Israel es desfà dels sol·licitants d'asil africans amb la complicitat d'Uganda

El govern de Museveni nega l'existència de cap acord secret amb Tel Aviv per a la deportació de refugiats sudanesos i eritreus, però a diversos mitjans apareixen testimonis que en confirmarien l'existència. Des de fa uns mesos, els 'sense papers' poden ser detinguts indefinidament al país hebreu si no accepten marxar-ne

Israel paga a Uganda per desfer-se dels refugiats africans que, segons l'argumentari oficial, amenacen el seu “caràcter jueu”. Si més no, així ho assegura la premsa hebrea, tot i que el govern del país dels Grans Llacs nega l'existència de cap acord secret en l'enèsim exemple de la vergonyant gestió de la diferència en cada cop més racons del planeta. Marxar voluntàriament del país o exposar-se a una reclusió forçada per un temps indefinit. Són les úniques alternatives per a l'aclaparadora majoria dels sol·licitants d'asil africans a Israel. Al desembre, la Knesset -el parlament de l'Estat hebreu- va aprovar la Llei de Prevenció de la Infiltració, que permet la detenció durant un any dels migrants sense papers i obre la porta a tancar indefinidament els que no poden ser deportats.

La normativa colpeja especialment els més de 50.000 sol·licitants d'asil africans que resideixen a Israel. Pràcticament tots provenen d'Eritrea (36.000) i el Sudan (12.500), segons les dades de l'Autoritat de la Població i la Immigració. La qüestió clau és que no se'ls considera refugiats, sinó migrants econòmics. La denominació infiltrats no és casual. Gran part dels més de 60.000 africans que van entrar al país des del 2006 ho van fer via Egipte, creuant la península del Sinaí. Avui fer la mateixa ruta és gairebé impossible, atès que al gener de 2013 el govern del primer ministre Netanyahu va completar la tanca d'alta seguretat que barra l'accés al sud d'Israel. Durant el primer mes i mig d'enguany, només 12 persones van superar-la, segons va publicar el diari Haaretz. Totes van ser arrestades i passaran un any empresonades al centre de detenció de Saharonim, ubicat al desert del Nègueb.

La tanca entre Israel i Egipte. 

El cap de govern ja va afirmar el 2012 que l'arribada dels africans “podia amenaçar l'existència d'Israel com a Estat jueu i democràtic”. És evident que no són benvinguts. Alguns dels sol·licitants d'asil van aconseguir permisos de residència, però cap de treball, de manera que per sobreviure han hagut de dedicar-se a l'economia submergida, amb ocupacions precàries normalment als suburbis de les grans ciutats, com Tel Aviv, Jerusalem o Beersheva. Israel és signant de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats de les Nacions Unides que prohibeix als seus membres l'expulsió o el retorn dels refugiats a territoris “on la seva vida o llibertat podria perillar a causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular o opinió política”.

3.500 dòlars per 'convidar-los' a anar-se'n

Tot i considerar-los migrants econòmics i no refugiats, Israel no deporta els demandants d'asil eritreus al seu país, sotmès des de fa més de vint any a una de les dictadures més tètriques i silenciades de l'Àfrica. Els sudanesos tampoc són retornats a la seva terra, un fet que s'explica per la inexistència de relacions diplomàtiques entre Tel Aviv i Khartum. Això no significa que l'executiu de Netanyahu no intenti fer fora els refugiats africans. I per aconseguir-ho promou el “retorn voluntari”, oferint subvencions de 3.500 dòlars (uns 2.600 euros) als que s'avinguin a sortir d'Israel. Les dades oficials demostren que l'estímul està funcionant. El ministre de l'Interior, Gideon Sa'ar -dirigent del dretà Likud-, va explicar fa unes setmanes que al febrer més de 1.500 africans sense papers havien marxat, mentre que 765 ho van fer al gener i 325 al desembre. Al novembre, just abans de l'aprovació de la nova llei, la xifra de voluntaris va ser només de 63.

Protesta de refugiats a Israel. 

I com que molts no poden tornar al seu país sense posar en perill la seva vida -són refugiats, no ho oblidem!-, el govern israelià va signar un acord secret amb un tercer país per enviar-hi els africans sense papers. Ho va anunciar el 28 d'agost el ministre Sa'ar i diversos mitjans, com el Haaretz, han assegurat que el país de destí en qüestió és Uganda. L'executiu ugandès ha negat l'existència del pacte, però alguns testimonis haurien confirmat que des de fa algunes setmanes surten vols de Tel Aviv amb destinació a Entebbe, on hi ha l'aeroport internacional d'Uganda, per traslladar-hi refugiats eritreus o sudanesos.

