Antoni Vives o la política viscuda d’esquena als ciutadans

Els projectes més emblemàtics del responsable d’Habitat Urbà es caracteritzen per primar els interessos empresarials en detriment d’una ciutadania que veu boicotejat el seu dret a la participació

El Pla Paral·lel, la reforma del Port Vell o les obres de remodelació de la Diagonal tenen força punts en comú. Són projectes mimats per l’equip de govern municipal, que els ha defensat com a necessaris, s’han començat a executar l’actual legislatura i han generat crítiques tant des de bona part de l’oposició municipal com des del teixit associatiu i veïnal dels barris afectats. En els tres casos, el rostre públic del projecte és Antoni Vives, tercer tinent d’alcalde i responsable de l’àrea d’Habitat Urbà. Considerat un dels principals ideòlegs del nou model de ciutat que propugna l’executiu de Xavier Trias -molt basat en les smart cities-, Vives s’ha convertit en una de les principals bèsties negres per un moviment veïnal que li retreu la insistència a projectar reformes en benefici dels empresaris i determinats interessos privats i en perjudici d’uns ciutadans que se senten menystinguts i sense dret a una participació real a uns canvis que els afecten de ple.

Impulsada conjuntament entre l’Ajuntament i la privada Fundació El Molino (FEM), la reforma del Paral·lel hauria de servir per convertir l’espai en “l’avinguda de les persones, les arts escèniques i la gastronomia” i en un símbol de “ciutadania, participació i cohesió social”. Si més no, així ho van defensar a l’abril Trias i Vives en una exposició pública. L’opinió de veïns i entitats del barri, però, s’allunya molt de la visió projectada des de la plaça Sant Jaume. La participació ciutadana s’hauria d’haver articulat a través de la Comissió de Seguiment, però a l’hora de la veritat va tractar-se d’un organisme fantasmal, amb poques convocatòries i un marge gairebé nul per modificar res del projecte, segons ha denunciat Repensar Poble Sec, un espai de reflexió de l’Assemblea de Barri del Poble Sec.

L’oposició s’ha articulat a través de la Plataforma Veïnal Aturem el Pla Paral·lel, nascuda al maig i impulsada per una cinquantena d’entitats. L’objectiu és forçar-ne l’aturada -les obres fa mesos que han arrencat- per “construir un nou procés de participació veïnal”. En el manifest, que compta amb més de 1.000 adhesions veïnals, es denuncia que el Pla Paral·lel “respon a un model de ciutat que imposa la lògica de la rendibilitat privada i la mercantilització d’allò públic sobre les necessitats col·lectives de la ciutadania i els interessos de la majoria. Busca l’atracció de nous visitants i turistes, transformant l’avinguda en un nou connector entre el Port i la Fira”. Malgrat algunes reunions entre representants municipals i la plataforma, el projecte de moment no s’ha modificat i al juny el ple municipal va rebutjar una proposició d’ICV-EUiA -que com la CUP i els Procés Constituent dóna suport a la plataforma- per revisar-lo. 

Rebuig a la marina de luxe

La manca de participació ciutadana va ser també una de les principals denúncies en el procés de reforma del Port Vell, on s’hi construeix la marina de luxe promoguda per la societat Salamanca Investments. El govern de CiU va refusar, amb el suport del PP, celebrar una consulta entre els veïns sobre la remodelació. El projecte, marcat per l’opacitat, suposarà a la pràctica la privatització parcial d’un espai públic i no ha deixat d’estar marcat per la polèmica. Al maig, l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) va anunciar l’obertura d’una doble investigació sobre la marina de luxe per aclarir si es finança amb diners provinents de paradisos fiscals i si els promotors han rebut un tracte de favor per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB).

L’ens compta amb la presència de l’Ajuntament i Antoni Vives n’és vicepresident. Precisament el responsable d’Habitat Urbà va participar el setembre de 2012 en una fira de iots a Mònaco per promocionar la marina de luxe, malgrat que el projecte encara no estava aprovat. En el certamen, Vives va afirmar que “Barcelona està oberta als negocis, és una ciutat pròspera”. Tota una declaració d’intencions del seu ideari. Per tot plegat, en un comunicat recent l’Associació de Veïns de l’Òstia va reclamar “replantejar la relació de l’APB amb la ciutat i la supeditació de l’Ajuntament als interessos privats sorgits dels negocis portuaris”.

Influència dels lobbies

La remodelació de la Diagonal, que ha de culminar al marçde l’any vinent, també ha estat font de polèmica. Va tirar endavant amb el suport, de nou, de CiU i PP i es va descartar la connexió de les dues xarxes de tramvia -el Trambaix i el Trambesós-, tal com demanaven la FAVB, la Plataforma pel Transport Públic (PTP), UGT, CCOO i grups ecologistes, entre d’altres. Veïns i entitats han titllat d’“elitista” una reforma pressupostada en 19 milions d’euros que bàsicament acontenta els “comerciants de luxe”. Altres projectes emblemàtics d’Habitat Urbà, com el Blau@ictinea-que preveia transformar els terrenys portuaris del Morrot en un nou eix d’oficines i hotels- o Portes de Collserola -volia urbanitzar els accessos al parc- han hagut de quedar aparcats per manca de suport al ple municipal. Una bona mostra de la controvèrsia que provoca l’àrea és que ja ha tingut tres gerents des de l’inici de la legislatura: Vicent Guallart, fins l’octubre de 2012; Albert Vilalta, fins al maig d’enguany; i Albert Civit, al càrrec.

