Una revolució real

Segons l'Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de revolucions. L'anomenada Primavera Àrab, l'onada de revoltes al Magreb i a l'Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s'ha volgut vendre com un seguit de revolucions. 20 mesos després de l'inici d'un canvi històric en el món àrab, és cert que l'onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d'altres, tot s'ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali (Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de l'actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d'egípcia, ni, òbviament, de líbia. Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen. Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat...

El 15-M, el moviment que va començar al maig de 2011 amb mobilitzacions -no especialment nombroses- a diverses ciutats de l'Estat espanyol, també s'ha presentat en diverses ocasions com una revolució, si més no en mitjans forans. En alguns dels meus viatges, activistes van arribar-me a assegurar que s'inspiraven en la Spanish Revolution, davant la meva atònita mirada. El que va començar com un moviment que reivindicava una democràcia més participativa ha mutat i no hi ha dubte que en el seu balanç d'èxits cal comptar-hi la creixent consciència social de gran part de la societat, disposada a encetar debats impensables per a la majoria no fa gaires mesos. De revolució, però, és evident que de moment a l'Estat espanyol -ni als Països Catalans- no n'hem vist cap.  

Una revolució és quelcom molt més profund, que va molt més enllà. I precisament des de fa algunes setmanes passejo per un territori on des de fa gairebé dues dècades s'hi viu una revolució. Potser no global, potser no acceptada per a tota la població, potser oblidada per a bona part dels mitjans, però real. És la revolució zapatista, que els indígenes de Chiapas van posar en marxa -amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) com a catalitzador- l'1 de gener de 1994. Una acció preparada amb mesos i mesos d'antel·lació va provocar l'ocupació de part del territori de Chiapas i de San Cristóbal de las Casas -la segona ciutat de l'Estat i on m'allotjo en el moment d'escriure aquestes línies- per part de l'EZLN. La reacció del Govern federal mexicà no es va fer esperar i hi va enviar l'exèrcit federal. Resultat: un conflicte bèl·lic que va durar 12 dies i que es va aturar amb la signatura d'un alto el foc que només els zapatistes han respectat des d'aleshores. 

Converses de pau, acords que s'incompleixen i repressió se succeïren tot seguit. Però les coses ja havien començat a canviar. I per sempre. Els indígenes s'havien aixecat per dir prou a una política de discriminació que patien des de la conquesta espanyola, 500 anys enrere. A l'educació, a la sanitat i en l'àmbit laboral, per citar només tres àmbits fonamentals, el despreci i el maltractament que rebien -quan eren atesos, fet que sovint no es donava en els centres mèdics públics- eren constants. L'aixecament, que s'havia començat a idear a mitjan de la dècada dels vuitanta a la recòndita Selva Lacandona -on sis persones, tres mestissos (un d'ells el futur subcomandante Marcos) i tres indígenes, van fundar l'EZLN el 1983-, posava punt i final a l'etapa de demanar serveis a l'administració, ja fos local, estatal o federal. S'estrenava el moment d'exigir. 

Naixement dels territoris autònoms 

Entrada al caracol d'Oventic, als Alts de Chiapas.

Els Acords de San Andrés de 1996 havien de permetre que bona part de les  demandes dels alçats fossin ateses i que certa justícia social i igualtat arribés a Chiapas. El govern mexicà, aleshores encapçalat per Ernesto Zedillo, els va trencar i els zapatistes van decidir passar a una nova fase. A partir de 1997 s'inicia la tercera etapa, després de les de demanar i exigir. Ja es tractava, directament, d'exercir. Això va comportar l'aparició dels municipis autònoms zapatistes -una trentena, tot i que hi ha moltes més comunitats amb presència de les anomenades bases de suport a l'EZLN, les BAEZLN-, territoris on l'administració local, estatal o federal no hi tenia cap presència ni competència. 

