Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010.

Refugiades sud-sudaneses

En poques setmanes, la població del districte d’Adjumani ha registrat un augment de 50.000 persones, provinents del Sudan del Sud. Són refugiades i han fugit del conflicte que sacseja el país des del 15 de desembre. Ho han perdut gairebé tot i, de moment, viuen amuntegades en campaments. Moltes d’aquestes persones dormen al ras i totes es queixen de gana. Són víctimes del que va començar com un enfrontament polític dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, en anglès), pel control dels recursos –bàsicament el petroli i els llocs de treball de l’administració– en mans del govern. Però la pugna entre el president Salva Kiir –de l’ètnia dinka, la més nombrosa del Sudan del Sud– i l’exvicepresident Riek Machar –que és nuer, el segon grup més gran del país– ha mutat en un esclat de violència interètnica.

Camps de refugiats de Nyumanzi.

Segons les organitzacions humanitàries, ja s’ha cobrat 10.000 vides i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats(ACNUR) xifra en gairebé 900.000 les persones que han fugit de casa, 130.000 de les quals s’han refugiat als països veïns. Uganda, el principal soci comercial del Sudan del Sud, que ha enviat centenars d’efectius militars en suport de Salva Kiir, acull la meitat de les refugiades, però la seva arribada ha generat recels entre la població local. David Chudi, càmera aficionat i veí d’Adjumani, afirma a la DIRECTA: “Els hospitals i els serveis socials que tenim normalment són insuficients i ara estan totalment saturats”.

Tot i que la pobresa és visible a la ciutat, no té res a veure amb el que pateixen les refugiades. El centre de trànsit de Dzaipi, a quinze quilòmetres de la capital del districte, és un retrat ben clar de l’últim –de moment– drama humanitari africà. Dissenyat per acollir 400 persones, n’ha arribat a allotjar 35.000 i, quan el trepitjo, n’hostatja prop de 7.000. Athou Reech, de 35 anys, i Rebecca, que supera els 60, són dues dones que passen el dia sota l’ombra d’un arbre, damunt un simple tros de plàstic, acompanyades de les famílies i amb les poques pertinences que es van poder emportar encabides dins una simple motxilla. Són de Bor, la capital de l’Estat de Jonglei, un dels epicentres dels combats. “Tenia casa, terres i bestiar i, ara, ja no tinc res”, comenta Rebecca. Athou Reech, que ja no té llet materna per alimentar el seu nadó de cinc mesos, afegeix: “Vaig viure la independència de 2011 amb l’esperança que seria l’inici d’un futur millor. S’ha esvaït del tot”. No es plantegen tornar a curt termini.

Mentrestant, malalties com el còlera, la malària o el xarampió s’escampen per Dzaipi i per Nyumanzi –un assentament situat a cinc quilòmetres i obert per descongestionar el centre de trànsit– i la malnutrició es cronifica. L’ACNUR diu que garanteix dos àpats per persona al dia, però totes les refugiades consultades afirmen que amb prou feines en reben un. El subministrament d’aigua encara és més limitat i Lucy Beck, portaveu de l’ACNUR a l’àrea, reconeix que tot just poden donar entre vuit i dotze litres per persona i dia, xifra que se situa a anys llum dels 122 litres de consum mitjà de la població barcelonina.

Zona oblidada

Les més de dues dècades de conflicte sagnant entre l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en anglès) i les forces armades ugandeses van destrossar gran part de les infraestructures de la zona. David Chudi subratlla que, tot just fa un any, Adjumani va recuperar un subministrament més o menys estable d’electricitat, després de tretze anys depenent de generadors, en un territori on el combustible és un 10% més car que a Kampala. Trobar-hi una bona connexió a Internet és quimèric. “Des que governa Museveni (fa 28 anys), patim un dèficit crònic d’inversions”, que interpreta com una “venjança” pel suport, matisable, del nord a les dictadures militars de Milton Obote i Idi Amin Dada, que van presidir el país entre el 1966 i el 1985.