El president de la FAVB, Lluís Rabell, ha denunciat l’estreta relaciód’Habitat Urbàamb determinats lobbies empresarials. Té una especial incidència el poderós Barcelona Global, el grup creat per Maria Reig. Vives, com Trias, va compartir-hi enguany un viatge promoció per Amèrica i el lobby és soci de l’Ajuntament al Barcelona Institute of Technology for the Habitat (BIT Habitat), emblema de l’smart city que proguna el tercer tinent d’alcalde. En aquest àmbit, també destaquen les aliances amb grans multinacionals tecnològiques com Cisco i Schneider Electric, que participaran a la rehabilitació de l’antiga fàbrica de Ca l’Alier, al districte de Sant Martí. Potenciar els projectes público-privats, facilitar negocis a grans transnacionals globals i deixar la participació ciutadana en mera retòrica sense capacitat d’influència en uns projectes dissenyats als despatxos municipals. Així es defineix l’estil d’Antoni Vives, paradigma de polític business friendly en què tot es fa des de dalt i sense escoltar als de baix. Als ciutadans.

*Article publicat a la revista CARRER, el setembre de 2014.

El nou amo del passeig de Gràcia que busca l’enriquiment personal infinit

Amancio Ortega és propietari de sis edificis a l’avinguda comercial i acaba de comprar la seu del BBVA a la plaça de Catalunya. Fa dos anys, va abandonar les polèmiques sicav i es va centrar en el sector immobiliari per incrementar els beneficis i esquivar l’escrutini públic. També inverteix en països amb una fiscalitat molt laxa per estalviar-se impostos

El magnat gallec Amancio Ortega ha bastit una fortuna monumental al voltant de l’imperi tèxtil Inditex. Ja fa anys, però, que els seus ingressos no provenen únicament de les vendes de Zara i la resta de marques del grup, sinó que també fa caixa amb els lloguers de les moltes propietats immobiliàries que té repartides arreu del món. L’estratègia d’Ortega en aquest sector és molt clara: destinar desenes de milions d’euros a l’adquisició d’edificis a les zones comercials més cares de les ciutats, apostar per grans marques i entitats financeres com a llogateres, amb contractes llargs per garantir el cobrament de rendes milionàries i obtenir una rendibilitat molt elevada, tenint en compte que el preu del metre quadrat en aquest tipus d’artèries comercials, lluny de seguir la tendència general del sector immobiliari, continua creixent any rere any. A Barcelona, aquest esquema es compleix fil per randa. Fa només uns dies, va transcendir que, a finals de desembre, Pontegadea, la principal societat d’inversió d’Ortega, va adquirir la seu del BBVA de la plaça de Catalunya de Barcelona. El preu, que no s’ha fet públic, hauria superat els 80 milions d’euros, segons la premsa econòmica, i l’entitat financera s’hi mantindrà en règim de lloguer.

El 2004, Ortega va tancar la seva primera operació de compra al passeig de Gràcia (al número 16, on s’ubica actualment el Zara que fa cantonada amb la Gran Via) i, des d’aleshores, s’ha anat convertint de facto en un dels grans propietaris de l’avinguda comercial més elitista de Barcelona, on ja controla sis edificis. El 2007, va pagar prop de 40 milions pel número 93, on s’ubica la botiga de luxe Santa Eulàlia i diversos pisos exclusius a sobre, un dels quals utilitzaria ell mateix quan s’està a la ciutat. El mateix any, va adquirir el número 5 de l’avinguda, on hi ha la seu catalana del Banco Santander. El 2008, va pagar 50 milions per l’immoble del número 30, als baixos del qual s’hi encabia la sabateria Vogue. Finalment, l’any passat, va desembutxacar 53 milions per l’immoble del número 56, on hi ha la botiga de Burberry’s, i 80 milions per les dues plantes del número 1 del passeig, on hi ha la macrobotiga d’Apple. Ortega també és el propietari de l’edifici on hi ha l’oficina del Banc Sabadell a la rambla de Catalunya i d’immobles a la Via Laietana.

Antigues inversions en sicav

El sector immobiliari no sempre ha estat el preferit d’Ortega per continuar-se enriquint. Durant anys, va ser el propietari de tres societats d’inversió de capital variable (sicav), un vehicle d’inversió emprat per grans fortunes i que només tributa l’1% dels seus beneficis. El 2010, Ortega va tancar les seves sicav: Alazán Inversiones 2001, Keblar i Gramela, que havien arribat a acumular un capital de 1.150 milions d’euros. Ortega va deixar les sicav –cosa que no ha fet Rosalia Mera, la seva exdona i propietària del 7% d’Inditex, que en té una amb més de 340 milions de capital– per centrar-se en el totxo, no pas per la seva tributació injusta (molt inferior a les rendes del treball o a l’impost de societats que paguen les empreses), sinó perquè, amb l’esclat de la crisi, la rendibilitat borsària va decaure i, sobretot, perquè aquestes societats es trobaven sotmeses a cert escrutini públic a través de la fiscalització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), cosa que no passa amb societats patrimonials privades com Pontegadea, on l’opacitat és total. Les inversions a països amb una fiscalitat laxa per als grans capitals, com Luxemburg, on fa uns mesos va dipositar 200 milions, també demostren que l’objectiu únic d’Ortega és amassar una fortuna encara més monumental utilitzant els instruments que té al seu abast, per exemple, pagant menys impostos que les treballadores de Zara.

