L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma AmbPalestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització. 

 L’investigador, especialitzat en pau, conflictes armats i desarmament, subratlla que les exportacions militars a Israel són “molt qüestionables” i arriben a suposar una “potencial violació de la legislació espanyola sobre comerç d’armament”. A l’hora de valorar les connexions en defensa entre ambdós països, apunta que existeixen “relacions militars controvertides” perquè “poden fomentar la militarització dels conflictes a la regió i el seu tractament per mitjans violents”, fins i tot vulnerant el Dret Internacional Humanitari i la Declaració Universal dels Drets Humans. Pozo divideix les “relacions controvertides” en importacions de productes militars i de seguretat israelianes, col·laboracions empresarials entre la indústria d’ambdós països –i amb els respectius governs– i connexions en el sector de la seguretat interior o integral –conegut com a Homeland Security– i els serveis prestats.

Laboratori repressiu

“En un context global, els territoris ocupats de Palestina comencen a semblar un laboratori per assajar armes i tàctiques, especialment les de contrainsurgència, que després poden ser exportades a països com Espanya”, escrivia Jeff Halper, director del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases, al pròleg de l’informe d’Alejandro Pozo. Les operacions, però, no es caracteritzen per la transparència. L’executiu estatal publica les xifres de les exportacions d’armament a Israel –que representen pocs milions d’euros anuals–, però no fa el mateix amb les importacions, que suposen un volum significativament superior. Mentre que, segons les dades oficials, l’Estat espanyol va exportar material militar a Israel per valor de 45 milions d’euros entre 1995 i 2010, només la compra dels míssils Spike a l’empresa hebrea Rafael el 2006 va suposar una despesa de 324 milions per a l’executiu espanyol, aleshores presidit per Zapatero.

La manca de transparència també va quedar reflectida el 16 de març de 2010, quan es va signar l’acord de cooperació militar més complet entre els dos estats, mitjançant un Memoràndum d’Enteniment, una fórmula que esquiva l’autorització prèvia de les Corts i la publicació del contingut al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). A banda de l’exèrcit, els diferents cossos de seguretat desplegats a l’Estat espanyol  Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Ertzaintza...– també han adquirit, directament o indirectament, material militar o de seguretat hebreu, que després es pot emprar per reprimir la població autòctona.

Vulneració de la llei

Les vendes de material militar a Israel vulneren, almenys, quatre dels vuit criteris

del Codi de Conducta de la UE sobre comerç d’armes, incorporat a la legislació espanyola. En concret, no està garantit el respecte dels drets humans al país de destí; existeixen tensions o conflictes armats al país de destí; les exportacions poden perjudicar la preservació de la pau, la seguretat i l’estabilitat regional; i el comportament del país comprador (Israel) no respecta la comunitat internacional, amb la no assumpció de nombrosos tractats i resolucions de l’ONU. Alejandro Pozo subratlla que “no existeix cap garantia sobre l’ús final del material importat per Israel”, de manera que es pot afirmar que les vendes no compleixen la normativa espanyola.

Més enllà de les vendes d’armament, un àmbit on les relacions militars hispano-israelianes no deixen de créixer és el de la cooperació industrial. Així doncs, nombroses empreses espanyoles, com Indra i Tecnobit, han col·laborat amb el Ministeri de Defensa israelià i, a la inversa, societats militars hebrees han fet el mateix amb la indústria espanyola. Aquestes operacions suposen un volum de negoci de 50 milions d’euros anuals, segons apunta Alejandro Pozo citant fonts israelianes.

La també investigadora del Centre Delàs Camino Simarro deixa clar que la cooperació no és casual. En un informe de Negocis Ocults publicat el mes de desembre, afirma que l’objectiu hebreu és “penetrar als mercats nacionals de tot el món” i, per fer-ho, l’estratègia és “crear aliances amb empreses locals, en alguns casos no només per entrar al mercat local, sinó per poder obtenir, al seu torn, una plataforma des de la qual saltar a d’altres països”, en aquest cas, on la “marca Espanya es ven millor”. Empreses d’ambdós països també col·laboren en el Programa Europeu d’Investigació en Seguretat (ESRP, en anglès), per exemple, en projectes de vigilància fronterera.

Pozo conclou que augmentar les opcions de negoci de la indústria militar israeliana significa “cooperar en el desenvolupament d’armament que serà utilitzat als territoris ocupats de Palestina” i aprofitar-se de la “capacitat tecnològica” desenvolupada per Israel a conseqüència de l’etern conflicte regional. Per tot plegat, la campanya organitzada per Amb Palestina al Cor demana que s’aturin les relacions comercials en matèria d’armament i seguretat amb Israel i que, si cal, s’arribi a un “embargament militar”.

*Article publicat al número 317 del setmanari DIRECTA, 15 de maig de 2013. 

40 empreses que s'enriqueixen amb l'ocupació de Palestina tenen interessos als Països Catalans

Diverses companyies israelianes i moltes grans multinacionals s’enriqueixen produint a les colònies hebrees il·legals dels territoris ocupats, espoliant-ne els recursos naturals i construint el mur de l’apartheid i punts de control militar. Moltes d’elles són presents als Països Catalans, on venen productes i tenen fàbriques o delegacions pròpies

El mur de l'apartheid a Jerusalem Est. 