Gulu

Al sud-est d’Adjumani, trobem Gulu, la principal ciutat del nord del país i d’Acholiland. Tres hores per fer 90 quilòmetres per un camí polsegós. Avui, acull desenes d’ONG d’arreu, però, durant gairebé dues dècades, era com si no existís, paradigma perfecte d’un conflicte oblidat. De fet, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UNOCHA) no s’hi va instal·lar fins al 2005, tot i que la guerra havia causat 100.000 morts i havia desplaçat 1,8 milions de persones –que vivien confinades en 200 camps de la regió controlats per l’exèrcit i avui ja tancats– i que l’LRA (la milícia fonamentalista cristiana liderada per Joseph Kony que tenia com a objectiu primigeni implantar un govern basat en els deu manaments) havia segrestat prop de 30.000 menors, a les quals convertia en soldats o esclaves sexuals. Els pocs centenars de membres que queden avui a l’LRA es mouen entre la República Centreafricana, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo i el nord d’Uganda està pacificat.

Marques d’una guerra

“Patim un atur molt elevat, la prostitució infantil és habitual, hi ha molts casos d’alcoholisme i violència contra les dones, l’analfabetisme és molt elevat… Som una societat sota un trauma social”, enumera Moses Odokonyero, periodista i membre del Northern Uganda Media Club (Numec). Entre altres activitats, l’organització porta a terme el programa Facing Justice (Enfrontant la justícia), que investiga, monitoritza i analitza assumptes vinculats als conflictes de la zona amb l’objectiu de contribuir a la resolució i evitar una nova escalada. “Fem periodisme de pau”, afirma Odokonyero.

Gulu

Una altra iniciativa que treballa la reconciliació és Refugee Law Project, que compta amb programes adreçats a les desplaçades, a les quals dóna suport jurídic. Denis Barnabas, el responsable de projectes, explica a la DIRECTA: “Uganda s’ha pacificat, és cert, però estem lluny d’una pau positiva. Per tenir-la, s’han de solucionar aspectes com la pobresa, la desocupació o l’analfabetisme”. Moses Rubangangeyo, un dels fundadors de l’ONG Information for Youth Empowerment Programme (IYEP, Informació per al Programa de Promoció del Jovent) hi afegeix: “La pau positiva requerirà dècades de feina perquè estem tractant els efectes del conflicte, però no les seves arrels, com la lluita per la terra, la desconfiança entre el nord i el sud del país o la manca d’inversions”.

Un aspecte fonamental en la resolució de qualsevol conflicte és la justícia transicional. Sobre ella, Denis Barnabas lamenta que l’atenció occidental al nord d’Uganda hagi implicat la importació d’un model de justícia bàsicament punitiu, en referència a l’ordre d’arrest de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Kony. Barnabas advoca per prioritzar el mato oput, un mecanisme de justícia tradicional acholi que es basa en la participació de la societat, permet refer relacions trencades i té una funció reparadora. “Vincula pau i perdó”, subratlla, i “facilita el retorn a les comunitats dels antics guerrillers de l’LRA”, com ara Moses Rubangangeyo.

Segrestat quan tenia quinze anys, Rubangangeyo va arribar a ser tinent de la milícia. El 2004, en va sortir i, amb alguns antics companys, va crear una organització que, des d’aleshores, ha atès més de 3.500 joves víctimes del conflicte. “La nostra filosofia és treballar de víctima a víctima i demostrar, amb el nostre exemple, que és possible sortir- se’n”, exposa Moses.

La xacra de la corrupció

Els tres coincideixen a alertar de la problemàtica amb la terra, arran del retorn de la població desplaçada per la guerra, podien demostrar la propietat d’unes terres (no en tenien els títols) que, en molts casos, havien estat ocupades per altres famílies o se les havia apropiat el govern, que posteriorment hi ha potenciat la implantació de projectes de l’agroindústria –per exemple, plantacions de canya de sucre– o l’inici d’explotacions petrolieres, en el cas del districte d’Amuru.

Una altra qüestió important que cal resoldre és la relació entre el nord i el sud del país, caracteritzada per la desconfiança, encara ben present. El 2007, el govern central va llençar el Pla de Pau de Recuperació i Desenvolupament, que a la pràctica s’ha traduït en poca cosa. Els tres entrevistats coincideixen que s’han dissenyat molts projectes, sobretot finançats amb fons de donants internacionals, però que els diners s’han perdut en la teranyina de la corrupció. “El govern d’Uganda encara ens tracta com un territori oblidat”, es queixa Denis Barnabas.