*Article publicat al número 301 del setmanari DIRECTA, 16 de gener de 2013. 

Barcelona i la bici: una relació que necessita millorar

La intenció del govern de CiU de disparar la tarifa del Bicing posa de manifest que els gestors municipals no aposten per aquest vehicle com a alternativa massiva al cotxe, malgrat que el seu ús s’ha multiplicat els darrers anys. Els experts veuen la ciutat ideal per a la bici i la defensen perquè contribuiria a reduir l’enorme contaminació atmosfèrica de la capital

La presència de bicicletes circulant pels carrers de Barcelona ja fa temps que ha deixat de ser un fet estrany. Si fa sis anys a la ciutat s’hi feien tot just 47.000 desplaçaments diaris en bici, actualment la xifra s’eleva a gairebé 120.000, segons dades de l’Ajuntament. Malgrat aquest increment exponencial, assolit en gran part gràcies a l’aparició del Bicing, i al seguit de millores assolides des de la dècada dels 80, diversos col·lectius denuncien que Barcelona encara no és, ni de bon tros, una ciutat prou amable per a l’ús de la bici i encara està molt lluny de la seva potenciació com a transport en detriment dels vehicles privats a motor. Un clar exemple de la poca voluntat del govern municipal per afavorir-la, és la seva intenció d’encarir a més del doble del preu actual l’abonament del Bicing, de moment ajornada per la manca de suport al ple consistorial.

“Barcelona té tots els ingredients, com ara un bon clima i una orografia ideal per convertir-se  en una ciutat ideal per a l’ús de la bici”, afirma Ricard Riol, president de l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP). A l’hora de la veritat, però, la seva utilització encara és molt menor a la del cotxe, per exemple, i això és, en part, perquè no se’n facilita prou la presència al carrer. En opinió d’Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, “l’Ajuntament de Barcelona té un problema amb la bicicleta i està estudiant com aconseguir que n’hi hagi menys als carrers, tot i que és una gran solució als problemes de mobilitat de la ciutat”. En aquest sentit, Riol apunta que el cap i casal té un “problema molt greu de contaminació”, fins al punt que segons un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) s’hi produeixen 3.500 morts prematures a l’any per culpa de la pol·lució atmosfèrica.

El Bicing més car d’Europa?

La relació entre la bicicleta i Barcelona va tornar al primer pla de l’actualitat mediàtica el 10 d’octubre, arran de l’anunci del govern de la ciutat, encapçalat pel convergent Xavier Trias, d’incrementar la tarifa anual del Bicing fins  als 97,5 euros, cosa que suposaria un 116% més que el preu actual (45 euros). Sònia Recasens, tinent d’alcalde d’Economia va justificar la  mesura -que es compensaria amb una quota de 42 euros per als que facin menys de 50 viatges a l’any amb l’argument que el servei, que compta amb 120.000 abonats, generava un dèficit de 12 milions d’euros cada curs. L’alcalde Trias va afegir que l’usuari només paga el 25% del servei, en comparació amb el 40% que abona qui utilitza el Metro. De moment, però, l’augment tarifari no s’ha aprovat i davant les crítiques de l’oposició i dels usuaris, l’equip de govern assegura que està obert a pactar la tarifa, sense fer marxa enrere en la seva voluntat d’encarir-la.

Diverses entitats, entre les que hi ha la Favb, la PTP, CCOO o UGT, van denunciar que si el Bicing passa a costar 97,5 euros Barcelona tindrà el servei d’aquest tipus més car d’Europa -ara mateix ja ho és de l’Estat espanyol, per damunt de Sevilla, Saragossa o València-. Una tarifa d’aquest nivell provocaria que nombrosos usuaris es donessin de baixa, com ara Germán de Dios, que explica a Carrer que “buscaria una altra alternativa per moure’m. Una pujada mínima té sentit, però no d’aquest nivell”. En Joan, un valencià resident a Barcelona, també es mostra crític amb el possible increment, però assegura que continuaria utilitzant el servei “perquè és molt còmode”. En tot cas, ambdós en fan una valoració positiva, però critiquen l’estat deficient de nombroses bicicletes i el fet que a determinades hores i en estacions concretes sigui impossible trobar-ne una.

Joan Valls, president del Bicicleta Club de Catalunya (BACC), lamenta que el Bicing pateixi “els estralls de la resta del transport públic, però no se li apliquin els avantatges que tenen aquests mateixos transports”, en referència a la nul·la integració del servei a la xarxa de transport públic i al fet que se li apliqui el mateix IVA que al de les empreses de lloguer de bicicletes. La indignació entre els usuaris també va provocar el naixement de la plataforma #SalvemelBicing, que va reunir més de 200 persones en una concentració a la plaça de Sant Jaume.