Nombroses resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han subratllat la il·legalitat de les colònies israelianes a Jerusalem Est i Cisjordània (territoris palestins ocupats) i als alts del Golan (territori sirià sota domini hebreu). S’emparen en l’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra, que estableix que el “poder ocupant no deportarà ni transferirà part de la seva pròpia població civil al territori que ocupa”. El juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre una sentència en la mateixa línia. Però ni les resolucions ni la sentència ni tampoc les nombroses declaracions que fan des de fa anys dirigents de la UE i, fins i tot, dels Estats Units censurant les colònies no han aconseguit que es desmantellin. Més aviat ha succeït el contrari, els assentaments no han deixat de créixer, fins al punt que, ara, ja hi resideixen més de 600.000 persones (340.000 a les més de 120 colònies de Cisjordània, 265.000 a les 26 de Jerusalem Est i 20.000 a les 32 dels alts del Golan).

El mapa dels assentaments està format tant per ciutats de de-senes de milers d’habitants, com Ariel o Moodin Ilit, com per petits nuclis amb només algunes desenes de cases. En qualsevol cas, estan proveïdes de serveis, fet que obre la porta a explicar el component econòmic de l’ocupació, un factor sovint oblidat en les anàlisis sobre el conflicte palestinoisraelià. “És fonamental entendre que hi ha moltíssimes companyies que fan un munt de diners gràcies a l’ocupació i no parlo únicament d’aquelles que tenen fàbriques a les colònies, sinó també d’empreses de construcció, de serveis, de seguretat i un llarg etcètera”, exposa Esti Micemacher, membre de la Coalició de Dones per a una Pau justa (CWP, en anglès).

Relació de les empreses amb interessos als PPCC (cliqueu per ampliar).

L’ONG, amb seu a Tel Aviv i que aplega dones jueves i palestines, va endegar el projecte Who Profits from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació) el 2006 i, actualment, ja ha documentat més de 600 empreses que treuen rèdits econòmics de la presència israeliana a Jerusalem Est, Cisjordània, Gaza i els alts del Golan. N’hi ha de tot tipus: des de les que produeixen productes frescos als territoris ocupats, fins a les que n’exploten els recursos naturals, com l’aigua o els minerals, passant per les que es dediquen a la construcció de les colònies i de l’anomenat mur de l’apartheid que divideix Cisjordània, al control de la població palestina o, simplement, les que proveeixen de serveis les persones que viuen als assentaments il·legals. Almenys una quarantena d’aquestes empreses també tenen interessos als Països Catalans, ja sigui perquè hi venen els seus productes o perquè hi tenen delegacions o fàbriques pròpies.

Beneficis tacats

No hi ha dades sobre les importacions que arriben als Països Catalans des de les colònies israelianes ni de les que ho fan al conjunt de l’Estat espanyol (on el total de les importacions hebrees va ascendir a 772 milions d’euros l’any passat, segons dades de l’ambaixada israeliana). Una vintena d’acords i convenis bilaterals faciliten el comerç entre els dos estats i no hi ha cap normativa espanyola que impedeixi l’arribada de productes provinents dels assentaments il·legals. Això permet que, als comerços catalans, trobem tes d’Adanim (que produeix a la colònia cisjordana d’Ofra), fruites i verdures de Mehadrin (amb horts als alts del Golan i a la vall del Jordà), objectes de plàstic de Keter (amb factories a l’assentament de Barkan) o joguines de Tip Top Toys (que també fabrica a Barkan).

La petjada econòmica de l’ocupació de Palestina a casa nostra és molt més àmplia. Empreses com Bobcat, Caterpillar, Hyunday o Liebherr, que participen en la construcció del mur de l’apartheid, en la demolició de cases palestines o en l’aixecament de check-points (controls militars), tenen delegacions als Països Catalans; una companyia vinculada a Orange té antenes i infraestructures de telecomunicacions a Cisjordània i els alts del Golan; Siemens fa negoci amb la construcció d’un tren d’alta velocitat que creuarà territori palestí; empreses de tecnologia implicades en el mur i en els check-points proveeixen l’exèrcit espanyol... I podríem continuar enumerant exemples de negocis, no precisament ètics, que reporten uns beneficis tacats de sang.

Material per a la construcción de ‘check-points’ i colònies

Readymix Industries és la filial israeliana de Cemex, la multinacional mexicana que produeix ciment i altres materials per a la construcció. A banda de comptar amb quatre plantes a colònies de Cisjordània (Atarot, Ariel, Mevo Horon i Mishor Edonim) i una als alts del Golan (Katzerin), la companyia fa negoci amb la construcció de check-points, la tanca de seguretat del pont de Gilo (Cisjordània), el tramvia de Jerusalem (que connecta la ciutat amb diversos assentaments) i la pròpia edificació de les colònies, on aporta diversos elements. Als Països Catalans, Cemex compta amb 35 plantes que fabriquen ciment, formigó, àrids o morter. El 2011, va facturar més d’11.500 milions d’euros.

L’aigua siriana que acaba en mans israelianes

Dels alts del Golan, territori sirià segons la legislació internacional, se n’extreu bona part de l’aigua mineral que es consumeix a l’Estat d’Israel. La companyia Eden Springs, una de les grans del sector i que factura centenars de milions d’euros anualment, és una de les que més s’aprofita de l’explotació dels recursos naturals en aquesta regió ocupada, on té la principal factoria, a la colònia de Katzerin. A través de la seva filial europea, l’aigua d’Eden arriba arreu del continent i també a Catalunya. Especialitzada en la comercialització de fonts d’aigua per a oficines, l’empresa també ven el cafè Lavazza, que es pot trobar en nombrosos establiments molt nostrats.