110 quilòmetres al nord-est de Gulu, hi ha Kitgum, l’última etapa del viatge pel nord d’Uganda. L’objectiu és visitar el Centre de Documentació de Memòria Nacional i Pau, una iniciativa conjunta del govern local, la Facultat de Dret de la Universitat de Makerere (Kampala) i el Refugee Law Project. Pretén facilitar el diàleg i la convivència entre les comunitats i, alhora, convertir-se en un espai de memòria de les víctimes dels diversos conflictes que han sacsejat la zona. El recinte museístic funciona a mig gas i el trobo tancat. En tot cas, és una altra mostra de la feina que es fa per cicatritzar les ferides d’una guerra eterna i, durant molt de temps, oblidada.

Kitgum, com Gulu i Adjumani, és una ciutat segura, que arrossega traumes postconflicte, una enorme bossa de pobresa i un gran dèficit d’infraestructures. Poc després, agafaré un dels dos únics busos cap a Kampala, on arribaré el dissabte a la nit, dotze hores més tard, amb el convenciment d’haver conegut un país completament diferent.

*Article publicat al número 349 del setmanari DIRECTA, 12 de febrer de 2014. El nombre de refugiats sud-sudanesos ha augmentat des d’aleshores i ja arriba als 200.000, la meitat dels quals a Uganda. 

Un bosc per expulsar 11.000 persones de casa

La resistència dels habitants de Tedi a acceptar els projectes governamentals i a abandonar la seva llar exemplifica el conflicte per la terra que es viu al país, amb nombrosos casos d’acaparament que perjudiquen especialment la població pobra

Feta la presentació de rigor amb les autoritats locals, en pocs minuts un grup de persones es reuneix sota l’ombra d’un dels pocs arbres de la plaça del poble. Després de fitar el mzungu -com anomenen els blancs en aquesta part del món- que ha arribat enboda-boda -les omnipresents moto-taxis-, ara es disposa a explicar la seva història. Som a Tedi, un poble d’11.000 habitants del districte d’Amuru, un dels que acumula més misèria de l’empobrit nord d’Uganda. Pren la paraula en Patrick, d’uns 25 anys: “Segons el govern de Museveni, vivim aquí il·legalment i hem de deixar les nostres terres, que passarien a mans de l’Autoritat Nacional Forestal (NFA, en anglès) i de l’Autoritat de la Fauna d’Uganda (UWA, també en anglès, que gestiona els parcs nacionals). Els arbres i els animals tenen dret a estar-se aquí, però nosaltres sembla que no”.

A Tedi són víctimes de l’acaparament de terres, en aquest cas protagonitzat per dues institucions del govern ugandès. Es tracta d’un problema molt greu arreu del país, gairebé sempre amb l’executiu nacional com a actor, ja sigui directament o indirecta, donant suport als inversors de torn que volen portar el progrés al territori amb un projecte que, finalment, només acaba engreixant els seus comptes de resultats. La principal víctima de l’acaparament és la població pobra, que perd la terra, en la majoria dels casos l’únic mitjà de vida de què disposa.

Si posem el focus únicament a Acholiland -Amuru és un dels set districtes de la regió- darrere dels projectes d’acaparament de terres hi ha companyies sucreres (el totpoderós Madhvani Group), agències governamentals, alts càrrecs de l’exèrcit i, de ben segur que molt aviat, empreses petrolieres, després que s’hagin descobert hidrocarburs al subsòl de la zona. Cada cas és diferent, però almenys a Amuru han topat amb la resistència d’unes comunitats locals que argumenten que la terra els pertany, de manera que el govern ugandès no pot decidir lliurement fer-hi res sense que hi estiguin d’acord i cap inversor s’hi pot instal·lar sense adreçar-se a les autoritats autòctones.