Malgrat els reiterats intents per acabar amb aquesta realitat autònoma per part dels diferents governs mexicans, ja sigui a través de l'actuació de l'exèrcit, afavorint l'aparició de grups paramilitars o intentant -i aconseguint-ho sovint- dividir les comunitats zapatistes oferint prebendes a la població que abandoni el zapatisme, la realitat és que l'autonomia indígena s'ha anat consolidant. Què significa això? Que els territoris governats pels zapatistes compten ara amb uns sistemes d'educació, salut i govern propis, que no reben cap tipus de finançament governamental, però on la discriminació cap a la població indígena, lògicament, ha desaparegut. 

15 anys després és evident que queda molt per fer, però la qualitat dels serveis zapatistes no ha deixat d'augmentar i avui l'atenció sanitària és prou destacable. Malalties que el 1993 eren mortals pels indígenes, com diàrees, ja no ho són, i als Caracoles -les capçaleres de les 5 regions en què els zapatistes estructuren el territori de Chiapas- les clíniques s'han convertit en hospitals on s'hi atén no només les persones que donen suport al projecte de l'EZLN, sinó també als residents a les comunitats que han estat cooptats pels partits tradicionals mexicans, ja sigui el PRI, el PAN, el PRD,...L'educació bilingüe ha deixat de ser una utopia i en les escoles es combina el castellà amb la llengua de la regió, ja sigui tseltal, tzotsil, o qualsevol altra. El que va començar amb escoles primàries ara ja arriba a la secundària i el model, pel que expliquen els promotors d'educació -l'equivalent als nostres professors- és força diferent al tradicional. Els títols que dóna no són oficials -entesa com la que dóna el govern mexicà- però la cosmovisió indígena hi és present i la història que s'hi aprén és molt més respectuosa amb la constant presència indígena en un territori que no va aparèixer de sobte fa poc més de 500 anys. 

Seu de la Junta de Buen Gobierno d'Oventic.

La democràcia hi és totalment participativa i les autoritats escollides, que no cobren mentre exerceixen el seu càrrec, han de seguir la doctrina del mandar obedeciendo. Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), n'hi ha 5 -tantes com Caracoles-, són la principal autoritat i tot i l'existència de certa coordinació són autònomes entre elles. Això fa que no sempre resolguin les qüestions de la mateixa manera. "No hi ha un model zapatista, n'hi ha diversos. És molt difícil fer-ne una síntesi", em detallava una activista zapatista, que era el meu contacte previ amb aquesta revolució. El funcionament del govern zapatista l'ampliaré en un proper post, però m'agradaria reiterar que a Chiapas s'hi va viure i s'hi viu una revolució. Perquè les coses van canviar radicalment, de baix a dalt, i res és com abans. Òbviament el capitalisme no hi té cap presència en territori zapatista i la protecció del medi ambient -el respecte a la mare terra és un puntal a qualsevol cultura indígena- és fonamental. Tot, però, intentaré anar-ho explicant pausadament.    

“Com a moviment, encara no hem arribat als límits de la desobediència civil”

Una de les claus del 15-M és la seva transversalitat, la capacitat d’unir en una mateixa lluita persones d’orígens molt diversos. Activistes de tota la vida i gent que va a començar a militar fa un any van trobar-se a les places i ara caminen juntes. En aquesta xerrada-debat que vam fer a LA DIRECTA el proppassat dissabte 5 de maig, hem volgut donar a conèixer la visió de cinc persones amb un perfil diferenciat implicades en un moviment que, en la majoria dels casos, els ha canviat. Les virtuts, les amenaces, el futur del moviment i la repressió són alguns dels temes sobre els quals van debatre durant més de dues hores.

Com us impliqueu en el 15-M?

Ricard: M’incorporo a l’Assemblea d’Hostalric arran de l’ocupació del CAP, que va durar tres mesos, contra el seu tancament per les nits. A partir d’aquí, hi he anat participant cada vegada més. Ara, a banda de la lluita sanitària, treballem en diversos camps que hem creat, com ara un banc del temps, una cooperativa de consum o un grup d’economia local, que busca fomentar un altre tipus de dinàmiques. També hem entrat a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Jordi Aros: El 16 o el 17 de maig, sortint de la feina, vaig passar per plaça Catalunya i vaig tenir una sensació molt especial, que no havia sentit mai. Vaig començar a participar en l’assemblea i a participar en accions i ara sóc membre d’Acampada Barcelona.