Seguretat del ciclista

Barcelona compta actualment amb una xarxa de més de 180 quilòmetres de carril bici, però existeixen nombroses discontinuïtats (32, segons una auditoria encarregada pel consistori) i diversos punts negres, amb cruïlles que acumulen diversos accidents cada any. Albert Garcia (Amics de la Bici) considera que els carrils bici “s’utilitzen malament en la majoria de les ocasions”, perquè creu que només cal fer-ne quan “no es pot garantir la seguretat dels ciclistes”. Garcia aposta, per exemple, perquè a les zones 30 es limiti efectivament la velocitat dels cotxes, de manera que els carrils bici siguin prescindibles. En aquest sentit, Joan Valls (BACC) lamenta que “molt poques vegades s’ha facilitat la presència de la bici apartant els cotxes de l’espai”, però conclou que malgrat tot Barcelona és, ara mateix, una ciutat “raonablement preparada” per a l’ús de la bicicleta. Ricard Riol (PTP) conclou que “cal millorar la seguretat del ciclista”, perquè la bici “està cridada a ser un vehicle d’utilització massiva a la ciutat”. Només cal que l’Ajuntament no ho impedeixi.

Una nova ordenança polèmica

La nova ordenança municipal que regula la circulació de la bici estableix que els ciclistes tindran prohibit desplaçar-se per les voreres, amb l’excepció d’uns quants casos clarament senyalitzats. L’ordenança, que entrarà en vigor l’1 de gener de 2013, ha estat fortament criticada pels col·lectius que fan servir aquest vehicle. Des del consistori es justifica per l’increment dels conflictes entre vianants i ciclistes, fins al punt que els accidents a les voreres han augmentat un 264% el darrer any, segons dades municipals. Albert Garcia (Amics de la Bici) denuncia el nul diàleg que l’Ajuntament ha tingut amb la seva entitat per tirar endavant una ordenança que, segons ell, criminalitza els ciclistes, i aposta perquè es pugui permetre l’ús de la bici en més voreres, afegint que en països del nord d’Europa existeix una discriminació positiva envers aquest vehicle que no trobem aquí. Joan Valls lamenta que “al ciutadà que va amb bici se li carreguin els problemas del trànsit” i també veu amb mals ulls l’ordenança.

*Article publicat amb el número 126 de la revista CARRER, desembre de 2012. 

A un pas de la pèrdua ciutadana del Port Vell

El projecte de construcció d’una marina de luxe per a grans iots, que es vol inaugurar a l’abril, amenaça de convertir un espai fins ara públic en un resort d’ús exclusiu per a un turisme d’elit. La Barceloneta es mobilitza contra la privatització de l’espai

Amancio Ortega (Inditex), Florentino Pérez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), el navilier Fernando Fernández Tapias o el mateix rei Joan Carles de Borbó no només tenen en comú el fet d’acumular fortunes valorades en centenars (o milers) de milions d’euros. També són dels pocs ciutadans de l’Estat espanyol propietaris de megaiots, el més conegut del quals és el Fortuna, l’embarcació de 50 metres d’eslora del monarca, que es pot llogar per entre 300.000 i 400.000 euros setmanals. El vaixell, valorat en 18 milions d’euros i que oficialment va ser un regal d’empresaris mallorquins, dóna xifres que constaten fins a quin punt aquestes embarcacions són un vedat exclusiu d’un sector molt i molt reduït de la societat. I, precisament, a aquest 1% de la població -en terminologia 15-M- es dirigeix el projecte de reforma del Port Vell amb l’objectiu d’installar-hi una marina de luxe on atracaran megaiots de fins a 180 metres d’eslora, en què un probable negoci seria, segons el col·lectiu opositor, el lloguer dels enormes vaixells.

El projecte, impulsat per l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) -on participen la Generalitat, el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona, i que presideix Sixte Cambra- i promogut per Salamanca Group -el grup d’inversió dirigit per l’antic militar britànic Martin Bellamy que té la concessió de Marina Port Vell-, compta amb el vistiplau de l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per Xavier Trias, que s’ha negat a sotmetre la qüestió a consulta ciutadana com li ha demanat ICV-EUiA i també han votat UpB i PSC. Malgrat això, i la forta oposició veïnal que aixeca, les obres de reforma del Port Vell ja fa mesos que han començat. I és que la intenció de Salamanca Group és que les noves instal·lacions es puguin inaugurar el proper abril.

La reforma suposarà una despesa de 26,6 milions d’euros per a la companyia promotora i permetrà que Marina Port Vell es converteixi en una mena d’aparcament per a iots de grans dimensions, amb un total de 167 amarratges. Sempre segons el projecte presentat per Salamanca Group, la infraestructura es completarà amb dos edificis i diversos serveis destinats als usuaris del que, a la pràctica, serà -sempre que es porti a terme tal com està plantejat- un resort privat de luxe d’ús exclusiu. Un dels punts més criticats pels veïns és la presència d’una tanca de seguretat que envoltarà tot el perímetre de l’espai i que, juntament amb sis casetes de seguretat o checkpoints i la presència de seguretat privada, impedirà l’accés dels ciutadans a una zona on a dia d’avui s’hi pot passejar. Els canvis implicaran l’expulsió de les embarcacions de poca eslora, entre les que hi haurà alguns vaixell de pesca, ubicats actualment a la part nord del Moll dels Pescadors.