El problema amb la terra a Tedi, i en altres parts d’Acholiland, comença fa uns 10-15 anys, quan gran part de la població estava confinada en camps de desplaçats per decisió governamental a conseqüència de la guerra entre les forces armades ugandeses i la milícia de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony. Aleshores el govern va dictaminar que aquella terra buida -per facilitar les operacions de l’exèrcit contra l’LRA- li pertanyia i hi podia estendre el bosc o la reserva de fauna propers. Bona part dels desplaçats -van arribar a ser 1,8 milions de persones a principi del segle XXI- van retornar a casa entre el 2003 i el 2007 i els habitants de Tedi van fer el mateix. El conflicte estava servit.

De qui és la terra?

L’NFA al·lega que la terra en qüestió va ser considerada una reserva forestal el 1960 i que els 11.000 residents són “invasors” que l’ocupen “il·legalment”. Què passa? Que des de la comunitat asseguren que els seus avantpassats ja residien a la zona el 1930 i van heretar-ne la terra i que aleshores no hi havia cap bosc. Com en gran part del país, la tinença era consuetudinària, és a dir, estava basada en la costum i no hi havia cap document que n’acredités la propietat a nom d’una o altra persona. “El 80% de la terra d’Acholiland no està registrada i això dificulta determinar de qui és després d’estar buidar durant gairebé 20 anys per culpa de la guerra”, apunta Daniel Komakech, responsable de l’oficina d’Amuru de

la Uganda Land Alliance (ULA) -una coalició d’ONG dedicada a protegir l’accés a la terra de la població pobra.

Des de la capital del districte, una ciutat polsegosa en què l’electricitat va ser inexistent durant totes les hores que hi vaig passar, Komakech afegeix que la clau per desfer l’atzucac és “determinar de qui és la terra i encara no tenim una resposta definitiva sobre això. Hi ha un procés judicial obert sense sentència ferma”. En tot cas, conclou l’activista, “si la gent perd la terra, almenys se’ls ha de compensar amb una parcel·la equivalent, del mateix valor, a un altre lloc”.

“No marxarem”

La vida a Tedi discorre lentament i malgrat les dues dècades de conflicte armat -que va provocar 100.000 morts al nord del país, va comportar el segrest per part de l’LRA de 30.000 nens usats com a soldats o esclaus sexuals i el desplaçament forçat d’1,8 milions de persones- no ha canviat gaire amb relació a fa 30 o 40 anys. Ho explica Obur William, que als seus 60 anys relata com, bàsicament, la població viu com abans i planta els mateixos conreus -mandioca, patates, mill, mongeta, blat de moro- i disposa dels mateixos animals -porcs, cabres, pollastres i, en algun cas, ànecs- per complementar la dieta. “Si que és cert, que han aparegut malalties, com el VIH, que ens eren desconegudes”, lamenta.

“Si finalment ens expulsen, l’única opció per a la majoria serà anar a viure a la ciutats d’Amuru, Pabbo o Gulu [totes a Acholiland], però la gent no vol marxar-ne”, comenta en Patrick. Al seu costat, en Dan subratlla que “és la nostra terra i no pensem deixar-la, a banda que no podríem continuar vivint com ara, tots junts”. A banda del suport de la ULA, la comunitat de Tedy també ha rebut ajuda d’ONG internacionals i, des del 2001, compta també amb el recolzament del Fòrum de Parlamentaris Acholi i el Fòrum de la Terra Acholi. Tots reclamen que la terra ha de seguir en mans de la comunitat, que no pot ser expulsada.

Tedi està a mitja hora en moto d’Amuru i, com passa gairebé sempre al nord d’Uganda, s’hi arriba per una pista forestal plena de clots. Les gasolineres tal com les coneixem no existeixen -ni tan sols a la capital del districte- i el carregament de carburant es fa a través d’ampolles d’aigua -o bidons en el cas de les furgonetes-taxi- omplertes amb benzina portada des de Gulu, a més de dues hores de distància. Quan hi ets, tens la sensació que és una zona perduda, oblidada. Però també aquí hi ha conflicte per la terra i l’amenaça del desallotjament penja sobre una població pobra, que no s’ha resignat. “Si ens expulsen ho hauran de fer per la força i tindran un problema gros. Molt gros”, sentencia Patrick. Dues dècades sent zona de guerra marquen el caràcter i la resistència d’un poble.

