Israel es desfà dels sol·licitants d'asil africans amb la complicitat d'Uganda

El govern de Museveni nega l'existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l'existència. Des de fa uns mesos, els 'sense papers' poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l'argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l'existència de cap acord secret en l'enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l'aclaparadora majoria dels sol·licitants d'asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l'Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d'asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d'Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l'Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se'ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d'alta seguretat que barra l'accés al sud d'Israel. Durant el primer mes i mig d'enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb.

La tanca entre Israel i Egipte. 

El cap de govern ja va afirmar el 2012 que l'arribada dels africans “podia amenaçar l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic”. És evident que no són benvinguts. Alguns dels sol·licitants d'asil van aconseguir permisos de residència, però cap de treball, de manera que per sobreviure han hagut de dedicar-se a l'economia submergida, amb ocupacions precàries normalment als suburbis de les grans ciutats, com Tel Aviv, Jerusalem o Beersheva. Israel és signant de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides que prohibeix als seus membres l'expulsió o el retorn dels refugiats a territoris “on la seva vida o llibertat podria perillar a causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular o opinió política”.

3.500 dòlars per 'convidar-los' a anar-se'n

Tot i considerar-los migrants econòmics i no refugiats, Israel no deporta els demandants d'asil eritreus al seu país, sotmès des de fa més de vint any a una de les dictadures més tètriques i silenciades de l'Àfrica. Els sudanesos tampoc són retornats a la seva terra, un fet que s'explica per la inexistència de relacions diplomàtiques entre Tel Aviv i Khartum. Això no significa que l'executiu de Netanyahu no intenti fer fora els refugiats africans. I per aconseguir-ho promou el “retorn voluntari”, oferint subvencions de 3.500 dòlars (uns 2.600 euros) als que s'avinguin a sortir d'Israel. Les dades oficials demostren que l'estímul està funcionant. El ministre de l'Interior, Gideon Sa'ar -dirigent del dretà Likud-, va explicar fa unes setmanes que al febrer més de 1.500 africans sense papers havien marxat, mentre que 765 ho van fer al gener i 325 al desembre. Al novembre, just abans de l'aprovació de la nova llei, la xifra de voluntaris va ser només de 63.

Protesta de refugiats a Israel. 

I com que molts no poden tornar al seu país sense posar en perill la seva vida -són refugiats, no ho oblidem!-, el govern israelià va signar un acord secret amb un tercer país per enviar-hi els africans sense papers. Ho va anunciar el 28 d'agost el ministre Sa'ar i diversos mitjans, com el Haaretz, han assegurat que el país de destí en qüestió és Uganda. L'executiu ugandès ha negat l'existència del pacte, però alguns testimonis haurien confirmat que des de fa algunes setmanes surten vols de Tel Aviv amb destinació a Entebbe, on hi ha l'aeroport internacional d'Uganda, per traslladar-hi refugiats eritreus o sudanesos.

Novament el Haaretz va publicar el 19 de febrer una notícia on citava una font oficial anònima ratificant que els vols havien començat i, a més, afegia el cas d'un sudanès que havia estat detingut al centre de Saharonim i va volar cap a Uganda, on va reunir-se amb la seva família. El refugiats va assegurar que al vol l'acompanyaven sis sudanesos més, tots retinguts prèviament a Saharonim, i que cadascun d'ells havia rebut els 3.500 dòlars a canvi de la sortida voluntària. El portal Irinnews, que depèn de l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació dels Afers Humanitaris, també ha aportat testimonis en el mateix sentit. El 27 de febrer, donava veu al periodista eritreu Meron Estefanos qui des del seu exili de Suècia afirmava que “conec el cas d'un refugiat que va signar l'acord, però un cop va arribar a Uganda, resulta que no hi havia pacte i va ser deportat a Egipte, des d'on el van retornar a Eritrea. Allà el van detenir”. Reut Michaeli, director executiu de Hotline, una ONG israeliana de suport a migrants i refugiats, va afegir que té coneixement de dos antics usuaris de l'organització que van acceptar anar a Uganda i des d'allà van ser deportats a Eritrea, on els van empresonar.

Rentar-se'n les mans

Personalment he intentat parlar amb refugiats sudanesos o eritreus a Kampala, però no hi ha hagut sort. Els pocs que han contestat les meves preguntes m'han assegurat que no han estat mai a Israel i que no coneixen cap compatriota que hi hagi viscut i des d'allà hagi estat deportat a Uganda. Què hi guanyaria el país presidit per Yoweri Museveni d'existir l'acord? Segons la premsa hebrea, rebria ajuda econòmica, a banda de suport, maquinària i transferència de coneixement en agricultura, el principal sector econòmic de l'estat dels Grans Llacs. Israel, per la seva banda, aconseguiria treure's del damunt uns refugiats que no desitja i, en principi, no violaria la legislació internacional, que permet deportar els refugiats a un tercer país sempre que en aquest no es posi en perill la seva seguretat. Si posteriorment Kampala retorna als migrants els seus països d'origen ja s'escapa del control de Tel Aviv, que se'n rentaria les mans totalment.

El creixent tancament de fronteres d'Israel també el veiem a l'Europa fortalesa, amb l'exemple flagrant dels migrants morts a Ceuta fa algunes setmanes ajudats per les bales de goma que els van disparar els agents de la Guàrdia Civil. Res sorprenent si tenim en compte que els països occidentals utilitzen fins i tot l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per externalitzar refugiats i formar-los a centre de Romania i Eslovàquia abans d'acceptar acollir-los. Els han de preparar per a la seva civilització.

