El gran negoci de la ‘lluita’ contra la pirateria a Somàlia

Des de 2009, Segur Ibérica es lucra amb la protecció dels tonyinaires a l’Índic, finançada parcialment amb fons públics

El 2 d’octubre de 2009, un grup de pirates va segrestar el vaixell tonyinaire basc Alakrana davant les costes de Somàlia. El buc i la tripulació, formada per 36 persones, van ser alliberats 47 dies més tard, després que el govern espanyol pagués un rescat de 2,7 milions d’euros. El segrest de l’Alakrana va tenir diverses conseqüències, entre les quals destaquen la pròrroga de l’operació Atalanta –impulsada mesos enrere pel Consell de la UE per lluitar contra la pirateria a les aigües de Somàlia– i l’autorització per part del govern espanyol de l’embarcament de vigilància armada als vaixells pesquers de bandera estatal. Empreses com Segur Ibérica van veure que, de cop, se’ls obria una nova via de negoci molt lucrativa. De fet, aquesta va ser la primera companyia beneficiada per la mesura de l’executiu, aleshores presidit per Zapatero, amb la signatura, a finals de 2009, d’un contracte amb els armadors per encarregar-se de la protecció de tretze bucs tonyinaires.

La presència de vigilància de seguretat privada buscava protegir els negocis particulars de grans empreses pesqueres, però, des del primer moment, el seu cost ha estat parcialment assumit per les administracions públiques. Mentre els armadors paguen la meitat de la despesa, la resta es reparteix a parts iguals entre el govern espanyol i els executius autonòmics basc o gallec. Per fer-se una idea de les quantitats, el 2010, el Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí va aprovar una subvenció de més d’1,9 milions d’euros per sufragar parcialment el cost de contractar la seguretat privada a bord dels tonyinaires, xifra que augmentaria fins gairebé els 2,4 milions el 2011. A més, l’executiu estatal també assumeix la despesa de la formació militar de la vigilància privada que s’embarca als bucs. 

Per a companyies com Segur Ibérica, el negoci és notable, tenint en compte que s’embutxaquen uns 9.500 euros mensuals per cada vigilant, però les treballadores reben un sou de 4.000 euros. Ras i curt, la societat que va presidir el ministre Morenés guanya diversos milions per desplegar unes desenes de treballadores –el 2009 van ser 54– als vaixells espanyols que pesquen prop de Somàlia.

El segrest de l’Alakrana va obrir les portes a les empreses de seguretat privada, però la intervenció europea contra la pirateria a l’Índic arrenca el 8 de desembre de 2008, amb l’aprovació de l’operació Atalanta per part del Consell de la UE. El 23 de gener de 2009, el consell de ministres presidit per Zapatero va donar el vistiplau a la participació i el lideratge espanyol al desplegament militar a les costes de Somàlia, després de rebre, dos dies abans, un suport gairebé unànime del Congrés. A l’ambient, pesava el segrest, l’abril de 2008, del vaixell Playa de Bakio, que segons el Ministeri de Defensa havia posat de manifest ºque la pirateria a Somàlia representava, “no només una amenaça per a la seguretat marítima internacional, sinó també per als interessos nacionals a la zona”, fonamentalment representats per la flota pesquera tonyinaire.

Protecció d’interessos privats

L’octubre passat, el Centre Delàs va publicar un informe molt exhaustiu que analitzava la participació militar espanyola i internacional a la costa somali, on es conclou que l’operació Atalanta no ha servit per reduir el nombre d’atacs de pirateria. El document, titulat Pirateriaa Somàlia: excusa o oportunitat geopolítica?, lamenta que s’hagin descartat altres vies d’aproximació al problema, com mesures diplomàtiques, el foment de la pesca responsable o la rendició de comptes del dany causat a Somàlia per la intromissió estrangera.

L’informe enumera motius per rebutjar la intervenció militar occidental contra la pirateria, com ara que busca satisfer els interessos dels països participants –els beneficis pesquers en el cas espanyol– i no els de la població somali; que la ingerència estrangera ha suposat un espoli de recursos i amenaça la sobirania alimentària del país de la banya de l’Àfrica; que no s’ha reconegut ni hi ha responsables de la més que probable pesca il·legal espanyola a l’àrea, o que s’està provocant una revitalització armamentística a Somàlia, un Estat que –com ja va passar amb l’Iraq fa uns anys– s’està convertint en un “nou paradís per a les empreses privades de seguretat”.