Novament el Haaretz va publicar el 19 de febrer una notícia on citava una font oficial anònima ratificant que els vols havien començat i, a més, afegia el cas d'un sudanès que havia estat detingut al centre de Saharonim i va volar cap a Uganda, on va reunir-se amb la seva família. El refugiats va assegurar que al vol l'acompanyaven sis sudanesos més, tots retinguts prèviament a Saharonim, i que cadascun d'ells havia rebut els 3.500 dòlars a canvi de la sortida voluntària. El portal Irinnews, que depèn de l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació dels Afers Humanitaris, també ha aportat testimonis en el mateix sentit. El 27 de febrer, donava veu al periodista eritreu Meron Estefanos qui des del seu exili de Suècia afirmava que “conec el cas d'un refugiat que va signar l'acord, però un cop va arribar a Uganda, resulta que no hi havia pacte i va ser deportat a Egipte, des d'on el van retornar a Eritrea. Allà el van detenir”. Reut Michaeli, director executiu de Hotline, una ONG israeliana de suport a migrants i refugiats, va afegir que té coneixement de dos antics usuaris de l'organització que van acceptar anar a Uganda i des d'allà van ser deportats a Eritrea, on els van empresonar.

Rentar-se'n les mans

Personalment he intentat parlar amb refugiats sudanesos o eritreus a Kampala, però no hi ha hagut sort. Els pocs que han contestat les meves preguntes m'han assegurat que no han estat mai a Israel i que no coneixen cap compatriota que hi hagi viscut i des d'allà hagi estat deportat a Uganda. Què hi guanyaria el país presidit per Yoweri Museveni d'existir l'acord? Segons la premsa hebrea, rebria ajuda econòmica, a banda de suport, maquinària i transferència de coneixement en agricultura, el principal sector econòmic de l'estat dels Grans Llacs. Israel, per la seva banda, aconseguiria treure's del damunt uns refugiats que no desitja i, en principi, no violaria la legislació internacional, que permet deportar els refugiats a un tercer país sempre que en aquest no es posi en perill la seva seguretat. Si posteriorment Kampala retorna als migrants els seus països d'origen ja s'escapa del control de Tel Aviv, que se'n rentaria les mans totalment.

El creixent tancament de fronteres d'Israel també el veiem a l'Europa fortalesa, amb l'exemple flagrant dels migrants morts a Ceuta fa algunes setmanes ajudats per les bales de goma que els van disparar els agents de la Guàrdia Civil. Res sorprenent si tenim en compte que els països occidentals utilitzen fins i tot l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per externalitzar refugiats i formar-los a centre de Romania i Eslovàquia abans d'acceptar acollir-los. Els han de preparar per a la seva civilització.

La punta de llança de l’Europa fortalesa

L’Estat espanyol rep menys de l’1% de les sol·licituds d’asil d’una UE més preocupada per blindar fronteres que per garantir drets 

Quan una persona refugiada decideix sol·licitar protecció internacional a algun dels països de la Unió Europea, difícilment opta per l’Estat espanyol. És molt més probable que ho faci per un Estat del nord o del centre del continent. Les xifres ho mostren amb claredat. Segons dades de l’Eurostat –l’oficina estadística de la UE–, el 2012, els 27 membres de l’organització van rebre 268.495 sol·licituds d’asil. De totes elles, l’Estat espanyol, que concentra el 9,4% de la població comunitària, només en va tramitar 2.600 (menys de l’1%). Ras i curt, és el segon país de la UE que registra menys peticions de protecció internacional per part de refugiades en relació a la seva població. L’any passat, França i Alemanya es van apropar a les 60.000 demandes d’asil, mentre que Suècia va superar les 30.000 i Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit es van situar per sobre les 20.000. En tot cas, la tendència general a la UE és rebre menys peticions, una conseqüència de “l’èxit de les polítiques nacionals i europees de blindatge de les fronteres davant la possible arribada de persones migrants i refugiades”, segons va denunciar la Comissió Espanyola d’Ajuda alRefugiat (CEAR) al seu darrer informe anual, publicat el juny de 2012.

Presentar una sol·licitud d’asil no garanteix, ni molt menys, rebre protecció internacional.

