Una empresa que presidia el ministre Morenés hauria estafat els governs espanyol i català

Una antiga proveïdora denuncia Segur Ibérica per haver cobrat presumptament diversos milions d'euros per serveis de vigilància no prestats 

Diverses administracions públiques, entre les quals hi ha la Generalitat de Catalunya, i

centenars d’empreses privades haurien estat víctimes d’una presumpta estafa milionària comesa per Segur Ibérica, una companyia de seguretat que presidia Pedro Morenés abans de ser nomenat ministre de Defensa, el gener de 2012, i que compta amb l’exministra Anna Birulés (PP) com a consellera. Segons una denúncia, Segur Ibérica hauria inflat la facturació a les clientes incorporant- hi serveis de seguretat mai prestats o que van ser cobrats a preu de personal qualificat tot i que van ser duts a terme per treballadores sense la titulació de vigilant de seguretat, a les quals l’empresa pagava en funció de la seva categoria laboral real i, per tant, n’obtenia un lucre evident.

El frau, que segons la denúncia pujaria a nou milions d’euros només entre els anys 2005 i 2007, hauria estat possible a través de la manipulació del programa informàtic de gestió de personal, on s’haurien introduït dades falses, segons l’empresa informàtica valenciana Nix Universal SL, proveïdora del software –anomenat Visualplan– i que s’ha querellat contra Segur Ibérica al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid. Entre les institucions suposadament afectades hi ha el Museu Reina Sofía –que hauria patit una estafa de més de tres milions–, els ministeris d’Economia –prop de dos milions– i Hisenda, la Biblioteca de Catalunya –35.000 euros–, la Delegació de la Generalitat a Madrid –prop de 18.000 euros– o les societats públiques Aena, Adif i Renfe.

Detectius avalen el frau 
Segons la versió que Antonio Morgado, advocat i administrador de Nix Universal SL, ha donat a la DIRECTA, el cas arrencà el 2007, quan Segur Ibérica havia de renovar la llicència d’ús del programa Visualplan. L’empresa de seguretat va decidir presentar una demanda a un jutjat de València contra la companyia informàtica amb l’argument que el programa no funcionava correctament i havia provocat que pagués més hores a les treballadores, fet que li havia causat un perjudici econòmic. Arran de la demanda, Nix Universal SL va comprovar que el programa havia estat manipulat –sempre segons la seva versió– i va descobrir les diverses irregularitats que, suposadament, hauria comès Segur Ibèrica, com la facturació per a serveis no prestats o l’ús de personal no qualificat per a la tasca de vigilant de seguretat. La companyia de Morgado va reaccionar amb la presentació de dues querelles per frau a l’administració pública al jutjat d’instrucció número 39 de Madrid, però van ser arxivades els anys 2010 i 2011. L’administrador de Nix Universal no amaga que continua amb el cas perquè l’enfrontament amb Segur Ibèrica ha perjudicat la seva companyia, que ha perdut moltes clientes i ha acomiadat gran part de la plantilla a conseqüència d’una “campanya de difamació” per part de l’empresa de seguretat, amb qui va deixar de treballar el 2007.

El procés judicial es va reobrir l’any passat, arran de l’aportació de proves noves per part d’un bufet de detectius contractat per Nix Universal, que en un informe certifica la presumpta estafa de Segur Ibérica. El document, incorporat a la instrucció del cas i al qual ha tingut accés la DIRECTA, assegura que, entre 2005 i 2007, l’empresa de seguretat va cobrar per la feina d’almenys 657 treballadores amb la categoria de vigilant “sense que tinguessin la corresponent autorització administrativa del Ministeri de l’Interior per a la realització d’un mínim de 7.568 serveis de vigilància i seguretat a més de 306 entitats diferents”. Les denúncies presentades contra Segur Ibérica també es reforcen amb els testimonis de diverses antigues treballadores, que avalen el frau.

La fiscalia, però, assegura que no veu indicis de delicte i, fins ara, ha declinat investigar el cas, malgrat les proves aportades, que segons Segur Ibérica estan “falsificades”. La companyia de seguretat ha demandat Nix per un delicte de “violació de secrets” pel fet de destapar informació confidencial de les seves treballadores. Amb tot això, Antonio Morgado no s’està de recordar que l’exmagistrat de l’Audiència Nacional espanyola Carlos Bueren s’encarrega de la defensa de Segur Ibérica i que el seu germà José Luis és el fiscal en cap de la Unitat de Suport de la Fiscalia General de l’Estat. Nix Universal va presentar un recurs a la darrera decisió de la fiscalia i encara no ha estat resolt.