Carme: En les primeres assemblees del 15-M, vam descobrir que hi havia una visió molt androcèntrica. Algunes dones, de diverses tendències, ens vam unir per fer un manifest des d’un punt de vista feminista. A partir d’aquí vam començar a intervenir en la plaça. La desocupació de la plaça del 27-M va servir per consolidar-nos com a grup i des d’aleshores ens hem seguit trobat.

Ruben Saez: Jo no tenia cap participació en activisme abans del 15-M, però un dia passant per plaça Catalunya vaig veure que n’hi havia prou sent-hi i escoltar per participar-hi. Crec que aquesta és una de les raons per les quals ha triomfat el moviment, perquè va ser espontani. Quan es va descentralitzar vaig començar a participar a l’Assemblea del Poble Sec i des de fa uns mesos sóc membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. He passar de no tenir contacte amb l’activisme a gairebé no fer altra cosa.

Maria Molina: Pertanyo al grup Iaioflautes des del començament. Alguns de nosaltres vam ser a la plaça Catalunya i vam veure i patir el que hi havia. Pensem que podem fer coses en favor dels joves i lluitar per un món millor. Des de la primera acció que vam fer al novembre, hem anat agafant confiança i ara estem ben organitzats, amb un petit grup coordinador i una assemblea d’uns 100 membres. Amb les accions, que les decidim de manera clandestina, pretenem fer veure què està passant d’una manera molt senzilla.

Capçalera de la manifestació del 12-M, abans de l'inici de la marxa.

Mesos després de deixar les places i mutar en diverses formes de desobediència civil, creieu que el moviment s’ha enfortit?

J. A.: No hi ha cap dubte que hem crescut moltíssim. Marxar de plaça Catalunya ha tingut els seus inconvenients, com que costa més tenir una reacció ràpida a l’hora de prendre una decisió. Però si et poses a valorar, ara tenim persones per totes parts treballant. Cada cop hi ha més gent indignada sortint al carrer.

R. S: És indubtable que ara som més forts que fa un any. Cal ser al carrer però també fer projectes a mig i llarg termini. La força del moviment ve d’aquest canvi de paradigma, no tant de la quantitat que som sinó de començar a preocupar-nos per altres coses, més de fons.

R: No és tracta tant de la capacitat de mobilització, sinó la capacitat de treballar, de generar una tasca en pro de la societat. En el nostre cas, ens van escollir per ser en els pressupostos participatius del poble. Ens va servir per adonar-nos que el missatge va calant, tot i que no ho sembli. Per això és bàsic no deixar de fer coses.

R. S: El repte ara és coordinar-se per treballar amb organitzacions i associacions que fa molts anys que fan feina.

Sí que ha servit per fer més visibles certes lluites.

C.: El feminisme, per exemple, estava molt més tancat i era un discurs propi de certes edats, patia un tall generacional. Gràcies a ser a la plaça, ara és més conegut i hi ha hagut una transformació de la consciència i dels comportaments. També s’ha renovat el discurs, tot i que patim tota la dificultat de treballar en un moviment social. Encara no ha arribat la reflexió sobre el que és la singularitat, per exemple, i necessitem una altra mirada que aportem les dones, de posar la vida al centre i no l’economia.

M. M.: Aquesta lluita l’hem de tenir tota la vida. No sé si algun dia serem realment igualitaris.

R. S: El que té bo el moviment és el treball de difusió i compartir la informació. Fa quatre anys jo no havia escoltat res sobre el feminisme de la diferència, ni del patriarcat...El mateix passa amb la banca ètica, les inversions en armament dels bancs o la democràcia participativa. Són coses que s’escolten més. Crec que anem pel bon camí i ja es veurà si hi arribarem.

És més fàcil que la societat es conscienciï?

M. M.: Amb la gent amb qui jo parlo, persones no conscienciades, me n’adono que estan entenent moltes coses. Ha passat amb els vaguistes empresonats, amb la repressió dels Mossos,...