De fet, el 2012, només el 27% de les peticions (71.580) que es van fer a la UE van ser acceptades. La major part (37.245) van suposar la concessió de l’estatus de refugiada, mentre que 27.920 van derivar en l’atorgament de protecció subsidiària –a l’Estat espanyol, suposa un permís de residència d’un any– i 6.415 en l’autorització de residència al país per raons humanitàries. Amb un 20% de peticions acceptades, l’Estat espanyol se situa per sota de la mitjana europea i està molt allunyat del gairebé 50% que registren Dinamarca i Finlàndia o del 39% de Suècia. Els criteris per donar el vistiplau a una sol·licitud de protecció són molt divergents i la Comissió Europea està enllestint un conjunt de mesures amb l’objectiu d’homogeneïtzar els processos i que els estats estiguin obligats a donar una resposta a la refugiada en un termini màxim de sis mesos, per evitar que es continuïn eternitzant els tràmits, amb casos que actualment s’allarguen diversos anys.

Restriccions creixents

El 1984, el govern espanyol –aleshores presidit pel socialista Felipe González– va aprovar la primera llei d’asil. Només aquell any i els consecutius fins el 1987, el nombre de sol·licituds de protecció internacional va ser inferior a les 2.600 registrades el 2012, res a veure amb les 12.615 de 1993 o, més recentment, les 9.490 de 2001, segons les dades de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), l’organisme del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar-les. El nombre tan baix de peticions acceptades i la poca tradició en l’acolliment de persones refugiades en comparació amb d’altres estats europeus expliquen l’escàs nombre de sol·licituds que, històricament, ha rebut l’Estat espanyol.

Segons l’informe del CEAR, els darrers anys, la tendència s’ha accentuat arran de les “enormes dificultats existents per accedir al procediment de protecció internacional als centres d’internament d’estrangers (CIE), llocs fronterers i costes”, on s’han detectat “múltiples irregularitats”, vinculades fonamentalment al dret a una assistència jurídica especialitzada. El CEAR també dóna com a arguments el fet que s’hagi intensificat la restricció de la llibertat deambulatòria de les persones que sol·liciten asil a les ciutats de Ceuta i Melilla –on arriben bàsicament refugiades africanes–, de manera que se’ls veta trepitjar la península, o la imposició –el 2011– d’un visat de trànsit a les persones sirianes, que els fa impossible arribar a l’Estat espanyol i sol·licitar-hi protecció internacional.

El cas de la Primavera Àrab

La crisi humanitària que va desfermar l’anomenada primavera àrab als països del Magreb durant el 2011 va posar de manifest la insolidaritat de la UE, més preocupada de blindar les seves fronteres que de garantir el respecte dels drets humans de les persones refugiades i necessitades de protecció internacional, segons va subratllar el CEAR al seu darrer informe anual. I és que, l’abril de 2011, Tunísia –en plena transició després del derrocament del dictador Ben Ali– va acollir més de 200.000 persones refugiades –fonamentalment provinents de Líbia–, deu vegades més que Itàlia. L’Europa fortalesa s’estén amb el desplegament dels seus controls fronterers (Frontex) als països del nord de l’Àfrica i, si cal, violant el que estableixen la Convenció de Ginebra de 1951 o la Carta de Drets Fonamentals de la UE amb relació a les persones refugiades.

*Article publicat al número 316 del setmanari DIRECTA, 8 de maig de 2013. 

Israel es blinda dels immigrants

El Govern de Netanyahu inicia la construcció del centre de detenció per a estrangers més gran del món, alhora que el Parlament aprova una llei que permet tancar els immigrants sense papers fins a tres anys abans de deportar-los

Per decisió dels seus governants, l’Estat d’Israel és cada dia més a prop de quedar completament envoltat per tanques i murs que, teòricament, protegeixen el seu territori dels enemics que l’envolten. Amb la sensació que no n’hi ha prou amb les barreres, Israel ha optat per fer nous passos per tancar-se en si mateix, obviant que es troba ubicat al Pròxim Orient i no a l’Europa occidental. Seguint el model de la UE, el Govern hebreu està a punt d’iniciar la construcció del centre de detenció d’estrangers més gran del món. Situat al costat de la presó de Ketzion, en ple desert del Nègueb, l’espai tindrà capacitat per a 8.000 persones, superant amb escreix les 3.086 que hi caben al centre de detenció Willacy, de Raymondville (Texas) i a anys llum de les 226 places que ofereix el centre d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca.

L’Executiu que encapçala Benjamin Netanyahu, líder també del Likud, va aprovar la construcció de la instal·lació al novembre de 2010, però les obres començaran tres mesos després que la Knesset (el Parlament israelià) donés el vistiplau a una llei que converteix Israel en l’estat desenvolupat que pot retenir més temps sense judici els immigrants sense papers, segons ha denunciat Amnistia Internacional. La normativa obre la porta a tancar-los fins a tres anys abans que siguin deportats. A més, fixa condemnes d’entre cinc i 15 anys de presó per a aquelles persones jueves que ofereixin refugi a l’immigrant sempre que aquest sigui detingut armat o per traficar amb dones o armes. Els milers d’africans sense la documentació en regla que treballen actualment com a mà d’obra barata a l’Estat hebreu també són penalitzats per una llei que permetrà empresonar-los per pintar un grafit o robar una bicicleta, entre altres infraccions menors que fins ara no comportaven detencions.