Irregularitats a la Biblioteca de Catalunya 
Una derivada del cas va arribar fa unes setmanes als tribunals catalans. La cap del servei d’administració de la Biblioteca de Catalunya, Margarita Valverde, i el responsable de manteniment de la mateixa institució, Ferran López, van haver de comparèixer, el 27 de juny, al jutjat d’instrucció número 21 de la Ciutat de la Justícia després que Nix Universal es querellés contra elles acusant-les dels presumptes delictes de falsedat en document públic i omissió del deure de perseguir delictes, amb l’argument que eren coneixedores de la suposada estafa de Segur Ibérica i no van actuar per impedir- la. En la seva declaració, van reiterar que no tenien coneixement de cap frau i que ho afirmaven basant-se en la documentació aportada, precisament, per la companyia de seguretat. 

La rèplica de l’empresa informàtica d’Antonio Morgado és l’informe del bufet de

Interior de la Biblioteca de Catalunya. 

detectius,  ue va detectar diverses irregularitats comeses per Segur Ibèrica a la Biblioteca de Catalunya (com ara la contractació de falses vigilants, la superació de les hores de treball establertes per conveni o la manca de respecte als descansos setmanals de les treballadores), i les declaracions davant de notari que va fer, el mes de maig, José Albuixech, cap de serveis de Segur Ibèrica al Principat i les Illes entre el 2005 i el 2010. A la declaració consultada per aquest setmanari, Albuixech reconeix l’estafa i explica que era difícil detectar-la perquè “si el client contractava 100 vigilants, als quadrants hi apareixien 100 vigilants”, però, a l’hora de la veritat, n’hi havia menys i es pagava un nombre inferior de nòmines. L’antic alt càrrec de la companyia afegeix que s’introduïen noms falsos com vigilant X o vigilant Casper al programa Visualplan per tapar els “descoberts”, és a dir, l’absència ocasional d’alguna treballadora. Així doncs, presumptament es cobrava un servei que no s’havia prestat. José Albuixech afirma que les coordinadores de servei de Segur Ibérica participaven a la trama i obtenien un sobresou amb els diners extra que ingressava la companyia amb el presumpte frau.

Contractes amb la Generalitat 
Segur Ibérica és una de les moltes empreses de seguretat privada que contracta el govern català. S’encarrega d’aquesta tasca a la Biblioteca de Catalunya des de 1993 i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publicava, el 17 d’abril d’enguany, l’adjudicació dels serveis de vigilància dels centres de justícia juvenil L’Alzina, Til·lers, Montilivi, Can Llupià i Segre a la companyia per gairebé cinc milions d’euros. El primer centre també s’esmenta a la documentació que Nix Universal aporta a la querella, on s’assegura que algunes de les persones encarregades de “vigilar” els menors eren, en realitat, jardineres. En aquest cas, el suposat frau no arribaria als 3.000 euros. Diverses oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) o l’empresa de l’Ajuntament Barcelona de Serveis Municipals (B:SM) també haurien estat víctimes d’una estafa, segons denuncia la companyia informàtica.


Un dels gegants del sector de la seguretat
Segur Ibérica, juntament amb Consorcio de Servicios, Segur Control i Segur Fuego, forma el Grupo Segur –el tercer conglomerat de seguretat privat més gran de l’Estat espanyol– i s’encarrega de la vigilància dels tonyinaires estatals que pesquen a l’oceà Índic. Compta amb prop de 7.000 treballadores, segons la informació del seu portal corporatiu, i el seu president és José Luis Novales, conseller delegat del grup a l’època en què l’actual ministre Morenés estava al capdavant de Segur Ibérica. El Grupo Segur és propietat de dos fons de capital risc, MHC Private Equity i Corpfin Capital, que controlen el 94,5% del seu capital. A banda de diverses administracions públiques, la companyia té com a clientes centenars d’empreses privades, algunes de les quals també haurien estat víctimes de la presumpta estafa, com l’automobilística Nissan o el RCD Espanyol. El sindicat de vigilants de seguretat Ates també ha presentat una querella contra Segur Ibérica, a la qual acusa de frau a la seguretat social i amenaces, coaccions, violacions als drets de les treballadores i persecució sindical.


