“Afirmem positivament cada dia la nostra esperança”

El CIDECI o Universitat de la Terra de San Cristóbal de las Casas és un projecte educatiu totalment autònom que permet a la població indígena rebre una formació gratuïta i de qualitat en nombroses matèries. L’espai, que té 23 anys, no deixa de créixer ‘pasito a pasito’

Lluny de confiar en una administració –local, estatal o federal- que històricament els ha marginat, discriminat i represaliat, ja fa algunes dècades que part de la població indígena de Chiapas va decidir aixecar-se i endegar els seus propis projectes –de govern, educatius o sanitaris, per citar només tres àmbits- de forma autònoma, sense comptar amb cap recurs oficial mexicà. Els Caracoles i les Juntas de Buen Gobierno (JBG) zapatistes són els exemples més coneguts d’aquesta pràctica, però hi ha casos que van més enllà de les persones que donen suport a l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i que són previs a l’aixecament de l’1 de gener de 1994, que per a molta gent va situar Chiapas i les reivindicacions de la seva població indígena al mapa. El Centro Indígena de Capacitación Integral (CIDECI), ubicat a San Cristóbal de las Casas i nascut el 1989, és probablement el paradigma que als ciutadans originaris de Chiapas els ha anat molt millor quan han decidit organitzar-se per si mateixos que no pas quan han esperat que l’administració, sigui del color que sigui, respecti els seus drets i els proveeixi de serveis bàsics.

Amb 23 anys de trajectòria –justament la setmana passada se’n va celebrar l’aniversari- el CIDECI, també conegut com la Universitat de la Terra, és un espai en continu creixement i expansió en què joves indígenes provinents de tot Chiapas completen la seva formació per retornar a les seves comunitats amb els coneixements adquirits. No disposaran de cap títol oficial expedit per l’Estat mexicà, però, seguint la filosofia pedagògica del centre, hauran après a fer i hauran après a aprendre, tot en un entorn intercultural en què el castellà es combina amb les diferents llengües originàries del territori, com ara el tzotzil, el tzeltal o el tojolabal, entre d’altres.

Passejar pel CIDECI és una experiència molt recomanable, per descobrir fins a quin a punt pot funcionar de manera solvent un projecte autònom. L’espai, que ocupa desenes d’hectàrees, transmet la sensació de no aturar-se mai, d’adaptar-se constantment a les necessitats de les comunitats indígenes tot seguint un full de ruta que contempla una expansió lenta, però constant. “Costa molta feina créixer, però pasito a pasito ho anem fent, sense aturar-nos”, em comenta el doctor Raymundo Sánchez Barrozo, el coordinador general de la Universitat de la Terra.

Al CIDECI s’hi fa formació d’un munt de matèries, des d’un curs per aprendre a fer pa, fins a informàtica, passant per cursos en agricultura, ramaderia, apicultura, mecànica, teixits, música, tall i confecció, electricitat, ferreteria, serigrafia, radioelèctrica, sabateria, disseny i arquitectura o construcció, per citar-ne només alguns. Tota la formació és gratuïta per als alumnes, que també tenen l’opció de cursar altres matèries ofertades també a la Universitat de la Terra, com ara Dret Autònom, Agroecologia, Administració d’Iniciatives i projectes comunitari-col·lectius, Interculturalitat, Anàlisis dels Sistemes-Món o Estudis de (Post) i (Des) colonialitat.

Connexions amb els zapatistes

L’espai transmet dignitat i ordre i està fet amb una arquitectura homogènia i respectuosa amb l’entorn. I és que bona part dels edificis del CIDECI els han fet els propis alumnes que es formen en construcció, aixecant immobles de tova. El centre aprofita l’aprenentatge dels estudiants per dotar-se de nous recursos, de manera que els mobles que necessita els fan els alumnes de fusteria; les instal·lacions elèctriques, els d’electricitat; de la decoració se n’encarreguen els que es formen en pintura i arts; el menjar l’elaboren aquells que estudien cuina,... A banda de les aules, el CIDECI disposa de biblioteques, tallers, auditoris –sovint s’hi fan seminaris oberts a assistents d’arreu del món i el recinte més gran té capacitat per a 1.500 persones-, granges, dormitoris per allotjar tant els alumnes com els visitants, cuines o cafeteries, entre d’altres.

