El gran negoci de la ‘lluita’ contra la pirateria a Somàlia

Des de 2009, Segur Ibérica es lucra amb la protecció dels tonyinaires a l’Índic, finançada parcialment amb fons públics

El 2 d’octubre de 2009, un grup de pirates va segrestar el vaixell tonyinaire basc Alakrana davant les costes de Somàlia. El buc i la tripulació, formada per 36 persones, van ser alliberats 47 dies més tard, després que el govern espanyol pagués un rescat de 2,7 milions d’euros. El segrest de l’Alakrana va tenir diverses conseqüències, entre les quals destaquen la pròrroga de l’operació Atalanta –impulsada mesos enrere pel Consell de la UE per lluitar contra la pirateria a les aigües de Somàlia– i l’autorització per part del govern espanyol de l’embarcament de vigilància armada als vaixells pesquers de bandera estatal. Empreses com Segur Ibérica van veure que, de cop, se’ls obria una nova via de negoci molt lucrativa. De fet, aquesta va ser la primera companyia beneficiada per la mesura de l’executiu, aleshores presidit per Zapatero, amb la signatura, a finals de 2009, d’un contracte amb els armadors per encarregar-se de la protecció de tretze bucs tonyinaires.

La presència de vigilància de seguretat privada buscava protegir els negocis particulars de grans empreses pesqueres, però, des del primer moment, el seu cost ha estat parcialment assumit per les administracions públiques. Mentre els armadors paguen la meitat de la despesa, la resta es reparteix a parts iguals entre el govern espanyol i els executius autonòmics basc o gallec. Per fer-se una idea de les quantitats, el 2010, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí va aprovar una subvenció de més d’1,9 milions d’euros per sufragar parcialment el cost de contractar la seguretat privada a bord dels tonyinaires, xifra que augmentaria fins gairebé els 2,4 milions el 2011. A més, l’executiu estatal també assumeix la despesa de la formació militar de la vigilància privada que s’embarca als bucs. 

Per a companyies com Segur Ibérica, el negoci és notable, tenint en compte que s’embutxaquen uns 9.500 euros mensuals per cada vigilant, però les treballadores reben un sou de 4.000 euros. Ras i curt, la societat que va presidir el ministre Morenés guanya diversos milions per desplegar unes desenes de treballadores –el 2009 van ser 54– als vaixells espanyols que pesquen prop de Somàlia.

El segrest de l’Alakrana va obrir les portes a les empreses de seguretat privada, però la intervenció europea contra la pirateria a l’Índic arrenca el 8 de desembre de 2008, amb l’aprovació de l’operació Atalanta per part del Consell de la UE. El 23 de gener de 2009, el consell de ministres presidit per Zapatero va donar el vistiplau a la participació i el lideratge espanyol al desplegament militar a les costes de Somàlia, després de rebre, dos dies abans, un suport gairebé unànime del Congrés. A l’ambient, pesava el segrest, l’abril de 2008, del vaixell Playa de Bakio, que segons el Ministeri de Defensa havia posat de manifest ºque la pirateria a Somàlia representava, “no només una amenaça per a la seguretat marítima internacional, sinó també per als interessos nacionals a la zona”, fonamentalment representats per la flota pesquera tonyinaire.

Protecció d’interessos privats

L’octubre passat, el Centre Delàs va publicar un informe molt exhaustiu que analitzava la participació militar espanyola i internacional a la costa somali, on es conclou que l’operació Atalanta no ha servit per reduir el nombre d’atacs de pirateria. El document, titulat Pirateriaa Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?, lamenta que s’hagin descartat altres vies d’aproximació al problema, com mesures diplomàtiques, el foment de la pesca responsable o la rendició de comptes del dany causat a Somàlia per la intromissió estrangera.

L’informe enumera motius per rebutjar la intervenció militar occidental contra la pirateria, com ara que busca satisfer els interessos dels països participants –els beneficis pesquers en el cas espanyol– i no els de la població somali; que la ingerència estrangera ha suposat un espoli de recursos i amenaça la sobirania alimentària del país de la banya de l’Àfrica; que no s’ha reconegut ni hi ha responsables de la més que probable pesca il·legal espanyola a l’àrea, o que s’està provocant una revitalització armamentística a Somàlia, un Estat que –com ja va passar amb l’Iraq fa uns anys– s’està convertint en un “nou paradís per a les empreses privades de seguretat”.

Només entre 2009 i 2011, el govern espanyol ha gastat més de 250 milions d’euros per finançar la seva participació a l’operació Atalanta i tot indica que la xifra es continuarà disparant els propers anys. El que inicialment era una missió de dotze mesos s’ha anat prorrogant i, actualment, ja té la continuïtat garantida fins, almenys, el desembre de 2014. Mentre organitzacions com el Centre Delàs reclamen la retirada de tota la participació militar espanyola a la regió i que es deixin de finançar els interessos privats –la protecció dels tonyinaires– amb fons públics, empreses com Segur Ibérica es freguen les mans quan veuen que les seves opcions de negoci es multipliquen.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013. 

Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d'euros per serveis de vigilància no prestats 

Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i

centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

Detectius avalen el frau 
Segons la versió que Antonio Morgado, advocat i administrador de Nix Universal SL, ha donat a la DIRECTA, el cas arrencà el 2007, quan Segur Ibérica havia de renovar la llicència d’ús del programa Visualplan. L’empresa de seguretat va decidir presentar una demanda a un jutjat de València contra la companyia informàtica amb l’argument que el programa no funcionava correctament i havia provocat que pagués més hores a les treballadores, fet que li havia causat un perjudici econòmic. Arran de la demanda, Nix Universal SL va comprovar que el programa havia estat manipulat –sempre segons la seva versió– i va descobrir les diverses irregularitats que, suposadament, hauria comès Segur Ibèrica, com la facturació per a serveis no prestats o l’ús de personal no qualificat per a la tasca de vigilant de seguretat. La companyia de Morgado va reaccionar amb la presentació de dues querelles per frau a l’administració pública al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid, però van ser arxivades els anys 2010 i 2011. L’administrador de Nix Universal no amaga que continua amb el cas perquè l’enfrontament amb Segur Ibèrica ha perjudicat la seva companyia, que ha perdut moltes clientes i ha acomiadat gran part de la plantilla a conseqüència d’una “campanya de difamació” per part de l’empresa de seguretat, amb qui va deixar de treballar el 2007.

El procés judicial es va reobrir l’any passat, arran de l’aportació de proves noves per part d’un bufet de detectius contractat per Nix Universal, que en un informe certifica la presumpta estafa de Segur Ibérica. El document, incorporat a la instrucció del cas i al qual ha tingut accés la DIRECTA, assegura que, entre 2005 i 2007, l’empresa de seguretat va cobrar per la feina d’almenys 657 treballadores amb la categoria de vigilant “sense que tinguessin la corresponent autorització administrativa del Ministeri de l’Interior per a la realització d’un mínim de 7.568 serveis de vigilància i seguretat a més de 306 entitats diferents”. Les denúncies presentades contra Segur Ibérica també es reforcen amb els testimonis de diverses antigues treballadores, que avalen el frau.

La fiscalia, però, assegura que no veu indicis de delicte i, fins ara, ha declinat investigar el cas, malgrat les proves aportades, que segons Segur Ibérica estan “falsificades”. La companyia de seguretat ha demandat Nix per un delicte de “violació de secrets” pel fet de destapar informació confidencial de les seves treballadores. Amb tot això, Antonio Morgado no s’està de recordar que l’exmagistrat de l’Audiència Nacional espanyola Carlos Bueren s’encarrega de la defensa de Segur Ibérica i que el seu germà José Luis és el fiscal en cap de la Unitat de Suport de la Fiscalia General de l’Estat. Nix Universal va presentar un recurs a la darrera decisió de la fiscalia i encara no ha estat resolt.

Irregularitats a la Biblioteca de Catalunya 
Una derivada del cas va arribar fa unes setmanes als tribunals catalans. La cap del servei d’administració de la Biblioteca de Catalunya, Margarita Valverde, i el responsable de manteniment de la mateixa institució, Ferran López, van haver de comparèixer, el 27 de juny, al jutjat d’instrucció número 21 de la Ciutat de la Justícia després que Nix Universal es querellés contra elles acusant-les dels presumptes delictes de falsedat en document públic i omissió del deure de perseguir delictes, amb l’argument que eren coneixedores de la suposada estafa de Segur Ibérica i no van actuar per impedir- la. En la seva declaració, van reiterar que no tenien coneixement de cap frau i que ho afirmaven basant-se en la documentació aportada, precisament, per la companyia de seguretat. 

La rèplica de l’empresa informàtica d’Antonio Morgado és l’informe del bufet de

Interior de la Biblioteca de Catalunya. 

detectius,  ue va detectar diverses irregularitats comeses per Segur Ibèrica a la Biblioteca de Catalunya (com ara la contractació de falses vigilants, la superació de les hores de treball establertes per conveni o la manca de respecte als descansos setmanals de les treballadores), i les declaracions davant de notari que va fer, el mes de maig, José Albuixech, cap de serveis de Segur Ibèrica al Principat i les Illes entre el 2005 i el 2010. A la declaració consultada per aquest setmanari, Albuixech reconeix l’estafa i explica que era difícil detectar-la perquè “si el client contractava 100 vigilants, als quadrants hi apareixien 100 vigilants”, però, a l’hora de la veritat, n’hi havia menys i es pagava un nombre inferior de nòmines. L’antic alt càrrec de la companyia afegeix que s’introduïen noms falsos com vigilant X o vigilant Casper al programa Visualplan per tapar els “descoberts”, és a dir, l’absència ocasional d’alguna treballadora. Així doncs, presumptament es cobrava un servei que no s’havia prestat. José Albuixech afirma que les coordinadores de servei de Segur Ibérica participaven a la trama i obtenien un sobresou amb els diners extra que ingressava la companyia amb el presumpte frau.