L’enèsim cas de porta giratòria 
La porta giratòria que connecta grans empreses privades i l’administració pública té un dels seus màxims exponents en Pedro Morenés. Quan Mariano Rajoy el va nomenar ministre de Defensa, Morenés no només presidia Segur Ibérica, sinó que també era el director executiu de l’empresa MBDA –dedicada al disseny, la fabricació i la venda de míssils terra-aire– i era representant d’Instalaza, companyia armamentística que produïa bombes de dispersió fins que l’executiu espanyol les va prohibir, el 2008, per complir amb la Convenció d’Oslo. És fàcil pensar que les bones connexions del ministre amb el sector provenien de la seva etapa com a secretari d’Estat de Defensa (1996-2000) i de Seguretat (2000-2002) durant els governs d’Aznar. Segur Ibérica va incorporar Morenés com a president el 20 d’octubre de 2011, el mateix dia, també va fitxar Anna Birulés com a consellera. La que va ser ministra de Ciència i Tecnologia (2000-2002) s’ha inflat d’ocupar càrrecs a grans empreses des de la seva etapa al govern i ha passat pels consells de Banc Sabadell, Irestal Group, Societat Catalana de Capital Risc i Mútua Pelayo, entre d’altres.

*Article publicat al número 324 del setmanari DIRECTA, 3 de juliol de 2013

Primer judici per estafa en la venda de participacions preferents a Catalunya

El director d’una sucursal i una treballadora de Caixabank, imputats per la presumpta estafa en la falsificació d’una signatura 

Des que, el novembre de l’any passat, es va destapar l’escàndol de les participacions preferents, diverses entitats bancàries han estat condemnades per comercialitzar aquest producte financer d’alt risc a clientes que no reunien les característiques d’inversores expertes i a les quals no es va donar a conèixer la complexitat d’un instrument inversor que, entre d’altres trets, no tenia data de venciment. Fins ara, totes les condemnes –que, segons dades de l’agost del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), han obligat dotze entitats a retornar prop de 3,8 milions d’euros– han arribat per la via civil i per la col·locació incorrecta de participacions preferents o similars, però, ara mateix, ja hi ha algunes causes arreu de l’Estat espanyol contra responsables de sucursals bancàries per la comercialització de productes d’alt risc que han optat per la via penal.

L’únic cas que ja s’està jutjant és el de Luisa Vicente, una jubilada barcelonina de 64 anys a  qui no deixaven retirar els 69.000 euros que va adquirir –animada pel director de l’oficina de La Caixa d’on era clienta des de feia més de tres dècades– sumant deute subordinat i participacions preferents. A Luisa, que necessitava els diners per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama, l’entitat li va oferir com a alternativa la contractació d’un crèdit, opció que va refusar. Posteriorment, en reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits, va descobrir que la seva signatura apareixia falsificada a tres fulls que ella assegura no haver vist i en els quals, precisament, es detallaven els riscos del producte.

L’afectada, que reclama el retorn íntegre del capital invertit, va denunciar CaixaBank, amb el resultat que el director de l’oficina –ja jubilat– i la treballadora que li va vendre el deute subordinat i les preferents estan imputats per estafa. El primer ja va declarar davant els tribunals el proppassat 8 de juny i va assegurar que Luisa Vicente s’ajusta al perfil d’“inversora experta”, fet desmentit per l’advocat de la jubilada, que va recalcar que aquesta havia signat un document on deia que no volia perdre capital ni interessos i que no tenia coneixements sobre productes financers. El 26 de setembre a les 11 del matí, se celebrarà una nova vista del cas a la Ciutat de la Justícia, amb la declaració de la treballadora de l’oficina que, segons Vicente, hauria falsificat la seva signatura. Coincidint amb la vista, la plataforma Estafa Banca, que agrupa centenars d’afectades per l’engany, ha convocat una concentració de suport a Vicente davant dels jutjats.

700.000 perjudicades

Les participacions preferents, que es van començar a comercialitzar durant la dècada dels noranta del segle passat, tot i que es van vendre de forma massiva entre el 2007 i el 2009, són productes financers molt complexos, a mig camí entre les accions i el deute. Es poden considerar un préstec que fa la clienta a l’entitat a canvi d’una participació per la qual es reben uns interessos. Es negocien a la borsa –fet que les exposa a pèrdues importants, tal com ha passat– i són valors a perpetuïtat, de manera que no tenen data de venciment. La inversió no està coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits i, si el banc fa fallida, la persona la perd. Per recuperar-la, cal que les preferents es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, que avui és molt inferior a la xifra per la qual les van adquirir les afectades. Es calcula que se’n van emetre per valor de 30.000 milions d’euros i que hi ha prop de 700.000 persones perjudicades per un engany –a moltes se’ls va dir que contractaven un dipòsit que podrien recuperar quan volguessin– que va ser possible per la voracitat bancària i la deixadesa de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) a l’hora d’actuar com a organisme regulador i evitar els abusos de les entitats.