Les cicatrius obertes del nord d’Uganda

La regió més empobrida del país ha rebut desenes de milers de refugiades sud-sudaneses, fet que augmenta la tensió en una zona fortament castigada per dues dècades de conflicte

Són quarts de deu de la nit d’un dilluns. Johnson Street, un carrer cèntric de Kampala, és el punt d’inici d’una breu immersió al nord d’Uganda. El primer destí és Adjumani, una ciutat de 40.000 habitants de la regió del Nil occidental. Deu hores de trajecte en autocar per fer 500 quilòmetres, la meitat dels quals, per una pista de terra plena de clots. La benvinguda a Adjumani, ciutat capçalera del districte homònim fronterer amb el Sudan del Sud, arriba en forma de ràfega d’aire molt càlid. El brogit, el caos i el soroll sense fi de Kampala han desaparegut. El verd gairebé constant de la humida Buganda –la regió de la capital– ha canviat pel marró, un paisatge àrid on la sorra ho envaeix tot i els arbres són més aviat escassos.

Les diferències no són únicament paisatgístiques. Només cal parar l’orella i obrir els ulls per adonar-se que Adjumani i la resta del nord d’Uganda és un món completament diferent de Kampala. El luganda, l’idioma bantu que es parla a la gran ciutat, ha estat substituït pel ma’di, una llengua nilòtica. La desconfiança vers la capital és la norma entre la població local, víctima d’una guerra irresolta durant més de dues dècades.

Les cicatrius del conflicte són visibles i les conseqüències perduren. Les suposades inversions del govern central –en gran part, desaparegudes en la teranyina de la corrupció– no han servit perquè el nord d’Uganda deixi de ser la regió més marginada del país, amb un 46% de població pobra, més del doble que a l’est, la segona àrea més depauperada, segons les dades de l’Oficina Nacional d’Estadística de 2010.

Refugiades sud-sudaneses

En poques setmanes, la població del districte d’Adjumani ha registrat un augment de 50.000 persones, provinents del Sudan del Sud. Són refugiades i han fugit del conflicte que sacseja el país des del 15 de desembre. Ho han perdut gairebé tot i, de moment, viuen amuntegades en campaments. Moltes d’aquestes persones dormen al ras i totes es queixen de gana. Són víctimes del que va començar com un enfrontament polític dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM, en anglès), pel control dels recursos –bàsicament el petroli i els llocs de treball de l’administració– en mans del govern. Però la pugna entre el president Salva Kiir –de l’ètnia dinka, la més nombrosa del Sudan del Sud– i l’exvicepresident Riek Machar –que és nuer, el segon grup més gran del país– ha mutat en un esclat de violència interètnica.

Camps de refugiats de Nyumanzi.

Segons les organitzacions humanitàries, ja s’ha cobrat 10.000 vides i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats(ACNUR) xifra en gairebé 900.000 les persones que han fugit de casa, 130.000 de les quals s’han refugiat als països veïns. Uganda, el principal soci comercial del Sudan del Sud, que ha enviat centenars d’efectius militars en suport de Salva Kiir, acull la meitat de les refugiades, però la seva arribada ha generat recels entre la població local. David Chudi, càmera aficionat i veí d’Adjumani, afirma a la DIRECTA: “Els hospitals i els serveis socials que tenim normalment són insuficients i ara estan totalment saturats”.

Tot i que la pobresa és visible a la ciutat, no té res a veure amb el que pateixen les refugiades. El centre de trànsit de Dzaipi, a quinze quilòmetres de la capital del districte, és un retrat ben clar de l’últim –de moment– drama humanitari africà. Dissenyat per acollir 400 persones, n’ha arribat a allotjar 35.000 i, quan el trepitjo, n’hostatja prop de 7.000. Athou Reech, de 35 anys, i Rebecca, que supera els 60, són dues dones que passen el dia sota l’ombra d’un arbre, damunt un simple tros de plàstic, acompanyades de les famílies i amb les poques pertinences que es van poder emportar encabides dins una simple motxilla. Són de Bor, la capital de l’Estat de Jonglei, un dels epicentres dels combats. “Tenia casa, terres i bestiar i, ara, ja no tinc res”, comenta Rebecca. Athou Reech, que ja no té llet materna per alimentar el seu nadó de cinc mesos, afegeix: “Vaig viure la independència de 2011 amb l’esperança que seria l’inici d’un futur millor. S’ha esvaït del tot”. No es plantegen tornar a curt termini.

Mentrestant, malalties com el còlera, la malària o el xarampió s’escampen per Dzaipi i per Nyumanzi –un assentament situat a cinc quilòmetres i obert per descongestionar el centre de trànsit– i la malnutrició es cronifica. L’ACNUR diu que garanteix dos àpats per persona al dia, però totes les refugiades consultades afirmen que amb prou feines en reben un. El subministrament d’aigua encara és més limitat i Lucy Beck, portaveu de l’ACNUR a l’àrea, reconeix que tot just poden donar entre vuit i dotze litres per persona i dia, xifra que se situa a anys llum dels 122 litres de consum mitjà de la població barcelonina.

