i a la venda del material per a la seva posterior reutilització. Aquest és el negoci de la majoria de les persones que resideixen a la Ciutat de la Brossa. Canviar el Downtown del Caire –l’àrea comercial i moderna per excel·lència de la ciutat- per aquest barri suposa entendre de cop perquè Egipte és considerat un país del Tercer Món. Sense pretendre dir que la pobresa a Manshiyat Nasser sigui absoluta, si que és cert és que el barri transmet qualsevol cosa menys benestar econòmic. Les mancances, en tots els àmbits, són evidents i els problemes que l’assetgen són molt i molt greus.

Passejar-hi a l’estiu és dur. No només perquè les postals que un capta impacten, sinó perquè la combinació de l’extrema calor cairota i les tones d’escombraries provoca unes olors molt (massa) intenses. Però, al cap i a la fi, només hi som unes hores, quan desenes de milers de persones hi conviuen diàriament, a totes hores. Com és fàcil suposar, la Ciutat de la Brossa té greus problemes sanitaris. A la limitadíssima presència de centres mèdics, s’hi ha d’afegir la facilitat amb què es poden propagar les infeccions gràcies a la mescla explosiva entre pobresa, deixalles i manca de clavegueram.

Barri copte
Tot i que la immensa majoria de la població del Caire és musulmana, aquí el domini del cristianisme és aclaparador. Són coptes i vénen originàriament de l’Alt Egipte, és a dir, del sud del país. A la dècada dels 50 van començar a recollir la brossa de la ciutat i, a poc a poc, van començar a especialitzar-se i a apostar pel reciclatge. Avui en dia, gairebé totes les famílies estan especialitzades en un material concret (plàstic, metall,...), tot i que aquelles que han progressat i compten amb diversos treballadors abasten tot l’espectre possible. I és que, tot i que aparentment pugui no semblar-ho, hi ha gent que fa molts diners al barri, fet que aprofiten per traslladar-se a d’altres zones més saludables. Això sí, continuen treballant-hi.

El punt més espectacular del barri és, sens dubte, l’església de Sant Saman, també coneguda com la Catedral de la Cova. Al voltant de 15.000 fidels s’hi poden encabir-hi i és, simplement, espectacular. Es tracta de l’església més gran de l’Orient Pròxim i les cerimònies que s’hi celebren són en àrab i en copte, un idioma totalment desaparegut en la vida quotidiana però encara es fa servir en la litúrgia religiosa. Des de la catedral es pot veure tot el barri i descobrir com petits ramats de cabres s’amunteguen el alguns terrats, com els patis serveixen de magatzem on es classifica i se separa la brossa...

La convivència amb els musulmans no seria precisament idíl·lica. Sense anar més lluny, el taxista que m’hi va portar era musulmà i em va advertir que vigilés molt, que el barri era molt perillós. A l’hora de la veritat, però, no vaig tenir cap problema i, a diferència d’altres zones, ningú va intentar vendre’m res ni oferir-me la seva “targeta de negocis”. Després de la revolució, però, i sempre segons la versió dels habitants del barri, grups de matons musulmans van pujar-hi i van enfrontar-se a la població local, assassinant nou persones. Les imatges d’aquests “màrtirs” es troben constantment a les parets de la Ciutat de la Brossa.

El règim de Mubarak havia oblidat completament aquest barri i això explica en gran part les mancances en els serveis més bàsics. Només hi ha una escola pública i una altra de privada, de manera que la majoria de la població no té accés a l’educació. I les alternatives laborals al reciclatge són gairebé inexistents. Tot plegat ha estigmatitzat els pobladors de la zona, que ho tenen molt complicat per trobar feina o tenir bones relacions amb la resta de persones del Caire. Tenen mala imatge i ho saben, així que la majoria es resignen a quedar-s’hi i a assumir que no tenen més opcions.  Ara amb la revolució confia a què tot millori. Hi estan a favor, però la seva vida, de moment, no ha canviat gens. 


dilluns, 11 de juliol del 2011

L'esquerra palestina busca el seu lloc

Després de més de cinc anys sense passar per les urnes, als palestins se’ls acumularà feina, electoralment parlant, en els pròxims 12 mesos. En aquest termini, s’han de celebrar les eleccions presidencials i legislatives a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i els comicis al Consell Nacional Palestí, el principal òrgan electe de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Així va quedar segellat en l’acord de reconciliació nacional signat al Caire al principi de maig entre Al-Fatah i Hamàs, després de quatre anys d’amarga i sagnant divisió.