El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

L’expectativa d’una ofensiva militar occidental a Síria, encapçalada pels Estats Units, es va

Un míssil 'Tomahawk'. 

traduir en una alça important del valor borsari d’algunes de les grans empreses armamentístiques, com ara Lockheed Martin o Raytheon, per citar els dos casos més significatius. Mentre la primera va veure com les seves accions passaven de costar 66,71 dòlars, el 12 de juny, a 78,48 el 13 de setembre –un increment del 17,6%–, els títols de la segona van registrar una pujada del 18,9% i, també el 13 de setembre, van tancar a un preu de 127,25 dòlars. L’explicació és que Lockheed Martin –la principal companyia armamentística del món, amb unes vendes de més de 27.000 milions d’euros el 2011, segons dades de l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI)– fabrica el míssil aegis, que –segons les veus d’analistes de defensa citats per diversos mitjans nord-americans– haurien estat els escollits en un atac contra el règim de Baixar al-Assad, de moment aturat. Raytheon, d’altra banda, s’encarrega de produir els míssils tomahawk, els més utilitzats per l’exèrcit dels EUA des de fa dècades i que haurien estat una arma fonamental en l’atac aeri a Síria. Cada tomahawk costa prop d’un milió d’euros i, el juny de 2012, el govern Obama va fer una comanda de més de 250 milions a Raytheon per recuperar les reserves, després dels centenars de projectils disparats a Líbia uns mesos abans.

Beneficis francesos

Jordi Calvo, investigador del Centre d’Estudis per a la PauJM Delàs, apunta que l’objectiu de les empreses d’armes és el mateix que el que tenen les altres en una economia capitalista, és a dir, “maximitzar els beneficis”, per la qual cosa poden fer dues coses, “o bé reduir els costos o bé augmentar els ingressos”. Els ingressos creixen si es venen més armes, cosa que només s’aconsegueix “si els exèrcits necessiten renovar el seu armament perquè ha quedat obsolet o caducat, o han de substituir les armes utilitzades en una guerra”. Calvo afegeix a la DIRECTA que “quan la guerra és més llarga i destructiva, es venen més armes i l’empresa obté més ingressos”, de manera que la guerra és l’escenari ideal perquè la indústria militar “pugui augmentar els seus beneficis en poc temps”.

Les principals companyies franceses del sector constitueixen, enguany, l’exemple paradigmàtic del que explica l’investigador del Centre Delàs. Safran i EADS, ambdues dedicades a l’aeronàutica i la defensa, es troben entre les cinc companyies del CAC-40 (el principal índex borsari francès) que han augmentat més els beneficis el primer semestre de 2013, amb increments del 47,8% (fins a sumar 470 milions) i del 31,1% (per un global de 759 milions), respectivament. Thales, l’altra gran companyia armamentística francesa, també ha registrat un augment del seu compte de resultats, amb uns números verds de 225 milions. Les tres societats tenen l’exèrcit francès entre els seus grans clients, que des del gener es troba desplegat al nord de Mali, on va liderar l’anomenada operació Serval, en què, per exemple, va emprar-se per primera vegada el CMD3D, el centre de gestió de la defensa aèria fabricat per Thales. A més, el govern de François Hollande va ser dels primers que van donar suport als EUA en relació amb la intenció d’atacar Síria.

Paper de lobby

Les relacions entre la indústria militar i els governs acostumen a ser molt estretes, ja que els ministeris de Defensa són els clients principals de les companyies armamentístiques. Això fa que no sigui gens estrany que el sector destini recursos ingents a pressionar els governs perquè prenguin decisions que l’afavoreixin. Segons el Center for Responsive Politics (CPR), que s’encarrega de fiscalitzar l’actuació i la incidència dels lobbys als EUA, Lockheed Martin s’ha gastat gairebé 20 milions d’euros en donacions polítiques des de 1990, a banda de diversos milions més (5,7 només enguany) en aportacions a lobbys; Raytheon ha donat 12,5 milions a càrrecs polítics durant les dues darreres dècades i, el 2013, ja suma 2,7 milions entregats a lobbys; Boeing acumula 15 milions en contribucions polítiques des de 1990 i es deixa prop d’11,5 milions anuals en lobbys...