Encariment dels lloguers

“El problema no és tan l’atracament dels megaiots, perquè ja ho fan, sinó el tancament i la privatització del Moll d’Espanya, un espai públic”, exposa Gala Pin, membre de la Plataforma Defensem el Port Vell, nascuda al maig a la Barceloneta i que reclama, directament, la retirada d’un projecte que defineix com “elitista i especulatiu”. Pin, que denuncia “l’opacitat” amb què s’està plantejant la reforma -a la Plataforma, per exemple, li han negat el contracte de concessió de Marina Port Vell a Salamanca Group-, reclama que el port ciutadà estigui controlat pels veïns i l’Ajuntament i no per l’APB, de manera que qualsevol canvi impliqui consultar la ciutadania, cosa que no s’ha fet en aquest cas.

La historiadora Mercè Tatjer, que ja va participar en la defensa ciutadana del Port Vell de fa 25 anys, afirma que es tracta d’un projecte “pensat per fer una funció de servei a un turisme d’alt nivell, però no per servir com a espai d’oci popular i ciutadà”. Tatjer alerta que la marina de luxe accentuarà el caràcter turístic de la Barceloneta, en detriment dels veïns i tem que en el futur acabi comportant, també, la instal·lació d’algun hotel a la zona. Amb relació a aquest tema, Gala Pin exposa altres impactes del resort per a megaiots: “Afectarà el comerç tradicional i acabarà repercutint també en els preus de lloguer dels habitatges, provocant l’expulsió dels veïns en benefici del turisme de luxe”. Les primeres afectades seran les persones que viuen en petites embarcacions amarrades al Port Vell.

Afavorint Abramovich

Els promotors, en canvi, només veuen avantatges en un projecte que asseguren que crearà 380 llocs de treball sumant els directes i els indirectes, una xifra posada en dubte al seu blog [naucher.blogpsot.com] per Javier Moreno, pilot de marina mercant, doctor en ciència i enginyeria nàutica i assessor de Defensem el Port Vell. Des de Salamanca Group subratllen que actualment Barcelona no pot satisfer la demanda d’amarratges de vaixells de grans dimensions que hi ha, fet que la plataforma qüestiona amb l’argument que l’espai per a iots de luxe que hi ha el Fòrum està “mig buit”. Finalment, l’empresa inversora afegeix que la nova marina suposaria un impuls cabdal per al “desenvolupament i projecció del clúster nàutic del Port de Barcelona”, que tindria un “fort impacte socioeconòmic a l’entorn”.

En la mateixa línia, l’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias, s’agafa a l’argument que la marina de luxe “generà riquesa” per defensar-la. “Generar riquesa no significa generar benestar social”, respon Gala Pin, per a qui “pot ser que [el “resort”] mogui molta economia, però en un circuit tancat que no afavoreixi el barri”. Però tot apunta que a la Casa Gran han decidit prioritzar l’atenció als Abramovich de torn -el magnat rus té el megaiot més gran del món, de 168 metres- que no pas als veïns de la Barceloneta.

Petites victòries

 La mobilització ciutadana contra el projecte ha aconseguit algunes victòries i en el pla actual de Salamanca Group es contempla una reducció del tamany de la tanca i ha desaparegut l’enorme restaurant previst. A banda de xerrades, Defensem el Port Vell també ha protagonitzat accions com una cadena humana contra el projecte. La lluita ha unit noves generacions amb persones que ja van participar en la defensa del Port Vell fa 25 anys, quan en plena reforma de la façana marítima van aconseguir que no es fes un gran torre al moll d’Espanya.

*Amb posterioritat al tancament d’aquest article, els veïns van reclamar la celebració d’una consulta ciudadana sobre el projecte i la proposta va ser portada al ple municipal per ICV-EUiA. CiU i PP, però, van unir els seus vots per impedir que tirés endavant.

*Article publicat al número 125 de la revista CARRER, octubre de 2012. 

“M’ha quedat clar que la Justícia no és independent i està manipulada pels polítics”

La crema simbòlica d’uns papers dins d’una caixa de cartró davant la Borsa de Barcelona durant la vaga general del 29-M li va costar l’empresonament, del 24 d’abril al 17 de maig, i la imputació pels delictes d’incendi, coaccions i desordre públics, entre d’altres. Reubicada després de l’impacte emocional de l’alliberament, Laura Gómez va atendre LaDirecta a la seu de la CGT i va confessar que lamenta no poder participar en properes manifestacions per imposició judicial.

Pensaves que la performance de la vaga general acabaria amb la teva detenció?

No és que ho esperés, però era una possibilitat. Tenia molt clar que no havia fet mal a ningú i vivia amb tranquil·litat, sobretot a mesura que anaven passant els dies des de la vaga. La detenció, quan va arribar, em va agafar per sorpresa, però quan la vaig poder analitzar vaig entendre que formava part de l’estratègia del senyor Puig i companyia.

Considereu que amb l’arrest, Interior buscava provocar una reacció violenta de la CGT per poder-vos criminalitzar?