Zona oblidada

Les més de dues dècades de conflicte sagnant entre l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en anglès) i les forces armades ugandeses van destrossar gran part de les infraestructures de la zona. David Chudi subratlla que, tot just fa un any, Adjumani va recuperar un subministrament més o menys estable d’electricitat, després de tretze anys depenent de generadors, en un territori on el combustible és un 10% més car que a Kampala. Trobar-hi una bona connexió a Internet és quimèric. “Des que governa Museveni (fa 28 anys), patim un dèficit crònic d’inversions”, que interpreta com una “venjança” pel suport, matisable, del nord a les dictadures militars de Milton Obote i Idi Amin Dada, que van presidir el país entre el 1966 i el 1985.

Gulu

Al sud-est d’Adjumani, trobem Gulu, la principal ciutat del nord del país i d’Acholiland. Tres hores per fer 90 quilòmetres per un camí polsegós. Avui, acull desenes d’ONG d’arreu, però, durant gairebé dues dècades, era com si no existís, paradigma perfecte d’un conflicte oblidat. De fet, l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UNOCHA) no s’hi va instal·lar fins al 2005, tot i que la guerra havia causat 100.000 morts i havia desplaçat 1,8 milions de persones –que vivien confinades en 200 camps de la regió controlats per l’exèrcit i avui ja tancats– i que l’LRA (la milícia fonamentalista cristiana liderada per Joseph Kony que tenia com a objectiu primigeni implantar un govern basat en els deu manaments) havia segrestat prop de 30.000 menors, a les quals convertia en soldats o esclaves sexuals. Els pocs centenars de membres que queden avui a l’LRA es mouen entre la República Centreafricana, el Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo i el nord d’Uganda està pacificat.

Marques d’una guerra

“Patim un atur molt elevat, la prostitució infantil és habitual, hi ha molts casos d’alcoholisme i violència contra les dones, l’analfabetisme és molt elevat… Som una societat sota un trauma social”, enumera Moses Odokonyero, periodista i membre del Northern Uganda Media Club (Numec). Entre altres activitats, l’organització porta a terme el programa Facing Justice (Enfrontant la justícia), que investiga, monitoritza i analitza assumptes vinculats als conflictes de la zona amb l’objectiu de contribuir a la resolució i evitar una nova escalada. “Fem periodisme de pau”, afirma Odokonyero.

Gulu

Una altra iniciativa que treballa la reconciliació és Refugee Law Project, que compta amb programes adreçats a les desplaçades, a les quals dóna suport jurídic. Denis Barnabas, el responsable de projectes, explica a la DIRECTA: “Uganda s’ha pacificat, és cert, però estem lluny d’una pau positiva. Per tenir-la, s’han de solucionar aspectes com la pobresa, la desocupació o l’analfabetisme”. Moses Rubangangeyo, un dels fundadors de l’ONG Information for Youth Empowerment Programme (IYEP, Informació per al Programa de Promoció del Jovent) hi afegeix: “La pau positiva requerirà dècades de feina perquè estem tractant els efectes del conflicte, però no les seves arrels, com la lluita per la terra, la desconfiança entre el nord i el sud del país o la manca d’inversions”.

Un aspecte fonamental en la resolució de qualsevol conflicte és la justícia transicional. Sobre ella, Denis Barnabas lamenta que l’atenció occidental al nord d’Uganda hagi implicat la importació d’un model de justícia bàsicament punitiu, en referència a l’ordre d’arrest de la Cort Penal Internacional (CPI) contra Kony. Barnabas advoca per prioritzar el mato oput, un mecanisme de justícia tradicional acholi que es basa en la participació de la societat, permet refer relacions trencades i té una funció reparadora. “Vincula pau i perdó”, subratlla, i “facilita el retorn a les comunitats dels antics guerrillers de l’LRA”, com ara Moses Rubangangeyo.

Segrestat quan tenia quinze anys, Rubangangeyo va arribar a ser tinent de la milícia. El 2004, en va sortir i, amb alguns antics companys, va crear una organització que, des d’aleshores, ha atès més de 3.500 joves víctimes del conflicte. “La nostra filosofia és treballar de víctima a víctima i demostrar, amb el nostre exemple, que és possible sortir- se’n”, exposa Moses.

La xacra de la corrupció

Els tres coincideixen a alertar de la problemàtica amb la terra, arran del retorn de la població desplaçada per la guerra, podien demostrar la propietat d’unes terres (no en tenien els títols) que, en molts casos, havien estat ocupades per altres famílies o se les havia apropiat el govern, que posteriorment hi ha potenciat la implantació de projectes de l’agroindústria –per exemple, plantacions de canya de sucre– o l’inici d’explotacions petrolieres, en el cas del districte d’Amuru.

Una altra qüestió important que cal resoldre és la relació entre el nord i el sud del país, caracteritzada per la desconfiança, encara ben present. El 2007, el govern central va llençar el Pla de Pau de Recuperació i Desenvolupament, que a la pràctica s’ha traduït en poca cosa. Els tres entrevistats coincideixen que s’han dissenyat molts projectes, sobretot finançats amb fons de donants internacionals, però que els diners s’han perdut en la teranyina de la corrupció. “El govern d’Uganda encara ens tracta com un territori oblidat”, es queixa Denis Barnabas.