Només entre 2009 i 2011, el govern espanyol ha gastat més de 250 milions d’euros per finançar la seva participació a l’operació Atalanta i tot indica que la xifra es continuarà disparant els propers anys. El que inicialment era una missió de dotze mesos s’ha anat prorrogant i, actualment, ja té la continuïtat garantida fins, almenys, el desembre de 2014. Mentre organitzacions com el Centre Delàs reclamen la retirada de tota la participació militar espanyola a la regió i que es deixin de finançar els interessos privats –la protecció dels tonyinaires– amb fons públics, empreses com Segur Ibérica es freguen les mans quan veuen que les seves opcions de negoci es multipliquen.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013. 

Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d'euros per serveis de vigilància no prestats 

Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i

centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

Detectius avalen el frau 
Segons la versió que Antonio Morgado, advocat i administrador de Nix Universal SL, ha donat a la DIRECTA, el cas arrencà el 2007, quan Segur Ibérica havia de renovar la llicència d’ús del programa Visualplan. L’empresa de seguretat va decidir presentar una demanda a un jutjat de València contra la companyia informàtica amb l’argument que el programa no funcionava correctament i havia provocat que pagués més hores a les treballadores, fet que li havia causat un perjudici econòmic. Arran de la demanda, Nix Universal SL va comprovar que el programa havia estat manipulat –sempre segons la seva versió– i va descobrir les diverses irregularitats que, suposadament, hauria comès Segur Ibèrica, com la facturació per a serveis no prestats o l’ús de personal no qualificat per a la tasca de vigilant de seguretat. La companyia de Morgado va reaccionar amb la presentació de dues querelles per frau a l’administració pública al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid, però van ser arxivades els anys 2010 i 2011. L’administrador de Nix Universal no amaga que continua amb el cas perquè l’enfrontament amb Segur Ibèrica ha perjudicat la seva companyia, que ha perdut moltes clientes i ha acomiadat gran part de la plantilla a conseqüència d’una “campanya de difamació” per part de l’empresa de seguretat, amb qui va deixar de treballar el 2007.

El procés judicial es va reobrir l’any passat, arran de l’aportació de proves noves per part d’un bufet de detectius contractat per Nix Universal, que en un informe certifica la presumpta estafa de Segur Ibérica. El document, incorporat a la instrucció del cas i al qual ha tingut accés la DIRECTA, assegura que, entre 2005 i 2007, l’empresa de seguretat va cobrar per la feina d’almenys 657 treballadores amb la categoria de vigilant “sense que tinguessin la corresponent autorització administrativa del Ministeri de l’Interior per a la realització d’un mínim de 7.568 serveis de vigilància i seguretat a més de 306 entitats diferents”. Les denúncies presentades contra Segur Ibérica també es reforcen amb els testimonis de diverses antigues treballadores, que avalen el frau.

La fiscalia, però, assegura que no veu indicis de delicte i, fins ara, ha declinat investigar el cas, malgrat les proves aportades, que segons Segur Ibérica estan “falsificades”. La companyia de seguretat ha demandat Nix per un delicte de “violació de secrets” pel fet de destapar informació confidencial de les seves treballadores. Amb tot això, Antonio Morgado no s’està de recordar que l’exmagistrat de l’Audiència Nacional espanyola Carlos Bueren s’encarrega de la defensa de Segur Ibérica i que el seu germà José Luis és el fiscal en cap de la Unitat de Suport de la Fiscalia General de l’Estat. Nix Universal va presentar un recurs a la darrera decisió de la fiscalia i encara no ha estat resolt.

Irregularitats a la Biblioteca de Catalunya 
Una derivada del cas va arribar fa unes setmanes als tribunals catalans. La cap del servei d’administració de la Biblioteca de Catalunya, Margarita Valverde, i el responsable de manteniment de la mateixa institució, Ferran López, van haver de comparèixer, el 27 de juny, al jutjat d’instrucció número 21 de la Ciutat de la Justícia després que Nix Universal es querellés contra elles acusant-les dels presumptes delictes de falsedat en document públic i omissió del deure de perseguir delictes, amb l’argument que eren coneixedores de la suposada estafa de Segur Ibérica i no van actuar per impedir- la. En la seva declaració, van reiterar que no tenien coneixement de cap frau i que ho afirmaven basant-se en la documentació aportada, precisament, per la companyia de seguretat. 