Ningú no dubta que el mapa polític patirà una sacsejada important amb relació a les últimes cites electorals. Les enquestes apunten ara mateix a una victòria clara d’Al-Fatah i a una pèrdua de suports notable per part de Hamàs, el partit islamista que va guanyar les eleccions legislatives a l’ANP el 2006, quan va sumar 74 dels 132 diputats del Parlament. Les dues grans formacions del país van rebre conjuntament més del 85% dels vots i van repartir-se 119 escons.

L’enfrontament armat que van protagonitzar el 2007 –que va comportar el control de Cisjordània per part d’Al-Fatah i que Gaza quedés en mans del Moviment de Resistència Islàmica–, l’enquistament del conflicte amb Israel i els vents de la primavera àrab –amb joves que clamen contra l’establishment i advoquen per una reforma del sistema polític que permeti l’arribada de llibertat i una democràcia real, no únicament formal, haurien de permetre l’ascens d’una tercera opció. Aquesta possibilitat, però, no queda clara atesa la gran divisió existent en l’esquerra palestina, que viu una greu crisi des de fa anys.

El dubte de la llista unitària
«L’esquerra es comença a debilitar durant la Primera Intifada. És incapaç de trencar amb el lideratge d’Al-Fatah i, a diferència de Hamàs, no proposa cap alternativa. A partir d’aquí va anar perdent pes de forma imparable», explica Elie Shehadeh, membre de l’executiva de la Iniciativa Nacional Palestina o Al-Mubadara, el partit de Mustafà Barghouti. La formació, de caràcter socialdemòcrata, va participar en solitari en els comicis de 2006 i hi va aconseguir dos escons, tot i que ara advoca per una llista unitària de les forces d’esquerres i els independents.

«La gent vol més opcions al Parlament, està cansada del bipartidisme. Tant de bo l’esquerra hagi après la lliçó i presenti una llista única», comenta Fayez Saqqa, diputat d’Al-Fatah i home fort del partit a l’àrea de Betlem. Khalida Jarrar, també diputada al Parlament i secretària general de l’històric Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), apunta que, per assolir la unitat de l’esquerra, cal un acord en el programa polític que passi per «rebutjar qualsevol negociació amb Israel», ja que en matèria econòmica i social «les coincidències són moltes».

L’FPAP, que encara és el segon partit més important de l’OAP –l’organització que en principi és la veu dels palestins d’arreu del món–, té tres escons, un més que Al-Badil, la coalició que al seu dia van formar el comunista Partit Palestí del Poble i el Front Democràtic per a l’Alliberament de Palestina (FDAP), que va ser important en el passat –sota el lideratge de Nayef Hawatmeh–, però que avui té molt poc pes. Al Parlament de Ramallah també hi ha quatre independents i dos diputats de Tercera Via, la llista que va encapçalar Salam Fayyad, l’avui primer ministre.

Al Fatah: de la guerrilla al Govern
Fundat per Yasser Arafat el 1959, Al-Fatah ha estat històricament el gran partit palestí. Després de dècades com a organització guerrillera que lluitava contra l’ocupació israeliana, fet que li va generar simpaties entre gran part de l’esquerra europea, els acords d’Oslo i la creació de l’ANP el van transformar en una formació bàsicament política, relegant la branca armada a un segon pla. Amb èxits inqüestionables, com ara haver estès arreu del món la consciència que existeix un poble palestí, la seva gestió a les administracions ha estat més que qüestionable des del 1994 i de la seva antiga aurèola mítica ja no en queda res.

«És molt complicat construir un Estat partint de zero. En 10 anys no es pot fer, però a nosaltres ens jutjaven molt severament pocs mesos després de la creació de l’ANP. Vam patir un boicot enorme», assegura Fayez Saqqa. El diputat d’Al-Fatah treu importància als enormes casos de corrupció que han esquitxat la formació, sobretot en els darrers anys de vida d’Arafat, i els atribueix a una «exageració» d’Israel i dels Estats Units.