110 quilòmetres al nord-est de Gulu, hi ha Kitgum, l’última etapa del viatge pel nord d’Uganda. L’objectiu és visitar el Centre de Documentació de Memòria Nacional i Pau, una iniciativa conjunta del govern local, la Facultat de Dret de la Universitat de Makerere (Kampala) i el Refugee Law Project. Pretén facilitar el diàleg i la convivència entre les comunitats i, alhora, convertir-se en un espai de memòria de les víctimes dels diversos conflictes que han sacsejat la zona. El recinte museístic funciona a mig gas i el trobo tancat. En tot cas, és una altra mostra de la feina que es fa per cicatritzar les ferides d’una guerra eterna i, durant molt de temps, oblidada.

Kitgum, com Gulu i Adjumani, és una ciutat segura, que arrossega traumes postconflicte, una enorme bossa de pobresa i un gran dèficit d’infraestructures. Poc després, agafaré un dels dos únics busos cap a Kampala, on arribaré el dissabte a la nit, dotze hores més tard, amb el convenciment d’haver conegut un país completament diferent.

*Article publicat al número 349 del setmanari DIRECTA, 12 de febrer de 2014. El nombre de refugiats sud-sudanesos ha augmentat des d’aleshores i ja arriba als 200.000, la meitat dels quals a Uganda. 

(Sobre)viure com un refugiat al nord d’Uganda

Crònica de la visita als campaments d’Adjumani que acullen milers de sud-sudanesos fugits de la guerra del seu país

La calor és sufocant. L’ombra dels -pocs- arbres que hi ha escampats és l’únic refugi per protegir-se d’un sol que, durant gran part del dia, eleva el termòmetre per sobre dels 30ºC. La sorra ho envaeix tot i tenyeix de marró el blanc, algun dia impol·lut, de les insuficients tendes repartides per les Nacions Unides. L’ambient és letàrgic. Hi ha centenars, milers, de nens. Però no se senten les seves corredisses, perquè no tenen força per jugar. Envoltats dels seus familiars, em miren amb ulls ben oberts, em saluden i somriuen. Se’ls veu desnodrits, dèbils i, en alguns casos, malalts, però malgrat tot no transmeten tristesa, un sentiment que sí que es desprèn en la mirada dels adults, més conscients que la dura realitat s’allargarà setmanes, mesos. O anys.

Athou, Rebecca, Pamehol, Daniel, Mery, Atong o Grace són alguns dels seus noms. Fa un mes i mig, tenien casa, terres i, sovint, bestiar. “Una vida possible”, diuen. Ara no tenen (gairebé) res. Ho han perdut (gairebé) tot. S’han convertit en refugiats d’un conflicte del qual només són víctimes. Són de Bor, la capital de l’estat de Jonglei, una de les ciutats més devastades pel conflicte armat del Sudan del Sud, el país més nou del món. Almenys 10.000 morts i més

Centre de trànsit de Dzaipi. 

870.000 persones desplaçades -de les quals 130.000 han fugit als països veïns- és el funest balanç que organitzacions humanitàries i l’ONU fan de l’última -de moment- guerra africana.

El centre de trànsit de Dzaipi -al nord d’Uganda- ha esdevingut la nova llar, per dir-ho d’alguna manera, de milers de sud-sudanesos des que el 15 de desembre van començar els combats entre els partidaris del president del Sudan del Sud, Salva Kiir, i els lleials a l’exvicepresident Riek Machar. El primer és dinka, el poble més nombrós del país, mentre que el segon és nuer, el grup que ve immediatament després en volum de població. La pugna pel control del poder i dels recursos -bàsicament petroli- dins el partit únic, el Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), és l’origen d’un enfrontament polític, que ha mutat en violència interètnica.

Bor, Bentiu -capital de l’estat d’Unitat-, o Malakal -principal ciutat de l’Alt Nil- són alguns dels principals escenaris de la foscor, amb massacres, violacions de drets humans, pillatge i destrucció de cases i terres. Les atrocitats corren a càrrec dels dos bàndols. La població civil, sigui de l’ètnia que sigui, n’és la víctima indefensa, condemnada a fugir, refugiar-se o morir. Els que han anat a parar a Dzaipi, ubicat a l’empobrit districte fronterer d’Adjumani, es queixen de gana i set. Molts, com Rebecca o Athou, dormen al ras, damunt d’un plàstics cada cop més bruts. Els que han rebut una tenda de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) tampoc són uns privilegiats. En només 15 metres quadrats s’hi amunteguen tres o quatre famílies.

 

Dzaipi. 

Tots, absolutament tots, diuen que amb prou feines mengen un cop al dia, malgrat que l’Acnur assegura que garanteix dos àpats per jornada. La malnutrició es cronifica en un campament on el còlera, el xarampió o la malària ataquen les dèbils defenses dels pobladors, el 65% dels quals són nens. Miris on miris topes amb bidons per carregar aigua, el líquid vital que s’obté després de fer llargues cues i que, de moment, és insuficient per garantir les necessitats més bàsiques. És temporada seca i a Adjumani fa setmanes que no hi plou.

Ho han perdut tot, però ningú es planteja tornar a curt termini a Bor o a altres parts del Sudan del Sud. “Allà la vida no és possible”, proclamen. I aquí? “Només demanem un sostre, aigua i menjar, res més”, apunten. A poc a poc, nous noms engreixen el llistat de l’enèsim drama humà de l’Àfrica post-colonial. A Dzaipi -un espai dissenyat per acollir 400 persones que n’ha arribat a allotjar 35.000- s’hi sumen Baratuku o Nyumanzi, nous assentaments al nord d’Uganda per col·locar-hi uns refugiats que no són rebuts precisament amb els braços oberts per una població local tradicionalment ignorada per les inversions del govern ugandès.