Contractes amb la Generalitat 
Segur Ibérica és una de les moltes empreses de seguretat privada que contracta el govern català. S’encarrega d’aquesta tasca a la Biblioteca de Catalunya des de 1993 i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publicava, el 17 d’abril d’enguany, l’adjudicació dels serveis de vigilància dels centres de justícia juvenil L’Alzina, Til·lers, Montilivi, Can Llupià i Segre a la companyia per gairebé cinc milions d’euros. El primer centre també s’esmenta a la documentació que Nix Universal aporta a la querella, on s’assegura que algunes de les persones encarregades de “vigilar” els menors eren, en realitat, jardineres. En aquest cas, el suposat frau no arribaria als 3.000 euros. Diverses oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) o l’empresa de l’Ajuntament Barcelona de Serveis Municipals (B:SM) també haurien estat víctimes d’una estafa, segons denuncia la companyia informàtica.


Un dels gegants del sector de la seguretat
Segur Ibérica, juntament amb Consorcio de Servicios, Segur Control i Segur Fuego, forma el Grupo Segur –el tercer conglomerat de seguretat privat més gran de l’Estat espanyol– i s’encarrega de la vigilància dels tonyinaires estatals que pesquen a l’oceà Índic. Compta amb prop de 7.000 treballadores, segons la informació del seu portal corporatiu, i el seu president és José Luis Novales, conseller delegat del grup a l’època en què l’actual ministre Morenés estava al capdavant de Segur Ibérica. El Grupo Segur és propietat de dos fons de capital risc, MHC Private Equity i Corpfin Capital, que controlen el 94,5% del seu capital. A banda de diverses administracions públiques, la companyia té com a clientes centenars d’empreses privades, algunes de les quals també haurien estat víctimes de la presumpta estafa, com l’automobilística Nissan o el RCD Espanyol. El sindicat de vigilants de seguretat Ates també ha presentat una querella contra Segur Ibérica, a la qual acusa de frau a la seguretat social i amenaces, coaccions, violacions als drets de les treballadores i persecució sindical.


L’enèsim cas de porta giratòria 
La porta giratòria que connecta grans empreses privades i l’administració pública té un dels seus màxims exponents en Pedro Morenés. Quan Mariano Rajoy el va nomenar ministre de Defensa, Morenés no només presidia Segur Ibérica, sinó que també era el director executiu de l’empresa MBDA –dedicada al disseny, la fabricació i la venda de míssils terra-aire– i era representant d’Instalaza, companyia armamentística que produïa bombes de dispersió fins que l’executiu espanyol les va prohibir, el 2008, per complir amb la Convenció d’Oslo. És fàcil pensar que les bones connexions del ministre amb el sector provenien de la seva etapa com a secretari d’Estat de Defensa (1996-2000) i de Seguretat (2000-2002) durant els governs d’Aznar. Segur Ibérica va incorporar Morenés com a president el 20 d’octubre de 2011, el mateix dia, també va fitxar Anna Birulés com a consellera. La que va ser ministra de Ciència i Tecnologia (2000-2002) s’ha inflat d’ocupar càrrecs a grans empreses des de la seva etapa al govern i ha passat pels consells de Banc Sabadell, Irestal Group, Societat Catalana de Capital Risc i Mútua Pelayo, entre d’altres.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013

L’Estat espanyol, còmplice de l’ocupació militar de Palestina

La compra d’armament i la cooperació industrial contribueixen a alimentar la repressió a Cisjordània i Gaza

Un dels factors que explica la perpetuació de l’ocupació de Palestina per part d’Israel és que es tracta d’un gran negoci, sobretot pel gegantí complex industrial militar hebreu, un dels més importants del món. El seu desenvolupament ha estat possible pel fet que bona part de la societat israeliana, instrumentalitzada pels seus líders, percep que viu sota amenaça, tant de l’exterior –l’Iran i alguns països àrabs– com dels territoris ocupats, cosa que permet que l’executiu de torn de l’Estat israelià mantingui un enorme esforç militar. Si la despesa de l’Estat espanyol en aquest àmbit representa l’1% del PIB, la israeliana s’eleva al 6,8%, segons les dades de 2011 de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en anglès). Les xifres constaten que la indústria de defensa i seguretat és un puntal de l’economia hebrea, que obté bona part dels seus ingressos de les exportacions d’armament.

Entre les destinacions finals de les armes hebrees, hi ha l’Estat espanyol, que manté unes vinculacions militars molt estretes amb Israel, unes relacions que, indirectament, no fan altra cosa que contribuir a mantenir i reforçar l’ocupació de Gaza, Cijsordània i Jerusalem Est, segons denuncia la campanya Negocis Ocults. La iniciativa, endegada per la plataforma AmbPalestina al Cor –que aglutina diverses entitats–, té com a font principal l’informe Espanya-Israel: Relacions en matèria militar, armamentística i de seguretat. Balanç i tendències, elaborat el 2009 per l’investigador del Centre Delàs Alejandro Pozo, que està a punt d’enllestir-ne una actualització. 