Pèrdues enormes per les afectades d’entitats rescatades

El ministre espanyol, Luís de Guindos, va anunciar fa unes setmanes l’aprovació d’un reial decret segons el qual les persones que tinguin participacions preferents d’entitats financeres rescatades, com ara Catalunya Caixa o Bankia, hauran d’assumir unes pèrdues enormes. De Guindos va detallar a les afectades que se’ls valoraran les participacions a l’actual preu de mercat més un marge del 10%. L’associació d’usuàries de bancs Adicae ha anunciat que es planteja recórrer el decret a Europa, mentre que el Col·lectiu Ronda ha manifestat que la decisió de l’executiu de Rajoy no impedeix reclamar la nul·litat del contracte de les preferents si l’afectada considera haver estat víctima d’un engany.

*Article publicat amb el número 286 del setmanari DIRECTA, 19 de setembre de 2012. 

Estalvis segrestats per una gran estafa

Les participacions preferents són el paradigma de les pràctiques irregulars de les entitats financeres per aconseguir els seus objectius, en aquest cas recapitalitzar-se, passant per sobre de qui sigui. Centenars de milers de persones, la majoria de les quals van ser enganyades, són víctimes d’un “corralito” i no poden accedir als seus diners

La manca d’ètica de les entitats financeres, que van vulnerar diverses normatives per enganyar part de la seva clientela pensant únicament en la seva necessitat d’aconseguir capital; el galdós paper de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i del Banc d’Espanya a l’hora d’actuar com a organismes reguladors i evitar els abusos de la banca; i la bona fe de centenars de milers de persones que, seguint les indicacions dels responsables de les seves oficines bancàries de tota la vida, van dipositar gran part dels seus estalvis en productes financers d’alt risc, creient que ho feien en uns dipòsits amb una alta rendibilitat, són tres dels elements decisius que expliquen l’enorme escàndol de les participacions preferents, que afecta entre 700.000 i un milió de famílies arreu de l’Estat espanyol, segons les fonts, que han vist com els seus diners, uns 30.000 milions d’euros en total, han estat segrestats per les entitats financeres, en un corralito en tota regla, del qual, de moment, ningú n’ha assumit responsabilitats.

L’escàndol va esclatar el novembre de l’any passat, quan es va descobrir que els clients no podien accedir a uns estalvis que creien en productes segurs, amb el capital disponible quan ells ho desitgessin. Aleshores, els afectats, la immensa majoria persones jubilades i sense coneixements financers, van començar a ser conscients que els havien enganyat. Que no havien contractat un dipòsit bancari a termini, sinó quelcom molt més complex anomenat “participacions preferents” (en d’altres casos va ser deute subordinat o altres productes financers d’alt risc). I que, simplement, no podien accedir-hi si no volien perdre gran part del capital que havien aportat en el moment de subscriure-les.

Protesta d'afectats per l'engany, a una oficina de la Caixa.

Les participacions preferents es van comercialitzar a l’Estat espanyol des de mitjan anys 90 per finançar l’expansió territorial de les entitats financeres. És ja en el segle XXI quan se’n van col·locar de manera massiva a petits estalviadors, amb un pic el 2009, any en què se’n van adquirir per valor de 13.000 milions d’euros, amb la Caixa com a principal emissora, tot i que són més de 50 les entitats que en van arribar a vendre. Oscar Serrano, advocat del Col·lectiu Ronda, explica a Carrer que les preferents “es comercialitzen per la necessitat de les entitats de captar capital”, un fet forçat per l’obligatorietat de complir amb les exigències europees d’augmentar la pròpia solvència arran de la crisi financera. La nova normativa bancària fixada a Basilea III, però, fa que aquest producte deixi de ser interessant per a les entitats, que amb el canvi no el poden computar com a capital propi i, per tant, deixen d’emetre-les.

Un producte a perpetuïtat

Però què són exactament les preferents? Són productes financers molt complexos, amb un risc elevat. Se les considera un híbrid, a mig camí entre les accions i el deute. A la pràctica són com un préstec que el client fa a l’entitat a canvi d’una participació anomenada cupó per la qual se’n reben uns interessos. Es negocien a la borsa, de manera que s’exposen a pèrdues importants i, el gran quid de la qüestió, són valors a perpetuïtat, és a dir, no tenen data de venciment. Per tant, l’entitat retornarà el capital inicial quan ho desitgi, pagarà interessos només si té beneficis i és lliure de no fer-ho. Els diners invertits no estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits i, per tant, si el banc o la caixa fa fallida, la persona els perd. Per recuperar-los, cal que les participacions es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, enguany molt inferior al valor nominal, la xifra que s’hi va invertir inicialment.