Malgrat la derrota a les urnes, Al-Fatah ha controlat l’ANP des del 2007 i també ostenta la presidència palestina, en mans del seu líder, Mahmud Abbas, i el control de l’OAP. Tot i que encara es presenta com una formació de centreesquerra, la política desenvolupada per l’Executiu de l’independent Salam Fayyad, un antic alt càrrec del Banc Mundial, s’emmarca dins l’ortodòxia liberal. La construcció viu un boom, sobretot a Ramallah, i el nombre de crèdits concedits no deixa d’augmentar, però les diferències socials també són cada cop més grans.

Un Estat laic
Més enllà de les receptes econòmiques, encaminades a augmentar el pes públic i a afavorir una cobertura dels ciutadans més pobres, l’oposició d’esquerres coincideix a apostar per un Estat laic. Els darrers anys, però, el pes de la religió ha augmentat molt a Palestina, en un fet que Khalida Jarrar emmarca dins un fenomen global de tot el món àrab i islàmic. A la pràctica, això limita la incidencia dels diferents partits d’esquerres (l’FPAP, Al-Mubadara o el Partit del Poble Palestí [PPP]) en àrees religioses com Hebron o Nablus. El seu pes, en canvi, es més gran a l’occidentalitzada Ramallah i al triangle cristià format per Betlem, Beit Jala i Beit Sahour, on controlen diversos ajuntaments.

Com bona part de l’esquerra europea, la història de la palestina també està marcada per escissions i maximalismes que impedeixen fer un front comú. El marxista FPAP, creat el 1967 pel cristià, ja desaparegut, George Habash, és l’origen de l’FDAP (1968), mentre que la majoria dels quadres fundadors d’Al-Mubadara (2002) provenen del PPP. El 2005, en les eleccions presidencials, l’esquerra –amb l’excepció de l’FDAP– sí que va fer front comú per donar suport al doctor Mustafà Barghouti, que va rebre gairebé el 20% dels vots en uns comicis guanyats per Mahmud Abbas. La unitat, però, no va repetir-se ni en les municipals ni en les legislatives de l’any següent.

«Estem intentant canviar la societat palestina, creiem en la igualtat entre homes i dones i en els drets humans i volem que l’Estat tracti totes les creences religioses de la mateixa manera, cosa que ni Al-Fatah ni Hamàs no garanteixen», exposa Elie Shehadeh. En una línia similar s’expressa, Khalida Jarrar, per a qui és fonamental instaurar i fer respectar la «llei civil» i posar fi a un model econòmic «en què el creixement només beneficia els capitalistes i deixa la majoria de la població sumida en la pobresa».

Més enllà dels programes concrets, el treball de base és l’únic camí de l’oposició d’esquerres per arribar a nous sectors de la societat. Així, mentre que la presència de membres d’Al-Mubadara és habitual en les manifestacions no violentes contra el mur de l’apartheid que cada divendres se celebren en diverses poblacions cisjordanes, l’FPAP reconeix contactes amb els moviments juvenils que somnien importar les revolucions egípcia i tunisiana a Palestina.

La darrera formació segueix defensant un únic Estat (jueu, musulmà i cristià) com a solució del conflicte amb Israel, mentre que Al-Fatah i Al-Mubadara accepten un Estat palestí a les fronteres prèvies a la Guerra del 1967. La resistència armada a l’ocupació, admesa per la legislació internacional, també és un punt de discrepància, tot i que l’aposta bàsica és incrementar els actes massius de resistència no violenta.

Els Acords d’Oslo van descol·locar l’esquerra palestina, que no els va acceptar. Des d’aleshores, viu a l’oposició, incapaç de trobar el seu lloc dins una societat canviant. Ara, però, creu que li arriba l’hora de començar a forjar una alternativa a Al-Fatah i a Hamàs. La crisi dels dos grans partits hauria de facilitar l’objectiu, però no és segur que els personalismes pesin més que el desig de construir un projecte unitari que superi, com a mínim, el 10% dels vots.

*Reportatge publicat al número 1.023 de la revista EL TRIANGLE, 8 de juliol de 2011. 

diumenge, 10 de juliol del 2011

Vuit hores confuses: la meva detenció al Caire

El protagonista d’aquesta història sóc jo mateix, tot i no desitjar-ho. La por, la paranoia, les sospites injustificades, l’excés de zel i les pràctiques molt arrelades del que ha estat (i malauradament em temo que encara és) un estat policial em van costar una detenció. El motiu? Exercir el periodisme. Afortunadament, tot sembla que acabarà bé i quedarà com una anècdota. Durant les diverses hores que ahir vaig passar retingut en una comissaria del Caire, el desenllaç positiu no era tan clar, segons em va comentar el representant de l’Ambaixada espanyola que va acudir a donar-me un cop de mà.