 L’investigador, especialitzat en pau, conflictes armats i desarmament, subratlla que les exportacions militars a Israel són “molt qüestionables” i arriben a suposar una “potencial violació de la legislació espanyola sobre comerç d’armament”. A l’hora de valorar les connexions en defensa entre ambdós països, apunta que existeixen “relacions militars controvertides” perquè “poden fomentar la militarització dels conflictes a la regió i el seu tractament per mitjans violents”, fins i tot vulnerant el Dret Internacional Humanitari i la Declaració Universal dels Drets Humans. Pozo divideix les “relacions controvertides” en importacions de productes militars i de seguretat israelianes, col·laboracions empresarials entre la indústria d’ambdós països –i amb els respectius governs– i connexions en el sector de la seguretat interior o integral –conegut com a Homeland Security– i els serveis prestats.

Laboratori repressiu

“En un context global, els territoris ocupats de Palestina comencen a semblar un laboratori per assajar armes i tàctiques, especialment les de contrainsurgència, que després poden ser exportades a països com Espanya”, escrivia Jeff Halper, director del Comitè Israelià contra la Demolició de Cases, al pròleg de l’informe d’Alejandro Pozo. Les operacions, però, no es caracteritzen per la transparència. L’executiu estatal publica les xifres de les exportacions d’armament a Israel –que representen pocs milions d’euros anuals–, però no fa el mateix amb les importacions, que suposen un volum significativament superior. Mentre que, segons les dades oficials, l’Estat espanyol va exportar material militar a Israel per valor de 45 milions d’euros entre 1995 i 2010, només la compra dels míssils Spike a l’empresa hebrea Rafael el 2006 va suposar una despesa de 324 milions per a l’executiu espanyol, aleshores presidit per Zapatero.

La manca de transparència també va quedar reflectida el 16 de març de 2010, quan es va signar l’acord de cooperació militar més complet entre els dos estats, mitjançant un Memoràndum d’Enteniment, una fórmula que esquiva l’autorització prèvia de les Corts i la publicació del contingut al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). A banda de l’exèrcit, els diferents cossos de seguretat desplegats a l’Estat espanyol  Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Ertzaintza...– també han adquirit, directament o indirectament, material militar o de seguretat hebreu, que després es pot emprar per reprimir la població autòctona.

Vulneració de la llei

Les vendes de material militar a Israel vulneren, almenys, quatre dels vuit criteris

del Codi de Conducta de la UE sobre comerç d’armes, incorporat a la legislació espanyola. En concret, no està garantit el respecte dels drets humans al país de destí; existeixen tensions o conflictes armats al país de destí; les exportacions poden perjudicar la preservació de la pau, la seguretat i l’estabilitat regional; i el comportament del país comprador (Israel) no respecta la comunitat internacional, amb la no assumpció de nombrosos tractats i resolucions de l’ONU. Alejandro Pozo subratlla que “no existeix cap garantia sobre l’ús final del material importat per Israel”, de manera que es pot afirmar que les vendes no compleixen la normativa espanyola.

Més enllà de les vendes d’armament, un àmbit on les relacions militars hispano-israelianes no deixen de créixer és el de la cooperació industrial. Així doncs, nombroses empreses espanyoles, com Indra i Tecnobit, han col·laborat amb el Ministeri de Defensa israelià i, a la inversa, societats militars hebrees han fet el mateix amb la indústria espanyola. Aquestes operacions suposen un volum de negoci de 50 milions d’euros anuals, segons apunta Alejandro Pozo citant fonts israelianes.

La també investigadora del Centre Delàs Camino Simarro deixa clar que la cooperació no és casual. En un informe de Negocis Ocults publicat el mes de desembre, afirma que l’objectiu hebreu és “penetrar als mercats nacionals de tot el món” i, per fer-ho, l’estratègia és “crear aliances amb empreses locals, en alguns casos no només per entrar al mercat local, sinó per poder obtenir, al seu torn, una plataforma des de la qual saltar a d’altres països”, en aquest cas, on la “marca Espanya es ven millor”. Empreses d’ambdós països també col·laboren en el Programa Europeu d’Investigació en Seguretat (ESRP, en anglès), per exemple, en projectes de vigilància fronterera.

Pozo conclou que augmentar les opcions de negoci de la indústria militar israeliana significa “cooperar en el desenvolupament d’armament que serà utilitzat als territoris ocupats de Palestina” i aprofitar-se de la “capacitat tecnològica” desenvolupada per Israel a conseqüència de l’etern conflicte regional. Per tot plegat, la campanya organitzada per Amb Palestina al Cor demana que s’aturin les relacions comercials en matèria d’armament i seguretat amb Israel i que, si cal, s’arribi a un “embargament militar”.