Combois pel tramvia condemnat per l’ONU

El 2010, el Consell de Drets Humans de l’ONU va condemnar el tramvia que havia de comunicar Jerusalem Oest (la zona de la ciutat reconeguda com a part de l’Estat d’Israel) amb diversos assentaments il·legals de l’est (l’àrea palestina), com Pizgat Ze’ev, perquè considerava que suposava una violació de la legalitat internacional. La decisió, però, no va fer que la multinacional francesa Alstom desistís de tirar endavant un projecte en el qual, entre altres coses, ha aportat els combois. Dedicada a la generació d’electricitat i a la fabricació de trens, Alstom té centres a Barcelona, Cornellà de Llobregat, Santa Perpètua de Mogoda i Sitges. A escala mundial, el grup té una plantilla de més de 85.000 persones i va facturar prop de 21.000 milions d’euros l’any passat.

La maquinària implicada en l’operació ‘Plom Fos’

Els bulldozers de Caterpillar, la principal fabricant del món de material i maquinària per a la construcció, van ser utilitzats per l’exèrcit israelià durant l’operació Plom Fos contra la Franja de Gaza que, entre el desembre de 2008 i el gener de 2009, va suposar l’assassinat de 1.400 persones palestines. A més, una màquina de la multinacional nord-americana –que va ingressar més 47.000 milions d’euros l’any passat– va aixafar i matar l’activista Rachel Corrie l’any 2003. Caterpillar, que ven els seus productes a través de Finanzauto a Lleida, Santa Perpètua de Mogoda i Xiva, també aporta maquinària per la construcció del mur que divideix Cisjordània, per la línia de tren d’alta velocitat que unirà Tel Aviv i Jerusalem i que creua la Línia Verda –la frontera prèvia a la guerra de 1967 i l’única reconeguda internacionalment– i per la demolició de cases palestines.

Tecnologia punta al servei de l’exèrcit

Amb 350.000 treballadores arreu del planeta i una facturació de 100.000 milions d’euros (2011), Hewlett Packard (HP) és un gegant tecnològic que té oficines a València i Sant Cugat del Vallès, on la plantilla protagonitza una batalla laboral des de fa un parell d’anys en protesta pel degoteig d’acomiadaments. La multinacional nord-americana és propietària d’EDS Israel, contractada per l’exèrcit hebreu com a proveïdora del Sistema Basel, un sistema biomètric automatitzat de control d’accés per als treballadors i les treballadores palestines, amb reconeixement facial i a través de les mans, que està instal·lat en nombrosos *check-points, tant a Cisjordània com a Gaza. També proveeix d’altra tecnologia l’exèrcit israelià i els ajuntaments de les colònies d’Ariel i Modi’in Ilit, dues de les més grans que hi ha.

Fent diners amb un abocador en territori palestí

Dedicada al subministrament d’aigua, la gestió de residus, l’energia i el transport, la multinacional francesa Veolia feia negoci amb la construcció del tramvia de Jerusalem –com Alstom– fins que, arran de la pressió de la campanya del BDS, va decidir abandonar el projecte. Actualment, però, continua enriquint-se amb l’ocupació, ja que la seva filial Connex opera a diverses línies de bus de les colònies de Cisjordània. A més, Veolia és propietària de l’abocador de Tovlan, ubicat a la vall del Jordà (territori ocupat), que és on van a parar els residus generats tant a les colònies com a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Amb més de 300.000 treballadores arreu del món, la multinacional té oficines a Barcelona i a València i diversos projectes als Països Catalans.

El gegant que explota el mar Mort i contamina el Bages

Israel Chemicals (ICL) és una de les principals companyies mundials de producció de fertilitzants i productes químics. Entre les seves filials, hi ha Iberpotash i Dead Sea Works. La primera explota les mines de sal i potassa del Bages i ha estat denunciada reiteradament per no respectar la normativa mediambiental i per la salinització del Llobregat. La segona, tot i no tenir cap planta a Cisjordània, es beneficia dels recursos minerals del mar Mort, vetats a la població palestina tot i que bona part de la riba s’enclava dins el seu territori. Dead Sea Works ven part de la sal que obté a l’empresa de cosmètics Ahava, que té la fàbrica més important a la colònia de Mitzpe Shalem (a la vall del Jordà) i que exporta cremes als Països Catalans.

*Article publicat al número 295 del setmanari DIRECTA, 21 de novembre de 2012. 

«Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai la creació d’un Estat palestí»

Corresponsal del diari Washington Post a Jerusalem, Samuel Sockhol -que té el doble passaport, israelià i nord-americà- és un personatge heterodox. Allunyat del mainstream de la seva societat, parla àrab i és un dels pocs israelians que ha estat a Síria. També ha cobert les revolucions d'Egipte i Tunísia i la guerra de Líbia. Ens trobem a la plaça Reial de Barcelona, on apareix amb un samarreta de Joe Hill, un músic i sindicalista de principi del segle XX que va morir executat als EUA. Sockhol ha visitat la ciutat per participar a les jornades 'Israel: entre la democràcia i l'etnificació', organitzades per l'ONG Sodepau. La fotografia és del company Ivan G. Costa. 