La pràctica, però, no és exclusiva d’aquestes companyies, sinó que la duen a terme tots els gegants del sector i no hi ha dubte que té bons resultats pels seus interessos. El 82% de les vendes de Lockheed Martin de 2011, segons el seu informe anual, provenien del govern nord-americà i, concretament, el 61% del departament de Defensa. A banda, cal afegir-hi un 17% obtingut de la clientela internacional, tot i que, bàsicament, també és pagat pel govern dels EUA a través de l’ajuda militar. Fet i fet, només l’1% de les vendes de la companyia s’obté de clientes privades.

Segons Jordi Calvo, la continuïtat de la guerra a Síria és, des del punt de vista de la indústria

Avió F-22, de Lockheed Martin.. 

militar, un “bon argument per justificar la venda d’armament a països poc respectuosos amb els drets humans”. El darrer anuari del SIPRI recull que les 100 empreses més grans del sector van experimentar una reducció del 5% de les vendes entre el 2010 i el 2011, a conseqüència –fonamentalment– de la retirada nord-americana de l’Iraq i dels programes d’austeritat dels governs occidentals. El conflicte sirià els permet alimentar el mercat armamentístic de l’Orient Mitjà, que viu una autèntica escalada militar, i les perspectives d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad, ara desinflades, obrien la porta a fer marxa enrere en alguna de les retallades del pressupost militar aprovades per l’administració d’Obama. Sigui com sigui, Lockheed Martin, Raytheon, Boeing o BAE Systems són exemples d’una indústria que, com més guerres hi hagi, més diners guanyarà.

Enriquint-se amb l’ajuda a Egipte

La matança que va perpetrar l’exèrcit egipci contra grups seguidors i militants dels Germans Musulmans el 14 d’agost, que va suposar l’assassinat de més de 600 persones, va generar malestar al govern d’Obama i algunes veus del Senat americà van exigir tallar l’ajuda militar al Caire, un dels aliats històrics dels EUA a la regió. Només el 2012, l’administració nord-americana va aportar 975 milions d’euros en ajudes a l’exèrcit egipci. Tot i les crítiques inicials a l’actuació militar egípcia, l’executiu d’Obama ha decidit no tallar la cooperació militar, un fet que ha estat celebrat per la indústria armamentística. S’entén si tenim en compte que, entre 2009 i 2011, Lockheed Martin es va embutxacar gairebé 200 milions d’euros en contractes amb l’exèrcit egipci, mentre que DRS Tecnhologies va arribar als 50. Els contractes amb les companyies nord-americanes es paguen, precisament, amb l’ajuda militar que concedeix el govern a Egipte i, per tant, les empreses patien per por de perdre una part del seu negoci.

*Article publicat al número 330 del setmanari DIRECTA, 18 de setembre de 2013. 

Setem desemmascara les inversions en armament de Caixabank i Bankia

La banca juga un paper clau en el funcionament de la indústria de guerra espanyol. Un nou informe ho posa de manifest

Format per un mínim de 136 empreses i amb una facturació anual de prop de 4.000 milions d’euros, el complex militar-industrial espanyol compta amb l’impuls i la protecció de l’Estat, que ha jugat un paper clau en l’increment de les exportacions armamentístiques de la darrera dècada (entre el 2001 i el 2010 van créixer un 388%, segons un treball recent del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs i Justícia i Pau, vegeu DIRECTA 253). Ara bé, el patrocini governamental no és suficient per garantir el funcionament d’un sector que necessita un altre aliat imprescindible: la banca.

Amagats a través de societats d’intermediació desconegudes o mitjançant complexos fons d’inversió, els vincles entre la indústria de la guerra i el sector financer són prou sòlids, tot i que en la majoria de casos passen desapercebuts a conseqüència de l’opacitat i el secretisme que envolten un sector que, per motius obvis, gaudeix de mala premsa entre bona part de la població. Inversions que són la bomba, un informe que han elaborat els centres d’investigació Delàs i Profundo per a Setem i que es va presentar la setmana passada, revela els negocis entre les principals companyies del complex militarindustrial espanyol i 42 entitats financeres que operen a l’Estat.