Què va passar? Com les tres tardes anteriors, vaig decidir apropar-me a la plaça Tahrir, a seguir coneixent i vivint la revolució egípcia des de dins. Un noi, molt amable, s’estava dedicant a explicar-me a quina organització pertanyia cada una de les tendes plantades a un dels laterals de la plaça, quan Haitham Ismail, membre de la Unió de Joves Revolucionaris, se’m va apropar i em va exigir la documentació. Després d’alguns incidents en setmanes prèvies, els controls per accedir ara al Tahrir són estrictes i estan formats per voluntaris, membres de les diverses organitzacions que van impulsar l’aixecament popular del 25 de gener.

En veure que el meu passaport contenia segells d’entrada i sortida d’Israel, les alarmes se li van encendre a Ismail, a qui curiosament havia entrevistat el dia abans sense cap tipus de problemes. Em va exigir la meva acreditació egípcia per exercir de periodista el Tahrir, document que no tenia. El fet de moure’m com a freelance i tenir clar que la meva etapa egípcia serà curta (algunes setmanes, menys d’un mes segur) va fer que ni tan sols em preocupés d’acreditar-me. Entenc que aquest va ser el meu error.

Ell va desaparèixer, però al cap d’una estona me’l vaig trobar a la plaça. Em venia a buscar, acompanyat de dos nois més. Amb un to sospitós em van convidar a deixar Tahrir i em van explicar que per la meva seguretat havia de tenir l’acreditació per estar allà. Així que, segons em van assegurar, m’acompanyaven a un lloc on podria obtenir la credencial. Ara bé, de cop i volta em vaig veure envoltat de policies, que em demanaven el passaport cada dos per tres i em feien preguntes. Tot era cada cop més confús, perquè es dedicaven a parlar exclusivament en àrab i era evident que ho feien de mi, però jo no entenia res.

Trasllat a la comissaria
Una hora més tard, un policia em va portar a la comissaria més propera. Allà vaig estar més de dues hores en una saleta i sense passaport, sense saber què carai estava passant. Era evident que la suposada acreditació periodística no me l’expedirien allà. El temps passava i passava. La sensació era que estava perdent la tarda, però sincerament començava a preocupar-me. Poc després em van enviar al despatx del sotinspector, per estar “més còmode”. De cop i volta va arribar una noia egípcia que resideix a l’Estat espanyol i a través d’ella (unes tres hores després que comencés tot plegat) vaig saber que estava detingut. Que m’havien denunciat (el senyor Haitham Ismail) per fer de periodista al Tahrir sense estar acreditat i per “causar-hi disturbis”.

Com us podeu imaginar, l’acusació em va descol·locar bastant. Cert, no tenia acreditació. Que això sigui un motiu per detenir-me ja em sembla lamentable, però entenc que m’he d’adaptar a les lleis locals. Ara bé, quan em van dir que la meva presència al Tahrir havia generat disturbis, sí que vaig començar a pensar que tot plegat s’estava posant complicat. Segons la versió del denunciant, quan ell el dia anterior va parlar amb mi, hi havia molta gent que li va recriminar i que es van posar nerviosos. Divendres vaig parlar tranquil·lament amb més de 15 persones i tothom va ser encantador amb mi, i dissabte tampoc estava tenint cap problema.

A poc a poc, i amb la traductora explicant-m’ho tot, va quedar clar que sospitaven de mi pel meu segell israelià i que no es creien les meves explicacions que visqués a Palestina per fer de freelance. La no existència d’un Estat palestí i, per tant, la impossibilitat de tenir un segell d’aquest país al passaport es veu que no era un bon argument per part meva...Em van recordar que fa poc havien detingut un espia israelià. No pot ser que això m’estigui passant!!! No és possible que aquesta gent pensi que sóc un informant de l’Estat jueu!!! Això és el que em passava pel cap. Em semblava un guió massa de pel·lícula (dolenta) d’espies per ser real. Però era real, ho estava vivint.