A Israel hi ha llibertat de premsa?

Fins ara sentíem que només els periodistes palestins patien restriccions, mentre que, si eres israelià, gaudies d’una llibertat total. Però aquest punt està qüestionat. Fa només alguns dies el fiscal general va prendre la decisió de processar Uri Blau, un periodista del diari Haaretz, per possessió de documents secrets. Blau havia revelat que militars israelians estan implicats en l’assassinat de palestins a Cisjordània.

La situació canvia en treballar per a un mitjà internacional?

Sí, bàsicament perquè els mitjans internacionals posen el focus en la panoràmica general i en la gran història i a través d’ells podem fer un enfocament més equilibrat del conflicte israelianopalestí. La majoria dels corresponsals que vénen de fora donen veus a totes les parts, també als palestins, cosa que normalment no passa als mitjans israelians. I això fa que rebin crítiques d’organitzacions israelianes que es dediquen a controlar els mitjans internacionals i que asseguren que fan un tractament esbiaixat del conflicte i són propalestins.

És possible qüestionar el sionisme des dels mitjans israelians?

Podria esmentar el cas del diari Haaretz, on pots trobar un tractament més liberal i obert en determinats assumptes. Per exemple, el proppassat 15 de maig, dia de la Nakba [en què els palestins recorden la catàstrofe que per a ells va suposar el naixement de l’Estat d’Israel], va publicar un editorial on subratllava que dins d’Israel han d’existir espais públics per commemorar-la i hi afegia que l’opinió pública israeliana ha de reconèixer el dolor que van patir els palestins el 1948. I això s’ha donat en un moment en què la Knesset [Parlament] aprova lleis en el sentit contrari i es donen instruccions des del Ministeri d’Educació per evitar que els alumnes àrabs commemorin la Nakba.

La societat israeliana està virant de la dreta cap a l’extrema dreta?

Malauradament, la dreta radical s’està enfortint, també dins del Likud. Recentment va celebrar eleccions al seu comitè central i van ser escollides diverses persones provinents dels cercles de l’extrema dreta de les colònies de Cisjordània. Faran d’oposició interna a Netanyahu i, en els propers comicis, hi haurà més diputats que estaran condicionats pels colons radicals. A això, cal sumar-hi el partit de Lieberman [Avigdor, el ministre d’Exteriors], Yisrael Beitenu, que manté una posició poderosa, mentre que no hi ha expectatives d’un ascens de l’esquerra, que segueix fracturada.

Quines són les causes que expliquen el gir?

Una és l’ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Est. Hi ha molts israelians en aquests territoris i per a ells viure en una àrea que no sigui en zona ocupada ja no és una alternativa. Una altra és el creixement demogràfic de la població religiosa d’Israel, que té el major índex de natalitat del país i no vota l’esquerra. També cal afegir-hi la immigració provinent de l’antiga Unió Soviètica, més d’un milió de persones, que és més propera a la dreta. Finalment, hi ha col·lectius que en el passat votaven els laboristes i que ara ja no ho fan, com la població àrab, que vota pels seus propis partits, o els jueus orientals, que ho fan pel Shas [un partit religiós] o el Likud.

Amb aquest escenari, és definitivament morta la solució dels dos estats?

No sé si és morta, perquè això significaria que prèviament ha existit aquesta solució, cosa que és molt qüestionable. Ni el Govern israelià ni els colons no han assumit mai l’establiment d’un Estat palestí entre Israel i Jordània. És evident que aquest assumpte ara no és a l’agenda i es fa difícil preveure quin escenari veurem en el futur, però en principi serà el manteniment de l’statu quo actual, tot i que Hillary Clinton ja va dir que no era sostenible. L’alternativa, però, no vindrà a través d’unes converses que no porten enlloc i que per això el lideratge palestí està rebutjant. Podria venir a partir d’una nova ronda de violència, potser a mitjà termini. La primera Intifada va provocar l’obertura de negociacions amb Israel, mentre que la segona va acabar en la sortida dels colons de Gaza.

La irrupció, a l’estiu passat, dels indignats israelians ha provocat algun canvi?

No ha suposat canvis en temes com els preus dels apartaments, les desigualtats socials o qüestions econòmiques tangibles, i en certs aspectes es pot dir que hi ha hagut una regressió. En canvi, sí que ha servit per modificar en part el discurs i hi ha una nova manera de pensar pel que fa als temes socials, i això podria ser un tipus d’obertura. També és cert, però, que el moviment no té el mateix impuls que fa un any i està més dividit, mentre que el Govern, especialment arran de l’entrada del Kadima a la coalició, té una posició més poderosa.

Com explica els atacs racistes contra immigrants africans dels darrers dies?

És una combinació de la caiguda de l’economia, ja que som a l’inici d’una recessió, amb el creixent nombre de persones que arriben a Israel, que és el primer país occidental al qual tenen accés molts africans. Molts s’instal·len al sud de Tel-Aviv i, des que les oportunitats són limitades, el Govern encoratja que no hi siguin i ho tenen molt difícil per treballar. Això està generant una tensió real amb la població local, alimentada també per alguns membres del Govern, que hi contribueixen amb un discurs molt dur, titllant els migrants de càncer d’Israel.