*Article publicat al número 317 del setmanari DIRECTA, 15 de maig de 2013. 

La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

Centenars de milers d’euros públics per glorificar la División Azul

El govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o del PSOE, ha finançat l’entitat que aplega els combatents que van lluitar amb l’exèrcit nazi

Les diverses setmanes transcorregudes des que la DIRECTA va revelar la participació de la delegadadel govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, en un homenatge ala Hermandad de la División Azul –que aplega veterans i nostàlgics de les tropes espanyoles que van lluitar al costat de l’exèrcit nazi a la Segona Guerra Mundial– han

servit per tornar a constatar que glorificar la dictadura franquista no té cap conseqüència política i molt menys penal. A Catalunya, només el PP –el seu partit– i C’s van evitar demanar la destitució de Llanos de Luna. Però, lluny d’atendre les peticions, l’executiu estatal va ventilar l’assumpte amb una polèmica intervenció del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al Congrés assegurant que l’acte celebrat l’11 de maig a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca es movia en un “ambient de reconciliació històrica”. La reacció del govern espanyol va anar més enllà i va recalcar que la Hermandad de la División Azul “està legalment inscrita i es fonamenta en un context històric, en absolut ideològic”.

Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), afirma, en una conversa telefònica amb la DIRECTA, que els fets posen de manifest “l’anormalitat de la relació de la societat espanyola amb el seu passat”. Resulta que, a la majoria de països europeus, és impensable que l’Estat subvencioni entitats dedicades a fer apologia d’una dictadura, que milers de símbols del règim siguin visibles als carrers gairebé quatre dècades després de la mort del tirà o que, en plena crisi, es destinin centenars de milers d’euros públics a arreglar el mausoleu del dictador. Però tot això passa a l’Estat espanyol.

Apologia del franquisme

Que negar el contingut ideològic de la Hermandad de la División Azul és una fal·làcia es posa de manifest repassant alguns dels actes en què ha participat l’entitat els darrers anys. El 2 de desembre de 2012, va ser distingida com a membre d’honor de la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF), dedicada a difondre el pensament del dictador i a “contribuir a la projecció del seu ideari sobre el futur de la vida espanyola”. El març del mateix any, va participar en una marxa, suposadament contra la corrupció, organitzada a València per la ultradretana i xenòfoba España 2000. Cada febrer, impulsa un homenatge als caiguts de la División Azul, que acostuma a acabar al cementiri de la Almudena de Madrid amb el cant del “Cara al Sol” i la salutació nazi per part de les assistents, normalment unes desenes. Però, malgrat tot això, el govern espanyol, amb independència que hagi estat en mans del PP o el PSOE, no ha deixat de subvencionar la Hermandad cada any des de 2000. A més, un dels seus membres va participar a la desfilada del 12 d’octubre de 2004, segons la particular interpretació del concepte de reconciliació històrica del socialista José Bono, aleshores titular de Defensa.

Segons consta al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), des de 2000, l’entitat ha rebut gairebé 77.400 euros en concepte d’“atenció a persones grans”. Les ajudes del Ministeri de Sanitat no són les úniques aportades a la División Azul durant la darrera dècada. L’agost de 2010, amb Zapatero com a president, el Ministeri de Defensa li va concedir 11.919,16 euros com a “associació sociocultural”. La subvenció apareix al Butlletí Oficial de la Defensa (BOD), molt difícil de consultar, però no al BOE. La DIRECTA s’ha posat en contacte amb el gabinet de premsa del ministeri per saber si l’entitat s’ha beneficiat de més subvencions similars, però no ha rebut resposta.

A aquests prop de 90.000 euros en ajudes, cal sumar-hi el mig milió d’euros que, segons un article d’El Periódico del 20 de novembre de 2003, Defensa es va gastar en l’exhumació, identificació, trasllat i enterrament dels morts de la División Azul. Els fons van ser canalitzats bàsicament per una entitat alemanya, la Fundació Volksbund, dedicada a la recerca de desapareguts de la Segona Guerra Mundial i amb la qual el govern del PSOE va signar un conveni de col·laboració el 1995. La major part de la despesa, però, es va fer en l’era Aznar. Per acabar de tancar el cercle, en el segon mandat del president d’honor del PP, la FNFF, que recentment ha homenatjat la División Azul, va ser subvencionada amb gairebé 150.000 euros.

Oblidar la Llei de la memòria

Tot i ser titllada de poc ambiciosa en el seu moment, l’aprovació de la llei de la memòria, el 2007, va obrir l’esperança a poder fer menys visible l’apologia de la dictadura i a fer desaparèixer, en pocs anys, la major part de símbols i vestigis del règim franquista presents als edificis o espais públics. Si bé és cert que, durant els governs de Zapatero, se’n van retirar centenars –com ara l’estàtua de la victòria franquista de l’obelisc ubicat a l’avinguda Diagonal amb Passeig de Gràcia, a Barcelona–, gran part de la feina va quedar pendent i, des que Rajoy va arribar al poder, els treballs per complir la llei de la memòria històrica s’han aturat completament i no ha desaparegut cap vestigi més, segons va reconèixer l’executiu estatal recentment.