Tota la formació que s’hi fa, i que compta amb una excel·lent valoració per part de les comunitats indígenes que hi envien els seus joves, no està reconeguda per cap administració mexicana, però en canvi el CIDECI ha pogut establir convenis amb diversos centres, com ara la colombiana Universidad de Santo Tomás, a Bogotà; la Universidad Autónoma Metropolitana (UNAM) de Ciutat de Mèxic o la Universidad Iberoamericana de Puebla, també a Mèxic.  Amb un estreta vinculació amb els zapatistes –parlem també d’un projecte autònom, multicultural i que aporta la dignitat a les comunitats originàries negada pels successius governs mexicans-, el projecte educatiu va més enllà i arriba a totes aquelles comunitats indígenes que ho desitgin, tot i que només cal fer una volta per l’espai per descobrir, a través de diversos murals, les evidents simpaties cap al projecte de l’EZLN.

Com pot sobreviure sense cap ajuda de l’administració autòctona? El dr. Raymundo Sánchez m’ho explica. Bàsicament el CIDECI té dues fonts de finançament: una és la cooperació internacional i l’altra l’autofinançament a través de la venda de productes i de l’assessorament que ofereix en diverses matèries. Mentre que la cooperació –històricament ha rebut importants recursos provinents del Principat i del País Basc- està disminuint els darrers anys, l’autofinançament no deixa de créixer, en gran part gràcies a la Sociedad Cooperativa de Productores y Sistemas Integrados Agroecològicos: Vanda Shiva, que a banda de produir aliments i flors, ofereix capacitació i assessoria en la matèria a les zones indígenes de Chiapas. “Hem d’afirmar positivament cada dia la nostra esperança”, em comenta el doctor Raymundo quan li manifesto la meva admiració per l’abast d’un projecte educatiu autònom que permet una formació de qualitat a la població tradicionalment marginada de Chiapas. Amb un full de ruta ben clar, el CIDECI demostra que l’estabilitat, el respecte a la diferència, la pluriculturalitat i la protecció del medi són potes fonamentals d’un model educatiu del qual haurien d’aprendre molt els nostres particulars dirigents, encaparrats a canviar el sistema cada legislatura, obviant les opinions de mestres i pedagogs. 

Una revolució real

Segons l'Enciclopèdia Catalana una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. El darrer any i mig hem sentit a parlar constantment de revolucions. L'anomenada Primavera Àrab, l'onada de revoltes al Magreb i a l'Orient Mitjà que va començar el desembre de 2010 a Tunísia amb la immolació del venedor Mohammad Bouazizi, s'ha volgut vendre com un seguit de revolucions. 20 mesos després de l'inici d'un canvi històric en el món àrab, és cert que l'onada de revoltes -algunes molt més espontànies que d'altres, tot s'ha de dir- ha comportat el derrocament de les dictadures de Ben Ali (Tunísia), Mubàrak (Egipte), Saleh (Iemen) i Gadafi (Líbia), a banda de l'actual guerra civil a Síria i de canvis, més o menys estètics, a gran part dels altres països de la regió. De moment, però, crec que no podem parlar ni de revolució tunisiana, ni d'egípcia, ni, òbviament, de líbia. Hi ha hagut canvis de règims, de governs, però de moment els canvis en profunditats i globals que ens farien parlar de revolució no existeixen. Es mantenen els models econòmics, les elits són similars, les estructures socials no han variat...

El 15-M, el moviment que va començar al maig de 2011 amb mobilitzacions -no especialment nombroses- a diverses ciutats de l'Estat espanyol, també s'ha presentat en diverses ocasions com una revolució, si més no en mitjans forans. En alguns dels meus viatges, activistes van arribar-me a assegurar que s'inspiraven en la Spanish Revolution, davant la meva atònita mirada. El que va començar com un moviment que reivindicava una democràcia més participativa ha mutat i no hi ha dubte que en el seu balanç d'èxits cal comptar-hi la creixent consciència social de gran part de la societat, disposada a encetar debats impensables per a la majoria no fa gaires mesos. De revolució, però, és evident que de moment a l'Estat espanyol -ni als Països Catalans- no n'hem vist cap.  

Una revolució és quelcom molt més profund, que va molt més enllà. I precisament des de fa algunes setmanes passejo per un territori on des de fa gairebé dues dècades s'hi viu una revolució. Potser no global, potser no acceptada per a tota la població, potser oblidada per a bona part dels mitjans, però real. És la revolució zapatista, que els indígenes de Chiapas van posar en marxa -amb l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) com a catalitzador- l'1 de gener de 1994. Una acció preparada amb mesos i mesos d'antel·lació va provocar l'ocupació de part del territori de Chiapas i de San Cristóbal de las Casas -la segona ciutat de l'Estat i on m'allotjo en el moment d'escriure aquestes línies- per part de l'EZLN. La reacció del Govern federal mexicà no es va fer esperar i hi va enviar l'exèrcit federal. Resultat: un conflicte bèl·lic que va durar 12 dies i que es va aturar amb la signatura d'un alto el foc que només els zapatistes han respectat des d'aleshores. 