A escala internacional es té la sensació que Israel té impunitat en qüestions com la violació dels drets humans.

Ara mateix, Israel és en una posició en què no el preocupa l’opinió pública internacional. La principal preocupació és la relació amb els Estats Units i molts israelians pensen que serà més forta i favorable si Romney és president. Si guanya Obama, en canvi, anticipo que hi haurà un enfrontament, per la voluntat de l’Administració nord-americana de reactivar les negociacions entre israelians i palestins. L’opinió pública europea i la posició de la UE no és gaire rellevant. En tot cas, aquesta qüestió ara no és a l’agenda internacional, centrada en els canvis que hi ha a la zona, amb les revolucions i la guerra civil a Síria.

Quina és la lliçó més gran que les revolucions àrabs han donat a la societat israeliana?

Amb els esdeveniments a Egipte, una part de la societat israeliana ha après que el poble, a través d’un moviment de protesta no violent, pot ser el motor de canvis. Això ha servit per mostrar que la política no és només qüestió dels polítics, sinó també de com els ciutadans mateixos són capaços de comprometre’s. Hi ha altres efectes com la creixent preocupació per la direcció cap a la qual es dirigeixen les revolucions, amb més poder de l’islamisme polític i un creixent aïllament d’Israel.

El més decisiu per a la regió és el que succeeixi a Egipte?

Egipte és el país més poblat de la zona i tradicionalment ha estat un punt clau en la difusió d’idees. El que passi amb la revolució egípcia tindrà un enorme impacte en el futur de les altres revolucions, encara que ara els esdeveniments a Síria siguin molt sagnants, però això passa en un extrem del món àrab, no al centre. En tot cas, a curt termini a l’establishment israelià ja li va bé la no estabilitat del món àrab, perquè és beneficiosa per al seu domini, però a llarg termini la cosa canvia, amb una gran preocupació pel creixent pes de l’islamisme. 

És realista pensar que Israel atacarà l’Iran?

Existeixen plans per atacar l’Iran i hi ha converses amb l’Azerbaidjan per atacar-lo des d’allà, però no crec que s’acabi portant a terme. La retòrica al voltant d’aquests plans té com a objectiu que la comunitat internacional posi més pressió sobre l’Iran i també està pensada pel consum intern, per desviar l’atenció d’altres assumptes, per exemple, de la qüestió palestina o dels assentaments. 

A Europa està creixent el suport a la campanya de boicot a Israel per l’ocupació de Palestina. És possible que acabi sent tractat com la Sud-àfrica de l’apartheid?

Aquesta és la por més gran a Israel. Existeix la por de l’establishment i ha portat a obrir nous vincles amb altres països. Sembla que hi haurà menys lligams amb els països on creix la campanya de boicot i més amb l’Índia, el mercat més gran per a la indústria de defensa israeliana, i també amb la Xina, amb la qual la relació està basada en criteris econòmics i no en assumptes com el respecte als drets humans. La posició dels europeus és només una petita part del món. 

*Entrevista publicada en el número 1.067 del setmanari EL TRIANGLE, 8 de juny de 2012. 

L’etern obstacle per a la pau

Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Mapa de les colònies (2006).

Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost –grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.  

La llei internacional és clara amb relació a les colònies als territoris ocupats. L’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra exposa que «el poder ocupant no deportarà ni transferirà parts de la seva pròpia població civil al territori que ocupa». Al juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va sentenciar que «els assentaments israelians als territoris palestins ocupats, incloent-hi Jerusalem Est, són il·legals i un obstacle per a la pau i per al desenvolupament econòmic i social». Les resolucions, però, no han impedit que actualment hi hagi més de 120 colònies reconegudes per Israel a Cisjordània, a les quals cal sumar desenes d’outpost, els assentaments de Jerusalem Est –considerats, directament, barris per l’Executiu hebreu– i les 20.000 persones que viuen als nuclis jueus, també il·legals, dels alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel. Les colònies acaparen més del 40% del territori de Cisjordània, segons dades de l’ONG hebrea B’Tselem, i estan unides per una xarxa de carreteres que, sovint, són d’ús prohibit als palestins, que pateixen una molt restringida llibertat de moviments. A més a més, Israel controla prop del 80% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva hídrica de la regió.

 

Entre el messianisme i la colònia

El col·lectiu dels colons no és, ni de bon tros, homogeni i combina des de les persones que s’han instal·lat en territori enemic per ideologia i imbuïdes d’un messianisme sionista, passant per aquelles que ho fan per raons econòmiques, ateses les subvencions i els avantatges que els facilita Tel-Aviv, i arribant als grups més religiosos, que simplement pretenen aïllar-se de la contaminació del món modern, amb la ciutat de Modiin Ilit, on resideixen 45.000 jueus ultraortodoxos, com a paradigma. «Viure en una colònia és la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu», exposava fa uns quants mesos en una trobada a Jerusalem amb aquest periodista Dani Dayan, un economista d’origen argentí que presideix el Yesha Council, l’organització majoritària entre els colons de Cisjordània (Judea i Samaria per a ell). Les seves paraules no són compartides per tothom, però sí que és cert que retraten la ideologia majoritària d’un col·lectiu tradicionalment vinculat a les formacions de dretes, com el Likud de Netanyahu, encara que tots els governs israelians han incentivat la creació i el creixement de les colònies des de l’ocupació de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est després de la guerra del juny de 1967.