La seva complexitat estableix que només eren adequats per a inversors experts, amb grans coneixements financers, però a l’hora de la veritat les afectades són, majoritàriament, persones estalviadores, sense els coneixements adequats per adquirir-les i a les quals no els explicaven totes les característiques que tenien. “Era l’entitat la que contactava amb el client minorista per oferir-li preferents i li enunciava tots els suposats avantatges que tenien, mentre n’ocultava els riscos”, exposa a aquesta revista Jofre Farrés, secretari general de l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE) deCatalunya. “La comercialització del producte va fer-se malament perquè quan són oferts a un perfil minorista cal informar molt bé i molt acuradament sobre les seves característiques. I això nos’ha fet mai”, subratlla l’advocat Oscar Serrano. El fet que la majoria d’afectats tinguin més del 80% dels seus estalvis –dades d’ADICAE- en participacions preferents demostra que no eren inversors, segons Farrés. De fet, bàsicament són jubilats. “Van anar a buscar el públic més vulnerable, el més fàcil d’enganyar”, afegeix Serrano.

Allau de pràctiques irregulars

Contractació per telèfon sense cap contracte firmat, falsificació de signatures en els contractes, traspàs no autoritzat dels diners dels clients per subscriure participacions preferents, pèrdua de contractes o manca de documents, com ara el MiFID -un test que avalua la conveniència del client per contractar o no el producte-, exigits per la normativa europea, a banda de, sobretot, manca d’informació. Aquestes són només algunes de les pràctiques que han patit els milers d’afectats i que ara tenen els estalvis segrestats per les entitats.

Luisa Vicente és una de les damnificades d’aquest corralito. Aquesta jubilada i veïna del barri de la Sagrada Família va contractar 60.000 euros en deute subordinat i 9.000 en preferents el 2009, després de la insistència del director de la seva oficina de la Caixa, en qui va confiar perquè el coneixia des de feia tres dècades i, segons subratlla, li havia garantit que es tractava de productes segurs i que podria recuperar els diners quan ho desitgés. El 2011 va decidir que volia treure part dels diners dipositats, que provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar, per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama. Quan es va adreçar a l’oficina li van dir que no podia recuperar els 60.000 euros que tenia en deute subordinat.

Com a alternativa, i sempre segons la seva versió, la Caixa li va oferir la contractació d’un crèdit. Posteriorment, va reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits i aleshores va adonarse que en el primer paquet de subordinades, de 30.000 euros, hi havia la seva signatura falsificada en tres fulls, que no havia vist i que curiosament detallaven els riscos del producte. En descobrir l’engany, Luisa va decidir al gener presentar una denúncia penal contra el director de l’oficina als Mossos d’Esquadra i aquest va declarar el proppassat juny com a imputat per un delicte de presumpta estafa.

A Francisco Herrera i Maria Aragón, un matrimoni de Mataró, els van assegurar el 2002 que dipositaven 54.000 euros en un dipòsit a termini, segons detalla el seu fill Diego, quan en realitat estaven contractant participacions preferents de Caixa Laietana. El 2008 van extreure sense problemes 12.000 euros, però al febrer d’enguany van descobrir que els 42.000 restants, que volien utilitzar per complementar la migrada pensió d’en Francisco -la Maria té una discapacitat del 66%-, estaven bloquejats. “Els meus pares volien seguretat, són estalviadors clarament conservadors i, per tant, volien tenir la certesa que podrien recuperar els diners quan voldrien”, comenta Diego Herrera, actualment membre de la Plataforma Estafa Banca, que recorda la vulneració de la normativa que suposa “comercialitzar productes de risc a persones sense coneixements financers.

Nul·litat del contracte

Aquestes situacions van ser possibles perquè la CNMV va fallar en la seva funció de vetllar perquè les comercialitzacions de productes de risc es fessin adequadament, oferint tota la informació necessària. Finalment l’any passat, l’organisme regulador va prohibir que se’n continuessin emetent, mentre que enguany ha reconegut que almenys el 40% de les emissions de preferents fetes entre el 2008 i el 2011 contenen irregularitats. Com a alternativa, la majoria d’entitats s’han afanyat a oferir bescanviar les preferents per d’altres productes que, sovint, tenen característiques similars. En aquest sentit, Oscar Serrano recalca que si, per exemple, s’ofereix un dipòsit a un termini raonable, com quatre anys, s’accepti, mentre que es refusin els productes de risc, deixant clar que acceptar el bescanvi no implica perdre l’opció de reclamar per la “comercialització fraudulenta” de les participacions preferents, amb l’objectiu d’obtenir la nul·litat del contracte -per falta d’informació- i, per tant, recuperar tot el capital aportat.