Fa tres anys, els brillaven els ulls, em confessen. El Sudan del Sud aconseguia la

El camp de Nyumanzi. 

independència, després de 50 anys de guerra gairebé ininterrompuda amb el nord del Sudan. Eren dies d’esperança, de retorn a un país en (re)construcció. El sentiment s’ha esvaït i ara “no esperem que el futur ens porti res de bo”, afirma Rebbeca. Molts ja havien estat refugiats als anys noranta, però la segona marxa, la segona caiguda, no la contemplaven. No mostren odi, només resignació i tristesa. I m’agraeixen la meva presència i que m’interessi per la seva història. Però em desarmen quan em pregunten si el que escrigui servirà per acabar amb la guerra i retornar-los a un passat que ja és història. Només puc dir-los que no. Que un article, potser, pot moure consciències i forçar els governs occidentals a actuar. Me n’adono que no crec el que els dic. Ara és la meva mirada la que transmet tristesa. (Sobre)viure com un refugiat. Una opció que no han triat. L’únic camí possible en la desesperança. 

Galeria completa de fotos 

Article de fons sobre el(s) conflicte(s) del Sudan del Sud

Breu guia per entendre el conflicte del Sudan del Sud

El país més jove del món, el Sudan del Sud, pateix una guerra civil des del passat 15 de desembre, entre les forces fidels al president, Salva Kiir, i les que defensen el que va ser el vicepresident del país fins fa uns mesos, Riek Machar. Un cop més estem llegint titulars que parlen de conflicte ètnic, però la realitat no és tan simple. L'enfrontament té unes evidents implicacions regionals i afecta, sobretot, Uganda, el país veí que més s'hi ha implicat amb

l'enviament de tropes que lluiten al costat de Kiir. De moment, més de 10.000 persones han perdut la vida a la darrera guerra africana i unes 600.000 més han hagut de fugir de casa seva. La violència no s'atura i els dos bàndols han comès atrocitats denunciades per l'ONU. Sense cap pretensió, he escrit aquesta (no tan) breu guia per entendre què passa al Sudan del Sud. 

Una història tenyida de guerra

Els primers 50 anys de la història del Sudan van estar marcats per la guerra entre el nord i el sud. L'1 de gener del 1956 el país s'independitzava del Regne Unit, però el conflicte armat entre els dos Sudans ja feia mesos que havia arrencat. En concret, des del 18 d'agost de 1955, quan membres de les Forces de Defensa del Sudan -encara sota l'administració colonial- es van amotinar al sud per reclamar major representació del seu territori a l'assemblea nacional i una autonomia regional més gran. La reacció del nord, on hi ha Khartum -la capital del Sudan-, va ser jutjar els representants del sud a l'assemblea nacional i la tensió i la violència van anar més. La guerra va allargar-se fins el març de 1972, quan van signar-se els acords de pau d'Addis Abeba (Etiòpia), que establien una administració autonòmica per al sud. Més de 16 anys de guerra amb un balanç de 500.000 morts.

Les arrels del conflicte -entre d'altres, la discriminació del sud per part del nord i un repartiment poc equitatiu dels beneficis del petroli, el principal recurs del país- no van desaparèixer i el 1983 arrencava la segona guerra civil sudanesa, que s'allargarà fins el 2005. Els principals protagonistes del conflicte bèl·lic van ser l'exèrcit sudanès, controlat pel nord, i el Moviment d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLA, en anglès), que va néixer el 1983 com a guerrilla. El gener de 2005 es va segellar l'Acord de Pau Complet, que fixava un període d'autonomia de sis anys per al sud que culminarà el 2011 amb la celebració d'un referèndum d'independència. Les diverses fonts situen la xifra de víctimes mortals entre un i dos milions, bàsicament civils que van perdre la vida com a conseqüència d'una fam intensa provocada per magres collites per culpa de greus sequeres i, òbviament, de l'enfrontament militar. Per tant, en cinc dècades, el Sudan només va gaudir -és un dir- d'11 anys de pau (i relativa).

L'inici de l'enfrontament

John Garang. 

El 30 de juliol de 2005 va morir a Uganda en un accident d'helicòpter mai del tot aclarit -ha provocat desenes d'especulacions- John Garang, aleshores vicepresident del Sudan, president del Sudan del Sud autonòmic i líder històric de l'SPLA. Garang va ser rellevat per Salva Kiir. El primer va defensar durant molts anys un Sudan democràtic, laic i unit de caràcter federal i amb un repartiment just dels beneficis del petroli, mentre que el segon advocava més directament per la secessió -no hi busqueu paral·lelismes amb el procés català, no n'hi ha!. Kiir, per tant, va ser la persona que estava al capdavant del Sudan del Sud quan el gener de 2011 va celebrar-s'hi el referèndum d'independència. El 98,83% de la població va votar a favor de la secessió, que es va formalitzar el 9 de juliol del mateix any. Naixia un país de 8,5 milions d'habitants amb capital a Juba i amb uns importants recursos petrolífers, però sense les refineries, els oleoductes, les infraestructures i el lloc d'embarcament -Port Sudan- per explotar-los, que es concentraven al nord, amb qui es mantenen litigis fronterers a les regions d'Abyei i del Nil Blanc i Blau.