Més enllà de l’ocupació de terres palestines –els assentaments s’ubiquen en llocs estratègics, normalment elevats, de manera que limiten o escanyen l’expansió dels pobles àrabs–, del control dels recursos que n’obté Israel i de l’enriquiment que suposa l’ocupació per a moltes empreses, estan creixent les queixes per l’increment de la violència de grups de colons cap a la població autòctona. Segons un informe de la UE del febrer, l’any passat es van registrar 411 atacs que van provocar ferits o danys a propietats palestines per part de colons, mentre que el 2009 la xifra va ser de 132. La violència dels colons, que també existeix en sentit invers –l’any passat sis jueus van ser assassinats a Cisjordània–, hauria de ser una «preocupació seriosa» per a l’Estat d’Israel, segons apunta el document, elaborat per representants de la UE sobre el terreny, però aquest «falla a l’hora de garantir la protecció de la població palestina». 

L’informe, tret a la llum al mes passat pel diari The Guardian, exposa que «més del 90% de les denúncies posades per palestins arran de la violència dels colons van ser arxivades sense acusació, fet que crea un clima que els permet actuar amb aparent impunitat». Al proppassat març, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar, amb l’oposició dels EUA, una resolució que crida a investigar l’assumpte i demana a Israel que desarmi els colons i aprovi sancions per protegir els palestins i les seves propietats. En la mateixa línia, l’informe de la UE aposta per crear una llista negra dels dirigents colons que incentivin la violència i prohibir-los viatjar als membres del club comunitari.

Amb la Bíblia com a argument

Ariel, una de les principals colònies de Cisjordània.

«No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai no ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia», opina Reuven Frank, treballador de l’Ajuntament d’Ariel dedicat a atendre la nova immigració, en la visita que va fer-hi EL TRIANGLE fa alguns mesos. El discurs de Frank és dominant entre els colons. També el té Dani Dayan, que s’oposa amb fermesa a un hipotètic Estat palestí, però defensa que s’eliminin els checkpoints (controls militars) que limiten la mobilitat de la població àrab i que s’enderroqui el mur que divideix Cisjordània, permetent als autòctons treballar a l’Estat d’Israel, com passava fa un parell de dècades. Dayan, però, obvia que ho feien com a mà d’obra barata, una situació que se segueix donant actualment, tot i que amb xifres més reduïdes, fins i tot en àrees industrials de les colònies. 

Hi ha organitzacions jueves, com One Home, que treballen per l’evacuació voluntària dels colons, amb el pensament posat en la tercera part del col·lectiu que es calcula que viu rere la Línia Verda només per motius econòmics, gràcies al baix preu dels habitatges –que els permet tenir una casa amb jardí quan a Jerusalem o a Tel-Aviv només podrien accedir a un pis petit–, les ajudes fiscals i els preus subvencionats de l’aigua i de l’electricitat. Després de l’evacuació forçosa dels 8.000 colons de Gaza el 2005, impulsada per Ariel Sharon, però, sembla gairebé impossible que un procés semblant es porti a terme a Cisjordània i a Jerusalem Est, a causa de la magnitud d’un moviment que combina ciutats com l’esmentada Ariel o Maale Adumim (40.000 habitants) amb colònies agrícoles de poc més de 100 habitants a la vall del Jordà. Gairebé totes, però, tenen els accessos controlats militarment i l’alt cost en seguretat és un dels motius que expliquen el creixent rebuig que generen entre bona part de la societat israeliana. El pes electoral dels colons, però, segueix sent decisiu per comptar amb el suport del govern de torn. A Ariel, com en molts altres assentaments, s’hi viu prou bé, però només cal donar una ullada als poblats palestins del voltant –en una situació gairebé antagònica– per adonar-se que alguna cosa falla i que una hipotètica pau segueix molt allunyada mentre es perllongui l’ocupació.

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.061, 27 d'abril de 2012. 

“Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus ni de robar els nostres recursos”

El juny de 2011, quan residia a Palestina, vaig passar alguns dies a la vall del Jordà allotjant-me amb la gent de Jordan Valley Solidarity. Allà vaig conéixer i entrevistar Fathy Khdirat, el coordinador de l'organització i activista palestí. Nou mesos després, vaig poder-lo retrobar a Barcelona i, de nou, en va sortir una entrevista. Aquest n'és el resultat. 

La vall del Jordà és un territori clau de Palestina. El seu valor estratègic i els grans recursos naturals que té, básicament hídrics i minerals, l’han convertida en una àrea bàsica de l’ocupació israeliana de Cisjordània, fet que ha convertit la vida de la població autòctona en una lluita diària. Alcalde de la Vall del Nord del Jordà durant deu anys, Fathy Khdirat és el coordinador de la principal campanya de solidaritat amb una zona històricament oblidada. Del 9 al 12 de març, Khdirat va ser a Barcelona, convidat per Dones en Rebel·lia, i va participar en diverses activitats per donar a conèixer la situació que es viu a la vall. 

Fathy Khdirat. 

Quan vas començar a ser conscient de l’ocupació israeliana de la vall del Jordà i a oposar-t’hi?