Li vaig donar moltes voltes. Vaig arribar a una conclusió molt senzilla i és que no em van detenir pel que vaig fer, sinó perquè era afiliada a la CGT. Cada cop tenim més poder de convocatòria al carrer i això ells no ho podien consentir i ho volien controlar. En aquest sentit, hi havia l’opció que amb les detencions, la meva i les del Javi, l’Isma i el Dani (els estudiants que també van ser empresonats), es generés por al moviment llibertari i que la gent donés passes enrere o que, fins i tot, s’anés cap a actes que provoquessin una major criminalització. Òbviament, era una estratègia pensada, perquè hi havia l’expedient sancionador contra la CGT, les declaracions de Felip Puig i altres polítics vinculant-los a actes vandàlics i, per tant, necessitaven a algú de la nostra organització. I em va tocar a mi.

Després de passar tres setmanes empresonada i portar uns dies fora, com estàs?

Molt bé, tot i que els primers dies fora han estat difícils, perquè m’he trobat molt desubicada, com si portés molt de temps tancada. Havia rebut notícies del que estava passant fora, però ha estat increïble veure el moviment de suport. Ho podia esperar de l’organització, però ha anat molt més enllà. Un cop m’he ubicat, em sento forta, com també m’hi vaig sentir dins la presó. Em vaig dir a mi mateixa que si el que volien eren fer-nos mal, no ho aconseguirien. Tinc més convenciment que mai que la lluita continua i que això no ens aturarà. No em penedeixo d’haver estat el dia 29 davant de la Borsa i el que sí que em sap greu és que, per decisió de la jutgessa, mentre duri el meu procés no podré assistir a cap manifestació. Em vindria molt de gust i potser això és el que més mal em fa.

Com va ser el tracte que vas rebre dins la presó?

He de dir que no he sentit por a dintre i sí que he rebut moltes simpaties. Els funcionaris em deien que jo no hauria d’estar tancada, que era una injustícia absoluta i que estigués tranquil·la perquè sortiria fora. M’he sentit segura i no he vist perillar en cap moment la meva persona, però sí que és cert que els primers dies estava com en xoc. Pel que fa a les internes, el meu cas no era molt normal i em veien com un bitxo rar. Al cap d’uns dies, s’acostaven a mi i em preguntaven si havia cremat la borsa. Després, fins i tot, em posaven com a exemple que hi ha innocents que ingressen a la presó. M’han preguntat molt i m’he trobat casos de gent molt interessada en la lluita obrera. He pogut descobrir moltes coses i canviar la imatge que tenia de la presó. No he conegut els delictes, sinó les persones. Les retallades també són allà i ara, entre d’altres coses, no hi ha diaris.

En molts moments et plantejaves què carai hi feies allà dintre?

Sí, sobretot els primers dies. Tenia l’aute d’empresonament a sobre i no parava de llegir-lo, perquè encara no m’ho creia, fins que vaig trencar-lo. Jo sabia que no havia d’estar allà, però hi era i em vaig preocupar d’estar bé, sobretot anímicament, i després transmetre-ho a la meva família. El pitjor de tot allà dins és l’incertesa, no saber quan sortiràs, si realment transmets que estàs bé als teus,...Quan vaig veure que sortien en llibertat el Javi, l’Isma i el Dani em vaig emocionar i esperava que arribés el dia que quedaria en llibertat, perquè sempre he pensat que hi havia algú amb seny a fora.

Estàs sorpresa pel suport que has rebut d’altres organitzacions?

Hi ha organitzacions amb les que ja treballem habitualment i no m’ha sorprès, tot i que és d’agrair. Però sí que m’ha sobtat que un sindicat amb el que mantenim un conflicte viu (CCOO) hagi signat també el manifest demanant el meu alliberament. Però crec que ho han fet perquè era políticament molt correcte i no tenien més remei. Fa temps que sabem com funcionen aquestes organitzacions i potser si no haguessin detingut per unes hores algun afiliat seu ni s’ho haurien plantejat.

L’experiència viscuda t’ha servit per canviar la teva visió sobre alguna cosa?

En certa manera sí. M’ha quedat clar que la Justícia no és independent, que està manipulada pels polítics, fins al punt que poden posar algú a la presó sense pensar en les conseqüències que això té en la seva vida. En tot cas, quan arribi el moment, espero trobar-me amb un jutge professional, que ignori les pressions. També he après sobre la meva organització. Sabia que hi seria, però la rapidesa amb què ha actuat i el volum de la resposta m’ha sorprès. Crec que, tot plegat, ens ha enfortit. He rebut cartes de persones que no conec i que em donaven ànims i les gràcies per lluitar pels seus drets i això m’ha emocionat molt, perquè sempre he estat molt crítica amb la gent que no lluitava i he vist que la gent sí que té consciència. No hem de tenir por, no ens hem d’aturar i, per part meva, tinc moltes ganes de posar-me ja en marxa.

*Entrevista publicada en el número 275 del setmanari LA DIRECTA, 30 de maig de 2012. 