Converses de pau, acords que s'incompleixen i repressió se succeïren tot seguit. Però les coses ja havien començat a canviar. I per sempre. Els indígenes s'havien aixecat per dir prou a una política de discriminació que patien des de la conquesta espanyola, 500 anys enrere. A l'educació, a la sanitat i en l'àmbit laboral, per citar només tres àmbits fonamentals, el despreci i el maltractament que rebien -quan eren atesos, fet que sovint no es donava en els centres mèdics públics- eren constants. L'aixecament, que s'havia començat a idear a mitjan de la dècada dels vuitanta a la recòndita Selva Lacandona -on sis persones, tres mestissos (un d'ells el futur subcomandante Marcos) i tres indígenes, van fundar l'EZLN el 1983-, posava punt i final a l'etapa de demanar serveis a l'administració, ja fos local, estatal o federal. S'estrenava el moment d'exigir. 

Naixement dels territoris autònoms 

Entrada al caracol d'Oventic, als Alts de Chiapas.

Els Acords de San Andrés de 1996 havien de permetre que bona part de les  demandes dels alçats fossin ateses i que certa justícia social i igualtat arribés a Chiapas. El govern mexicà, aleshores encapçalat per Ernesto Zedillo, els va trencar i els zapatistes van decidir passar a una nova fase. A partir de 1997 s'inicia la tercera etapa, després de les de demanar i exigir. Ja es tractava, directament, d'exercir. Això va comportar l'aparició dels municipis autònoms zapatistes -una trentena, tot i que hi ha moltes més comunitats amb presència de les anomenades bases de suport a l'EZLN, les BAEZLN-, territoris on l'administració local, estatal o federal no hi tenia cap presència ni competència. 

Malgrat els reiterats intents per acabar amb aquesta realitat autònoma per part dels diferents governs mexicans, ja sigui a través de l'actuació de l'exèrcit, afavorint l'aparició de grups paramilitars o intentant -i aconseguint-ho sovint- dividir les comunitats zapatistes oferint prebendes a la població que abandoni el zapatisme, la realitat és que l'autonomia indígena s'ha anat consolidant. Què significa això? Que els territoris governats pels zapatistes compten ara amb uns sistemes d'educació, salut i govern propis, que no reben cap tipus de finançament governamental, però on la discriminació cap a la població indígena, lògicament, ha desaparegut. 

15 anys després és evident que queda molt per fer, però la qualitat dels serveis zapatistes no ha deixat d'augmentar i avui l'atenció sanitària és prou destacable. Malalties que el 1993 eren mortals pels indígenes, com diàrees, ja no ho són, i als Caracoles -les capçaleres de les 5 regions en què els zapatistes estructuren el territori de Chiapas- les clíniques s'han convertit en hospitals on s'hi atén no només les persones que donen suport al projecte de l'EZLN, sinó també als residents a les comunitats que han estat cooptats pels partits tradicionals mexicans, ja sigui el PRI, el PAN, el PRD,...L'educació bilingüe ha deixat de ser una utopia i en les escoles es combina el castellà amb la llengua de la regió, ja sigui tseltal, tzotsil, o qualsevol altra. El que va començar amb escoles primàries ara ja arriba a la secundària i el model, pel que expliquen els promotors d'educació -l'equivalent als nostres professors- és força diferent al tradicional. Els títols que dóna no són oficials -entesa com la que dóna el govern mexicà- però la cosmovisió indígena hi és present i la història que s'hi aprén és molt més respectuosa amb la constant presència indígena en un territori que no va aparèixer de sobte fa poc més de 500 anys. 

Seu de la Junta de Buen Gobierno d'Oventic.

La democràcia hi és totalment participativa i les autoritats escollides, que no cobren mentre exerceixen el seu càrrec, han de seguir la doctrina del mandar obedeciendo. Les Juntas de Buen Gobierno (JBG), n'hi ha 5 -tantes com Caracoles-, són la principal autoritat i tot i l'existència de certa coordinació són autònomes entre elles. Això fa que no sempre resolguin les qüestions de la mateixa manera. "No hi ha un model zapatista, n'hi ha diversos. És molt difícil fer-ne una síntesi", em detallava una activista zapatista, que era el meu contacte previ amb aquesta revolució. El funcionament del govern zapatista l'ampliaré en un proper post, però m'agradaria reiterar que a Chiapas s'hi va viure i s'hi viu una revolució. Perquè les coses van canviar radicalment, de baix a dalt, i res és com abans. Òbviament el capitalisme no hi té cap presència en territori zapatista i la protecció del medi ambient -el respecte a la mare terra és un puntal a qualsevol cultura indígena- és fonamental. Tot, però, intentaré anar-ho explicant pausadament.