Quan anava a l’escola primària. Cada dia havia de caminar sis quilòmetres per arribar-hi perquè no teníem transport que ens hi portés des del meu poble. Sentia moltes històries sobre l’ocupació i veia molts crims i com ens feien patir. Si tu vius en una àrea com aquella, què pots fer si no plantejar-te canviar la situació? Quan, gràcies a la televisió, vam observar com es vivia fora d’allà, vam entendre què significava fer-ho en llibertat. Per això em vaig implicar en la resistència i, després de l’educació secundària, vaig marxar a estudiar a l’estranger. Va ser llavors quan vaig participar en moltes activitats de la comunitat palestina i vaig entrar en contacte amb activistes amb els qui conversàvem sobre com continuar la lluita.

Què et va fer tornar a Palestina?

Els Acords d’Oslo, que ens van permetre fer grans passos sobre el terreny. Va ser com un xoc perquè, després de viure durant deu anys a Bagdad, que en aquell temps era una de les ciutats més netes i segures del món, vaig tornar al meu poble, on no hi havia electricitat ni carrers ni aigua potable. Després d’Oslo, vam començar a organitzar-nos i a posar en marxar la Unió d’Agricultors de la Vall del Jordà, de la qual vaig ser erigit president el 1994. Dos anys després, vaig ser escollit alcalde del meu poble, on vam dissenyar un pla, amb la gent de base, perquè el poble tingués carrers, aigua i electricitat.

Els Acords d’Oslo van permetre la creació de l’Autoritat Palestina, però van fracassar a l’hora de construir un Estat...

La majoria de les comunitats de la vall del Jordà van ser encabides a l’àrea C (administració i seguretat sota control israelià) i el pla israelià era expulsar-ne la població autòctona i concentrar-la a les àrees A i B (sota control parcial palestí), que ocupaven un espai diminut. Jo viatjava a molts països on veia que la gent tenia els seus drets, mentre que a nosaltres no ens respectaven. Israel va destruir els Acords d’Oslo i llavors vam entendre que havíem de continuar lluitant. Ningú no té el dret de tractar-nos com a esclaus, robar-nos els recursos i destruir les nostres vides. Israel ho fa, en contrade les lleis internacionals.

Ara ja no tens càrrecs institucionals. Per què?

El 2006, vaig decidir convertir-me en un activista de base. Aleshores, va començar la tercera etapa de la meva vida, marcada per la denúncia de la situació que es viu a la vall i la responsabilitat que hi tenen la comunitat internacional, les organitzacions d’ajuda, l’Autoritat Palestina i, sobretot, l’autoritat ocupant, que ens denega els drets més bàsics.

Què feu ara per resistir?

En el marc de la Jordan Valley Solidarity, ajudem les persones que viuen aquí a tirar endavant i a continuar les seves vides sense haver de marxar. Construïm escoles, treballem per aprofitar els recursos hídrics, denunciem les violacions dels drets humans, encoratgem les organitzacions a treballar des del territori i, alhora, facilitem que representants internacionals vinguin a comprovar els abusos israelians... També viatgem arreu del món per explicar la situació en què es troba la vall, perquè la comunitat internacional tingui una imatge clara i nítida sobre què hi passa. La vall del Jordà no serà un lloc oblidat mai més i els crims israelians no tornaran a quedar silenciats.

Quins abusos patiu?

No hi ha res pitjor que aquesta ocupació. Hem perdut el 95% de la nostra terra i el 98% de la nostra aigua. Hi ha 9.000 colons que ens roben la terra, exporten productes regats amb l’aigua que ens prenen i tenen palestins treballant en condicions d’esclavitud a les colònies. No tenim cap tipus de dret. Fins i tot hem de creuar un checkpoint israelià per moure’ns d’un lloc a un altre.

Què és el que t’impulsa a continuar lluitant?

Quan em llevo, escolto les notícies i constato que Israel cada dia és més dèbil i nosaltres, més forts. Ha perdut la majoria d’aliats a la zona i les oportunitats de construir una pau per a tothom. Rebo molts correus d’amics que ens encoratgen. Quan era un nen, només teníem una escola molt petita per a tres pobles i, ara, amb la gent de Jordan Valley Solidarity, ja n’hem construït cinc. Aquesta és la nostra energia. I ja no escolto palestins dient que volen marxar. No hi haurà una nova Nakba (catàstrofe) palestina. Som una nació pacífica que mai no ha tingut exèrcit ni ha ocupat cap altre país. Només reclamem poder viure en pau a la riba del Jordà. Em puc imaginar un futur sense check-points a Palestina i amb la vall del Jordà alliberada.

*Entrevista publicada al setmanari La Directa número 268, 11 d'abril de 2012. 

100 dies en lluita

L’ocupació del CAP Rambla Marina força l’ICS a replantejar-se el seu tancament

S’han convertit en un símbol de la lluita contra les retallades. La seva persistència ha forçat l’administració catalana a abandonar la intransigència inicial per asseure’s a negociar amb elles, que no s’aturaran fins que les coses tornin a ser com fa quatre mesos. Són el grup de veïnes –bàsicament jubilades– del barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, que ocupen el Centre d’Atenció Primària (CAP) Rambla Marina des del 28 d’octubre per reclamar-ne la reobertura. Aviat farà 100 dies que van començar la seva acció, però no deixaran l’espai fins que torni tot el personal sanitari, que oferia servei a prop de 15.000 persones del barri.