Salva Kiir. 

Salva Kiir va continuar com a president del ja independent Sudan del Sud, mentre que el vicepresident era Riek Machar. Kiir, com John Garang, és dinka, l'ètnia (o poble) més nombrós del país. Machar és nuer, el segon grup en habitants. L'statu quo es va mantenir fins al juliol del 2013, quan Kiir destitueix Machar i remodela el fins aleshores govern d'unitat nacional, col·locant-hi persones molt fidels, bàsicament dinkes.

El 14 de desembre al vespre un diari sud-sudanès va informar de combats entre membres de la guàrdia presidencial i l'endemà és el dia que es marca com el de l'inici de l'actual conflicte armat. Kiir acusa Machar de voler executar un cop d'estat, mentre que l'exvicepresident titlla el líder de l'SPLA de dictador i de concentrar el poder únicament en els dinkes, malgrat que representen només el 36% de la població d'un país format per més de 60 ètnies. Els partidaris de Kiir són, sobretot, els del seu poble, mentre que Machar compta bàsicament amb el suport dels nuer (15,6% de la població), però reduir l'escalada bèl·lica a una qüestió ètnica és massa simple. Es tracta d'un conflicte bàsicament polític, pel control del poder i dels recursos -petroli-. Diversos mitjans han afirmat que Machar tenia intenció de presentar-se a les eleccions presidencials del 2015, les primeres del país i on Kiir pretenia concórrer-hi per augmentar la seva dècada al capdavant del Sudan del Sud.

Riek Machar. 

Tensions prèvies

Kiir i Machar van tenir un paper actiu i clau en la revolta del sud contra el nord del Sudan i tots formaven part de l'SPLA, però el trencament de fa poc més d'un mes no és ni molt menys el primer que viuen. De fet, Machar va protagonitzar diverses sonades fugides de l'antiga guerrilla per aliar-se amb el govern sudanès -encapçalat des de fa 25 anys per Omar al-Bashir-, seguides de sonats retorns al moviment del sud. L'exemple més flagrant del joc a dues bandes de Machar es va viure el 1991, quan va escindir-se de l'SPLA i va provocar un conflicte armat entre els sud-sudanesos. 2.000 civils van ser massacrats per les forces de Machar a la ciutat de Bor, capital de l'estat de Jonglei, un dels que més està patint l'actual esclat de violència -juntament amb el d'Unitat, ric en petroli i ubicat al nord del país.

Impacte regional

Les principals cimeres per intentar aturar el conflicte i obtenir, almenys, un alto el foc vénen de moment de l'Àfrica, tot i que sense massa èxit. Hi ha hagut converses i reunions extraordinàries d'organismes com la Unió Africana (UA), la Conferència Internacional de la Regió dels Grans Llacs (ICGLR, en anglès) i de l'Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament de l'Àfrica Oriental (Igad, també en anglès). Precisament, aquest darrer organisme havia de celebrar dijous una cimera a Juba, la capital sud-sudanesa, per tractar la qüestió però l'ha suspès.

La posició dels seus membres no és unànime, ja que mentre Kènia i Etiòpia advoquen per explorar les vies diplomàtiques per frenar la violència, Uganda ha optat per participar-hi militarment, enviant tropes de suport al govern de Salva Kiir. La decisió ha provocat una divisió interna a l'Igad i fa que molts analistes qüestionin el paper de mediador de l'organització, tenint en compte que un dels seus membres s'ha decantat clarament per un dels bàndols. L'ONU, per la seva banda, va aprovar a final de desembre l'enviament de 6.000 cascos blaus al Sudan del Sud, però de moment només n'han arribat uns quants centenars.

Les conseqüències del conflicte tenen un abast regional, ja que hi ha hagut una gran caiguda dels intercanvis comercials amb el Sudan del Sud, un fet que colpeja especialment Uganda i Kènia. A banda, alguns projectes regionals com ara el Lapsset -que implica la construcció d'un corredor amb ferrocarril, carretera i oleoducte fins al Sudan del Sud- han quedat aturats indefinidament.

El paper d'Uganda

Uganda és el país més esquitxat per la guerra del Sudan del Sud. Inicialment, va reconèixer que havia enviat soldats per protegir l'aeroport de Juba i garantir que els ugandesos residents al país -uns 200.000- poguessin sortir-ne amb garanties. La setmana passada, però, el president Museveni va reconèixer que les tropes ugandeses participaven en els combats al costat de l'exèrcit sud-sudanès i s'enfrontaven als partidaris de Machar. L'anunci va generar una certa crisi regional i va deixar molt qüestionat el paper d'Uganda com a potencial mediador del conflicte. A nivell intern, l'oposició també posa en dubte la participació militar al Sudan del Sud, tant pel cost econòmic que suposa -de moment no hi ha cap compromís per part de l'ONU, la UE o els EUA de finançar el desplegament, cosa que sí van fer amb l'actuació ugandesa a Somàlia- com per la pèrdua de vides -dimarts van morir nou soldats ugandesos.