Emilio Silva considera que s’ha posat de manifest una “evident falta de voluntat política” i no accepta l’argument oficial que s’han aturat els treballs pel seu cost econòmic perquè, en canvi, sí que han aparegut 280.000 euros per restaurar la Basílica del Valle de los Caídos, on hi ha el mausoleu de Franco. En ple 2013, a l’Estat espanyol, encara es poden trobar molts carrers que glorifiquen destacats franquistes i, si un càrrec polític homenatja la División Azul, no tindrà problemes per conservar el càrrec. Perquè, com denuncia el president de l’ARMH, les elits polítiques “han fet de la ignorància del passat una política d’Estat”. Perquè les entitats que fan apologia de la dictadura no només existeixen, sinó que reben diners públics. I tot plegat, amb una impunitat total.

*Article publicat al número 320 del setmanari DIRECTA, 5 de juny de 2013. 

L'austeritat allunya l'Estat espanyol de Finlàndia i l'apropa a Somàlia

L'Índex d'Estats Fallits mostra un creixent retrocés de l'estabilitat d'Espanya, fonamentalment per l'augment de la pobresa i les desigualtats econòmiques

Els sis milions de persones a l'atur, l'empitjorament constant de les condicions laborals de la majoria de la població que sí que té feina, la progressiva i continuada degradació dels principals serveis públics a causa de les retallades i la creixent desigualtat social són algunes de les principals conseqüències de la política d'austeritat a ultrança que des de fa més de tres anys apliquen el govern espanyol i, en gran mesura, els executius autonòmics i locals. Entre d'altres coses, aquest còctel s'ha traduït en una creixent mobilització social i, segons la majoria de les enquestes, contribuirà a la major sacsejada del mapa polític, tant estatal com del Principat, des de la transició, amb la fi del bipartidisme en elcas espanyol i la probable substitució de CiU per ERC com a partit hegemònic català. L'austeritat sense límits té altres conseqüències que sovint són ignorades en el debat mediàtic, com són convertir-se en un estat amb una pau cada cop més qüestionable i on l'estabilitat és cada cop menys segura.

És evident que l'Estat espanyol no és Somàlia -exemple paradigmàtic d'estat fallit-, però

 les creixents retallades i el progressiu empitjorament de la situació econòmica de la majoria de la població l'estan allunyant imparablement dels països més estables del planeta que trobem fonamentalment al nord d'Europa. Segons l'Índexd'Estats Fallits (FSI, en anglès), publicat fa unes setmanes i elaborat per l'ONG estatunidenca The Fund for Peace, l'Estat espanyol és estable, però si l'any passat ocupava la posició 153 enguany és a la 149, en un rànquing on el número 1 i, per tant, principal estat fallit del planeta és Somàlia. Com a principal antagonista hi ha Finlàndia, en la darrera posició (178), just per darrere de Suècia. Paral·lelament a l'FSI, fa unes setmanes es va publicar el Global Peace Index (GPI), que vaig analitzar en una entrada i on es reflecteix que l'Estat espanyol i la resta de PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda i Grècia) han vist retrocedir sensiblement el seu nivell de pau des de l'esclat de la crisi i l'aplicació de retallades salvatges.

L'FSI analitza 12 variables i en cada una de les quals els estats analitzats reben un 10 de puntuació si es considera que són fallits en aquest àmbit i un 1 si són totalment estables. Espanya obté una puntuació de 44,4, millor que les de Grècia (50,6) o Itàlia (44,6), però pitjor que Lituània (43,0), Polònia (40,9), Portugal (32,6), Eslovènia (32,3) o Irlanda (24,8). Les categories en què l'Estat espanyol obté una pitjor puntuació són elits fracturades -en el sentit que líders locals i nacionals participen en una arriscada política per obtenir algun guany polític i perjudicant el contracte social- amb un 6,0, la group grievance -en referència a què si hi ha tensió i violència entre grups l'Estat no pot garantir la seguretat, de manera que pot aparèixer por i violència addicional- amb un 5,8, la pobresa i el declivi econòmic amb un 5,5 i el desenvolupament econòmic desigual, amb un 4,1.

És a dir, on pitjor puntuat està l'Estat espanyol és en àmbits que tenen una relació directa amb la situació econòmica, que ha empitjorat acceleradament des del 2008 amb unes mesures d'austeritat seguides a cegues pels governs de Zapatero i Rajoy a nivell estatal i, durant molt de temps, pels d'Artur Mas al Principat, Francisco Camps i Alberto Fabra al País Valencià, i José Ramón Bauzá a les Illes. L'FSI considera Espanya un estat amb capacitat per suavitzar uns xocs -en aquests cas econòmics i socials- que en països en pitjor situació provocarien una caiguda molt més accentuada, però és evident que a mesura que la població exclosa cada cop és més alta i que les desigualtats socials no estan deixant de créixer aquesta capacitat d'esmorteïment es veurà reduïda i, probablement, l'any vinent la puntuació a l'índex sigui encara pitjor, amb variables com la fuga de cervells i emigració on el 3,0 obtingut enguany es veurà clarament superat.