La curta reaparició de la vil·la romana de la Sagrera

La troballa i posterior destrucció d’unes restes notables en les obres de l’AVE indigna els veïns i obre un debat al voltant de la necessitat de conservar el patrimoni

Cinc o sis segles d’ús. 1.600 anys d’abandonament i oblit. I quatre mesos d’una reaparició que acaba el 4 de novembre com a conseqüència de les obres vinculades a l’estació de l’AVE de la Sagrera. De manera molt esquemàtica, així podria resumir-se la història de la vil·la romana que va trobar-se en aquest barri el proppassat juliol i que ha generat polèmica entre veïns, experts i l’Ajuntament de Barcelona. La vil·la, que va aparèixer al costat del pont del Treball Digne, és la més notable que s’ha trobat fins ara al pla de Barcelona, però en paraules del regidor de Cultura, Jaume Ciurana, no tenia prou valor patrimonial per justificar-ne la preservació. Josep Pujades, arqueòleg del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) afegeix que la vil·la “no tenia estructures visibles amb prou entitat per demanar-ne la conservació”. “Entenem que el MUHBA no és un organisme autònom, però podia haver pressionat més perquè es conservessin les restes”, lamenta l’historiador Pau Vinyes, membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

La vil·la romana tenia uns 1.100 metres de superfície, es va construir en l’època de l’Alt Imperi romà i es va desocupar entre els segles IV i V dC i durant la seva existència va combinar els usos residencials amb els agropecuaris. Al pla de Barcelona, situat entre les ciutats de Barcino i Baetulo (Badalona), van proliferar aquest tipus d’edificacions, tot i que el que dóna importància a la troballa a la Sagrera és la seva extensió. “No eren unes restes excepcionals, però sí que tenien un gran valor patrimonial per l’entorn on s’ubiquen”, exposa Isabel Rodà, directora de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). I precisament per aquest motiu van aparèixer veus, com la de l’Associació de Veïns de la Sagrera, que en van reclamar la conservació, com s’ha fet en altres casos similars, sobretot a Ciutat Vella.

Les restes no afectaven directament la construcció de la macroestació de la Sagrera -van aparèixer on es farà un vial segregat per a vehicles de la instal·lació-, però això no va facilitar la cerca d’alguna alternativa que n’evités la sepultura. “Estic segur que s’haurien conservat si no s’haguessin trobat en un projecte de la magnitud del de l’AVE”, opina l’arqueòleg Jordi Petit. Isabel Rodà afegeix que quan hi ha troballes en el moment que s’estan fent obres de l’envergadura de les del tren d’alta velocitat “la capacitat de maniobra és nul· la”, de manera que “no s’hi podia fer res”. Des del MUHBA, Josep Pujades assegura que el seu informe tècnic va “prescindir dels costos” que implicaria una modificació del projecte de l’AVE i que si no es va demanar cap canvi és perquè van arribar a la conclusió que no calia mantenir les restes un cop havien quedat documentades.

Un mosaic que es calcula que té uns 50 metres quadrats -se n’han descobert uns 30 i la resta s’esperen trobar quan es torni a excavar l’àrea amb motiu del futur enderrocament del pont del Treball Digne- és l’element més valuós trobat a la vil·la. Ara mateix es troba al MUHBA on serà netejat i restaurat, ja que estava molt malmès. Queda per decidir on s’ubicarà en un futur, però tant el museu com els veïns aposten perquè torni a la Sagrera i una de les opcions que ha sonat és que s’exposi a una de les parets de la futura macroestació. El que realment denuncien els veïns és l’opacitat que, segons la seva opinió, ha marcat el procés. “La idea de l’administració era no dir res, però van veure’s forçats a fer-ho perquè la premsa va destapar la troballa i les entitats ens hi vam ficar a sobre”, recalca Josep Maria Barbero, president de l’Associació de Veïns de la Sagrera.

Documentació garantida

Des dels anys noranta, la llei garanteix l’excavació en obres amb expectatives arqueològiques i quan hi ha troballes cal fer uns “treballs de documentació rigorosos”, segons explica l’arqueòleg Marc Bosch, de l’empresa Antequem SL. En funció del valor de les restes, és quan s’ha de decidir si es conserven o es destrueixen i, en aquest sentit, Bosch considera que la crisi no està suposant un canvi important en la decisió final, encara que sí que hi ha menys excavacions perquè es fan menys obres. L’arqueòleg, però, subratlla que “no es pot conservar tot” i que la decisió de mantenir unes restes pot implicar un sobrecost important en les obres -pot suposar canvis notables en el projecte- que pot condicionar allò que s’acaba fent.

Isabel Rodà opina que l’actual situació econòmica sí que obliga a “prioritzar” quines restes es conserven, tot i que això no significa destruir aquelles que tenen prou valor, sinó simplement protegir-les i tapar-les fins que hi hagi recursos per museïtzar-les. Josep Pujades, de la seva banda, assenyala que entre el “90 i el 95% de les estructures arqueològiques que es troben a Barcelona s’acaben destruint”, per afegir que el “patrimoni és de tots” i cal “protegir- lo”, però que no s’ha confondre això amb “conservar-lo”, atès que la museïtzació suposa un cost econòmic important.

Per evitar situacions com la que s’ha viscut a la Sagrera amb les obres de l’AVE, Rodà aposta per canviar la normativa i fer les excavacions abans que els treballs estiguin en marxa, de manera que hi hagi marge per canviar el projecte si hi ha una troballa notable. Els veïns de la zona també s’han mobilitzat i han constituït la plataforma APROPAT que pretén protegir el patrimoni de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals i que vol controlar les obres per evitar noves destruccions.

*Article publicat per la revista Carrer (de la FAVB) en el número 121, desembre de 2011. 