“Stop retallades” o “Disculpin les molèsties, estem treballant pel seu futur” són dues de les pancartes que ens donen la benvinguda a l’entrada del CAP, que a l’interior també és ple de crítiques a la política de tisorades contra la sanitat pública duta a terme pel govern. Un dels revoltats, José María, denuncia: “No només estem indignats, ara ja estem emprenyats. Fa més de tres mesos que ens vam tancar i, fins ara, els polítics no fan res. Ens han donat bones paraules, però, a la pràctica, encara no ha canviat res”.

Superat l’estirabot inicial, les veïnes presents durant la visita de la DIRECTA –una quinzena de persones– expliquen que continuen fent una assemblea cada tarda per decidir els propers passos d’una protesta que comença a molestar –i molt– les responsables del Departament de Salut, encapçalat pel conseller Boi Ruiz. Organitzades en comissions, les persones tancades es reparteixen la feina. N’hi ha que s’encarreguen de netejar l’espai a primera hora del matí, d’altres es dediquen a la difusió de les accions i quatre persones escollides per l’assemblea negocien amb els càrrecs polítics i les representants de l’Institut Català de la Salut (ICS).

El CAP sempre és obert –cada nit hi dorm algú– i Cipriano Espinosa, taxista jubilat, subratlla: “No volem que el tanquin definitivament. Per tant, no el deixarem buit fins que ens facin cas”. A banda, no hi ha vespre que –a les 21 hores– no se senti la cassolada contra el tancament. Durant els més de tres mesos d’ocupació, el centre mèdic ha acollit xerrades, actuacions i, setmanalment, és el punt de partida de manifestacions. A més, cada dimecres s’uneixen a part de la plantilla de l’Hospital de Bellvitge, que fa 40 setmanes que talla la Gran Via per protestar contra les retallades.

Negociacions amb l’ICS

Les protagonistes de la tancada són totes jubilades, però això no significa que la resta de Bellvitge no doni suport a la reivindicació. De fet, més de 15.000 persones han signat contra la desaparició del CAP Rambla Marina i, a poc a poc, la pressió popular comença a obtenir resultats. El tancament sense discussions del centre mèdic, amb l’objectiu d’utilitzar l’espai per col·locar-hi oficines de la sanitat pública, ja no està sobre la taula. Les veïnes han tingut diverses reunions amb representants de l’ICS, que els han ofert la instal·lació de quatre màquines que permetran fer-se revisions de vista i d’oïda, entre d’altres coses, i garanteixen la continuïtat de l’activitat assistencial al CAP. Tomàs Díaz, reconeix: “Els diem que molt bé. Que, a dalt (és un edifici de dues plantes), hi poden posar les màquines que vulguin, però, a baix, volem la reobertura dels consultoris i la tornada dels metges de família. Però en cap moment ens han dit que els metges tornaran”.

La tossuderia del veïnat per reclamar la continuïtat d’un espai pel quan van lluitar fa més de tres dècades està obligant les polítiques a escoltar les seves demandes i a posicionar-se. El Centre Cultural de Bellvitge va acollir, el 30 de gener, la segona trobada amb diputades. Més de 500 persones, moltes de les quals duien el mocador vermell amb la llegenda Bellvitge en Lluitaque s’ha popularitzat durant la tancada, es van trobar amb els membres de la comissió de Sanitat del Parlament de Catalunya del PP, ICV-EUiA, ERC i Ciutadans. Els tres darrers partits, juntament amb el PSC  present a la cita a través del primer tinent d’alcalde de l’Hospitalet Francesc Belver– es van comprometre a pressionar el govern de CiU amb la presentació d’esmenes o resolucions per aconseguir la reobertura del CAP. La diputada al Parlament (PP) i veïna de la ciutat, Sonia Esplugas, va deixar clar que el seu partit no es podia comprometre a res. I és que, com CiU, el PP és un ferm partidari de les polítiques d’austeritat que passen per les tisorades pressupostàries als serveis públics.

“No sabien amb qui s’enfrontaven”

Bellvitge, un barri habitat per prop de 30.000 persones, ara compta només amb un CAP, el de l’Ermita, fins on s’han de desplaçar les veïnes que anaven al de Rambla Marina. Si volen una atenció especialitzada, però, han d’anar a l’Hospital de Bellvitge o al CAP Just Oliveras. Tot plegat ha fet que les esperes per ser ateses s’allarguessin fins a dues setmanes, quan abans –segons subratlla Emiliano Jiménez– els donaven hora al cap de dos o tres dies. A això, cal afegir-hi els maldecaps que suposa per les persones amb problemes de mobilitat desplaçar-se fins a centres mèdics més allunyats de casa seva. Tomàs García afirma: “Som un barri que sempre ha lluitat per aconseguircoses com carrers asfaltats, l’arribada del metro o el mateix CAP Rambla Marina (que va obrir el 1980) i ara no ens aturarem. El govern no sabia amb qui s’enfrontava quan va decidir tancar-lo”. El veí, un dels portaveus de la tancada, conclou: “Ens hem convertit en un referent i estic segur que, si no fos per això, ja haurien reobert el CAP, però tenen por que, si ens fan cas, la nostra acció serveixi d’exemple a la resta del territori”. 100 dies després, el pols continua.

*Article publicat amb el setmanari LA DIRECTA número 259, 1 de febrer de 2012