Que la cosa començava a ser seriosa m’ho va confirmar l’arribada del responsable polític de l’Ambaixada espanyola. Al cap d’una estona em confirmaven que l’endemà (avui al matí) hauria de comparèixer davant el jutge i allà es decidiria què es faria amb mi: si deixar-me en llibertat, si deportar-me o bé empresonar-me a Egipte. Segur que vaig pecar d’ingenu, però en tot moment em vaig dedicar a explicar la veritat, però res semblava funcionar. Fins i tot el comissari va assegurar que jo al gener havia estat present al Tahrir i no em creia quan l’hi deia que jo era Belfast, estudiant anglès, per aquelles dates.

La nit tancat, en principi
La cita al jutjat l’havia d’esperar a comissaria. Estava detingut i em van col·locar a una sala prou bruta i molt incòmode on entre unes cadires hauria de passar la nit. Des de l’ambaixada al·legaven que tot plegat podia ser una falta administrativa, però que en cap cas jo era un perill per a la seguretat pública egípcia i que, per tant, era absurd que em retinguessin a la seu policial. “Això és el procediment, no ho podem fer d’altra manera”, era la resposta. Així que, tothom va marxar cap a casa i em vaig quedar a comissaria, sol i tancat. Arrestat.

Un parell d’hores més tard van tornar al representant espanyol i la traductora. Els havien convocat allà, però no sabien perquè. Em van fer sortir i em van explicar que la fiscalia considerava que la meva falta no era important i que no se’m podia tenir tancat ni fer-me comparèixer al jutjat. Que tenia el dret d’acreditar-me i que ho havia de fer si volia fer de periodista, però que no era un delinqüent, ni un espia ni res de res. Un sensació d’alleugeriment va recórrer el meu cap. Per fi algú posava una mica seny!!!

Les sospites s’esvaïen i reconeixen que sí, que havia demostrat que era periodista. El denunciant em deia que l’havia d’entendre, que ell havia de vetllar per la seguretat del seu país i que no volien israelians ni persones que simpatitzin amb l’Estat hebreu al país. Li vaig dir que s’havia equivocat totalment, que només hauria de llegir un dels meus articles per entendre quina és la meva posició envers el conflicte israeliano-palestí. Que només hauria de mirar-me els ulls per saber que a mi també m’emociona estar al Tahrir. Que també vull el triomf de la revolució egípcia. Que em genera una certa enveja sana que el poble d’aquest país hagi dit prou i s’hagi aixecat per construir-ne un de nou lliure i just. I que, en resum, en cap cas era un enemic, ni un contrarrevolucionari, ni un espia, ni res d’això.

A quarts de dues de la nit, unes vuit hores després que comencés tot plegat, quedava en llibertat. Avui la propietària de l’hostal on m’allotjo m’ha explicat que durant la nit s’hi van apropar membres de la seguretat nacional preguntant per mi i demanant de veure el meu ordinador. Ella (una crack) se’ls va treure de sobre, però em va dir que vigili. Que hi ha gent molt, molt nerviosa i que intenti passar desapercebut, sense dir ni que sóc periodista si fa falta. M’he passat part del matí fent gestions i, si tot va bé, demà al matí espero tenir una acreditació que m’eviti problemes d’aquest tipus. La revolució continua i la vull seguir explicant. Espero completar el tràmit i que tot sigui només una nova experiència en l’àlbum de cromos d’un periodista itinerant.

divendres, 8 de juliol del 2011

La revolució continua

La sensació que cinc mesos després de la caiguda de Mubarak els canvis han estat més estètics que reals. La certesa que la justícia militar segueix ben viva i no té cap presa per jutjar el dictador i els seus sequaços. La por a què alguns dels que es van acabar unint a les protestes de Tahrir per oportunisme –com ara els Germans Musulmans- no tenen cap interès en què s’avanci cap a la llibertat i la democràcia real. La irritació provocada pel fet que la immensa majoria dels repressors que van assassinar gairebé 850 persones durant la revolta no han hagut encara d’afrontar un judici.

Tots aquests elements units són l’origen de la massiva concentració de protesta que s’ha fet avui divendres a la ja mítica cairota plaça Tahrir. La calor sufocant no ha estat impediment perquè desenes de milers de persones s’apropessin al Tahrir i enviessin un missatge ben clar: “La revolució continua, no ha acabat, i no hi haurà ningú que podrà aturar el poble egipci, perquè ara tots tenim molt clar què volem i cap a on anem”, m’explicava en Haytam, un dels portaveus de la Unió de Joves Revolucionaris, una de les organitzacions involucrades en les protestes que van començar al Tahrir el proppassat 25 de gener i que, 18 dies després, van forçar la renúncia del dictador, Hosni Mubarak.