La rèplica de l’empresa informàtica d’Antonio Morgado és l’informe del bufet de

Interior de la Biblioteca de Catalunya. 

detectius,  ue va detectar diverses irregularitats comeses per Segur Ibèrica a la Biblioteca de Catalunya (com ara la contractació de falses vigilants, la superació de les hores de treball establertes per conveni o la manca de respecte als descansos setmanals de les treballadores), i les declaracions davant de notari que va fer, el mes de maig, José Albuixech, cap de serveis de Segur Ibèrica al Principat i les Illes entre el 2005 i el 2010. A la declaració consultada per aquest setmanari, Albuixech reconeix l’estafa i explica que era difícil detectar-la perquè “si el client contractava 100 vigilants, als quadrants hi apareixien 100 vigilants”, però, a l’hora de la veritat, n’hi havia menys i es pagava un nombre inferior de nòmines. L’antic alt càrrec de la companyia afegeix que s’introduïen noms falsos com vigilant X o vigilant Casper al programa Visualplan per tapar els “descoberts”, és a dir, l’absència ocasional d’alguna treballadora. Així doncs, presumptament es cobrava un servei que no s’havia prestat. José Albuixech afirma que les coordinadores de servei de Segur Ibérica participaven a la trama i obtenien un sobresou amb els diners extra que ingressava la companyia amb el presumpte frau.

Contractes amb la Generalitat 
Segur Ibérica és una de les moltes empreses de seguretat privada que contracta el govern català. S’encarrega d’aquesta tasca a la Biblioteca de Catalunya des de 1993 i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publicava, el 17 d’abril d’enguany, l’adjudicació dels serveis de vigilància dels centres de justícia juvenil L’Alzina, Til·lers, Montilivi, Can Llupià i Segre a la companyia per gairebé cinc milions d’euros. El primer centre també s’esmenta a la documentació que Nix Universal aporta a la querella, on s’assegura que algunes de les persones encarregades de “vigilar” els menors eren, en realitat, jardineres. En aquest cas, el suposat frau no arribaria als 3.000 euros. Diverses oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) o l’empresa de l’Ajuntament Barcelona de Serveis Municipals (B:SM) també haurien estat víctimes d’una estafa, segons denuncia la companyia informàtica.


Un dels gegants del sector de la seguretat
Segur Ibérica, juntament amb Consorcio de Servicios, Segur Control i Segur Fuego, forma el Grupo Segur –el tercer conglomerat de seguretat privat més gran de l’Estat espanyol– i s’encarrega de la vigilància dels tonyinaires estatals que pesquen a l’oceà Índic. Compta amb prop de 7.000 treballadores, segons la informació del seu portal corporatiu, i el seu president és José Luis Novales, conseller delegat del grup a l’època en què l’actual ministre Morenés estava al capdavant de Segur Ibérica. El Grupo Segur és propietat de dos fons de capital risc, MHC Private Equity i Corpfin Capital, que controlen el 94,5% del seu capital. A banda de diverses administracions públiques, la companyia té com a clientes centenars d’empreses privades, algunes de les quals també haurien estat víctimes de la presumpta estafa, com l’automobilística Nissan o el RCD Espanyol. El sindicat de vigilants de seguretat Ates també ha presentat una querella contra Segur Ibérica, a la qual acusa de frau a la seguretat social i amenaces, coaccions, violacions als drets de les treballadores i persecució sindical.


L’enèsim cas de porta giratòria 
La porta giratòria que connecta grans empreses privades i l’administració pública té un dels seus màxims exponents en Pedro Morenés. Quan Mariano Rajoy el va nomenar ministre de Defensa, Morenés no només presidia Segur Ibérica, sinó que també era el director executiu de l’empresa MBDA –dedicada al disseny, la fabricació i la venda de míssils terra-aire– i era representant d’Instalaza, companyia armamentística que produïa bombes de dispersió fins que l’executiu espanyol les va prohibir, el 2008, per complir amb la Convenció d’Oslo. És fàcil pensar que les bones connexions del ministre amb el sector provenien de la seva etapa com a secretari d’Estat de Defensa (1996-2000) i de Seguretat (2000-2002) durant els governs d’Aznar. Segur Ibérica va incorporar Morenés com a president el 20 d’octubre de 2011, el mateix dia, també va fitxar Anna Birulés com a consellera. La que va ser ministra de Ciència i Tecnologia (2000-2002) s’ha inflat d’ocupar càrrecs a grans empreses des de la seva etapa al govern i ha passat pels consells de Banc Sabadell, Irestal Group, Societat Catalana de Capital Risc i Mútua Pelayo, entre d’altres.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013