Que Museveni s'hagi alineat amb Salva Kiir no hauria de veure's com cap sorpresa. La implicació ugandesa en els afers sudanesos ve de lluny. Durant l'etern conflicte entre el nord i el sud del país, l'executiu del gairebé perenne president ugandès -suma 28 anys al càrrec- va finançar i donar suport a l'SPLA, en un moviment que tenia com a contrapartida la connivència entre el govern de Khartum -capital sudanesa- i l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), la milícia liderada per Joseph Kony que durant anys ha mantingut una guerra al nord d'Uganda. El que queda de l'LRA es mou entre la República Centreafricana -que també pateix un greu conflicte armat-, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud i algunes informacions apunten que a Kampala hi ha certa por a què la situació permeti la infiltració de membres de l'LRA al nord d'Uganda.

El Sudan del Sud és el principal receptor de les exportacions ugandeses. El 2012, Juba va comprar a Kampala productes valorats en 220 milions de dòlars cada mes, segons dades del Banc d'Uganda, un fet que ajuda a entendre l'interès de Museveni perquè cessi l'esclat de les armes i es recuperin els intercanvis comercials. A banda, Uganda s'ha convertit en la principal destinació dels refugiats sud-sudanesos i, segons les xifres de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja acull prop de 50.000 persones que s'amunteguen en uns camps que no estan preparats per uns paràmetres que no deixen d'augmentar -al voltant de mil refugiats nous cada dia. El camp de trànsit de Dzaipi, al nord d'Uganda, està dissenyat per a 400 persones, però n'acull més de 30.000. A banda, les desenes de milers de persones que fugen de la guerra i s'estableixen a Uganda han començat a generar tensions i malestar en una de les àrees més empobrides del país , tradicionalment abandonat pel govern del país i mancat de serveis de tot tipus.

La població, la principal víctima

Com passa sempre, la principal víctima del conflicte és la població civil. En poc més d'un mes, l'enfrontament armat acumula més de 10.000 morts i unes 600.000 persones han hagut de fugir de les seves cases. Al voltant de 500.000 milió s'han convertit en desplaçats interns i la resta, uns 90.000, es reparteixen entre Uganda, Sudan, Etiòpia i Kènia. Agències vinculades a les Nacions Unides, com l'Acnur, l'Unicef, l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Assumptes Humanitaris (OCHA) o l'Organització Internacional de les Migracions han advertit de les pèssimes condicions que pateixen els desplaçats, que en molts casos s'amunteguen en instal·lacions que no els garanteixen les condicions mínimes per tenir una vida digna. A banda, la població civil també és víctima de les atrocitats, en forma de matances, violacions i saquejos, que cometen els dos bàndols.

Xina i el petroli

El Sudan del Sud va néixer amb el suport de la UE i, sobretot, dels Estats Units, que va veure en les reivindicacions secessionistes una oportunitat per debilitar el Sudan d'Omar al Bashir, un dels règims que figura en el famós Eix del mal de l'administració estatunidenca. Posseir un subsòl ric en petroli també va ser un factor decisiu en la independència sud-sudanesa. Ara bé, no són els nord-americans ni els europeus els principals beneficiaris de l'or negre del país, sinó la Xina, amb importants inversions al Sudan del Sud en el sector i que tremola en veure que la producció ha caigut dràsticament des de l'esclat del conflicte.

Kènia i Etiòpia pressionaran per trobar-hi una sortida diplomàtica o s'imposarà la via militar defensada i executada per Uganda, que està provocant avanços de les tropes lleials a Salva Kiir? Més enllà de denunciar les atrocitats i d'intentar paliar el drama humanitari que ja colpeja la zona, quin paper jugarà l'ONU, un cop més acusada de lentitud i ineficiència? I el Sudan d'al-Bashir, aprofitarà el desgovern al sud per apropiar-se de les zones frontereres en litigi i riques en petroli? Preguntes per a les quals no tinc resposta i que s'han de resoldre ens els propers dies, setmanes i mesos. 

La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

Occident deslocalitza refugiats i els ‘forma’ abans d’acollir-los

Romania i Eslovàquia tenen els dos únics centres de trànsit d'emergència del món, uns equipaments on, gràcies a l'ACNUR, hi van a parar refugiats que han fugit, per exemple, del conflicte de Líbia

George, un iraquià de 67 anys, i Yonas Ali, un eritreu de 36, tenen vides paral·leles. Tots dos van fugir del seu país a la recerca d’un futur millor i van establir-se a Líbia. Allà van experimentar realitats completament diferents, però l’esclat de la revolta contra la dictadura de Moammar al-Gaddafi, que acabaria en la seva caiguda i assassinat, els va portar ambdós a emprendre de nou el camí de fugida. George i la seva família van creuar la frontera amb Egipte i van estar-se sis setmanes al país abans de ser traslladats a Romania, concretament a Timisoara. A la ciutat van coincidir amb un grup d’una trentena d’eritreus, entre els quals hi havia Yonas Ali. En el seu cas, el pas previ havien estat diverses setmanes al camp tunisià de Choucha, on van compartir espai amb 15.000 refugiats més en unes condicions molt dures.

L’estada a Timisoara no és casual. I és que en aquesta ciutat de l’oest de Romania hi ha un dels dos únics centres de trànsit d’emergència per a refugiats del món. Impulsats per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), els centres van néixer –el 2008 en el cas del de Timisoara, mentre que l’altre s’ubica a la ciutat eslovaca de Humenné i data del 2010– amb l’objectiu de «proveir una protecció d’emergència per a persones refugiades que seran reassentades a curt termini», segons exposa la mateixa ACNUR en un informe recent en què relata també les històries de George i Yonas Ali, tots dos noms falsos per raons de seguretat.