“La Rambla és l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu”

“La Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de ressonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor

botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa i els seus elements més emblemàtics, com el barret mexicà o el mantó de Manila. Qualitat zero, xavacaneria i borratxeria”. Qui s’expressa així és el periodista i documentalista Xavier Montanyà, un dels participants a Tornem a la Rambla!, un recorregut crític amb la situació

que viu l’emblemàtic espai barceloní, organitzat el 5 de novembre pel Col·lectiu Accions Urbanes i l’Associació de Veïns i Veïnes del Barri Gòtic.

L’activitat, que va congregar un centenar de persones, va constar de sis parades al llarg de la Rambla, on diverses ponents van exposar les problemàtiques que s’hi viuen i, en alguns casos, van proposar algunes solucions per tal que la població se’n torni a apropiar. “La Rambla és un espai que intentem evitar en la nostra vida quotidiana, perquè ens hi sentim exclosos”, va apuntar a l’inici un dels organitzadors de la passejada crítica, Albert Sancho. La seva opinió va ser ratificada al final per l’arquitecte Josep Maria Muntaner, per qui aquest carrer “no es recorre, sinó que només es travessa per anar a algun lloc”.

El monocultiu turístic de la Rambla i de gran part de Ciutat Vella va ser una denúncia compartida per totes les ponents, que van enumerar els seus efectes perversos: expulsió d’habitants, degradació de l’espai públic, eliminació de la memòria històrica i banalització de la ciutat. “La Rambla és un indret on el que trobem són turistes que es troben amb d’altres turistes, buscant la confirmació del que les guies turístiques els han promès que veurien”, va subratllar l’antropòleg Manuel Delgado, que va lamentar que el que històricament ha estat un escenari d’expressió pública i manifestacions polítiques avui s’hagi convertit en un “mer simulacre, una caricatura patètica i grollera no del que va ser, sinó del que diuen que és i del que volen que sigui”.

La Rambla ha esdevingut, a cop de decisió política, un espai vedat a les marxes de protesta. “Això és un escàndol”, va afegir Delgado, que reivindica el “dret de reclamar que torni a tenir el seu ús històric d’expressió pública”. Xavier Montanyà, de la seva banda, va criticar el “procés de maquillatge que ha fet desaparèixer qualsevol rastre del passat”. Els assassinats del pistolerisme, la bomba del Liceu, les barricades de la Guerra Civil, l’enterrament de Durruti, el pas de George Orwell per la ciutat o les morts del Maig del 37 són fets històrics cabdals sense cap presència a la Rambla de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, el periodista aposta per recordar gràficament alguns d’aquests moments històrics, les dates assenyalades, amb l’objectiu de “dignificar l’espai”.

Exclusió dels sectors més vulnerables

Tradicionalment, al carrer més emblemàtic de Barcelona, tothom hi ha tingut cabuda, però això ha canviat els últims anys, fins al punt que sembla que ara sigui un espai “d’ús exclusiu per als turistes”, en opinió de la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, Cristina Fernández. En canvi, s’ha tornat “excloent” per a les pràctiques vinculades

a la pobresa que històricament s’han desenvolupat a la part baixa del passeig, com el treball sexual o la venda ambulant.

“Sembla que s’assenyali una sèrie de persones que no tenen dret de gaudir i estar presents a l’espai públic perquè se’ls interpreta com a presències molestes”, afegeix Fernández, que denuncia que les actuacions policials contra la venda ambulant o les treballadores sexuals no fan altra cosa que incrementar la “vulnerabilitat” d’aquests col·lectius. Aquest procés

s’ha accentuat des de l’aprovació, el 2006, de l’ordenança del civisme, una “norma que pretén fomentar i garantir la convivència a cop de multa”. Per Fernández, es tracta de derogar les normes discriminatòries que “castiguen la pobresa i el dissentiment i que fan que l’espai públic sigui excloent”. Per tant, cal liquidar l’ordenança del civisme.

El comerç de proximitat ha anat desapareixent del carrer i del seu entorn en benefici de les botigues de records per a turistes, el mateix que ha passat amb el veïnat, que s’ha vist forçat a marxar per “pressions econòmiques i d’interessos”, en opinió del propietari de la llibreria Documenta, Josep Cots. Tot plegat ha anat configurant un “món que no és real, que s’aguanta a base de passavolants i en què els barcelonins, en comptes de lluitar, han decidit arrencar a córrer davant el monocultiu turístic”, afegeix el llibreter.

“Els actuals comerços no beneficien l’economia local, sinó la global”, apunten des del Col·lectiu Punt Sis, dedicat a l’urbanisme des de la perspectiva de gènere. “No s’hauria d’eliminar el teixit comercial de proximitat que encara queda,de manera que poguéssim utilitzar la Rambla com un espai proper per a la gent del barri i com una àrea referencial i identitària per a la resta de barcelonins i catalans”, apunten també. Del que es tracta, en paraules d’una veïna, Maria, és de “reocupar l’espai individualment i col·lectivament per fer-lo nostre de nou”. O dit d’una altra forma, “tot passa per transgredir els usos normatius que s’imposen i donar a la Rambla un ús quotidià, vinculat a les nostres vides”. Potser així, la població barcelonina podrà aspirar a recuperar el carrer, encara que la classe política i l’empresariat no vulguin que deixi de ser un parc temàtic per a turistes.

*Reportatge publicat amb el número 249 del setmanari LA DIRECTA, 9 de novembre de 2011.