R.: Crec que sense les grans cagades polítiques, el 15-M tampoc existiria. Segurament, persones com jo, més acomodades, no s’hi haurien posat.

R. S.: La cagada és molt més àmplia. Portem anys fotent el planeta, molts pobles del sud...Ens quedem una mica curts, però lògicament la immediatesa i la indignació arriben on arriben.

M. M: A mi em sobrepassa la passivitat dels partits petits del Parlament, que en alguns moments s’haurien de plantar i sortir-ne i no tenen collons de fer-ho. Si hem de trencar amb aquest sistema ho hem de fer amb una revolució i em sembla que encara no hi estem preparats. Potser serà més endavant.

R. S: Costa molt introduir discursos i trencar esquemes en certes capes de la població, però, per exemple, amb la qüestió del deute ho hem aconseguit arran del tema de les (participacions) preferents. Molta gent ha descobert que els han enganyat. El moviment hauria d’existir sense les retallades, sense la necessitat de mobilitzar-se perquè m’han tocat el compte corrent.

J. A: Hi ha una frase que corre que és que no és el nosaltres contra vosaltres, sinó el nosaltres i vosaltres. I això és el que engloba tothom. Hem de seguir en aquesta línia. Molta gent no té res a veure amb l’altra, però això és la força del moviment.

Quines creieu que són les amenaces a curt termini del 15-M?

R. S: El cansament i desmoralitzar-se, les de sempre de qualsevol moviment social. També es pot criticar la no operativitat del moviment, tot i que per a mi representa el futur i és un èxit. Ens hi impliquem molt i quan surts al carrer i veus que res no canvia, pots desmoralitzar-te. És important també plantejar-lo amb victòries a curt termini i és clau seguir transmetent il·lusió perquè gent nova s’hi segueixi sumant. Una altra amenaça clara és la repressió.

C.: Per mi aquesta és la gran amenaça. La ciutat plena de policies fa por. A més a més, quan en les manifestacions veus tanta gent que t’està fotografiant, et planteges si són dels nostres o no. Entre nosaltres, en el bloc de feministes indignades, ens ho vam plantejar. Malgrat que he viscut la repressió franquista, em sento més controlada ara.

M. M: La repressió que hi ha és, sobretot, de cara als joves. Els Iaioflautes no tenim cap por que ens vinguin a fotografiar, ens dóna igual. A mi, segurament, no em detindran però he estat intervinguda telefònicament i m’han avisat que els meus comptes els tingui en ordre. No m’agafaran, però sí que m’ho miraran tot. És una altra manera de reprimir.

R.: Una lleugera recuperació econòmica en un parell d’anys també pot ser una amenaça, perquè la nostra feina és a llarg termini i podria fer baixar la implicació de la gent.

J. A: Crec que, com en tots els moviments socials, hi ha el risc de les baralles internes, que és un tema que exploten molt els mitjans. Entenc que diferents sectors en lluita puguin estar enfadats i comprendre certs actes més radicals, però el que em preocupa és que perdem la paciència.

R. S: Amb la repressió veiem el perill i por també se’n pot sentir en certs moments, però en cap cas et paralitza i t’impedeix fer alguna cosa. Tot al contrari. És un repte. No vull anar a la presó ni que em detinguin, però estic disposat a què passi perquè no estic fent res dolent.

Davant la violència estructural del poder, caldrà plantejar respostes més dures o poden perjudicar el moviment?

M. M: No justifico la violència en aquests moments. Però ells estan practicant una violència estructural. Hi ha infiltrats en les nostres manifestacions. El dia de la vaga general, per exemple, la policia no va actuar per aturar les suposades persones violentes. Per què?

C.: Com a moviment encara no hem arribat als límits de la desobediència civil i per mi és el camí que hem de seguir, de manera que estigui molt més pensat i treballat i arribi a camps i mitjans que encara no hem tocat. Estem utilitzant encara mitjans massa tradicionals de lluita. Desitjaria que enfront de la repressió que hi ha, es faci una reflexió sobre com afrontar-la i esquivar-la.