Diputats de l’oposició, sobretot dels partits àrabs o de Meretz (centreesquerra sionista), van atacar amb duresa la normativa durant la seva votació a la Knesset, assegurant que no és democràtica, va en la direcció contrària a les obligacions internacionals d’Israel i viola els drets humans. La llei va tirar endavant i el centre de detenció del Nègueb en serà la plasmació més clara sobre el terreny. L’Associació de Drets Civils, per citar només una organització, ha denunciat la instal·lació perquè creu que es convertirà en un «feréstec camp de refugiats que privarà els qui fugien de la persecució al seu país del dret a demanar asil a Israel». De fet, un portaveu del Ministeri de Defensa ha reconegut que «no estem construint una presó, però serà un centre de detenció, no un resort o un hotel». Tel-Aviv ha estat escenari de diverses manifestacions contra el centre de Ketzion, la més nombrosa de les quals va reunir fa més d’un any més de 1.000 persones.  

Contra els sol·licitants d’asil

Netanyahu ha justificat la construcció del centre de detenció argumentant que cal aturar la «creixent» onada d’immigrants perquè «amenaça la feina dels israelians i està canviant el caràcter [jueu] de l’Estat». Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any passat 17.000 persones van entrar il·legalment a Israel a través de la frontera egípcia, després de creuar la península del Sinaí. Majoritàriament fugien del Sudan i d’Eritrea i, sovint, en arribar, tenien intenció de demanar asil. La seva petició, però, gairebé mai no rep una resposta positiva, ja que, segons ha revelat un informe recent de l’Autoritat de la Immigració, entre el 2009 i el 2010 només 8 dels 990 sol·licitants van rebre asil, dada que situa Israel molt per sota del Regne Unit (19% de les peticions acceptades) o dels Estats Units (27%) a l’hora d’atendre demandes dels refugiats.    

La situació dels sol·licitants d’asil s’està deteriorant acceleradament. Ho exemplifica l’Ajuntament de Tel-Aviv, que ha enviat una carta als seus contractistes en què els adverteix que a partir de l’1 d’abril supervisarà que no incorporin ningú sense permís de treball i el visat en regla. La instrucció va ser dictada fa gairebé un any, però l’exigència de complir-la ha arribat recentment i, segons ha informat el diari Haaretz, ja ha comportat l’acomiadament d’alguns immigrants, com un sol·licitant d’asil d’Eritrea que va quedar-se sense feina després de nou mesos de treballar netejant els carrers de la ciutat.

A això s’hi han d’afegir els avisos que han rebut darrerament les persones de la Costa d’Ivori i del Sudan del Sud residents a l’Estat hebreu. Els primers, uns 500 individus, van perdre qualsevol protecció a final de febrer, després de ser instats a retornar al seu país, el mateix procés que patiran el miler llarg de sudanesos del sud que hi ha a Israel a partir de l’1 d’abril. El motiu? El Govern de Netanyahu considera que les raons que els van empènyer a fugir i, en molts casos a tenir l’estatus de refugiats, ja han desaparegut amb l’aparent pacificació del país de l’Àfrica occidental i la independència del Sudan del Sud. Els que no marxin es convertiran automàticament en ciutadans il·legals, segons l’administració hebrea, i si són detinguts, es veuran abocats a un centre de detenció i a la deportació.

Blindant la frontera amb Egipte

Per completar el seu blindatge, Israel està construint una tanca de 240 quilòmetres a la frontera amb Egipte. Aprovada el 2009, amb l’argument que serviria per evitar l’entrada d’immigrants sense papers i el contraban d’armes i drogues des del Sinaí, la revolució egípcia –amb la caiguda de Hosni Mubarak, aliat incondicional de Tel-Aviv– i els atacs contra ciutadans jueus prop de la frontera del 18 d'agost, que van ser replicats per bombardejos sobre Gaza, han estat l’excusa perfecta perquè Netanyahu n’acceleri la construcció. Així, només el límit amb Jordània no té cap tanca amb Israel, tot i que se’n pot aixecar una els pròxims anys, segons ha revelat al diari Yediot Ahronot l’analista en defensa Alex Fishman. Si això passa, l’analista creu que «haurem completat la nostra retirada de l’Orient Mitjà». Fishman conclou, a més a més, que envoltar-se de barreres no deixa de ser «un símbol de debilitat».

*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.057, 30 de març de 2012.