Refugiats jugant al centre de trànsit de Timisoara.

Entre Timisoara i Humenné ofereixen un total de 300 places i els refugiats s’hi solen estar entre dos i cinc mesos, segons explica a EL TRIANGLE Ariane Rummery, portaveu de l’ACNUR a l’Europa central. Gairebé 900 persones han passat pel centre romanès –ara n’hi ha 35–, mentre que més de 200 ho han fet per l’eslovac, que actualment acull 76 refugiats. Quan són allà, se’ls ofereix orientació cultural, cursos sobre conducta i de l’idioma del país en què finalment seran reallotjats, fonamentalment els Estats Units, el Canadà, Suècia, els Països Baixos, el Regne Unit, Finlàndia, Noruega o Alemanya. Els centres permeten als estats receptors de refugiats seleccionar-los i entrevistar-los per comprovar si ja estan preparats per viure-hi.  

La mà de George W. Bush

Però per què precisament s’ubiquen a Romania i a Eslovàquia i no directament allà on acabaran vivint els refugiats? Ariane Rummery afirma que els països rics compleixen el seu deure i reben molts refugiats a través dels programes de reassentament i les diferents vies d’asil, mentre que els centres de trànsit només estan pensats per a situacions d’«emergència» i casos molt concrets i se situen en països que s’han ofert per acollir-los. L’origen, però, és força més complex.

Timisoara va rebre 4.500 refugiats de l’antiga Iugoslàvia entre el 1999 i el 2002. Allà van ser «processats», segons Rummery, i posteriorment reassentats en altres països. Uns quants anys més tard, l’aleshores president dels Estats Units, el republicà George W. Bush, va demanar al seu homòleg romanès, Traian Basescu, que acceptés acollir un grup de refugiats uzbeks del Kirguizistan, que haurien d’«aclimatar-se» abans de ser transferits al seu destí definitiu. Finalment, el 2008 s’inaugurava oficialment el centre de Timisoara, que des d’aleshores ha rebut eritreus, sudanesos, palestins, etíops, iraquians i afganesos.

Acollir el centre permet tant a Romania com a Eslovàquia guanyar pes en les reunions internacionals patrocinades per l’ONU i, a més, els facilita bones relacions amb els Estats Units. En contrapartida, els països rics poden pregonar que garanteixen la protecció dels refugiats, tot i que només els acceptin quan ja estan degudament preparats.

El drama de la ’primavera àrab’

L’esclat de les revoltes àrabs de l’any passat ha provocat, de moment, la caiguda dels dictadors de Tunísia (Ben Ali), d’Egipte (Mubarak), de Líbia (Gaddafi) i del Iemen (Saleh), però també un drama humà amb la mort de milers de persones i la fugida de centenars de milers, sobretot treballadors subsaharians que, en alguns casos, van passar setmanes amuntegats en unes condicions deplorables en camps de refugiats com el que es va aixecar a Choucha (Tunísia). Les paraules de suport a l’anomenada primavera àrab pronunciades tant des dels Estats Units com des de la UE no es van traduir, ni de bon tros, en un acolliment massiu dels refugiats que van generar conflictes com el libi. 

La caiguda de Gaddafi va ser possible gràcies als bombardejos de l’OTAN i a la implicació de França, d’Alemanya, d’Itàlia, d’Espanya o dels Estats Units. A canvi, l’Europa opulenta va tancar les portes a les persones que fugien de la contesa bèl·lica, fet que ha deixat per al record les ignominioses imatges de l’amuntegament de refugiats a l’illa italiana de Lampedusa, el primer pas cap al continent. També cal sumar-hi els centenars de persones que han mort en naufragis mentre intentaven assolir la costa de l’illa, ja fos des de Líbia o des de Tunísia.

Estigmatitzats com a mercenaris del sàtrapa, milers de subsaharians van veure’s abocats a marxar de nou. Yonas Ali i la seva trentena de companys van ser evacuats per l’ACNUR a Timisoara a l’abril de l’any passat. Havien fugit d’Eritrea per esquivar l’allistament a un Exèrcit que afrontava l’enèsim conflicte amb Etiòpia i, en arribar al país àrab, es van topar, en molts casos, amb detencions i empresonaments. El procés de reeducació va completar-se ja fa alguns mesos amb el seu trasllat als Països Baixos. Pel que fa a George, s’havia establert a Líbia atret per les oportunitats laborals que oferia la seva formació com a enginyer elèctric. L’esclat de la guerra el va decidir a creuar amb la seva família la frontera amb Egipte. Davant del risc de tornar a l’Iraq –són cristians i els membres d’aquesta confessió estan en risc des de la caiguda de Saddam Hussein–, l’ACNUR els va trobar a la ciutat de Sallum i els va traslladar a Timisoara. Al cap d’uns quants mesos, un nou vol els feia arribar als Estats Units.

George i Yonas són només dos exemples de víctimes oblidades, dels refugiats que Occident deslocalitza després d’un conflicte bèl·lic que respon als seus interessos. Perquè una cosa és encoratjar una revolució i omplir-se la boca parlant de democràcia, i una altra de molt diferent és assumir-ne les conseqüències humanes. Surt més còmode tancar fronteres i acceptar només aquells refugiats que són reeducats i civilitzats. El cinisme d’Occident no té límits.

*Article publicat en el número 1.054 del setmanari EL TRIANGLE, 9 de març de 2012.