El GPI alertava que del “creixent risc” que els “6 milions d'aturats participin en protestes significatives”, mentre que a nivell continental recalcava que s'està coent una “crisi política” a la superfície de l'eurozona a causa de les polítiques d'austeritat. La Troika -Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional- segueix dictant mesures econòmiques neoliberals, que accentuen les desigualtats i perpetuen una precarietat creixent entre la població assalariada, mentre que el govern de Rajoy lluny d'intentar algun cop de timó que refermi la seva sobirania, es limita a complir el que li ordenen i augmentar, això sí, la despesadedicada a reprimir la població, amb l'adquisició de nou material antiavalots. No fos cas que la ciutadania pretengui canviar les coses amb mobilitzacions massives. Si ho fan, es tracta de posar-los la por al cos perquè tornin a casa. Mentrestant, rànquings independents com el GPI o l'FSI constaten com la convergència amb els països nòrdics, on l'estat del benestar malgrat algunes retallades segueix existint, ja és, directament, una utopia. 

“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Entrevista a Salah Jamal

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Creus que les revoltes dels darrers anys serviran per fer avançar la societat àrab?

Confiava molt en les revoltes àrabs, sobretot en la tunisiana i en l’egípcia, perquè van ser pacífiques i han servit perquè s’implantin règims democràtics en aquests països, que ara viuen les dificultats pròpies d’un període de transició, però no sé que passarà a Síria. Al principi, estava encantat amb la revolta siriana, perquè era pacífica i es basava en grans manifestacions, però ara és evident que hi ha un conflicte armat i, històricament, aquestes situacions han acabat desembocant en règims dictatorials. Tal com estan les coses, si cau el cruel règim sirià, quina és l’alternativa? Temo que hi hagi una guerra inacabable entre ètnies, religions, grupuscles armats... Aniríem cap a una somalització de Síria, que tindria conseqüències a Palestina, Jordània i l’Iraq i aprofundiria les divisions internes d’aquests països, cosa que acabaria reforçant Israel.

Durant les dècades del 50 i el 60, el panarabisme era un moviment que aglutinava gran part de la societat àrab. Malgrat les diferències evidents, l’islamisme polític juga un paper similar avui dia?

Malauradament, sí. Totes les ideologies laiques, com el panarabisme de Nasser o el que representava el partit Baas a diversos països, han caigut i, ara, el que surt amb força a l’escenari del món àrab és l’islamisme moderat, representat pels Germans Musulmans a Egipte o per Enhada a Tunísia. Actualment, és l’únic corrent que compta amb una organització i una infraestructura preparada per a l’assalt al govern de tots els països àrabs. És cert que no duen a terme polítiques socialitzants –com sí que feien els governs panarabistes– i que, en l’àmbit econòmic, suposen una continuïtat amb els dictadors enderrocats, però fan gala d’un valor molt important dins el món àrab, l’honestedat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans tenen una xarxa d’assistència social enorme i, tot i que no fan una tasca de justícia social, com a mínim, no són corruptes, a diferència dels règims anteriors. L’honestedat, la transparència, la xarxa d’assistència i el contacte continu amb la gent són factors molt importants en les societats depauperades que expliquen la força dels islamistes.

Quines conseqüències creus que tindrà l’arribada de formacions islamistes al poder per a la situació a Palestina, tenint en compte que Hamàs també forma part d’aquesta família política?

Crec que els canvis beneficiaran la població palestina, perquè els règims àrabs dictatorials només la instrumentalitzaven quan tenien problemes interns, però, a l’hora de la veritat, no li donaven un suport real i impedien grans mobilitzacions a favor de la causa palestina, per la por que acabessin derivant en revoltes internes contra els seus governs. Amb l’arribada de la democràcia, qui mana i pressiona és la població i, si els nous governs àrabs es desvien i no defensen realment la causa palestina, que aglutina la població dels països de la regió, el poble es mobilitzarà, prendrà el carrer i podrà votar per canviar el govern.

El reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU canviarà alguna cosa?

Sobre el terreny, no canvia res, com demostra el fet que, només unes hores després que s’aprovés el reconeixement, Netanyahu (primer ministre d’Israel) anunciés la construcció de milers d’habitatges nous a les colònies de Cisjordània. Israel es continua passant pel forro totes les lleis i resolucions internacionals, perquè té força i pensa que la història està amb ells. Però estan equivocats, estan obrint el camí cap a la desaparició de l’Estat d’Israel tal com és avui. L’expansió de les colònies fa inviable la creació d’un Estat palestí, perquè no tindria continuïtat territorial. L’única sortida és un Estat únic i democràtic de tots els ciutadans. Avui, els palestins ja són la majoria de la població entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Israel s’ha convertit en un Estat racista i de l’apartheid, amb una minoria que governa la majoria i, en molts casos, no li permet votar, una minoria que ocupa la majoria. Quan hi ha mobilitzacions importants o algun aldarull, Israel imposa el toc de queda a les ciutats palestines. Quin país democràtic du a terme aquests càstigs col·lectius?