La banca, de moment, no s’hi posa bé a l’hora d’acceptar una solució massiva a un problema que ella ha generat i no accepta retornar els diners als afectats sempre que no ho decideixi un jutge. Serrano, però, subratlla que la majoria de processos amb reclamació que han portat des del Col·lectiu Ronda acaben amb una sentència favorable al client i, per tant, amb la constatació de l’engany.

La Plataforma Estafa Banca

Nascuda al febrer de manera espontània en una concentració a la plaça Sant Jaume i arrelada a diversos barris de la ciutat i a d’altres municipis, com Mataró, Badalona o l’Hospitalet de Llobregat, Estafa Banca agrupa centenars de persones afectades per l’engany de les preferents. Són, probablement, el grup que fa una pressió més visible per denunciar aquest assumpte i entre les seves accions hi ha la concentració que fan cada dimarts davant la Borsa de Barcelona. També s’han mobilitzat durant l’assemblea d’accionistes de Caixa Bank i durant el Mobile World Congress. A Mataró, per exemple, han fet acampades davant la seu central de Caixa Laietana i, fins i tot, han arribat a fer una acció –una xoriçada- al jardí del director de l’entitat -actualment dins de Bankia-, Josep Ibern. Estafa Banca reclama el retorn dels diners als afectats. ADICAE, de la seva banda, assessora les persones que han contractat productes tòxics i prepara demandes agrupades per la via judicial. Dues sentències ja han fallat a favor dels afectats.

*Article publicat amb la revista CARRER número 124, juliol de 2012. 

Ramon Bagó, negoci rodó a la sanitat

El president del Grup Serhs obté sucosos contractes per a les seves empreses a través del CSC, una entitat sanitària pública de la qual és dirigent. Només a Barcelona ha aconseguit 1,5 milions del CIS Cotxeres Borbó, centre del qual va dirigir el procés constructiu

Fundador i president del Grup Serhs, un enorme hòlding turístic, de distribució i alimentari amb 64 empreses i 2.600 treballadors que l’any passat va facturar 473 milions d’euros, Ramon Bagó no és únicament un empresari d’èxit. Pes pesant i històric dirigent de CDC al Maresme -va ser alcalde de Calella per CiU del 1979 al 1991, director general de Turisme de la Generalitat en el primer Govern de Jordi Pujol (1980-1984) i guardonat amb la Creu de Sant Jordi-, també és un alt càrrec del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), una entitat pública que aplega 76 ambulatoris i 44 hospitals i que rep ingents quantitats de recursos provinents de la Generalitat des de la seva fundació el 1983. I és aquesta doble vessant d’empresari i gestor de fons públics que l’ha situat darrerament en el primer pla mediàtic.

Ramon Bagó rebent un premi de José Montilla.

L’Oficina Antifrau investiga des del gener si Bagó ha incorregut en alguna incompatibilitat pel fet de ser proveïdor, a través de les seves empreses, d’alguns dels hospitals i centres sociosanitaris gestionats pel CSC -prèviament anomenat Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC)- i, alhora, alt càrrec de l’organisme, que va contribuir a fundar i va presidir durant uns anys. A més a més, el proppassat 27 de març, la Sindicatura de Comptes va presentar un informe en què identifica diverses irregularitats en el procés de construcció i adjudicació del Centre Integral de Salut (CIS) Cotxeres Borbó, ubicat al districte de Nou Barris. Ramon Bagó va jugar un paper clau en el procés i, en pocs mesos, empreses del Grup Serhs van rebre sucosos contractes per proveir diversos serveis del CIS.

Només durant l’última dècada, les companyies de Bagó han captat més de 50 milions d’euros a través de contractes amb hospitals i centres gestionats pel CSC, segons ha revelat el diari El País. Gairebé una tercera part de l’import, 15,3 milions, ha engruixit els comptes del grup sense passar per un concurs previ. En aquest període, la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (CSMS) ha estat la principal contractista del hòlding de Bagó, amb adjudicacions que s’eleven a gairebé 20 milions. A banda d’altres centres menors, la CSMS gestiona els hospitals de Blanes i Calella, localitat que va tenir-lo com a alcalde, de la qual va ser nomenat fill predilecte fa uns mesos i que compta amb el centre mèdic gràcies, precisament, a la influència de Bagó a la Generalitat pujolista.