R. S.: Per a mi és bàsic distingir entre violència material i violència a les persones, perquè tot el que estem patint és violència contra les persones. Entenc que com a moviment és un error utilitzar-la. Com més temps estiguem en la no violència, siguem reprimits amb violència i no responguem de la mateixa manera, més legitimitat social guanyarem.

J. A.: Hi ha molts tipus de violència, però tinc molt clar que cap d’ells és justificable. Però per una fotografia al diari no ens començarem a criminalitzar entre nosaltres, si és el que volen. Estan jugant molt brut. El que em preocupa molt és l’estratègia de la policia. Si hi hagués un acte violent, castigable, podrien actuar contra aquelles persones, però no ho fan i no accepto la repressió indiscriminada. Criminalitzo i no puc justificar l’actuació policial que no em dóna la seguretat ni a mi ni a la meva família per sortir al carrer i manifestar-nos pacíficament.

Fins a quin punt és necessari obtenir èxits pràctics?

M. M: És molt important aconseguir coses. Com a Iaioflautes el que fem és denunciar, fer saber a l’opinió pública que ens estant retallant en ensenyament, sanitat...I, de moment, no esperem grans èxits, però aconseguim que la gent vingui amb nosaltres.

R.: És bàsic tenir petits èxits i ens anima tenir-ne. Hem aconseguit coses palpables i positives, com el banc del temps, la cooperativa de consum, la petita revista, hem entrat en els pressupostos participatius..

C.: Crec que les coses que s’aconsegueixen s’haurien de saber més. Em sembla que això ens falta. Som més del que falta que del que s’omple.

Les xarxes socials han estat bàsiques en el 15-M, però també hi ha cert debat al seu voltant. Què en penseu?

R. S: Sé que hi ha moltes crítiques a les xarxes socials, que són un perill i tal, però crec que són fonamentals. I amb el 15-M es traspassa un llindar a partir del qual sorgeix una xarxa que connecta moviments que abans estaven desconnectats. Poden tenir molts contres, però és brutal el potencial que tenen.

J. A.: Jo no entendria el 15-M sense xarxes socials.

M. M.: Nosaltres que venim del llapis de fusta i hem començat a twitejar en el moment que fem una acció dels Iaioflautes. És molt maco arribar a milers de persones quan la fas i sentir que et van animant.

R.: Jo sóc gairebé contrari a l’ús de les xarxes socials. Tenen les seves virtuts, però són una eina de control absolut.

R. S.: Per suposat és que són una eina de control, però crec que per primera vegada se li ha aconseguit donar la volta i aprofitar-ne el potencial pels moviments socials.

J. A.: Mira si són importants que diuen que ja hi hagut diverses vegades, com la vaga general, on els Mossos han utilitzat inhibidors de freqüències de mòbils, deixant-te incomunicat.

El moviment us ha canviat?

R.: Les meves conviccions ja les tenia, però sí que és cert que ara les expresso i abans no ho feia.

J.A.: No només m’ha canviat la vida, sinó la forma de veure-la.

R. S.: Completament.

C.: Sí. Crec que el 15-M és viure amb gent enamorada.

Què és el 15-M per a vosaltres?

Ricard. Membre de l’Assemblea d’Hostalric i fins fa pocs mesos mai implicat en l’activisme:

“És no resignar-se a guardar-nos els nostres somnis i lluitar per ells”

Maria Molina. Integrant dels Iaioflautes i activista des de fa dècades.

“ És un despertar a un moment dur de la vida on ens estan reprimint des de totes bandes”

Carme. Implicada en el moviment feminista des de fa dècades, forma part de Feministes Indignades.

“Ha estat un salt ideològic”

Jordi Aros. Activista del 15-M i membre d’Acampada Barcelona.

“És un sentiment d’il·lusió compartit, que ens ha ajudat a coneixent-se i connectar”

Ruben Saez. Membre de l’Assemblea de Poble Sec i de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute.

“És la ciutadania empoderada i organitzada per treballar amb l’objectiu de recuperar les nostres vides”

*Conversa publicada amb el número 272 del setmanari LA DIRECTA, 9 de maig de 2012.