Escarmentats per experiències passades, el servei de seguretat format per voluntaris –no hi havia presència policial ni al Tahrir ni als voltants- ha treballat eficientment per evitar la infiltració i la presència d’elements violents amb l’únic objectiu de rebentar una protesta que ha estat contundent i massiva, però també absolutament pacífica. “L’única diferència amb el passat, és que Mubarak ja no mana, però molts dels que estaven el seu costat encara tenen el poder. De fet, molts dels militars del Consell Suprem de les Forces Armades –l’organisme que regeix el país des del derrocament de l’últim faraó-, van ser nomenats per Mubarak. Utilitzen les mateixes tècniques i la mateixa repressió”, expressa la Salma, una manifestant amb qui converso una estona.




Crítiques als militars
La sensació general és que tot va molt a poc a poc i que moltes de les demandes dels milers i milers de concentrats al Tahrir durant l’hivern estan sent completament ignorades. Fa unes setmanes, a més a més, una estranya concentració en memòria dels 846 màrtirs de la revolució va acabar en nous incidents amb la policia i desenes de ferits. Fruit d’això, els revolucionaris han optat per incrementar els controls per accedir al centre del Tahrir i la veritat és que ni sé quantes vegades m’han demanat el passaport i m’han mirat la motxilla.

“Volem acabar amb la justícia militar, volem judicis civils i un Govern civil, no militar”, comenta Abdelrahman Mesref, un jove periodista que també participa a la protesta. I és que el Consell Suprem de les Forces Armades cada cop té més detractors i de la seva lentitud desperta molt i molts recels. A la plaça hi ha gent de tot tipus: famílies amb nens, devots musulmans, joves d’aspecte occidentalitzat, avis que recorden la independència...Tot plegat fa que en alguns moments m’envaeixi una sensació de caos. Cada partit, cada organització busca el seu espai i el reguitzell de proclames i discurs és abassegador.

Tot i que són la força més ben organitzada, no em trobo ningú a la plaça que em defensi els Germans Musulmans. Tothom amb qui parlo considera que és un error posar la religió per davant de les necessitats de la gent i que l’islam no ha de governar el país, sinó que ha quedar limitat a un espai personal i íntim de cadascú. Ara bé, això no significa que no hi siguin i no tinguin presència. Inicialment escèptics, els Germans Musulmans –els grans favorits per guanyar les eleccions legislatives si aquestes se celebren el setembre, com inicialment està previst-, van sumar-se finalment a la protesta, per por de quedar apartats d’un moviment incontrolable.

Construir un nou país
Avui els egipcis han donat un pas endavant i han proclamat amb força que no pensen aturar-se fins que la “revolució es completi”. “Tots els egipcis ho volem i sabem on anem, així que ningú podrà parar-nos”, adverteix Ahmad Abdenhalhad, un treballador a l’atur de 45 anys, molt crític amb els partits islamistes, amb els militars i amb la policia. I és que, malgrat tot, la imatge que transmet el poble egipci és molt i molt positiva. Gent com l’Emad reconeix que no l’importava la política ni el que passés al seu país fins que el 25 de gener van optar per unir-se a la protesta del Tahrir. “Vam enviar un missatge al món i vam demostrar que teníem dignitat”, m’explica amb orgull. Perquè avui, sense saber encara com acabarà la revolució, el poble egipci és un poble orgullós. Perquè tenen la sensació de fer història i d’estar construir un país nou, més just, més lliure, més igualitari i més democràtic. Perquè Tahrir, en definitiva, significa revolució. 

La resistència local contra l’ocupació

La confiscació de terres, la construcció del mur de l’apartheid o l’aixecament d’una tanca electrònica que, tot i ser menys aparatosa que la paret de formigó, té la mateixa funció són algunes de les conseqüències de l’ocupació que pateixen diverses poblacions de Cisjordània. Quan comencen aquestes agressions, les habitants han de decidir què fan, si es resignen i es queden de braços creuats davant la implacable maquinària israeliana o si, en canvi, s’uneixen i lluiten per aturar uns atacs que els compliquen enormement la vida diària.