La revista Cafèambllet, que es distribueix gratuïtament a la Selva i l’Alt Maresme, fa un any que denuncia suposades irregularitats de la CSMS, amb el president del Grup Serhs com un dels grans protagonistes. “D’una banda, Bagó gestiona durant 30 anys diners de la sanitat pública i per l’altra, s’encarrega que desenes de milions d’euros d’aquests diners vagin a parar directament a les seves mans privades”, afirmava fa unes setmanes la publicació gratuïta. A banda de la CSMS, el grup empresarial de l’exalcalde de Calella també ha obtingut contractes del CSC a Badalona, Viladecans, Cornellà i Barcelona. Malgrat que Bagó defensa la legalitat de totes les adjudicacions -ja siguin amb o sense concurs-, la investigació d’Antifrau arrenca pel possible conflicte d’interessos que suposa la seva doble condició de contractant i contractat.

El CIS Cotxeres Borbó

El 8 de setembre de 2010, l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va inaugurar el CIS Cotxeres Borbó, una reivindicació històrica de les entitats de la zona, segons destaca Pep Ortiz, membre de la Coordinadora de Nou Barris. Amb una superfície de 16.000 metres quadrats, el CIS integra en un mateix edifici un centre d’atenció primària (CAP), un centre d’urgències, un servei de rehabilitació, dos dispositius de salut mental ambulatoris i un centre sociosanitari. Fins aquí, tot normal. Ara bé, el procés per tirar endavant el CIS, que va iniciar-se l’1 de juny de 2005 amb la signatura d’un conveni entre el Servei Català de la Salut i l’aleshores Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC), va estar farcit d’irregularitats, segons ha constatat l’esmentat informe de la Sindicatura de Comptes. Entre d’altres, la construcció dels equipaments no es va fer mitjançant un procediment de contractació oberta, s’hauria vulnerat la llei de contractes –no es van publicar l’adjudicació de diversos concursos-, i les obres estaven controlades per la mateixa empresa que les feia, Sacyr.

El conveni establia que CHC SA, presidida per Bagó, s’encarregava de la “construcció de l’edifici i posterior gestió dels serveis sanitaris del CIS Cotxeres”. El 21 de febrer de 2008, Bagó va signar la licitació per triar l’empresa que aixecaria l’edifici per un valor de 19,7 milions i el mateix mes encarrega el“control i gestió de costos, temps d’execució i qualitat de l’obra” '61 l’empresa CHC Consultoria i Gestió SA, que dirigeix ell mateix. Un cop l’edifici està construït, comença a actuar el Bagó empresari, que en set mesos (juny 2010-gener 2011) aconsegueix tres contractes (mobiliari, subministrament i equipament de cuina, i servei de restauració) que sumen prop d’1,5 milions del CIS Cotxeres per a dues empreses de Serhs. En els tres, Bagó hi va poder incidir des del seu seient al consell d’administració de CHC SA, que controla l’empresa (CHC Vitae) que els va adjudicar.

“En la majoria de les grans empreses de serveis, la relació público-privada és molt bèstia i totes creixen de la mà de l’Estat. El cas de Bagó i el Grup Serhs n’és un exemple paradigmàtic”, apunta l’economista Albert Recio, per a qui una de les solucions per impedir que el membre d’un consorci públic aconsegueixi negocis per a les seves empreses hauria estat evitar la privatització de certs serveis mitjançant la creació d’empreses públiques o impulsant cooperatives de treballadors. L’aposta per externalitzar -eufemisme de privatitzar- serveis públics, però, s’està accentuant acceleradament de la mà del Govern d’Artur Mas.

*Article publicat a la revista Carrer, número 123, maig de 2012. 

Deute subordinat i preferents, els enganys de la banca a jubilats

Luisa Vicente denuncia que La Caixa li va falsificar la signatura en contractar un producte financer d’alt risc, que li haurien venut amb la garantia d’una alta rendibilitat i l’opció de recuperar el capital quan volgués

Centenars de milers de persones han descobert, els darrers mesos, que no poden accedir als seus estalvis, que estan dipositats en productes financers d’alt risc adquirits seguint els consells dels càrrecs responsables de les seves oficines de confiança. A diferència del que els van dir en el seu dia, les afectades han vist que no podien recuperar els diners quan volien i que, si ho feien, s’exposaven a perdre bona part del capital aportat en el moment de subscriure participacions preferents, deute subordinat o altres productes que s’escapen dels coneixements financers de la immensa majoria de la població.