Durant la campanya de les eleccions israelianes del gener, la qüestió palestina va ser un tema més aviat secundari. La sensació és que ja s’han oblidat del poble palestí...

La culpa és nostra, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que és un règim corrupte. Com a autoritat ocupant, hauria de ser Israel qui s’encarregués dels serveis als territoris palestins, però s’estalvia de fer-ho per l’existència de l’ANP, que rep diners del món occidental que acaben ajudant Israel. La societat israeliana acaba estant al marge de la qüestió palestina perquè hi ha l’ANP, que li assegura la tranquil·litat i la seguretat a Cisjordània: que no hi hagi manifestacions ni aldarulls ni vagues... Per tant, el que cal fer és dissoldre l’ANP, dur a terme una nova intifada i que sigui Israel qui assumeixi la gestió de Cisjordània i Gaza, fet que li provocaria una crisi econòmica perquè no podria assumir les despeses. Aleshores, la qüestió sí que entraria a la campanya electoral. D’altra banda, la gent palestina ha d’aprofitar aquesta situació per reclamar a les autoritats palestines que formin un govern d’unitat entre Cisjordània i Gaza. Si aquesta unitat no arriba mai, jo no puc criticar els règims àrabs d’entrada, quan el meu país està totalment desunit. És impossible que hi hagi una tercera intifada sense unitat, fracassaria en quatre dies. Les dues intifades que hi ha hagut fins ara han sorgit de la població palestina unida, cosa que ara no passa.

Deies que els governs de la UE han de ser valents. Si ens fixem en el govern més proper, el de la Generalitat, Artur Mas va dir a Boston que Catalunya s’havia d’aliar amb Massachussets i Israel. Això no és una manera de legitimar Israel i d’obviar els problemes del poble palestí?

N’hi ha que encara viuen a la dècada de 1950 i no es pregunten en detriment de qui han creat el seu Estat. Hi ha una anècdota relacionada amb aquest tema, del llibre Jordi Pujol y los judíos. Construir la Tierra Prometida. En una conferència a Tel Aviv, Pujol va dir que estava molt bé que Israel hagués creat el seu Estat, però va advertir que, en aquest lloc, ja hi havia gent abans i que també tenia dret a ser-hi. Doncs, la xerrada es va acabar aquí. Els israelians estaven enfurismats pel que havia dit. I a Catalunya, encara hi ha gent que es pensa que el poder mundial és a mans dels jueus i que Catalunya ha de buscar la independència agafat de la maneta del sionisme perquè té un lobby als EUA.

Creus que, des d’Occident, es tendeix a sobrevalorar el poder de les xarxes socials virtuals en detriment de la xarxa social real?

Sí, per una raó molt senzilla. Envien un periodista allà, es connecta a les xarxes socials universitàries, va a una manifestació d’estudiants i es pensa que tot Egipte és així. A Egipte, realment, no hi havia cap partit polític amb infraestructura excepte els Germans Musulmans. I durant les eleccions, es parlava de la importància dels joves amb el Facebook –que existien–, però els Germans Musulmans tenen les mesquites i això és el seu Facebook, que encara és més potent. Estan en contacte continu amb el poble, mentre que els joves que tenen Facebook són 100.000 universitaris. Què és, això, davant de milers de mesquites? Per això, les eleccions van demostrar que les mesquites guanyen el Facebook.

Creus que la lectura que es fa del món àrab per part d’intel·lectuals i periodistes és esbiaixada?

Fa molts anys que sóc aquí i m’hagués agradat llegir assajos propers a la realitat per part d’intel·lectuals que hagin visitat el món àrab. Llegia les notícies de Mali d’un periodista que escrivia des d’Algèria, a 2.700 quilòmetres. És un exemple que mostra que, molt sovint, s’escriu sobre un país determinat des de lluny. Molts cops, ens expliquen la realitat d’un país sense haver-lo trepitjat. Moltes de les informacions que ens arriben des d’allà estan mancades de base. Per explicar el perquè de les coses d’un país, cal viure-hi una bona temporadeta i parlar amb la gent, no únicament amb els que saben anglès. Així, moltes vegades només s’arriba a les elits i als universitaris. A Tunísia i a Egipte, s’ha demostrat que la universitat no mana. Encara hi ha periodistes que, per parlar del món àrab, agafen el llibre d’Ali Bei, escrit a principis del segle XIX.

*Entrevista feta conjuntament amb Carles Masià i publicada al número 314 del setmanari DIRECTA, 24 d'abril de 2013. La fotografia és de Maria Zendre.