“La idea de formar un comitè popular no és estranya. Bàsicament, són persones que estan indignades pel robatori de terres i intenten organitzar-se per lluitar contra l’assetjament que pateixen. És molt característic en les interaccions humanes que un grup s’uneixi per fer alguna cosa”, exposa l’analista i professor a les universitats de Betlem i Birzeit Mazin Qumsiyeh, autor de diverses obres sobre resistència popular palestina.

Els comitès són autònoms i és la gent de cada poble qui decideix l’estratègia que cal seguir per assolir els seus objectius. Tots ells, però, compten amb un suport amplíssim dins la pròpia comunitat, ja que les mesures israelianes afecten cadascuna de les vilatanes en major o menor mesura. L’altre gran tret comú és que aposten per la resistència no violenta per assolir els seus objectius.

“La lluita no violenta és el millor camí que tenim, perquè ens permet expressar la nostra opinió i mostrar al món què ens passa sense generar cap tipus de rebuig. El problema és que els israelians tenen una mentalitat militar i no ens volen ni escoltar ni entendre. Sempre ens ataquen, tot i que a les accions hi hagi dones i nens”, explica una de les líders del comitè popular de Nabi Saleh, Manal Tamimi.

Fa un temps que existeix el Comitè de Coordinació de la Lluita Popular, format per activistes de tots els territoris palestins ocupats i que s’encarrega de facilitar la comunicació entre els diversos comitès populars. “El que pretenem és pensar estratègies comunes, compartir experiències i intentar aconseguir tota la logística necessària que permeti a la gent continuar amb la lluita, respectant sempre el lideratge local”, detalla el màxim responsable del comitè de coordinació i també líder del comitè de Bil’in, Mohammad Khattib.

Els darrers anys, diversos municipis palestins han viscut l’aparició dels comitès populars. A pobles com Bil’in, Ni’ilin o al-Massara, la batalla és contra un mur (o tanca) que suposa la confiscació de bona part de les seves terres de cultiu. El patró sempre és el mateix. Els poblats
estan envoltats d’assentaments jueus, de manera que la barrera de separació, que s’endinsa diversos quilòmetres a l’interior de Cisjordània i no respecta la Línia Verda –la frontera prèvia a la guerra dels Sis Dies (1967), l’única reconeguda internacionalment–, no fa altra cosa que guanyar terreny per a la futura expansió de les colònies i impossibilita el creixement natural de les viles palestines.

A la vall del Jordà o al sud d’Hebron, en canvi, no hi ha tanca. La intenció israeliana és dur a terme “una neteja ètnica” i “forçar la marxa de la població nativa que els dificulta els seus projectes colonialistes”, segons denuncien les persones afectades. En casos com Al-Walaja, just al costat de Betlem, l’aixecament de mur –un cop acabat– suposarà que el poble quedi completament envoltat i que la gent que hi viu hagi de superar controls militars israelians a l’hora de fer qualsevol desplaçament. Els seus moviments, per tant, quedaran completament restringits i controlats.

El cost humà de les protestes
Les manifestacions setmanals contra el mur o la confiscació de terres que se celebren cada divendres a Nabi Saleh, Bil’in, Ni’ilin o Al-Massara són les accions més conegudes i mediàtiques d’una lluita popular que s’inspira en el model de resistència de la primera intifada. La presència d’activistes israelianes i internacionals i el fet que casos com el de Bil’in hagin captat l’atenció de mitjans d’arreu del món han convertit les marxes en un dels grans símbols palestins contra l’ocupació.

Ara bé, hi ha comunitats que aposten per altres estratègies, com Al-Walaja, on habitualment es fan activitats destinades a la mainada i a les dones “per evitar l’alt cost humà que tenen les manifestacions”, segons reconeix la portaveu del comitè local, Shirin al-Araj. Tot i que les marxes són pacífiques, els soldats israelians opten per reprimirles disparant pots de gas lacrimogen i bales de goma, fet que causa diverses persones ferides cada setmana i un total de sis morts a les manifestacions contra el mur dels darrers anys. A més, centenars de persones han estat detingudes. Tots els comitès coincideixen a expressar que la repressió no aturarà la seva resistència, que no deixa de guanyar suports internacionals pel camí de la no violència.

*Article publicat amb el número 236 de LA DIRECTA, 6 de juliol.