El treball conclou que, només de 2007 a 2011, han anat a parar al sector armamentístic un mínim de 1.372 milions d’euros (xifra que s’elevaria a 2.300 milions si tenim en compte la participació de l’empresa pública Societat Espanyola de Participacions Industrials a EADS), “que haguessin pogut ser destinats a donar suport a altres sectors de l’economia amb efectes més positius per a la societat”. El suport de la banca a la indústria militar es canalitza a través de tres vies fonamentals: la concessió de crèdits, l’oferiment de fons inversió i, directament, la presència de l’entitat financera dins l’accionariat de la companyia, tot i que aquest darrer punt sovint s’articula mitjançant societats d’intermediació que dificulten seguir -ne el rastre.

El document, que és la continuació de Negocis bruts, bancs espanyols que financen armes (presentat l’any passat), deixa clar que les entitats que hi apareixen “poden ser considerades corresponsables del negoci armamentístic” estatal dels darrers anys. A l’informe, s’han localitzat 30 empreses de la indústria militar espanyola que han rebut suport de la banca que opera a l’Estat entre el 2007 i el 2011. Les companyies es dediquen a la fabricació de vaixells de guerra, avions de combat, míssils, bombes, blindats, tancs, helicòpters militars i també d’elements de comunicació, sense oblidar les bombes de dispersió, prohibides des de 2008, però, fins aleshores, produïdes per Instalaza, una empresa que va comptar amb l’actual ministre de Defensa, Pedro Morenés, com a conseller.

Silenci dels ‘mass media’

Bankia, el gegant amb peus de fang recentment rescatat per l’Estat i del qual formen part la  valenciana Bancaja i la mataronina Caixa Laietana, és l’entitat que ha participat més en el negoci armamentístic, amb una inversió superior als 300 milions, segons l’informe de Setem. En segona posició, hi ha Liberbank (Cajastur i Caja Extremadura, entre d’altres) amb uns 90 milions, seguida de Santander, Caixabank, BBVA i la també rescatada Catalunya Caixa, que es mouen entre els 30 i els 40 milions. El Banc Sabadell apareix a la vuitena posició d’aquest rànquing amb més de vint milions. La mallorquina Banca March, que té una participació a Indra i diversos fons d’inversió a la mateixa companyia; el Banc Mare Nostrum (BMN), on hi ha Caixa Penedès i Sa Nostra; la Caixa d’Enginyers, que té un fons d’inversió a Santa Bárbara, la principal proveïdora de l’exèrcit espanyol; l’asseguradora Catalana Occidente, amb un fons d’inversió d’1 milió a Indra; EBN Banco de Negocios, on participen Sa Nostra i la CAM, i Inverseguros, on Catalana Occidente té un 10% del capital, són les altres entitats amb capital dels Països Catalans que participen en la indústria militar.

L’informe ha identificat 736,60 milions d’euros concedits en crèdits al complex armamentístic, amb un gran pes de Maxam Corp –un hòlding que, entre altres coses, es dedica a les mines antipersones– i l’esmentada Santa Bárbara; 231,87 milions dipositats en fons d’inversió i més de 1.300 milions en participacions empresarials (a banda de la presència de la SEPI a EADS, destaquen les participacions de Caixabank, sobretot arran de l’adquisició de Banca Cívica). Les xifres, però, no deixen de ser valors mínims, ja que només s’ha pogut accedir a la informació sobre crèdits de nou empreses d’armes i sobre fons d’inversió de tan sols tres.

“Amb algunes excepcions, els mitjans de masses silencien aquests informes, fet que s’explica per la importància de la bancacom a client publicitari”, afirma Jordi Calvo, investigador de Justícia i Pau i redactor de l’informe. En declaracions a la DIRECTA, Calvo conclou que les inversions en aquest sector només desapareixeran “quan deixin de ser rendibles per a les entitats” i quan “hi hagi prou demanda de la societat perquè els surti a compte apostar per inversions ètiques”.

*Article publicat amb el número 276 del setmanari LA DIRECTA, 6 de juny de 2012.