Luisa Vicente és una de les damnificades per aquest corralito monumental, que ha colpejat fonamentalment persones jubilades. En el seu cas, ha acabat denunciant el director de la seva oficina de La Caixa, a qui acusa d’haver falsificat la seva signatura. Tot va començar el gener de 2009, quan va rebre una trucada del director de l’oficina, a qui coneixia des de feia tres dècades. “Em va insistir molt perquè contractés deute subordinat i em va assegurar que era un producte segur, amb una rendibilitat inicial del 7% que mai no baixaria del 4%, i que podria recuperar els diners quan volgués”, explica l’afectada, que va adquirir un total de 60.000 euros amb dues setmanes de diferència. Uns mesos més tard, a més, va invertir 9.000 euros en participacions preferents, després de rebre, segons subratlla, la mateixa garantia de seguretat i rendibilitat. Els diners provenien de l’estalvi del treball de tota la vida i del cobrament d’una herència familiar.

El 2011, Luisa Vicente va decidir que volia treure part dels diners dipositats per ajudar la seva filla a pagar l’entrada d’un pis i per sotmetre’s a una operació de reconstrucció de pit després de patir un càncer de mama. Quan es va adreçar a l’oficina, li van dir que no podia recuperar els 60.000 euros que tenia en deute subordinat. Com a alternativa, segons la seva versió, la Caixa li va oferir la contractació d’un crèdit, primer de 60.000 euros i després de 145.000. “Em vaig negar a signar res, no tenia sentit que em donessin un préstec perquè no em deixaven accedir als meus diners”, afirma. Posteriorment, va reclamar les còpies dels contractes dels productes subscrits i, aleshores, es va adonar que, al primer paquet de subordinades, de 30.000 euros, la seva signatura falsificada apareixia a tres fulls que no havia vist i que, curiosament, detallaven els riscos del producte. Al segon paquet de subordinades, en canvi, sí que hi apareix la seva signatura real, “perquè em van dir que estava signant el mateix que la primera vegada i me’ls vaig creure”.

En descobrir l’engany, Luisa va decidir presentar una denúncia penal contra el director de l’oficina als Mossos d’Esquadra el mes de gener. El responsable de l’oficina no va acudir al jutjat, fa un parell de setmanes, per declarar amb relació al cas. Actualment, Luisa es manté a l’espera d’una nova citació judicial perquè es resolgui el cas i s’ha unit a la Plataforma Estafa Banca, que agrupa prop de 800 persones damnificades, “perquè això no torni a passar”. L’afectada confessa que se sent “traïda” per algú que pensava que l’apreciava.

L’engany colossal de les preferents

El mes de novembre passat es va descobrir l’escàndol de les participacions preferents, que van ser adquirides per un mínim de 325.000 persones arreu de l’Estat espanyol. L’emissió de les participacions preferents va començar durant la dècada passada i es va generalitzar a partir de 2009. Només des d’aquella data, la banca n’ha emès per valor de 12.000 milions d’euros, bona part dels quals (gairebé 4.900) corresponen a La Caixa, l’entitat que en va col·locar més. Es tracta de valors o inversions en renda fixa, que, a la pràctica, impliquen convertir-se en accionista de l’entitat financera que les ha emès comprant el seu deute. Es negocien a la borsa, de manera que s’exposen a pèrdues importants i, el gran quid de la qüestió, són valors a perpetuïtat, és a dir, no tenen data de venciment. Per tant, l’entitat retornarà el capital inicial quan ho desitgi, pagarà interessos només si té beneficis i és lliure de no fer-ho. Els diners invertits no estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits i, per tant, si el banc o la caixa fa fallida, la persona els perd. Per recuperar-los, cal que les participacions es venguin als mercats borsaris al preu que se’n pagui, enguany molt inferior al valor nominal, la xifra que s’hi va invertir inicialment.

Després que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), l’organisme estatal encarregat de regular el sector financer, dictaminés que l’emissió d’aquest tipus de productes quedava prohibida, les entitats bancàries les han bescanviat per altres productes que són legals, però que tenen característiques semblants. Així doncs, molta gent continua amb bona part dels estalvis bloquejats i sense poder-los retirar. En el cas de La Caixa, per exemple, el 31 de gener va finalitzar el termini per canviar les preferents per deute subordinat a deu anys (70%) i bons convertibles en accions de CaixaBank (30%). Això significa que les víctimes no podran recuperar el 70% dels estalvis fins passada una dècada, tot i que el nou producte tampoc els ofereix garanties de cobrament. Els bons convertibles, en canvi, es podran vendre d’aquí uns mesos, però el seu valor estarà determinat per la borsa i, amb l’evolució dels parquets, tot apunta que serà, de nou, inferior a l’inicial. La majoria de damnificades, com Luisa Vicente, han acceptat el bescanvi perquè quedar-se amb les preferents encara era pitjor, ja que vendre-les implicava perdre entre el 40 i el 50% dels diners dipositats.

*Article publicat al setmanari LA DIRECTA número 271, 2 de maig de 2012.